Nacionalisme espanyol

La Batalla de Tetuán de Dionisio Fierros Álvarez, 1894. La batalla, que va tenir lloc en 1860, durant la Guerra d'Àfrica, va ser guanyada per les tropes espanyoles dirigides pel general O'Donnell.

La rendició de Bailén, de José Casado del Alisal. Clarament inspirada en el quadre de Velázquez La rendició de Breda, ilustra la batalla de 1808 que el general Castanys va derrotar a l'eixèrcit francés del general Dupont.

Obelisc commemoratiu del Alçament del 2 de maig a Madrit. En l'actualitat manté una flama perpètua en honor als quals van donar la seua vida per Espanya i és objecte d'homenages periòdics. La connotació simbòlica de la data, que ha estat considerada convencionalment com a fita d'inici de l'Edat Contemporània a Espanya, seguix tenint una gran força: la Comunitat de Madrid, juntament en els ajuntaments de Madrid, Aranjuez i Móstoles (els més vinculats als fets de l'any 1808), han creat la Fundació «Dos de Mayo, Nación y Libertad», per organisar les celebracions del bicentenario.

El nacionalisme espanyol és el moviment social, polític i ideològic que va conformar des del segle XIX la identitat nacional de Espanya.

No és pròpiament un nacionalisme irredentista: l'única reivindicació territorial identificada com a “nacional” ha estat Gibraltar (des del segle XVIII); la resta de les reivindicacions territorials han estat històricament les colonials o imperials (durant el segle XIX contra la independència d'Hispanoamèrica i en el segle XX sobre el Magrib). Tampoc ha estat un nacionalisme centrípet (que pretengué unificar comunitats d'espanyols someses a atres sobiranies), pero sí ha presenciat el naiximent de nacionalismes perifèrics que, des de finals del segle XIX, han funcionat com a moviments nacionalistes centrífucs (que pretenen la conformació d'identitats nacionals alternatives).

Com en les atres nacions-estat de Europa Occidental (Portugal, França i Anglaterra), la conformació d'una monarquia autoritària des de finals de l'Edat Mija va produir el desenroll secular paralel del Estat i la Nació a Espanya, sota les successives conformacions territorials de la Monarquia Hispànica. Com va ocórrer en cada un dels atres casos, la identitat nacional i la mateixa estructura territorial va acabar donant molt diferents productes; pero sempre, i en el cas espanyol també, com a conseqüència de la forma en que les institucions van respondre a la dinàmica econòmica i social (en ocasions, a pesar d'estes mateixes institucions), i sense acabar de presentar-se en el seu aspecte contemporàneu fins que no va acabar el Antic Règim. El factor d'identificació més clar va ser durant tot este periodo l'ètnic-religiós, expressat en la condició de cristià vell. Al final del periodo (segle XVIII) es va ser accentuant el factor d'identificació llingüístic entorn del castellà o espanyol, en noves institucions com la Real Acadèmia Espanyola.

Històricament el nacionalisme espanyol va sorgir en el lliberalisme i en la guerra contra Napoleó.

A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores van aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el mètodo va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de José Bonaparte, mentres que no espanyols (afrancesats). Els lliberals espanyols van recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià Agustín Argüelles en presentar la Constitució de 1812, «espanyols, ya teniu pàtria».

José Álvarez Jonc