Tenis de taula
El tenis de taula (també conegut com ping-pong o pimpón) és un deport de pala que es disputa entre dos jugadors o dos parelles (dobles). És un deport olímpic des de Seül 1988, i el deport en major número de practicants, en 40 millons de jugadors competint en tot lo món.[1][2][3] Segons un estudi realisat per la NASA, és el deport més complicat que un ser humà pot practicar a nivell professional.[4][5][6] Divers s estudis han demostrat que la pràctica d'este deport millora, entre unes atres, la capacitat i el temps de reacció, la coordinació ull-mane, la concentració i la memòria.[7][8][9][10]
La regulació a nivell mundial d'este deport corre a càrrec de la Federació Internacional de Tenis de Taula (ITTF, per les seues sigles en anglés), que agrupa a més de 200 organisacions nacionals i 33 millons de federats a tots els nivells de competició, des de tornejos de clubs fins als campeonats del món, que se celebren anualment des de 1926 i bienalmente des de 1957, o el World Tour, un conjunt de tornejos organisats per la ITTF que se celebren en tots els continents i que reunix als professionals del més alt nivell.
Va nàixer en la década de 1870 en Anglaterra com una derivació del tenis. L'història d'este deport està marcada per una série d'evolucions tècniques, com la naturale za dels #revestiment de les #pala, aument del tamany de la pilota, la reducció del número de tants per joc o l'introducció i posterior prohibició de l'ús de pegaments ràpits, evolucions que varen conduir a innovacions en l'estil de joc, com l'utilisació de l'agarre de la pala en estil asiàtic o «de lapicero» (originalment pels hongaresos i posteriorment pels asiàtics), i en les tàctiques empleades, com l'aparició de el topspin a finals dels anys 1980. El tenis de taula modern permet una gran varietat de sistemes de joc, tant ofensius com a defensius.
Història
Inicis
Encara que a sovint s'associa el tenis de taula en els països asiàtics, està àmpliament acceptat que este deport va nàixer en l'últim quarto de el XIX en Anglaterra com una derivació del tenis.[11] És possible que jugadors de tenis davant l'adversa climatologia inventaren una espècie de tenis en miniatura utilisant una taula de billar o de menjador, en un club de tenis, i dividint-la en dos camps en llibres o simultàneament en una corda. Com a pilotes servirien alguns dels molts models existents per a jocs infantils, o inclús tapons de corcho convenientment adaptats. Les #pala serien tapes de caixes de purs o bats infantils. Indubtablement es mescla la llegenda en la realitat. Per esta versió s'inclinen Gerald Gurney i Ron Crayden, dos profunts estudiosos en l'història del tenis de taula. Els estudiants universitaris varen adoptar ràpidament el llavors joc de saló en tota Anglaterra. En 1884 la firma F. H. Ayres Ltd. (Frederick Henry Ayres) ya comercialisava un joc de tenis de saló en miniatura. El britànic James Devonshire patenta, el 9 d'octubre de 1885, #el seu «Table Tennis», la primera volta de la que es té coneiximent en utilisar el terme «tenis de taula».[11] En julio de 1890, el industrial de Yorkshire David Forster, patentó un juego de mesa para sala, el cual consistía únicamente en una mesa rodeada con una especie de valla para mantener la pelota dentro de unos límites. No existen evidencias de su comercialización.[12][13][14]
En 1891, John Jaques, fabricant d'artículs deportius, va patentar un joc cridat Gossima, el qual no va tindre acceptació.[11] Ese mismo año Charles Barter, de Gloucestershire, registró una patente con pelotas de corcho, y en fechas cercanas James Gibb, atleta famoso y fundador de la Amateur Athletic Association, improvisó un material que consistía en una red fija a dos postes y sobre una superficie de madera elevada del suelo, inventando un juego de 21 puntos y con pelotas de goma. Gibb encontró en América pequeñas pelotas de celuloide, introduciéndolas en el juego con un éxito inmediato. James Gibb sugirió el nombre de Ping Pong a la firma John Jaques Ltd., la cual registró el nombre. El nombre viene por el sonido de ping que hacía la pelota de celuloide al impactar con las palas recubiertas en pergamino y el sonido pong al contacto de la pelota con la mesa. Estas palas de pergamino tenían un mango de 45 cm de longitud.[15][12]
