Diferència entre les revisions de "Sant Vicent Ferrer"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Llínea 69: Llínea 69:
 
{{Cita|Sant Vicent Ferrer o, com li diem els valencians en eixe dolcíssim nom de tendror infinita, el nostre Pare Vicent Ferrer, és molt gran i ho és tot per a nosatros. Tot bon valencià quant sent este nom tan suau i tan nostre s´emociona i se li omplin de llàgrimes els ulls.|[[Revista Renou]], editada per l'[[Associació Cultural Cardona Vives|Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló]]}}
 
{{Cita|Sant Vicent Ferrer o, com li diem els valencians en eixe dolcíssim nom de tendror infinita, el nostre Pare Vicent Ferrer, és molt gran i ho és tot per a nosatros. Tot bon valencià quant sent este nom tan suau i tan nostre s´emociona i se li omplin de llàgrimes els ulls.|[[Revista Renou]], editada per l'[[Associació Cultural Cardona Vives|Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló]]}}
  
{{Cita|''Desde la Canaleja, el vagabundo ve el barrio del Mercado, en el que San Vicente Ferrer obró el milagro de que en Castilla se entendiera su valenciano...''|[[Camilo José Cela|Camilo José Cela Trulock]]}}
+
{{Cita|''Desde la Canaleja, el vagabundo ve el barrio del Mercado, en el que San Vicente Ferrer obró el milagro de que en Castilla se entendiera su valenciano...''|''Judíos, moros y cristianos'' (Barcelona, 1956) per [[Camilo José Cela]]}}
  
 
{{Cita|''... predicaba en su lenguaje valenciano, siendo verdad que predicó en tierras donde tienen el lenguaje bien ajeno y diferente: Aragón, Portugal, Cataluña, Lombardía, Escocia...''|Francisco Diago. ''Libro Primero de la Historia de S. Vicente'', Barcelona, 1600, pag. 109. Citat en el llibre ''Historias del Idioma Valenciano'' (Valéncia, 2003) [[Ricart García Moya]]}}
 
{{Cita|''... predicaba en su lenguaje valenciano, siendo verdad que predicó en tierras donde tienen el lenguaje bien ajeno y diferente: Aragón, Portugal, Cataluña, Lombardía, Escocia...''|Francisco Diago. ''Libro Primero de la Historia de S. Vicente'', Barcelona, 1600, pag. 109. Citat en el llibre ''Historias del Idioma Valenciano'' (Valéncia, 2003) [[Ricart García Moya]]}}

Revisió de 12:03 14 abr 2024

Sant Vicent Ferrer
Sant Vicent Ferrer, patró del Regne de Valencia
Nacionalitat: Valenciana
Ocupació: Religiós.
Naiximent: 23 de giner de 1350
Lloc de naiximent: Valéncia, Regne de Valéncia
Defunció: 5 d'abril de 1419
Lloc de defunció: Vannes, França

Sant Vicent Ferrer, flare dominic, patró del Regne de Valéncia, naixqué en Valéncia el 23 de giner de 1350 i muigué en Vannes (França), el 5 d'abril de 1419. Rep el seu nou per nàixer el dia de la festivitat d'atre sant valencià: Sant Vicent Màrtir el 22 de giner. Fill del notari Guillem Ferrer, i Constança Miquel, que tingueren tres filles i tres fills (Bonifaci Ferrer) i Vicent Ferrer. Est últim va nàixer a l'acabar de patir la ciutat la pesta negra. Pertanyien a una família acomodada del cap i casal. Estaven ben relacionats en les classes altes, i allò li va permetre un bateig en ilustres padrins i el "benefici de Santa Anna" en la Parroquia de Sant Tomás. Encara que en el santoral catòlic se celebra el 5 d'abril, es tracta d'una festivitat movible que sempre se celebra el segon dilluns de Pasqua en centenars de localitats de la Comunitat Valenciana.

Biografia

Taulellets, en Ayora representant a Sant Vicent Ferrer

Els seus primers estudis foren en Valéncia, a on s'inicia en "estudis de llatinitat".

En febrer de l'any 1367 pren l'habit despuix d'ingresar en el convent dels Doménech (orde de predicadors OP).

De 1368 a 1375 els seus superiors l'envien a ampliar estudis a Lleida, Barcelona i Toulouse. En Lleida donà classes com a professor de Llògica, ya que en aquella época s'encontrava en esta ciutat l'Estudi General de la Corona d'Aragó. Sant Vicent Ferrer fon qui fundà l'Universitat de Valéncia. I ho feu en l'any 1411 complint-se sis sigles d'eixa fundació.

