Nelson Mandela
| Nelson Mandela | |
| Càrrec: | President de Suràfrica |
|---|---|
| Mandat: | 27 d'abril de 1994 - 14 de juny de 1999 |
| Premi Nobel de la Pau 1993 | |
| President anterior: | Frederik Willem de Klerk |
| Succeït per: | Thabo Mbeki |
| Data de naiximent: | 18 de juliol de 1918 |
| Partit: | ANC |
Nelson Rolihlahla Mandela (IPA: [roli'ɬaɬa]) (* Mvezo, 18 de juliol de 1918) fon el primer president de Suràfrica en ser triat per mijos democràtics baix sufragi universal. Temps abans de ser triat president fon un important activiste contra l'apartheid que, a pesar de ser empresonat durant 27 anys, va estar involucrat en el planejament d'activitats de resistència armada. No obstant, la lluita armada fon, per a Mandela, una "última alternativa".
Durant el seu temps en la presó (la majoria d'este, tancat en una cela en Robben Island), Mandela es convertí en la figura més coneguda de la lluita contra l'apartheid en Suràfrica. A pesar de que el règim de l'apartheid i les nacions aliades ad este el van considerar junt en el Congrés Nacional Africà com un terroriste, la seua lluita fon part íntegra de la campanya contra l'apartheid. El canvi de polítiques contra este, que Mandela va recolzar la seua lliberació en 1990, va facilitar una pacífica transició a la democràcia representativa en Suràfrica.
Després d'haver rebut més d'una centena de premis per més de quatre décades, Mandela és actualment un célebre estadiste que continua donant la seua opinió en temes fonamentals. En Suràfrica és conegut com Madiba, un títul honorari adoptat per ancians de la tribu de Mandela. Alguns surafricans també es referixen ad ell com 'mkhulu' (yayo).
Activitat política
Després de la victòria del Partit Nacional Surafricà en 1948, en la seua política de segregació racial, (l'apartheid), Mandela cobra importància dins del Congrés Nacional Africà, especialment en la Campanya de desobediència civil de 1952 , i el Congrés del Poble de 1955 , en el que l'adopció de la "Carta de la Llibertat" proveïx el programa principal en la causa contra l'apartheid. Durant esta época, Mandela i el seu advocat amic, Oliver Hostal, dirigixen l'estudi d'advocacia que proveïx consell llegal de baix cost a molts negres que d'una atra manera no hagueren tingut representació llegal.
Inicialment compromés en els mètodos no violents de resistència, seguint la inspiració de Ghandi , Mandela i atres 150 companyers són arrestats el 5 de decembre de 1956, i sentenciats a presó, que complixen entre 1956 i 1961 fins a ser lliberats. Entre 1952 i 1959 el Congrés Nacional Africà patix una ruptura, i sorgix una nova classe d'activistes negres, els africanistes, en demanda d'accions més dràstiques contra el règim del Partit Nacional.
La conducció del Congrés, liderada per Albert Luthuli, Oliver Hostal i Walter Sisulu senten no sols que els acontenyiments es precipiten, sino també que el seu liderage comença a estar en joc. En conseqüència reforcen la seua posició per mig d'aliances en chicotets partits polítics de diversa representació ètnica, intentant aparéixer en horisons més amplis que els africanistes.
L'estatut de la llibertat emés en la conferència de Kliptown és ridiculisat pels africanistes per permetre que els 100.000 vots del Congrés Nacional Africà siguen relegats a un vot simple en una aliança parlamentària, en la que quatre dels cinc secretaris generals representatius dels partits polítics eren membres del Partit Comuniste Surafricà (SACP), el més esclaviste dels partits comunistes en la ideologia de Moscou, i que llavors havia sigut secretament reconstituït.
En 1959 el Congrés Nacional Africà pert el seu soport militant quan la majoria dels africanistes, en soport econòmic de Ghana i ajuda dels Basotho en el Transvaal, se separen per a formar el Congrés panafricà (PAC), baix la conducció de Robert Sobukwe i Potlako Leballo. En març de 1960, després de la massacre dels seguidors del PAC en Sharpeville, i la conseqüent exclusió política del SACP i l'ANC, els dos se sumen al Moviment de Resistència Africà (renegats lliberals), i el PAC comença la resistència armada. Luthuli, criticat per la seua inèrcia, és sortejat, i l'ANC/SACP utilisa la Conferència panafricana de 1961 , en la que tots els partits decidixen una estratègia comuna, per a un dramàtica crida a les armes de Mandela, anunciant la formació del comandament "Umkhonto we Sizwe" Umkhonto we Sizwe= "Llança de la nació", copiat dels moviments guerrillers judeus (Irgun) , dirigit pel mateix Mandela, en ajuda d'activistes judeus com Denis Goldberg, Lionel Bernstein i Harold Wolpe. Després Mandela abandona en secret el país, i es troba en els líders africans en Algèria i en atres llocs. Comença a descobrir la profunditat del soport en el Congrés panafricà, i la creença generalisada que el Congrés Nacional Africà era una chicoteta associació tribal Xhosa manipulada per blancs comunistes, i retorna llavors a Suràfrica decidit a reorganisar els elements nacionalistes africans en l'aliança parlamentària. Se sospita que una acalorada discussió en els líders comunistes sobre este punt fon la causa de la seua detenció i arrest prop d'Howick. Mandela no detalla estos fets en la seua biografia.
