Diferència entre les revisions de "Italià"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
(Text reemplaça - 'Sicilia' a 'Sicília')
 
(No es mostren 21 edicions intermiges d'5 usuaris)
Llínea 4: Llínea 4:
 
|pronunciació=
 
|pronunciació=
 
|atresdenominacions=
 
|atresdenominacions=
|estats= [[Itàlia]], [[Suissa]], [[San Marí]], [[Ciutat del Vaticà]]
+
|estats= [[Itàlia]], [[Suïssa]], [[San Marí]], [[Ciutat del Vaticà]]
 
|regió= [[Europa]] meridional
 
|regió= [[Europa]] meridional
|parlants= 70-125 millones
+
|parlants= 70-125 millons
 
|parlantsnatius=  
 
|parlantsnatius=  
 
|parlantsnonatius=  
 
|parlantsnonatius=  
Llínea 16: Llínea 16:
 
&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;[[Italo-dàlmata]]<br />
 
&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;[[Italo-dàlmata]]<br />
 
&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;'''Italià'''<br />
 
&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;'''Italià'''<br />
|nació= [[Unió Europea]], [[Itàlia]], [[Suissa]], [[San Marí]], [[Ciutat del Vaticà]], [[Croàcia]], [[Orde de Malta]], [[Eritrea]], [[Eslovènia]], [[Somàlia]], [[Brasil]]
+
|nació= [[Unió Europea]], [[Itàlia]], [[Suïssa]], [[San Marí]], [[Ciutat del Vaticà]], [[Croàcia]], [[Orde de Malta]], [[Eritrea]], [[Eslovènia]], [[Somàlia]], [[Brasil]]
 
|fontcolor=
 
|fontcolor=
 
|regulat= [[Accademia della Crusca]]
 
|regulat= [[Accademia della Crusca]]
Llínea 26: Llínea 26:
 
}}
 
}}
  
L''''italià''' (''italiano'', ''lingua italiana'') és una [[llengua]] romanç. Hi han un gran número de dialectes italo-romans, en ocasions en difícil [[Inteligibilitat mútua|inteligibilitat]].
+
L''''italià''' (''italiano'', ''lingua italiana'') és una [[llengua]] [[romanç]]. Hi ha un gran número de dialectes italo-romans, en ocasions en difícil [[Inteligibilitat mútua|inteligibilitat]].
  
 
== Història ==
 
== Història ==
El italià modern és un dialecte que ha conseguit impondre's com a llengua pròpia de una regió mol més vasta que sa regió dialectal. En este cas es tracta del dialecte toscà de [[Florència]], [[Pisa]] i [[Siena]], que s'ha impost no per raons polítiques, econòmiques o militars com sol ocórrer, sino degut al prestigi cultural que portava en si al ser el idioma en el que es va escriure ''La Divina Comedia'', que es considera la primera obra lliterària escrita en la "lingua moderna". El toscà és en efecte la llengua en la que escrigueren [[Dante Alighieri]], [[Francesco Petrarca]] i [[Giovanni Boccacio]], considerats els tres grans escritors del Prerrenaiximent italià.
+
L'talià modern és un dialecte que ha conseguit impondre's com a llengua pròpia d'una regió molt més vasta que la seua regió dialectal. En este cas se tracta d'una variant arcaïsant i llatinisada del dialecte toscà de [[Florència]], [[Pisa]] i [[Siena]], que s'ha impost no per raons polítiques, econòmiques o militars com sol ocórrer, sino degut al prestigi cultural que portava en al ser l'idioma en el que es va escriure ''La Divina Comèdia'', que es considera la primera obra lliterària escrita en la "lingua moderna". El toscà és en efecte la llengua en la que escrigueren [[Dante Alighieri]], [[Francesco Petrarca]] i [[Giovanni Boccacio]], considerats els tres grans escritors del Prerrenaiximent italià.
  
 
== Fonètica i pronunciació ==
 
== Fonètica i pronunciació ==
El italià, al igual que el [[castellà]] o el [[asturià]], té una ortografia altament fonètica, es a dir, existix una correspondència considerable entre la llengua escrita i la oral. Es caracterisa per la conservació de les vocals i consonants finals, i per la pronunciació de les consonants geminades (consonants dobles). El acent tònic es troba normalment en la penúltima sílaba, pero també pot estar en la última o en la antepenúltima.
+
L'italià, a l'igual que el [[valencià]], el [[castellà]] o l'[[asturià]], té una ortografia altament fonètica, es dir, existix una correspondència considerable entre la llengua escrita i l'oral. Se caracterisa per la conservació de les vocals i pèrdua de les consonants finals, i per la pronunciació de les consonants geminades (consonants dobles). L'accent tònic se troba normalment en la penúltima sílaba, pero també pot estar en l'última o en l'antepenúltima.
  