Curiosament, este fet tant important, la creació de l'Estudi General, la seua fundació per Sant Vicent Ferrer, ha segut amagat i silenciat per la mateixa Universitat de Valéncia, que fa poc celebrà el V centenari d'eixa fundació. De sobte fan desaparéixer 90 anys de sa vida acadèmica, de sa història. Aixina s'escriu, s'interpreta i se manipula moltes voltes l'història valenciana, inclús per part d'aquells que es creuen en possessió de la veritat científica i el dogma.

Sant Vicent Ferrer decidí en son eloqüència i dots de persuació la resolució del Compromís de Casp, pel que es determinà la successió a la Corona d'Aragó, qüestió dinàstica i política molt greu en aquell moment, i ajudà a resoldre el Cisma d'Occident, que fon el gran escàndal de l'Iglésia Catòlica migeval.

No coneixen be els valencians la vida i obra, l'importància històrica, de Sant Vicent, dins de la societat civil, de la societat política i de la societat religiosa valenciana de son temps. No coneixen tampoc la gran llavor d'evangelisació que feu recorrent a peu no sols Espanya, també bona part d'Europa, faena a la que se dedicà en exclusivitat, molt tart, quan ya havia complit 50 anys, que en aquell temps era més de la mija de vida de la gent. Lo que desgraciadament sabem de Sant Vicent Ferrer és una gran mentira: que quan se n'anà de la ciutat de Valéncia s'espolsà les espardenyes. Cap historiador, cap biógraf del sant, conta en ninguna part i moment que això passara. Només u, l'historiador Diago diu que ell una volta va sentir que díen, que corria un remor, de que Sant Vicent un dia es cabrejà de la manera de ser dels valencians, i a l'eixir de Valéncia se llevà les espardenyes i se les espolsà, en senyal de que no volia tornar a saber res mai més de la ciutat. I este simple remor és l'únic que ha quedat gravat a foc en la ment dels valencians. Apart de que cap historiador ho documenta, cal apuntar ací que això de les espardenyes és una llegenda que se diu i s'ha escrit de casi tots el sants d'Italia. En cadascú dels seus pobles se conta lo mateix, pero canviant-li el nom al sant.

Vida

Taulellets de ceràmica en la Catedral de Valéncia, representant a Sant Vicent Ferrer

Vicent Ferrer era una persona molt especial, no li agradava gens estar dins del Convent, sempre estava amunt i avall, ficant-se o ficant-lo la gent en mil embolics. Tenia una gran fortalea física, era vegetarià, mai menjà carn, no va patir cap malaltia, a sols de vell va patir de varius, i anava a peu a tots els llocs.

Sos sermons, carregats de ciència bíblica, arribaren a durar fins a set i huit hores sense parar de parlar i sense micròfon. De nit se gitava sempre damunt d'alguna cosa dura i per coixí se ficava la Bíblia i una pedra. S'alçava molt de matí tots los dies. Quan anava als pobles, dia Missa i estava en Deu tot el matí, sense parar de parlar. Al migdia, per a menjar, prenia lletuga i fruites. El seu prestigi d'home de ciència i pau feu que ya molt jove el buscaren per a arreglar problemes i confictes. Feya d'home bo en molts dels conflictes que existien en son temps. Quan predicava pels pobles, sempre, despuix de dinar, en privat se dedicava a vore a aquelles persones o famílies que estaven enfrontades o tenien pendents pleits de qualsevol tipo.

El Consell de la Ciutat de Valéncia, preocupat pel fenòmen de la prostitució, important ya en aquell sigle XV i no trobant manera de solventar-lo, acordà – i aixina consta en el Llibre de Consells i Deliveracions – donar-li poders i diners a Sant Vicent per a resoldre el problema. Per a les prostitutes feu un barri apartat – prop de la Porta Nova, tot ell rodejat d'un mur – i unes normes – per eixemple, durant la Semana Santa tenien que estar tancades totes en casa sense treballar- en la prohibició expressa de que no anaren rodant pels carrers ni entrant en les cases. Lo que tingueren que fer, ho feren sempre dins d'aquell barri, que hui és precisament el que se coneix per "barri Chino" o barri del Pilar, ya que com descriuen distints historiadors, el solar escollit per a fer aquell barri era un camp de moreres que estava junt a la muralla de la ciutat.

Al mateix temps, en diners del Consell de la Ciutat, anava fent-los la dot ad aquelles dònes de la vida i casant-les en chics fadrins, conseguint que algunes abandonaren la prostitució. Igualment pacificà les cruels guerres i banderies que n'hi havien en Valéncia, entre els Centelles i els Vilaragut, per lo que el territori estava alçat i vivint una permanent guerra civil.