Arrest i presó
En 1961 Mandela es convertix en el líder del braç armat del Congrés Nacional Africà (Umkhonto we Sizwe), també abreviat "MK". Coordina una campanya de sabotages contra blancs militars i governamentals, i fa plans per a una possible guerra de guerrilles si el sabotage fallara a acabar en l'apartheid.
Mandela també busca fondos per a millorar la MK, i fa arreglaments per a l'entrenament paramilitar, visitant diversos governs africans. Unes poques décades després, en Mandela ya empresonat, el MK manté sens dubte una guerrilla contra el règim, especialment a partir de 1980.
El 5 d'agost de 1962 és arrestat després de viure fugint durant uns quants mesos, i reduït a presó en el fort de Johannesburg. William Blum, ex-empleat del Departament d'Estat dels Estats Units, conta que la CIA informà a la policia sobre el parador de Mandela. Tres dies després li lligen els càrrecs de dirigir una folga en 1961 i d'abandonar illegalment el país. El 25 d'octubre de 1962, és sentenciat a cinc anys en presó. Dos anys més tart, l'11 de juny de 1964, la pena es dòna per complida tenint en conte la seua participació anterior en el Congrés Nacional Africà. Mentres Mandela es troba en la presó, l'11 de juliol de 1963, la policia arresta a prominents líders de l'ANC en Liliesleaf FARM, Rivonia, al nort de Johannesburgo. Mandela és traslladat allí, i en el juí de Rivonia, junt a Ahmet Kathrada, Walter Sisulu, Govan Mbeki, Andrew Mlangeni, Raymond Mhlaba, Elias Motsoaledi, Walter Mkwayi (que escapa durant el juí), Arthur Goldreich (que escapa després del juí), Denis Goldberg i Lionel Bernstein són acusats de crims capitals de sabotage, equiparables a traïció, pero més fàcils de provar per al govern.
En el seu alegat a l'obrir la defensa en juí, el 20 d'abril de 1964, davant de la Suprema Cort en Pretòria, Mandela s'esforça en demostrar la racionalitat en l'elecció de l'ANC d'usar la tàctica de la violència. El seu discurs revela la forma en que el partit va utilisar mijos pacífics de resistència fins a la Masacre de Sharpeville. Aquell fet va coincidir en el referèndum que establia la República Surafricana, la declaració d'un estat d'emergència i l'exclusió de l'ANC, lo qual convertia al sabotage en l'única forma possible de resistència. Fer una atra cosa haguera resultat equivalent a una rendició incondicional. Mandela explica com va desenrollar el manifest d'Umkhonto, intentant produir la caiguda del Partit Nacional per mig de la caiguda de l'economia produïda per l'alluntament dels inversors externs davant del creiximent del risc del país. En l'històric juí de Rivonia, capturats tots els líders del seu partit junt en ell, Mandela va defendre als seus en unes paraules que van fer plorar a la multitut:
Junt en els seus companyers de lluita és condenat a cadena perpètua. Eixe mateix any el nomenen president de l'ANC.
Símbol de llibertat
Mandela fon el presoner número 46664 durant 27 anys en penoses condicions. El govern de Suràfrica rebujà totes les peticions de que fora posat en llibertat. Mandela es va convertir en un símbol de la lluita contra l'apartheid dins i fora del país, una figura llegendària que representava la falta de llibertat de tots els hòmens de color surafricans.
President de Suràfrica
En 1984 el govern va intentar acabar en tan incómodo mit, oferint-li la llibertat si acceptava establir-se en un dels bantustans als que el règim havia concedit una ficció d'independència; Mandela va rebujar l'oferiment. Durant aquells anys, la seua esposa Winnie va simbolisar la continuïtat de la lluita, conseguint importants posicions en l'ANC. Finalment, Frederik de Klerk, president de la República pel Partit Nacional, hagué de cedir davant de l'evidència i obrir el camí per a desmontar la segregació racial, lliberant Mandela en 1990 i convertint-li en el seu principal interlocutor per a negociar el procés de democratisació. Mandela i de Klerk van compartir el Premi Nobel de la Pau en 1993.
