Verps incoatius
Els verps incoatius són aquells verps de la tercera conjugació (és dir, els que tenen l'infinitiu acabat en -ir) que presenten en algunes persones del present d'indicatiu i de sbjuntiu el morfema -ix-/-ix-, nomenat pels llingüistes "increment incoatiu". Est increment apareix en totes les persones dels temps abans mencionats excepte en la primera i segona persona del plural (nosatres i vosatres).
Conjugació actual dels verps incoatius en llengua valenciana
Se té com a model de conjugació d'esta classe de verps el verp servir i, en la taula, se marca en negreta l'increment incoatiu per a poder-se distinguir millor:
| Present d'indicatiu | Present de subjuntiu |
| Florixc | Florixca |
| Florixes | Florixques |
| Florix | Florixca |
| Florim | Florim |
| Floriu | Floriu |
| Florixen | Florixquen |
Evolució històrica dels verps incoatius
Originalment en la llengua valenciana, la forma que tenia l'increment incoatiu era un poquet diferent a la que hi ha hui en dia, seguia este model:
| Present d'indicatiu | Present de subjuntiu |
| Floresc | Floresca |
| Floreixes | Floresques |
| Floreix | Floresca |
| Florim | Florim |
| Floriu | Floriu |
| Floreixen | Floresquen |
Com pot vore's, l'increment incoatiu tenia dos formes: davant de vocal s'usava la forma -eix-, pero davant de ce o cu, s'usava la forma reduïda -es-. Esta forma era l'usual en els primers escrits valencians. Posteriorment, la solució clàssica de doble increment va evolucionar a una variant en només un increment -eix- per a tot, que no és més que una simplificació positiva. Llavors, els verps incoatius quedaren aixina:
| Present d'indicatiu | Present de subjuntiu |
| Floreixc | Floreixca |
| Floreixes | Floreixques |
| Floreix | Floreixca |
| Florim | Florim |
| Floriu | Floriu |
| Floreixen | Floreixquen |
Esta forma, molt més regular que la anterior, pot vore's també en molts escrits clàssics. Si bé s'havia regularisat el procés, la evolució no va parar, ya que, durant el sigle XVII, l'increment -eix- va evolucionar encara més, perdent la seua e i passant a ser l'actual -ix-, i aixina es manté encara hui en dia.
Conflicte en els incoatius en la llengua actual
Des de la renaixença s'ha volgut recuperar l'increment clàssic -eix-/-es-, pero no va tindre gens d'èxit entre la gent del carrer, per lo que la gent seguia usant la forma viva. Posteriorment, escritors pancatalanistes, com ara Joan Fuster, volgeren també recuperar l'increment clàssic en la llengua escrita valenciana, també sense molt d'èxit, puix la forma actual és molt més regular que la forma antiga i, com a conseqüència, la gent no sabia quan havien de dir -eix- i quan -es-. Despuix, l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va recomanar, durant la década dels 90, una forma mixta: davant de vocal, usar "eix" (tu serveixes) i, davant de ce o cu, usar -is- (que tu patisques). L'increment -is- davant de consonant no és més que una barreja del -ix- actual en la forma clàssica -es-, evidentment és una forma sense tradició. Aixina, el model que recomanava l'IEC era este:
| Present d'indicatiu | Present de subjuntiu |
| Florisc | Florisca |
| Floreixes | Florisques |
| Floreix | Florisca |
| Florim | Florim |
| Floriu | Floriu |
| Floreixen | Florisquen |
Afortunadament, en el sigle XXI, tant l'IEC com l'AVL accepten i recomanen per al valencià un model més paregut al viu, en la dferència que davant de ce i cu encara escriuen -is-:
| Present d'indicatiu | Present de subjuntiu |
| Florisc | Florisca |
| Florixes | Florisques |
| Florix | Florisca |
| Florim | Florim |
| Floriu | Floriu |
| Florixen | Florisquen |
Pero, per desgràcia, la majoria d'escritors que usen la seua normativa encara escriuen seguint el model que recomanava l'IEC en els anys 90, segurament perque seguix sent el model recomanat per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Davant de tot este conflicte, la RACV decididí acceptar únicament les formes vives incoatives i deixar com a arcaiques les formes en l'increment -eix-/-es-, lo que solucionaria el conflicte. Les atres acadèmies acutalment accepten com a correctes el model -ix-/-is-, el model -eix-/-is- i el model antic -eix-/-es-, lo que només fa que seguir en el conflicte sobre quina forma usar.
Incoatius en atres llengües
En la llengua catalana antiga, els verps incoatius eren iguals que els valencians, pero ha evolucionat de manera diferent: en els dialectes de Lleida, Tortosa i Andorra ha patit la mateixa evolució que en valencià, pero en la zona del català central ha evolucionat de tal manera que els increments com "pateixca" varen perdre el sò de [k] i, posteriorment, la vocal del subjuntiu canvià a i: patesques > pateixques > pateixes > pateixis. Actualment el català central seguix este model:
| Present d'indicatiu | Present de subjuntiu |
| Floreixo | Floreixi |
| Floreixes | Floreixis |
| Floreix | Floreixi |
| Florim | Florim |
| Floriu | Floriu |
| Floreixen | Floreixin |
En la llengua balear és un cas molt estrany, puix en cada illa es fa d'una manera diferent: en Eivissa i les Pitiüses el model seguix sent el clàssic, en Menorca han adoptat el model del català central i en Mallorca han mantingut el model clàssic pero canviant la vocal del subjuntiu. En la llengua general, se recomana el model mallorquí, que és aixina:
| Present d'indicatiu | Present de subjuntiu |
| Florêsc | Florêsqui |
| Florêxes | Florêsquis |
| Florêx | Florêsqui |
| Florim | Florim |
| Floriu | Floriu |
| Florêxen | Florêsquin |
En castellà el model de verp incoatiu (que en esta llengua són els verps acabats en -ecer) és molt paregut al model clàssic valencià (se pren com a model el verp florecer):
| Present d'indicatiu | Present de subjuntiu |
| Florezco | Florezca |
| Floreces | Florezcas |
| Florece | Florezca |
| Florecemos | Florezcamos |
| Florecéis | Florezcáis |
| Florecen | Florezcan |
Bibliografia
- Est artícul utilisa informació de la Biquipedia.
