Història de la llengua valenciana
El 'valencià és una llengua romànica, derivada del llatí, que pertany a la subfamília itàlica dins del conjunt indoeuropeu. És la llengua oficial de la Comunitat Valenciana i també es parla en la regió d'El Carche, en Múrcia.
Domini musulmà
Durant l'ocupacio islamica de la peninsula Iberica, iniciada en el segle VIII d.C., permanecieron molts pobladors iberorromanos en els territoris dominats pels null. Aço fon aixina primordialment per un par de raons. No existien uns mijos de transport eficaços per a l'huída, per lo que la movilitat de la poblacio era molt reduida. I tambe perque, de forma generalisada, no se massacrava a la poblacio civil conquistada, sino que se li permetia continuar vivint en les seues costums sempre que se sometessen com serfs, no causaren problemes i contribuisen en el pagament d'imposts i servicis al manteniment de la nova classe dominant (els musulmans). En atres paraules: els vençuts eren la ma d'obra explotada que generava la riquea fruida pels vencedors. Els "mossaraps" o pobladors autoctons iberorromanos somesos pels null parlaven en llati vulgar. Dit llati vulgar en el pas del temps fon perdent la seua uniformitat, (si es que en algun temps la tingue), evolucionant i diferenciant-se d'unes zones de la peninsula a atres.
La llengua mossarap parlada en la major part dels territoris de l'actual Comunitat Valenciana ya participava de rasgos que li son propis a l'actual Valencià, tal i com ha aplegat a demostrar Lleopolt Penyarroja en el seu llibre "El Mossarap de Valencia".
Com be apunta este autor, el problema del "mozarabismo", a l'hora d'explicar el naiximent del Valencià a partir d'ell, es que s'identifica al "mossarap" unicament en "l'iberorromano cristia que vivia en terres musulmanes", sense plantejar-se que "mossarap" en la verdadera vertent llingüistica de la paraula seria "l'iberorromano, de religió cristiana o convertit a l'Islam, que vivia en territori musulmà i que continuava mantenint la seua llengua romanç".
Aixina puix, encara que cert numero d'iberorromanos hagueren pogut aplegar a ser islamisats (per la força o no) i havesen abandonat la seua religio cristiana, aixo no significaria necessàriament que hagueren perdut la seua llengua derivada del llatí vulgar i parlaren exclusivament en aràbic.
Nomes tenim que donar-mos conte lo dificil que resulta hui dia, a pesar dels mijos tecnics en els que contem, erradicar d'un grup social i huma el seu idioma i substituir-ho per atre estrany. Per tant, molt mes complicat seria en aquells temps fer que els mossàraps deixasen de parlar en romanç, mes encara si tenim en conte que musulmans i mossaraps no convivien barrejats, sino en poblacions o burcs separats uns d'atres, i en estrictes normes socials que prohibían i castigaven les relacions entre abdós grups (tal i com despres continuà succeint quan els cristians reconquistaren les terres musulmanes hispaniques).
Reconquista cristiana
En el moment de la reconquista cristiana del Taifa de Valencia per part del rei aragones Jaume I "el Conquistador" i les seues tropes cristianes, hauria que preguntar-se quina cantitat de "mossaraps" existien en terres valencianes. Evidentment, no estem parlant de "mossaraps cristians" solament, sino de tots aquells iberorromanos que continuaven parlant romanç, encara reconvertidos a la religio islamica (entre atres coses per a evitar les represalies dels fundamentalistas islamics).
Ademes, de la mateixa forma que existiren "criptojudíos" i "criptoislámicos", (judeus o moros "convertits" al cristianisme nomes en apariencia i que mantenien a amagades la seua original religio hebrea o islamica), tambe existiren els "criptocristianos"; mossaraps que adoptaren la religio islamica nomes en apariencia, mentres que de forma secreta mantenien les seues creencies cristianes i la seua llengua romanç. Es llogic pensar que tots estos "criptocristianos", despres de la reconquista, retornarien a través d'una nova "conversio" a la seua original religio cristiana, engrossant el numero de persones de parla mossàrap entre els cristians de les terres valencianes.
En la constitucio dels furs del Regne de Valencia, Jaume I envià la traduccio dels furs al valencià ("Per a que els valencians de tot el regne els entenguen i puguen complir-los" ordenà que se traduiren a la llengua que el poble parlava: el romanç).