Les eleccions de 1994 van convertir Mandela en el primer president negre de Suràfrica; des d'eixe càrrec va posar en marcha una política de reconciliació nacional, mantenint a de Klerk com a vicepresident, i tractant d'atraure cap a la participació democràtica al díscol partit Inkhata de majoria zulú.
És membre fundador i responsable de la unió del grup The Elders.
Vida privada
Nelson Mandela naixqué el 18 de juliol de 1918 en Qunu, un poblat de 300 habitants prop d'Umtata en el Transkei. Mandela porta tres matrimonis, en dos dels quals ha tingut sis fills. De la seua primera esposa Evelyn Ntoko Mase es va divorciar en 1957 després de 13 anys de matrimoni. Ntoko Mase va morir en 2004. Una filla d'este va casar va morir en edat de lactància. El seu primer fill Madiba Thembekili va morir en 1969 en un accident automovilístic. Després de 38 anys de matrimoni en Winnie Madikizela (Winnie Mandela) es va separar per escàndals polítics en abril de 1992 i finalment es divorcià el 19 de març de 1996. En Winnie va tindre dos filles, Zenani (Zeni), naixcuda el 4 de febrer de 1958 i Zindziswa (Zindzi), naixcuda en 1960.
En el seu 80 Aniversari, el 18 de juliol de 1998, va contraure matrimoni en Graça Machel, la viuda de Samora Machel l'antic president de Moçenic i patrocinador de l'ANC, difunt en 1986 en un accident d'aviació. El 6 de giner del 2005 morí el segon fill de Mandela, Makgatho Mandela, advocat i home de negocis, a l'edat de 54 anys en Johannesburgo a conseqüència de sida. Mandela és un apassionat de la música clàssica de Georg Friedrich Händel o Piotr Ilich Chaikovski, la que acostuma escoltar a boqueta nit.
Premis i condecoracions
Mandela ha rebut al voltant de 50 doctorats honoris causa per distintes universitats del món. Junt en la Mare Teresa de Calcuta, ademés de Khan Abdul Ghaffar Khan, ha sigut l'únic estranger que ha sigut distinguit en Bharat Ratna, el premi civil de major prestigi de l'Índia.
- Embaixador de la consciència, premi otorgat per Amnistia Internacional (2006)
- Claus de la ciutat - Johannesburg (2004)
- Premi Nobel de la Pau en 1993
- Premi de la Pau de Mahatma Gandhi
- Orde de Canadà
- Premi príncep d'Astúries a la cooperació internacional (1992)
- Orde de Sant Joan
- Medalla presidencial de la llibertat
- Orde al mèrit del Regne Unit (1995)
- Isithwalandwe (1992)
- Bharat Ratna (1990)
- Premi Sajarov (1988)
- Premi Lenin de la Paz (1962)
- Premi Internacional Simón Bolívar (1983)
- Premi nacional de la Pau (1995)
- Escultura en el Palau de Westmister (Londres)(2007)
Llectura adicional
Anglés
- Anthony Sampson; Mandela: The Authorised Biography ; ISBN 0-679-78178-1 (1999)
- Nelson Mandela; Long Walk to Freedom: The Autobiography of Nelson Mandela; Little Brown & CO; ISBN 0-316-54818-9 (paperback, 1995)
- Mary Benson; Nelson Mandela: The Man and the Movement
- Martin Meredith; Nelson Mandela: A Biography
- Barry Denenberg; Nelson Mandela: No Easy Walk To Freedom
- Charlene Smith; Mandela: ‘In' Celebration of a Great Life
Música
Música sobre Mandela
- Simple Minds: Mandela Day [Any 1989; disc "Street Fighting Years"; posició llestes US #17]
- Illapu, grup chilé: Mane Mandela
- Todos tus muertos, grup argentí: Mandela [Any 1994; disc "Dóna-li Aborigen"]
- The Specials, grup de ska: Free Nelson Mandela
- Barrington Levy, artiste rastafari de reggae de Jamaica: Mandela Free
- The Abyssinians, grup reggae de Jamaica: Mandela
- Pablo Milanés: Nelson Mandela
- Liberen Mandela - Micky Gonzales
- Quilapayún, grup chilé: Free Nelson Mandela
- Burning Spear, artiste rastafari de reggae de Jamaica: Free Nelson Mandela (1987)
- Say it's not true- Queen+ Paul Rogers
Referències
- Mandela: The Authorised Biography, per Anthony Sampson
- Long Walk to Freedom (Llarc camí a la llibertat), autobiografia de Nelson Mandela escrita en presó.
Enllaços externs
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Mandela de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.