Félix de Azúa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 18:46 20 feb 2024 per Xavier (Discussió | contribucions)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Anar a la navegació Anar a la busca
Félix de Azúa Comella
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Filòsof, escritor i poeta.
Naiximent: 30 d'abril de 1944
Lloc de naiximent: Barcelona, Catalunya, Espanya
Defunció:
Lloc de defunció:

Félix de Azúa Comella (Barcelona, 30 d'abril de 1944) és un filòsof, escritor i poeta espanyol, membre de la Real Acadèmia Espanyola (RAE).

Biografia[editar | editar còdic]

Félix de Azúa Comella és llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filosofia per l'Universitat de Barcelona, en la tesis titulada Aspectes de l'estètica de Diderot: El doble model neoclàssic-romàntic, dirigida per José María Valverde Pacheco i defesa en l'any 1982.

Iniciada ya la seua carrera lliterària, a principis dels anys setanta, com a conseqüència del tancament de les facultats universitàries a raïl dels successos de 1969, es va traslladar durant tres anys de Madrit a París, a on va compaginar els seminaris universitaris en l'ambient de les tertúlies en el Barri Llatí, freqüentant la que duya Agustín García Calvo en el café La Boule d'Or, al que considera el seu mestre i la persona que el va dur a la Filosofia.

En els anys huitanta va iniciar la docència universitària, primer en la Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educació de Zorroaga (Sant Sebastià), dependent de l'Universitat del País Vasc, i despuix en l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de l'Universitat Politècnica de Catalunya, a on en 1993 va obtindre per concurs la plaça de catedràtic en l'àrea de coneiximent d'Estètica i Teoria de les Arts. Fon nomenat director de l'Institut Cervantes de París, càrrec en el que estigué entre 1993 i 1995 i del que dimití per diferències en les polítiques mantingudes en eixe moment pels responsables del Ministeri d'Assunts Exteriors.

És colaborador habitual dels diaris El País i El Periódico de Catalunya, colaborant com a columniste, articuliste i agitador cultural.

En la seua trayectòria poètica se li va vincular inicialment a la generació dels «novísimos», des de que en 1970 Josep Maria Castellet ho incorpora a l'antologia Nueve novísimos poetas españoles, formant la «coqueluche» de la mateixa, junt als poetes Pere Gimferrer, Vicente Molina Foix, Leopoldo María Panero, Guillermo Moltó i Ana María Moix. En esta antologia cobra un paper rellevant en la poesia espanyola contemporànea, encara que en seguida va renegar del seu ofici exclusiu de poeta. La seua poesia està considerada freda i hermètica, girant sobre els eixos temàtics del buit i el no res. Sobre la seua producció narrativa i de prosa lliterària destaca pel seu caràcter reflexiu i culturaliste, incloent fortes dosis d'ironia i sarcasme, sobretot en els seus texts més recents.

A mitan de la primera década del sigle XXI, durant el procés de la tramitació llegislativa de la reforma estatutària de Catalunya, fon un dels quinze firmants dels dos manifests de la plataforma política Ciutadans de Catalunya (2005 i 2006), a favor de la constitució d'una formació política que s'autodenominara no nacionalista. A finals de 2011, decidix traslladar la seua residència a Madrit junt a la seua parella, l'arquitecta Eva Fidalgo Elices (18 de giner de 1974), en la que té una filla.

Des de l'any 2015 és membre de la Real Acadèmia Espanyola (RAE), a on té assignat el silló «H» succeint a Martín de Riquer.

Durant els anys 2022 i 2023, Azúa ha escrit ocasionalment artículs d'opinió per a The Objective.

Polèmica[editar | editar còdic]

A principis de l'any 2024, Félix de Azúa declara abandonar les colaboracions en el periòdic El País per solidaritat en Fernando Savater que havia segut censurat per dit periòdic.