Algunes regles de pronunciació poden, en tot i això, confondre a un parlant de valencià. Per eixemple, la c seguida de e o i es pronuncia com a "ch", mentres que es pronuncia com a "k" davant de a, o, u. Per a mantindre el so de "k" davant de e o i, haurà que afegir una h: chiamo es pronuncia "kiamo". Per a obtindre el so de "ch" davant de les demés vocals s'afig una i: ''ciao'' es pronuncia "chao" (la i no se pronuncia).
+
Algunes regles de pronunciació poden, inclús, confondre a un parlant de valencià. Per eixemple, la c seguida de e o i es pronuncia com a "ch", mentres que es pronuncia com a "k" davant de a, o, u. Per a mantindre el so de "k" davant de e o i, s'haurà d'afegir una h: chiamo es pronuncia "kiamo". Per a obtindre el so de "ch" davant de les demés vocals s'afig una i: ''ciao'' es pronuncia "chao" (la i no es pronuncia).
  
 
De forma anàloga, davant de e o i, la g es pronuncia com a la "g" valenciana davant de la e i la i o la "j" davant de a, o, u
 
De forma anàloga, davant de e o i, la g es pronuncia com a la "g" valenciana davant de la e i la i o la "j" davant de a, o, u
Se pronunciarà com a /g/ (de gat) davant de les demés vocals. S'utilisarà també la h i la i per a definir la seua pronunciació.
+
es pronunciarà com a /g/ (de gat) davant de les demés vocals. S'utilisarà també la h i la i per a definir la seua pronunciació.
Les consonants dobles es diferencien de les simples en la pronunciació.
+
Les consonants dobles se diferencien de les simples en la pronunciació.
  
 
== Gramàtica ==
 
== Gramàtica ==
[[Image:Extensio del italia en europa.png|thumb|right|200px|<center>Extensió del italià en [[Europa]].</center>]]
+
[[Image:Idioma italiano.png|thumb|right|200px|<center>Extensió de l'italià en [[Europa]].</center>]]
La gramàtica italiana presenta numeroses similituts en la francesa, la portuguesa, la espanyola, o la valenciana, en les que compartix la pertenència a la família de les llengües romances.
+
La gramàtica italiana presenta numeroses similituts en la francesa, la portuguesa, l'espanyola, o la valenciana, en les que compartix la pertinença a la família de les llengües romances.
  
=== Sustantius ===
+
=== Substantius ===
Els sustantius tenen dos gènres: masculí i femení, aixina com dos números: singula ri plural.
+
Els substantius tenen dos gèneros: masculí i femení, aixina com dos números: singular i plural.
  
Les principals terminacions, per gènere i número són:
+
Les principals terminacions, per gènero i número són:
  
  
masculino en -o, plural en -i: libro, libri
+
masculí en -o, plural en -i: libro, libri
masculino en -e, plural en -i: fiore, fiori
+
masculí en -e, plural en -i: fiore, fiori
masculino en -a, plural en -i: poeta, poeti
+
masculí en -a, plural en -i: poeta, poeti
femenino en -a, plural en -e: scala, scale
+
femení en -a, plural en -e: scala, scale
femenino en -e, plural en -i: luce, luci
+
femení en -e, plural en -i: luce, luci
  
Són invariables en italià els sustantius que terminen en vocal acentuà (la virtù / le virtù - la virtut /les virtuts), els sustantius (casi tots d'orige extranger) que terinen en consonant (il bar / i bar - el bar /els bars), els sustantius que terminen en -i no acentuà (il bikini /i bikini, la crisi /le crisi - el bikini /els bikinis, la crisis /les crisis), i molts atres sustantius.
+
Són invariables en italià els substantius que acaben en vocal accentuada (la virtù / le virtù - la virtut /les virtuts), els substantius (casi tots d'orige estranger) que acaben en consonant (il bar / i bar - el bar / els bars), els substantius que acaben en -i no acentuada (il bikini /i bikini, la crisi /le crisi - el bikini /els bikinis, la crisis /les crisis), i molts atres substantius.
  
