Viking
Viking (de l'anglés viking[1], i este del nòrdic antic víkingr) és el principal nom donat als membres dels pobles nòrdics originaris d'Escandinàvia, famossos per les seues incursions i pillages en Europa. Depenent del context i de l'interpretació de l'autor, pot usar-se el nom per a referir-se als incursors d'esta procedència o a els seus països d’orige. La metonimia ha portat a que lo nom se seguixca gastant encara hui en dia de forma coloquial per a referir-se erròneament als paísos escandinaus.
El seu nom significa "hòmens de mar" o "del nort". Varen ser coneguts per tota Europa pel seu domini naval, que els va permetre conquistar ciutats costeres, creant una llegenda d'incursions cruels i efectives, basades en la pirateria. Durant molts anys varen sometre Anglaterra, el nort de França (a on s'establiren en l'actual regió coneguda com Normandia) i el sur d'Itàlia; i varen ser els primers europeus que varen arribar al continent americà.
Grup ètnic
Els vikings foren un grup ètnic originari d'Escandinàvia, els països nòrdics, que varen florir entre els anys 789 i 1100. També són nomenats normants, encara que esta denominació s'acostuma a restringir als pobles víkings establits en l'Europa Occidental.
Atres grups vikings s'establiren en l'Europa Oriental nomenats varecs. Els víkings eren descendents d'un poble d'orige germànic que es va establir en la península escandinava cap al sigle XXI a. C..
Història
Si be existixen referències vagues a pobles germànics del mar Bàltic i Escandinàvia en les fonts llatines, els atacs i la seua aparició en l'escena política europea cobren rellevància en lo saqueig del monasteri de Lindisfarne (793) en el nort de Gran Bretanya, al qual pronte siguiren atacs a atres monasteris. Els anals i cròniques dels dos sigles següents estan replets de relats aterradors. El seu actuar violent aterrorisà a les antigues comunitats, que, encara que acostumades a la guerra, no tenien forma de prevore quan hi hauria una incursió i patien una carència de poders forts en els començaments de la Edat Mija. Estos atacs sumats als dels hongaresos i àvars, a la presió de pobles eslaus en Europa Oriental i a la dels àraps en el Sur foren tant causa com consecuència d'un periodo d'inestabilitat que favorí la descentralisació política del feudalisme.
Durant els sigles següents, els vikings i els seus descendents tingueren gran influència en l'història europea. En les illes britàniques governaren durant molts anys fins ser finalment derrotats pels normandos, descendents de vikings que havien rebut terres en Normandia (França). En Itàlia fundaren el regne normando de Sicília e inclús arrivaren a influir en le seues incursions en el Califat de Còrdoba i en l'Imperi Bizantí. A través dels rius del nort intervingueren repetides voltes en el mar Bàltic i en Rússia, primers estats de la qual (la Rus de Kiev) apareixen vinculats a aventurers vikings.
Se sol datar el final del periodo viking en la caiguda del rei Harald el Desaparegut, que morí en la Batalla del pont Stamford en l'any 1066 quan intentava prendre posesió del territori d'Anglaterra; encara que els historiadors danesos amplian fins 1085 en el final del regnat de Canuto IV de Dinamarca. Si bé l'influencia nòrdica seguí sent rellevant, l'aculturisació de normandos en França, Anglaterra i Itàlia, les victòries militars de varis estats com França que lograren assegurar les costes i la pròpia disminució d'incursions escandinaves en la cristianisació d'Escandinàvia supongueren paulatinament el final de la seua activitat tal i com se coneixia.
Referències
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/ Vikingo de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.
Enllaços Externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Viking.