Creació d'Espanya-Compromís de Casp

Representació de Sant Vicent Ferrer en la Catedral de Vannes
Artícul principal → Compromís de Casp.

Gràcies a Sant Vicent Ferrer existix hui Espanya, es fundà Espanya. Més, en este punt, hem de subrallar un fet que sempre fa pensar. Arago, Catalunya i Valencia tenien que enviar els seus compromisaris a debatre i votar quin dels candidats tenia el millor dret per a heretar la Corona d'Arago. Sant Vicent Ferrer anà pel cupo que corresponia a Valencia, pero, desgraciadament no escollit pels valencians. El Parlament valencià estava dividit en dos – és una connotació histórica dels valencians estar sempre dividits i enfrontats – i no se ficaven d'acort en nomenar la terna que tenia que anar a Casp, lo que se coneix hui en dia com el Compromís de Casp. El Parlament de dins tenia els seus candidats i el Parlament de fora, que es reunia en Paterna, tenia una atra terna. Com no se ficaven d'acort, el Parlament de Catalunya propongué, i el d'Arago acceptà, que en nom de Valéncia acodiren a Casp: Sant Vicent Ferrer, Giner Rabasa i Arnaldo Conques. Protestà el Parlament de Valéncia per lo que entenia una intromissió i el Parlament de dins propongué a Bonifaci Ferrer, Giner Rabasa i Arnaldo Conques. Aragonesos i catalans no acceptaren esta proposta, per ser la de la mitat del Parlament de Valéncia, i al final decidiren conjuntament que fora el Governador i el Justicia d'Aragó els qui nomenara la terna que deuria acodir a Casp: Bonifaci Ferrer, Giner Rabasa i Sant Vicent Ferrer.[1]

Cisma d'Occident

I fon la decisiva intervenció de Sant Vicent Ferrer la que va resoldre també el Cisma d'Occident en l'Iglesia, on hi havia tres Papes, produint situacions extranyes com en els casos de que cada convent o parroquia era d'una obediencia o atra. Cadascú seguia el Papa que millor li pareixia. I ho feu aprofitant que el rei Ferrando, al qui ell ajudà a coronar-lo d'Aragó, com li devia eixe favor, se’l cobrà fent-li firmar el decret de sustraccio d'obediencia al Papa Benedicte XIII, el seu amic, l’aragones Papa Lluna.

Va ser Sant Vicent Ferrer qui va llegir el decret en el pulpit de la catedral de Perpinyà, que fon el final del Papa Lluna, qui va tindre’s que retirar a Peníscola, acabant-se el Cisma. En un carta escrita pel pare conciliar Joan Gerson, Canciller de l'Universitat de París, a Sant Vicent Ferrer quan ya vivia en Vannes, parlava "d'este vostre senyalat favor, els que nos trobém en el General Concili de Constança esperem agarrar el fruit tan dessijat de l'unió i pau de l'Iglesia, la qual ya casi quarenta anys està desterrada. Benaventurat Vos tres, i encara més, quatre voltes benaventurat..."

Testament

Escultura de Sant Vicent en el Convent de São Domingo, Buenos Aires, Argentina

Desconegut també pels valencians son testament espiritual als valencians. Ya en el llit de la mort, en Vannes, França, en el delirium mortis, s'alçà del llit i s'en volgué anar a Valéncia a morir, volia morir en la terra a on va nàixer, pero no pogué. Dies abans, conscient encara, va fer dos testaments, un general, per a tots els qui l'acompanyaven i un atre per a Valéncia i els valencians. Demanà als valencians que anaven en companyia d'ell en l'Escola de Penitents que entraren en son quarto i els va dirigir unes paraules, que segons el pare canonge i historiador Josep Sanchis Sivera, foren estes:

Sempre ha ocupat ma patria lloc preferent en mon cor; per ad ella han segut sempre mos afans, continuament els he socorregut, i moltes de més oracions han anat sempre encamidades a son major be i felicitat. No tan facilment s'oblida el lloc a on es veu la llum primera, on es reben les caricies de la mare; mon major pesar és el morir llunt del lloc d'a on vaig nàixer i deprengui el cami de les virtuts, que he caminat tota ma vida. Si alla formi mon cor, també fortifiqui m'anima per a mamprendre l'apostolat que Deu m'encomanà. ¡Pobre patria meua!, no puc tindre el plaer de que mos ossos descansen en sa falda; pero digau ad aquells ciutadans que muic dedicant-los mos recorts, prometent-los una constant assistencia, i que mos continues oracions allà en el cel seran per ad ells, als que mai oblidare. En totes ses desgracies, en tots sos pesars, yo els conhortare, yo intercedire per Valéncia. Que vixquen tranquils, que ma proteccio no els faltarà mai més. Digau a mos benvolguts germans que muic beneint-los i dedicant-los mon últim sospir.
Testament espiritual als valencians de Sant Vicent Ferrer en el seu llit de mort, en Vannes, França

D'esta manera digué adeu Sant Vicent als valencians, prometent-los assistència eterna en el cel, davant de Deu, per a cada u d'ells, de tots els temps.