Obra[editar | editar còdic]

Poesia[editar | editar còdic]

  • Cepo para nutria. Madrid: Pájaro de papel, 1968.
  • El velo en el rostro de Agamenón (1966-1969). Barcelona: El Bardo, 1970.
  • Edgar en Stéphane. Barcelona: Lumen, 1971. ISBN 978-84-264-2904-9
  • Lengua de cal. Madrid: Visor, 1972.
  • Pasar y siete canciones. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1977. ISBN 978-84-7080-917-0
  • Poesía (1968-1978). Madrid: Hiperión, 1979. ISBN 978-84-85272-52-5 Recoge los cinco libros anteriores.
  • Farra. Madrid: Hiperión, 1983. ISBN 978-84-7517-087-9
  • Poesía (1968-1989). Madrid: Hiperión, 1989. 246 páginas. ISBN 978-84-7517-271-2 Recoge los seis libros anteriores.
  • Última sangre (Poesía 1968-2007). Barcelona: Bruguera, 2007. 259 páginas. ISBN 978-84-02-42035-0 Recoge los libros anteriores e incorpora la serie de siete poemas que da nombre al volumen.

Novela[editar | editar còdic]

  • Las lecciones de Jena. Barcelona: Barral, 1972. ISBN 978-84-211-0247-3
  • Las lecciones suspendidas. Madrid: Alfaguara, 1978. ISBN 978-84-204-2030-1
  • Última lección. Madrid: Legasa, 1981. 138 páginas. ISBN 978-84-85701-56-8
  • Mansura. Barcelona: Anagrama, 1984. 176 páginas. ISBN 978-84-339-1710-2
  • Historia de un idiota contada por él mismo o El contenido de la felicidad. Barcelona: Anagrama, 1986. 126 páginas. ISBN 978-84-339-1738-6
  • Diario de un hombre humillado. Barcelona: Anagrama, 1987. 288 páginas. V Premio Herralde. ISBN 978-84-339-1756-0
  • Cambio de bandera. Barcelona: Anagrama, 1991. 254 páginas. ISBN 978-84-339-0930-5
  • Demasiadas preguntas. Barcelona: Anagrama, 1994. 208 páginas. ISBN 978-84-339-0966-4
  • Momentos decisivos. Barcelona: Anagrama, 2000. 368 páginas. ISBN 978-84-339-2452-0
  • Génesis. Barcelona: Literatura Random House, 2015. 192 páginas. ISBN 978-84-397-2969-3

Relats[editar | editar còdic]

  • «Quien se vio». En: Tres cuentos didácticos. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1975. ISBN 978-84-7080-016-0
  • La venganza de la verdad. Madrid: Hiperión, 1978.
  • El largo viaje del mensajero. Barcelona: Editorial Antártida, 1991. 48 páginas. ISBN 978-84-7596-274-0
  • «Herédame». En: El País, 6; 7 ago. 1985. ISSN 1697-9397
  • El trencadizo. Cuenca: Antojos, 1989. Ilustrado por Rafael Canogar. ISBN 978-84-86753-02-3
  • «La pasajera». En: El País, 18 nov. 1990. ISSN 1697-9397
  • «La resignación de la soberbia». En: Los pecados capitales. Barcelona: Grijalbo, 1990.
  • «La pasajera». En: Cuentos de cabecera [vol. 7]. Barcelona: Planeta-DeAgostini; NH Hoteles, 1996.
  • «La segunda cicatriz». En: Cuentos de cabecera [vol. 7]. Barcelona: Planeta-DeAgostini; NH Hoteles, 1996.
  • «El padre de sus hijos». En: Barcelona, un día. Madrid: Alfaguara, 1998.
  • «La verdad está arriba». En Turia. Revista Cultural, 1998, n. 46, pp. 49-54. ISSN 0213-4373

Ensaig[editar | editar còdic]