Els sutantius que terminen en -asolen ser femenins, mentres que els acabats en -o solen ser masculins, i els que finalisen en -e poden ser masculins o femenins. El plural se forma en -e quan la paraula acava en -a o en -i quan la paraula termina en -o o -e. Existixen, en canvi, multitut de excepcions qeu deriven dels térmens llatins, per eixemple: lano i el seu plural le mani, abdós femenins. Hi ha un grup prou numerós de paraules, en sa majoria referents a parts del cos humà, qeu en singular temrinen en -o i són de gènere masculí, mentres que en plural acaven en -a i passen a ser de gènere femení, per eixemple, il braccio-le braccia (braç-braços) o l'uovo-le uova (ou-ous). Originalment estos vocables tenien gènere neutre en llatí, brachium-brachia i ovum-ova.
+
Els substantius que acaben en -a solen ser femenins, mentres que els acabats en -o solen ser masculins, i els que finalisen en -e poden ser masculins o femenins. El plural se forma en -e quan la paraula acaba en -a o en -i quan la paraula acaba en -o o -e. Existixen, en canvi, multitut d'excepcions que deriven dels térmens llatins, per eixemple: la mano i el seu plural le mani, abdós femenins. Hi ha un grup prou numerós de paraules, en la seua majoria referents a parts del cos humà, que en singular acaben en -o i són de gènero masculí, mentres que en plural acaben en -a i passen a ser de gènero femení, per eixemple, il braccio-le braccia (braç-braços) o l'uovo-le uova (ou-ous). Originalment estos vocables tenien gènero neutre en llatí, brachium-brachia i ovum-ova.
  
 
== Pronoms personals ==
 
== Pronoms personals ==
Llínea 68: Llínea 68:
 
|-
 
|-
 
| bgcolor="#eeeeee" | 1<sup>a</sup> persona
 
| bgcolor="#eeeeee" | 1<sup>a</sup> persona
| '''io''' - yo || '''noi''' - mosatros/nosatros
+
| '''io''' - yo || '''noi''' - nosatros
 
|-
 
|-
 
| bgcolor="#eeeeee" | 2<sup>a</sup> persona (Informal)
 
| bgcolor="#eeeeee" | 2<sup>a</sup> persona (Informal)
Llínea 84: Llínea 84:
  
 
== Dialectologia ==
 
== Dialectologia ==
El italià és de facte una llengua prou fragmentà en dialectes, o pseudodialectes, ya que sobre una base llatina són dialectes o llengües germanes que s’han anat italianisant.
+
L'italià és de facto una llengua prou fragmentada en dialectes, o pseudodialectes, puix que sobre una base llatina són dialectes o llengües germanes que s’han anat italianisant.
El dialecte base del italià és el [[Toscà]]. Dialectes  propencs serien: Emilià, romanyolo, romanesc, sabí, marchigià, umbre, lasialo. Els dialectes nortenys relativament propencs serien: piamontés, lombart (oriental i occidental) i ligur. Alguns incluixen el venecià o véneto, si be esta última inclusió es molt discutible. Entre els dialectes surenys, normalment considerats més alluntats del estándar toscà són els dels antics regnes de [[Nàpols]] i [[Sicilia]]: campà, molinasà, farese, foyià, salentí, calabres i sicilià.
+
El dialecte base de l'italià és el [[toscà]]. Dialectes  propencs serien: emilià i romanyol, romanesc, sabí, marchigià, umbre, lasialo. Els dialectes nortenys relativament propencs serien: piamontés, lombart (oriental i occidental) i ligur. Alguns inclouen el venecià o véneto, si be esta última inclusió és molt discutible. Entre els dialectes surenys, normalment considerats més alluntats de l'estàndart toscà són els dels antics regnes de [[Nàpols]] i [[Sicília]]: campà, molinasà, farese, foyià, salentí, calabrés i sicilià.
Consideració apart, pero també italianes, encara que alluntaes del estándar toscà, són les llengües sardes: campidanese, logurdurese, galurese i sasarese (siguent esta última la de major influencia del castellà per eixemple per motius històrics).
+
Consideració apart, pero també italianes, encara que alluntades de l'estàndart toscà, són les llengües sardes: campidanese, logurdurese, galurese i sasarese (sent esta última la de major influencia del castellà per eixemple per motius històrics).
  
