Luis Mateo Díez
Luis Mateo Díez Rodríguez (Villablino, Lleó; 21 de setembre de 1942) és un escritor espanyol. És membre de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) des de l'any 2001, en el silló "l" (ele minúscula).
És l'únic autor en llengua castellana que ha obtingut en dos ocasions el Premi Nacional de Narrativa i atres dos el Premi de la Crítica, gràcies a les seues noveles La fuente de la edad (La font de l'edat) (1986) i La ruina del cielo (La ruïna del cel) (1999). També ha guanyat el Premi Miguel de Cervantes en l'any 2023.
Biografia
Luis Mateo Díez Rodríguez naixqué en Villablino, poble miner de les montanyes del noroest de Lleó situat en el centre de la comarca de Laciana. El seu pare, Florentino Díez, era secretari de l'Ajuntament d'eixe municipi lleonés i el futur escritor va nàixer precisament "en la vella casota consistorial, assentada en el cor de la vall sobre l'antic solar a on un dia es va alçar la Torre que empinava el recort dels consells ancestrals".
La seua família va viure en Villablino fins que en 1954, als 12 anys, es va traslladar a Lieó a on el seu pare havia segut nomenat secretari de la Diputació. Luis Mateo estudià el bachillerat en el colege lleonés Nostra Senyora del Bon Consell i en 1961 va ingressar a Dret en l'Universitat Complutense de Madrit, finalisant la carrera en l'Universitat d'Oviedo.
Ingressà en l'any 1969, per oposició, en el cos de Tècnics d'Administració General de l'Ajuntament de Madrit, convertint-se en cap del seu servici de Documentació Jurídica.
Entre 1963 i 1968, va participar en la redacció de la revista poètica Claraboya junt a Agustín Delgado, Antonio Llamas i Ángel Fierro. Per aquells temps aparegueren els seus primers poemes, que varen ser reunits en 1972 en Señales de humo.
No obstant, la seua creació lírica fon efímera i va deixar pas definitivament a la ficció narrativa. El seu primer llibre de contes, Memorial de hierbas, aparegué en 1973 i la seua primera novela, Las estaciones provinciales, casi 10 anys més tart, en 1982. Ad estes li han seguit moltes atres, algunes de les quals han obtingut prestigiosos premis, com La Fuente de la Edad (1986) o La ruina del cielo (2000), abdós Premi Nacional de Narrativa i el Premi de la Crítica.
En l'any 2022 es va publicar un llibre colectiu en homenage a José María Merino i Luis Mateo Díez en el que xixantacinc autors d'Argentina, Chile, Costa Rica, Cuba, Equador, Espanya, Mèxic, Perú i Veneçola varen aportar sengles microrrelats, molts d'ells inèdits, inspirats en el món creatiu de Merino i Díez. Es va titular Minicuentos y fulgores. Homenaje a Luis Mateo Díez y José María Merino (Eolas, 2022) i fon coordinat per les professores Natalia Álvarez Méndez i Ángeles Encinar.
Adaptacions al cine
Algunes de les seues obres han segut adaptades al cine. Aixina, el conte Los grajos del Sochantre ha segut dut a la pantalla gran per José María Martín Sarmiento (Chema Sarmiento) en El filandón (1984), película en la que es relaten cinc històries (Díez relata la seua; i lo propi fan Pedro Trapiello en Láncara, Antonio Pereira en Las peras de Dios, José María Merino en El desertor i Julio Llamazares en Retrato de bañista); la novela La Fuente de la Edad fon rodada en 1991 per Julio Sánchez Valdés per a Televisió Espanyola. Sarmiento també va adaptar Los males menores en 2011 baix el títul de Viene una chica, película de la que Díez fon coguioniste.
Reconeiximents
- Fon elegit membre de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) el 22 de juny de l'any 2000 i va prendre possessió del silló "l", el 20 de maig de 2001.
- És patró d'honor de la Fundació de la Llengua Espanyola i membre habitual d'un gran número de jurats de concursos de contes i de novela.
- L'any 2023 se li concedí el Premi de lliteratura Miguel de Cervantes, el màxim reconeiximent de les lletres castellanes.
Obra
(Secció per completar)
Premis i guardons
(Secció per completar)