Profecia

Sant Vicent fon un sant, ademés, de molt milacler. Tenia poder taumatúrgic. En les seues predicacions solia acompanyar-les de milacres. Milacres per a que la gent creguera. Eren signes extraordinaris que mantenien la fe de la gent tan depauperada i desnutrida pels conflictes interns i escandalosos de l'Iglésia, com el Cisma d'Occicent. En el seu procés de canonisació foren testimoniats, per testics directes dels milacres, més de 800 milacres, quan només ha requerit l'Iglésia dos milacres per al procés. I fon atre valencià, el Papa Calixt III, complint-se atra profecia de Sant Vicent, qui el canonisà.

Sant Vicent Ferrer i la llengua valenciana

Sant Vicent Ferrer, predicava sempre en Llengua Valenciana, li entenien els castellans, els del nort de França, els vascs, els italians del Piamonte i la Lombardia... Molts testics varen declarar en el Procés que, parlant Vicent Ferrer en valencià, ells li entenien perfectament en la seua llengua nativa. Per lo mateix, cal admetre que, a Sant Vicent Ferrer, se li va concedir el "dò de llengües".

Cites

establecieron treinta y cinco; que traducidas fielmente de la lengua Valenciana, en que se hallan ordenadas, son las siguientes
La Celda Santa del Glorioso Padre y Apóstol Valenciano San Vicente Ferrer (Valéncia, 1699), Lluís de Blanes, O.P.
Sant Vicent Ferrer o, com li diem els valencians en eixe dolcíssim nom de tendror infinita, el nostre Pare Vicent Ferrer, és molt gran i ho és tot per a nosatros. Tot bon valencià quant sent este nom tan suau i tan nostre s´emociona i se li omplin de llàgrimes els ulls.
Desde la Canaleja, el vagabundo ve el barrio del Mercado, en el que San Vicente Ferrer obró el milagro de que en Castilla se entendiera su valenciano...
Judíos, moros y cristianos (Barcelona, 1956) per Camilo José Cela
... predicaba en su lenguaje valenciano, siendo verdad que predicó en tierras donde tienen el lenguaje bien ajeno y diferente: Aragón, Portugal, Cataluña, Lombardía, Escocia...
Francisco Diago. Libro Primero de la Historia de S. Vicente, Barcelona, 1600, pag. 109. Citat en el llibre Historias del Idioma Valenciano (Valéncia, 2003) Ricart García Moya
En el vademécum milagrero de Sant Vicent Ferrer -en su proceso de canonización fueron acreditados 909 milagros, lo nunca visto en Roma-...
Baltasar Bueno Tárrega (Artícul publicat en el periòdic Levante-EMV sobre Sant Vicent Ferrer
Sant Vicent Ferrer, predicador famosísimo de la Europa medieval y también poeta valenciano del siglo XIV. Escribió en lengua valenciana muy sentidas rimas. Vale la pena citar alguna de ellas por dar a conocer este aspecto tan poco conocido del inmenso dominico, tan valenciano y tan universal: su calidad de poeta. En el proceso de su canonización figuran unas coplas suyas. Entre otras composiciones poéticas de San Vicente Ferrer destaca ésta que titula: "Goigs a la Verge Maria del Roser", que empieza así:

Vostres goigs ab gran plaer

cantarem, Senyora mia.

puix que vostra senyoria

es la Verge del Roser

Siguen siete coplas... Y acaba con la siguiente tornada o ritornello.

Donchs puix Vos donau loguer

als de vostra confraria

preseruau, Verge Maria,

los confrares del Roser.

Breu historia sobre l´orige de la Llengua Valenciana (1995) per Francesc Moreno
San Vicente Ferrer siempre hablaba en su lengua valenciana allí donde se encontraba. Y todos le entendían, aragoneses, leridanos..., catalanes, franceses del sur... No era un milagro. Los romances de todos estos lugares eran parecidos.

Vore també

Referències

Enllaços externs