 
== Sistema d’escritura ==
 
== Sistema d’escritura ==
El italià utilisa 21 lletres del alfabet llatí. En efecte, les lletres ‘’k, j, w, x’’ i ‘’y’’ s’empleen únicament en paraules d’orige extranger o variants grafiques d’escritura d’ús cada vegà més comú en la comunicació escrita en internet i els mensages instantaneus en telèfons mòbils. Al igual que el francés, el italià ocupa el grup consonantic ‘’gn’’, per a representar el so de la ‘’ny’’ valenciana. En el cas de la lletra ‘’h’’, ninguna paraula italiana en eixa lletra, exceptuant les formes conjugaes en present del vep avere (tindre).
+
L'italià usa 21 lletres de l'alfabet llatí. En efecte, les lletres ‘’k, j, w, x’’ i ‘’y’’ s’ampren únicament en paraules d’orige estranger o variants gràfiques d’escritura d’us cada vegada més comú en la comunicació escrita en internet i els mensages instantàneus en teléfons mòbils. A l'igual que el francés, l'italià gasta el grup consonantic ‘’gn’’, per a representar el so de la ‘’ny’’ valenciana. En el cas de la lletra ‘’h’’, no hi ha ninguna paraula italiana en eixa lletra, exceptuant les formes conjugades en present del verp avere (tindre o haver).
El italià utiliza sols un accent en la seua escritura (`), el qual sempre recau en la última sílaba.
+
L'italià usa a soles un accent en la seua escritura (`), el qual sempre recau en l'última sílaba.
 +
 
 +
== Enllaços externs ==
 +
{{Commonscat|Italian language}}
  
 
{{Llengües romàniques}}
 
{{Llengües romàniques}}

Última revisió del 02:39 27 ago 2023

Italià
Italiano
Pronunciació: AFI:
Atres denominacions:
Parlat en: Itàlia, Suïssa, San Marí, Ciutat del Vaticà
Regió: Europa meridional
Parlants: 70-125 millons
Rànquing: 11-19º
Família: Indoeuropea

  Itàlica
   Romanç
    Itàlica Occidental
     Italo-dàlmata
      Italià

estatus oficial
Llengua oficial de: Unió Europea, Itàlia, Suïssa, San Marí, Ciutat del Vaticà, Croàcia, Orde de Malta, Eritrea, Eslovènia, Somàlia, Brasil
Regulat per: Accademia della Crusca
còdics de la llengua
ISO 639-1 it
ISO 639-2 ita
ISO/FDIS 639-3 ita
SIL
vore també: llengua

L'italià (italiano, lingua italiana) és una llengua romanç. Hi ha un gran número de dialectes italo-romans, en ocasions en difícil inteligibilitat.

Història[editar | editar còdic]

L'talià modern és un dialecte que ha conseguit impondre's com a llengua pròpia d'una regió molt més vasta que la seua regió dialectal. En este cas se tracta d'una variant arcaïsant i llatinisada del dialecte toscà de Florència, Pisa i Siena, que s'ha impost no per raons polítiques, econòmiques o militars com sol ocórrer, sino degut al prestigi cultural que portava en sí al ser l'idioma en el que es va escriure La Divina Comèdia, que es considera la primera obra lliterària escrita en la "lingua moderna". El toscà és en efecte la llengua en la que escrigueren Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Boccacio, considerats els tres grans escritors del Prerrenaiximent italià.

Fonètica i pronunciació[editar | editar còdic]

L'italià, a l'igual que el valencià, el castellà o l'asturià, té una ortografia altament fonètica, es dir, existix una correspondència considerable entre la llengua escrita i l'oral. Se caracterisa per la conservació de les vocals i pèrdua de les consonants finals, i per la pronunciació de les consonants geminades (consonants dobles). L'accent tònic se troba normalment en la penúltima sílaba, pero també pot estar en l'última o en l'antepenúltima.

Algunes regles de pronunciació poden, inclús, confondre a un parlant de valencià. Per eixemple, la c seguida de e o i es pronuncia com a "ch", mentres que es pronuncia com a "k" davant de a, o, u. Per a mantindre el so de "k" davant de e o i, s'haurà d'afegir una h: chiamo es pronuncia "kiamo". Per a obtindre el so de "ch" davant de les demés vocals s'afig una i: ciao es pronuncia "chao" (la i no es pronuncia).

De forma anàloga, davant de e o i, la g es pronuncia com a la "g" valenciana davant de la e i la i o la "j" davant de a, o, u es pronunciarà com a /g/ (de gat) davant de les demés vocals. S'utilisarà també la h i la i per a definir la seua pronunciació. Les consonants dobles se diferencien de les simples en la pronunciació.