Ya en 1901 es varen celebrar en Anglaterra tornejos de ping-pong en participació de fins a 300 jugadors i en premis en metàlic per import de fins a 25 lliures. En enguany es constituïx en Anglaterra l'Associació de Ping Pong, la qual contava en uns 500 jugadors pertanyents a 39 clubs distribuïts per tot el país. En estes dates inicials el servici es feya directament per damunt de la ret, com el tenis, tenint una altura variable de 17 cm i de 17,5 cm. Els jocs de dobles eren designats pel nom de «joc a quatre mans». En Branthem Essex es produïa, segons una informació de l'época, tonellades de pilotes de celuloide a la semana ( 2,5 millons d'unitats aproximadament) i es distribuïen per tot lo món.[12]
En 1902 comenzó a publicarse la primera revista sobre este deporte, la The Table Tennis and Pastimes Pioneer, que tenía una periodicidad semanal y que se enorgullecía ese mismo año de haber alcanzado la cifra de 20 000 lectores.[15][16][17] També en este mateix any s'havien editat en Anglaterra i en EE. UU. uns 20 llibres en instruccions del joc. Els principals jugadors anglesos de l'época, que eixercitarien un gran paper en l'evolució del tenis de taula mundial varen ser A. Parker, P. Bronfield, P. I. Warden, G. J. Ross, J. J. Payme, J. Thompson, I. C. Goode i A. T. Finney; i el primer punteado cobert de caucho o goma va ser patentat per Frank Bryan en 1901 i venut baix el nom de Atropo. Este tipo de pala va ser adoptat casi universalment durant molts anys. Va eixir també la pala d'alumini, garantisant gran rapidea, pero era molt cara i no es venia. Ayres i G. G. Bussey varen fabricar #pala acordonades, com les de tenis, en miniatura. Eren de fabricació molt esmerada i utilisaven cordoneres molt tenses i de gran calitat, pero tenien l'inconvenient de que no oferien bon control sobre la pilota i varen ser prohibides en molts tornejos, provablement perque no produïa soroll algun. Les primitives pilotes de celuloide eren excessivament llaugeres i ademés tenien la desventaja de que, com es fabricaven en dos parts que despuix s'unien, la junta produïa un pot molt inconsistente. En 1900 Jaques Ltd. fabricava una pilota de celuloide sense costura i normalisada en tamany i forma. Les pilotes varen ser adquirint durea i ademés varen incrementar el tamany, circumstància que facil itaba un joc ràpit. Els accessoris per a jugar, llevat la pala, es venien en estuches fabricats principalment en Anglaterra i en Estats Units.[12][15][13]h
Internacionalisació i reglamentació
Archiu:Tafeltennis-interland Nederland-China Weeknummer, 77-52 - Open Beelden - 8926.ogv En 1922 ya es coneixia el nou deport en gran part d'Europa i l'Índia, estant regulat en varis països i jugant-se campeonats asiduamente. En l'any 1926 es funda l'Associació Anglesa de Tenis de Taula en noves regles i estatuts, elegint-se com a president a Ivor Montagu i com a secretari a Bill Pope.[11] Cuando se fundó esta asociación, tanto Montagu como Pope emprendieron la tarea de organizar el I Campeonato del mundo en Londres, que tuvo un gran éxito y resolvió económicamente en el año 1926 con 300 libras de pérdidas. La idea del campeonato mencionado surgió con motivo de un torneo internacional organizado en Berlín por el doctor Lehmann, participando alemanes, austríacos, húngaros e ingleses. En este torneo se habló de la necesidad de constituir una Federación Internacional de Tenis de Mesa de forma provisional y la organización del I Campeonato del Mundo y de un Congreso, ambos en Londres. Celebrado el Congreso se constituye oficialmente la Federación Internacional de Tenis de Mesa (ITTF), nombrándose presidente a Ivor Montagu y secretario a Bill Pope, el cual lo sería hasta su muerte prematura en 1950.[12][15][13]