Regne de Valéncia
Gràcies als furs concedits per Jaume I, el Regne de Valéncia fon totalment independent de la Corona d'Aragó. Molts dels que aplegaren en les tropes de Jaume I i els seus prohoms, foren "mossaraps" valencians que fugits temps arrere de l'invasio musulmana cap a territoris mes al nort peninsular, ara, reclutats com soldats, retornaven als seus llocs d'orige, reintroduciendo la mateixa llengua romanç que ells o els seus antepassats parlaven quan vivien alli; i per consegüent sumant-la a la dels "mossaraps de llengua" (cristians o no) que havien permanecido en la zona.
El desinterés catala per la reconquista de Valencia s'evidencia pels resultats dels llamamientos del rei per a les successives expedicions, pero te una justificacio: els catalans no podien vore a Valencia com una prolongacio de la seua propi territori perque fins el segle XIV les terres al sur de l'Ebro (des de Gandesa a Amposta) formaren part del regne d'Arago, no del comtat de Barcelona ni de ningun atre comtat catala. Per atre costat foren els discols nobles aragonesos, tals com Pere d'Azagra o Blasco d'Arago, quins en les seues iniciatives personals escomençaren a senyorejar part del territori valencià i el rei, inquiet per esta tendencia particularista, assumiria el proyecte molt tardanament.
En la primera aplegada dels conquistadors, el professor Ubieto considera que un 51% serien aragonesos, un 12% catalans i els atres 37% navarresos, provençals, castellans, etc... El total de repoblaments durant l'edat mija, apenes aumentaren el 5% (segons Ampar Cabanes) de la poblacio total del Regne de Valencia.
En el llibre d'Antoni Ubieto, que estudia el "llibre del Repartiment" i el "llibre dela Avehinaments", demuesta que els repobladors vinguts de la "Marca Hispanica Catalana" son escasos (1'2% en 1387, 4'2% en 1401 i 2'5% en 1475) , per lo que la seua influencia en el parlar romanç fon minima. [Romanç Valencià]. Pero ademes molts d'estos repobladors estes eren mossaraps valencians que temps arrere, havien fugit cap al nort i noroest peninsular buscant refugi en terres cristianes i que baix la pressio demografica, el desarrelament i l'escassea de mijos de subsistencia en aquelles terres nortenyes, retornaven ara com repobladors cristians, parlant el seu romanç valencià.
Aixo aclariria per que l'idioma Valencià actualment posseix forts caracteristiques diferenciadoras en el "Catala oriental" parlat en la "Catalunya Vella". Existixen evidencies que apunten a que l'idioma Valencià i "Catala oriental" ya se trobaven clarament diferenciats en els temps de la "reconquista". En concret l'assunt se clarifica a l'estudiar el cas de la llengua Balear, la qual posseix certes caracteristiques similars a les del "Catala oriental", al mateix temps que presenta l'esqueixe particular de "parlar salat" de manera generalisada en totes les illes de l'historic Regne de Mallorca. Durant l'Edat Mija, eixes gents de parla romanç foren molt influides pels trovadors i els jocs florals de La Provença, cosa que deixà marca en el parlar dels habitants del regne.
No se pot negar cert paregut de l'idioma Valencià en el Català, pero el Català no ha segut mai la llengua del Regne de Valencia. Ademés, a l'hora d'explicar els pareguts entre l'idioma Valencià i el Catala s'ha de tindre be present que el Regne de Valéncia fon el primer regne de la península en desenrollar i tindre (en els segles XIV-XV), un "Segle d'Or" lliterari (en idioma Valencià i anterior al Castella). L'esplendor, prestigi i influencia de la lliteratura Valenciana d'estos segles sobre les atres llengües peninsulars fon considerable, i mes encara sobre la llengua Catalana, que adoptà i feu seues formes de l'idioma Valencià, alguna cosa que propicià que el Català fora cada volta mes paregut a la Llengua Valenciana. Despres de l'abolicio dels furs del Regne de Valencia en mediant el Decret de Nova Planta (1707), el regne de Valencia pati una llaugera castellanisació i l'idioma pergue algunes de les seues paraules en favor d'atres castellanes. No obstant, la llengua Valenciana, ha mantingut caracter i personalitat propia, com vehicul d'expressio natural del poble valencià. I ha de reclamar i obtindre per tot aixo, el ranc, la proteccio, l'us i el nom que com idioma unic i independent se mereix.
Vore també