Gramàtica[editar | editar còdic]

Extensió de l'italià en Europa.

La gramàtica italiana presenta numeroses similituts en la francesa, la portuguesa, l'espanyola, o la valenciana, en les que compartix la pertinença a la família de les llengües romances.

Substantius[editar | editar còdic]

Els substantius tenen dos gèneros: masculí i femení, aixina com dos números: singular i plural.

Les principals terminacions, per gènero i número són:


masculí en -o, plural en -i: libro, libri masculí en -e, plural en -i: fiore, fiori masculí en -a, plural en -i: poeta, poeti femení en -a, plural en -e: scala, scale femení en -e, plural en -i: luce, luci

Són invariables en italià els substantius que acaben en vocal accentuada (la virtù / le virtù - la virtut /les virtuts), els substantius (casi tots d'orige estranger) que acaben en consonant (il bar / i bar - el bar / els bars), els substantius que acaben en -i no acentuada (il bikini /i bikini, la crisi /le crisi - el bikini /els bikinis, la crisis /les crisis), i molts atres substantius.

Els substantius que acaben en -a solen ser femenins, mentres que els acabats en -o solen ser masculins, i els que finalisen en -e poden ser masculins o femenins. El plural se forma en -e quan la paraula acaba en -a o en -i quan la paraula acaba en -o o -e. Existixen, en canvi, multitut d'excepcions que deriven dels térmens llatins, per eixemple: la mano i el seu plural le mani, abdós femenins. Hi ha un grup prou numerós de paraules, en la seua majoria referents a parts del cos humà, que en singular acaben en -o i són de gènero masculí, mentres que en plural acaben en -a i passen a ser de gènero femení, per eixemple, il braccio-le braccia (braç-braços) o l'uovo-le uova (ou-ous). Originalment estos vocables tenien gènero neutre en llatí, brachium-brachia i ovum-ova.

Pronoms personals[editar | editar còdic]

Singular Plural
1a persona io - yo noi - nosatros
2a persona (Informal) tu - tu voi - vosatros
2a persona (Cortesia) lei - vosté (molt formal) ----------
3a persona (Literaria) egli - ell (animat)
esso - ell (inanimat)
ella - ella (animada)
essa - ella (inanimada)
essi - ells
esse - elles
3a persona (Usual) lui - ell
lei - ella
loro - ells/es

Dialectologia[editar | editar còdic]

L'italià és de facto una llengua prou fragmentada en dialectes, o pseudodialectes, puix que sobre una base llatina són dialectes o llengües germanes que s’han anat italianisant. El dialecte base de l'italià és el toscà. Dialectes propencs serien: emilià i romanyol, romanesc, sabí, marchigià, umbre, lasialo. Els dialectes nortenys relativament propencs serien: piamontés, lombart (oriental i occidental) i ligur. Alguns inclouen el venecià o véneto, si be esta última inclusió és molt discutible. Entre els dialectes surenys, normalment considerats més alluntats de l'estàndart toscà són els dels antics regnes de Nàpols i Sicília: campà, molinasà, farese, foyià, salentí, calabrés i sicilià. Consideració apart, pero també italianes, encara que alluntades de l'estàndart toscà, són les llengües sardes: campidanese, logurdurese, galurese i sasarese (sent esta última la de major influencia del castellà per eixemple per motius històrics).

Sistema d’escritura[editar | editar còdic]

L'italià usa 21 lletres de l'alfabet llatí. En efecte, les lletres ‘’k, j, w, x’’ i ‘’y’’ s’ampren únicament en paraules d’orige estranger o variants gràfiques d’escritura d’us cada vegada més comú en la comunicació escrita en internet i els mensages instantàneus en teléfons mòbils. A l'igual que el francés, l'italià gasta el grup consonantic ‘’gn’’, per a representar el so de la ‘’ny’’ valenciana. En el cas de la lletra ‘’h’’, no hi ha ninguna paraula italiana en eixa lletra, exceptuant les formes conjugades en present del verp avere (tindre o haver). L'italià usa a soles un accent en la seua escritura (`), el qual sempre recau en l'última sílaba.

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons

Llengües romàniques
Aragonés · Asturià · Balear · Castellà · Català · Cors · Dalmàtic (llengua morta) · Extremeny · Francés ·
Francoprovençal · Gallec · Italià · Lleonés · Napolità · Occità · Portugués · Retoromànic · Rumà · Sart · Sicilià · Valencià · Venecià