  • Conocer Baudelaire y su obra. Barcelona: Dopesa, 1978. 124 páginas. ISBN 978-84-7235-391-6
  • Baudelaire y su obra. Barcelona: Dopesa, 1978. 128 páginas. ISBN 978-84-7235-392-3
  • La paradoja del primitivo. Barcelona: Seix Barral, 1983. 388 páginas. ISBN 978-84-322-0827-0
  • El aprendizaje de la decepción. Pamplona: Pamiela, 1989. 204 páginas. ISBN 978-84-7681-084-2
  • La Venecia de Casanova. Barcelona: Planeta, 1990. 169 páginas. ISBN 978-84-320-4912-5
  • Baudelaire y el artista de la vida moderna. Pamplona: Pamiela, 1992. 176 páginas. ISBN 978-84-7681-116-0; Y Barcelona: Anagrama, 1999. 176 páginas. ISBN 978-84-339-0575-8
  • Salidas de tono. 50 reflexiones de un ciudadano. Barcelona: Anagrama, 1997. 224 páginas. ISBN 978-84-339-0527-7
  • Lecturas compulsivas. Una invitación. Barcelona: Anagrama, 1998. 320 páginas. ISBN 978-84-339-0565-9
  • La invención de Caín. Ciudades y ciudadanos. Madrid: Alfaguara, 1999. 347 páginas. ISBN 978-84-204-3086-7
  • Diccionario de las Artes. Barcelona: Anagrama, 2002. 307 páginas. ISBN 978-84-339-6182-2; Y Barcelona: Debate, 2011. 335 páginas. 2ª edición, revisada y ampliada. ISBN 978-84-9992-003-0
  • Cortocircuitos. Imágenes mudas. Madrid: Abada Editores, 2004. 90 páginas. ISBN 978-84-96258-25-9
  • La arquitectura de la no-ciudad. Pamplona: Universidad Pública de Navarra, 2004. 240 páginas. ISBN 978-84-9769-054-6
  • Esplendor y nada. Barcelona: El Lector Universal, 2006. 278 páginas. ISBN 978-84-935020-0-3
  • Abierto a todas horas. Madrid: Alfaguara, 2007. 244 páginas. ISBN 978-84-204-7189-1
  • Ovejas negras. Barcelona: Bruguera, 2007. 251 páginas. ISBN 978-84-02-42020-6
  • La pasión domesticada. Las reinas de Persia y el nacimiento de la pintura moderna. Madrid: Abada Editores, 2007. 94 páginas. ISBN 978-84-96775-13-8
  • «Prefacio», en Contre Guernica. Pamphlet, de Antonio Saura. Ginebra: Archives Antonio Saura; 5 Continents Editions, 2008. 120 páginas. ISBN 978-88-7439-475-3
  • «Prefacio», en Contra el Guernica. Libelo, de Antonio Saura. Ginebra: Archives Antonio Saura; Ediciones La Central; Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 2009. 120 páginas. ISBN 978-84-936793-9-2
  • Autobiografía sin vida. Barcelona: Mondadori, 2010. 176 páginas. ISBN 978-84-397-2322-6
  • «La violencia del género», en De las news a la eternidad, de Félix de Azúa (coord.). Madrid: Círculo de Bellas Artes, 2012. 184 páginas. ISBN 978-84-939928-2-8
  • Autobiografía de papel. Barcelona: Mondadori, 2013. 184 páginas. ISBN 978-84-397-2722-4
  • Contra Jeremías. Artículos políticos. Barcelona: Debate, 2013. 212 páginas. ISBN 978-84-9992-289-8
  • Nuevas lecturas compulsivas. Madrid: Círculo de Tiza, 2017. 384 páginas. ISBN 978-84-945719-0-9
  • Volver la mirada. Ensayos sobre arte. Barcelona: Debate, 2019. 320 páginas. ISBN 978-84-9992-939-2
  • Tercer acto. Barcelona: Literatura Random House, 2020. 224 páginas. ISBN 978-8439737810

Félix de Azúa també ha fet traduccions i, aixina com, han traduït algunes de les seues obres.

Premis i guardons[editar | editar còdic]

Lliteraris[editar | editar còdic]

  • 1987 - V Premi Herralde de novela. Barcelona: Editorial Anagrama, per la seua obra Diario de un hombre humillado.
  • 2012 - XXXVII Premi César González-Ruano de periodisme. Madrid: Fundació Mapfre, per la seua obra Contra Jeremías.
  • 2014 - Premi Internacional d'Ensaig Caballero Bonald per la seua obra Autobiografía de papel.

Trayectòria[editar | editar còdic]

  • 2000 - Premio Internazionale Sebetia-Ter. Cultura: Arte e Letteratura. Nàpols: Centri di Studi di Arte e Cultura di Napoli Sebetia-Ter.
  • 2001 - VII Premi de reconeiximent a la Tolerància. Barcelona: Associació per la Tolerància.

Enllaços externs[editar | editar còdic]