Abadia de Jumièges
L'abadia de Jumièges va ser una abadia o monasteri benedictino de Normandia, hui en ruïnes, en la localitat de Jumièges (departament de Sena-Marítim, actual França).
Història
L'abadia es va fundar en l'any 654, en una zona boscosa pertanyent al fiscus[1] real, per donació del rei Clodoveo II i la reina Batilda de Ascania a Sant Filiberto,[2] un noble franc que havia segut companyer dels sants Audeno i Vandregisilo en la cort merovingia de Dagoberto I. Filiberto va ser el primer abad, i Balthilda va afegir "moltes donacions i pastures del fiscus real",[3] pero va ser obligat posteriorment a abandonar a causa de "les celosies" de certs enemics, passant un periodo d'exili de Neustria en la cort del bisbe Ansoaldo de Poitiers,[4] despuix de lo que va fundar monasteris en Pavilly, Montivilliers i Noirmoutier,[5] a on va morir cap a 685. Entre els inspirats pel seu eixemple va estar el monge irlandés Sidonio, que va fundar el monasteri de Saint-Saëns.
Baixe el segon abad, sant Aicardo, Jumièges va prosperar fins a contar en mil monges.
En el IX va ser saquejat i cremat fins als fonaments pels vikingos, pero va ser reconstruït a major escala pel duc Guillermo I de Normandia.[6]
En 1067, en presència de Guillermo el Conquistador, es va consagrar una nova iglésia abacial.
Gojant del patronazgo dels ducs de Normandia, l'abadia va aplegar a ser un gran centre religiós i educatiu, i en les seues escoles, entre atres mestres, va estar l'historiador nacional Guillermo de Jumièges. Va alcançar el cénit de la seua fama entorn al XI, considerant-se model de tots els monasteris de la província. Era especialment renombrada per la seua caritat cap als pobres, duent el nom popular de Jumièges l'Aumônier.
L'iglésia es va ampliar en 1256, i es va tornar a restaurar en 1573. Els abat de Jumièges varen prendre part en tots els grans assunts d'Iglésia i Estat. Un d'ells, Roberto de Jumièges, va aplegar a ser arquebisbe de Canterbury en 1051, despuix de ser bisbe de Londres. Molts uns atres varen aplegar a ser bisbes de distintes diòcesis franceses, i alguns varen alcançar la dignitat cardenalicia.
La fortuna de l'abadia va decaure durant la Guerra dels Cent Anys, en l'invasió anglesa del XV, pero es va recobrar i va mantindre la seua prosperitat fins que tota la regió va ser devastada pels hugonotes durant les Guerres de religió. En 1649, baix l'abad Francis III, Jumièges va ser transferida a la Congregació de Sant Mauro, que va restaurar part de la seua antiga grandea.
Durant la Revolució francesa va terminar la seua existència com a monasteri, quedant només les seues ruïnes, que comprenen l'iglésia, en les seues torres bessones i frontera occidental, i parts del claustre i biblioteca, el contingut de la qual es va traslladar a Rouen quan es va dissoldre l'abadia. En mig de l'antic claustre permaneix un teixixc de cinccents anys. Una galeria del claustre va ser comprada per Lord Stuart de Rothesay, que la va reconstruir en el Castell de Highcliffe (prop de Bournemouth, en Dorset).[7]
El noveliste francés Roger Martin du Gard, guanyador del premi Nobel, va dedicar la seua dissertació a l'estudi arqueològic de les ruïnes.[8]
Vore també
Referències
- ↑ Baixe els merovingios i carolingios, el "fisc" (del llatí fiscus, d'a on deriva "fiscal") s'aplicava a l'hereteu real, que pagava imposts, íntegrament en espècie, en els que es pretenia mantindre a la casa real, encara que rara volta ho feya. Encara que el seu territori personal va ser al principi enorme, els reis merovingios, enfrontats a la férrea resistència als imposts per part dels seus súbdits francs i galorromanos, i mal atesos pels seus parells analfabets, varen recórrer a constants conquistes per a renovar el fisc que solien concedir per a assegurar la fidelitat dels seus seguidors. Al no haver noves conquistes franques, la constant redistribució del fisc entre els hereus va reduir la realea merovingia a un grup de reyezuelos que competien entre sí i subsistien en recursos insuficients. Les contribucions anuals en espècie, com a gra, productes agrícoles, forraje, etcétera, eren difícils de transportar i difícils de convertir, per lo que es va fomentar constantment l'incessant costum dels reis merovingios de mudar-se d'una fortalea a una atra. En el temps, "fisc" va escomençar a referir-se als diners que qualsevol cavaller franc controlava directament i que duya en si.
- ↑ Vita Filiberti, ch. 6, noted in Paul Fouracre, Richard A. Gerberding, Clapix Merovingian France: Vita Domnae Bathildis, ch. 8.
- ↑ Vita Domnae Balthildis, ch. 8.
- ↑ Friedrich Prinz, Frühes Mönchtum in Frankreich, 131f, noted in Fouracre and Gerberding.
- ↑ Vita Filiberti.
- ↑ R. Allen Brown, The Normans and the Norman Conquest (The Boydell Press, 1994), 21.
- ↑ Harris, John (2007). Moving Rooms: The Trade in Architectural Salvages, New Haven: Yale University Press, pp. 60–63. ISBN 9780300124200.
- ↑ Martin du Gard, Roger. L'Abbaye de Jumièges (Seine-Inférieure): étude archéologique dones ruines. Montdidier: Impr. administrative et commerciale Grou-Randenez, 1909.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Abadia de Jumièges.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Abadía de Jumièges» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.