En este primer campeonato del mundo se dona por lady Swaythling, madre de Montagu, la Copa que lleva su nombre para ser disputada por equipos masculinos.[18] Participen Hongria, Àustria, Anglaterra, Índia, País de Gales, Checoslovàquia i Alemània. En principi la denominació no anava a ser la de Campeonat del Món, pero la participació de huit jugadors indis, residents en realitat en Anglaterra, va conduir als organisadors a donar-li este nom. La participació femenina va ser molt baixa, puix es va reduir a 14 jugadores: 11 angleses, 2 austríaques i 1 hongaresa. Estos primers Campeonats varen vore el triumfo total dels representants d'Hongria, els quals es varen alçar en tots els títuls.[14] El campeonat ya es va jugar en taules en les dimensions actuals, encara que l'altura de la ret era de 17,5 cm. L'Organisació d'este primer Campeonat recomanava als jugadors el no usar penyores de color blanc, per a que no es confonga en la pilota, pero no impedia que la vestimenta fora poc deportiva, puix els hòmens utilisaven pantalons llarcs, camises de mànega llarga i ademés jupetins, i inclús en alguns casos corbates, i les dònes faldes llargues i vestits normals de carrer. La primera decisió del Congrés de Londres va ser la d'intentar unificar les regles que llavors imperaven en el Tenis de Taula. En l'I Campeonat del Món s'havia jugat en equips a 21 tants cada joc i al millor de tres jocs, i en individuals al millor de cinc jocs. La ITTF fa oficials per a 1927 dos sistemes diferents: el sistema de contar fins a 21 tants en cada joc i que era defés pels anglesos, i el sistema de tenis de camp en sets de sis jocs, sistema preconisat per hongaresos, austríacs i alemans. En giner de 1928, durant els campeonats del món celebrats en Estocolm, va ser presa la decisió d'unificar el sistema i contar fins a 21 tants.[12][13]
Incorporació dels països asiàtics
En els seus inicis, el tenis de taula està dominat pels països del Bloc de l'Est europeu, especialment per Hongria i Checoslovàquia.[19] En jugadors com el gran Viktor Barna, Hongria conseguix la medalla d'or en els campeonats del món per equips entre 1926 i 1931, entre 1933 i 1935 i en 1938, 1949 i 1952 (entre 1940 i 1946 no es varen disputar).
El primer país asiàtic en frenar el domini europeu va ser Japó, que va dominar els mundials entre 1952 i 1957. Este domini va ser el reflex d'una incorporació tècnica aportada per este país: la bromera. En colocar una fina bromera entre la fusta de la pala i la goma, es varen fer possibles efectes inèdits en les #pala clàssiques. En l'irrupció dels japonesos en este deport i l'incorporació de noves tècniques i materials, va escomençar una nova época de l'història del tenis de taula.[20][21][14][13]
En 1959, en els campeonats del món de Dortmund, el jugador chinenc Rong Guotuan va guanyar la medalla d'or individual, convertint-se en el primer deportiste d'eixe país en conquistar un títul mundial en qualsevol deport.[19][22] La supremacia de China comença en els anys 1960 i es manté fins als nostres dies. China és actualment la major potència en tenis de taula: des de que este deport va entrar en el programa olímpic, i fins a les olimpiades de Riu de Janeiro 2016, el tenis de taula va distribuir 32 medalles d'or, de les quals China va obtindre 28.[23][24][25] Esta supremacia solament ha segut interrompuda per casos aïllats com l'hongarés Tibor Klampar en 1979 i sobretot pels suecs en els anys 1990, especialment en Jan-Ove Waldner i Jörgen Persson.[26][3]
A principis dels anys 1970 es va iniciar un intercanvi de partides de tenis de taula entre jugadors chinencs i nortamericans al que es va conéixer en els mijos de comunicació com la «Diplomàcia del ping-pong» i que va tindre unes importants implicacions polítiques. Este succés va marcar el començ del desgel en les relacions entre la China comunista i els Estats Units, ademés de que va obrir el camí per a l'històrica visita al país asiàtic realisada en 1972 pel llavors president Richard Nixon.[27][14] Esta històrica relació es va vore reflectida en la popular i oscarizada película Forrest Gump.
L'escola sueca
En ple domini chinenc d'este deport, pocs països varen poder competir en el jagant asiàtic, a excepció de «l'nomenada «escola sueca» que, per mig d'innovadors métodos d'entrenament va conseguir fer-se en el campeonat del món per equips en 1989, 1991, 1993 i 2000, en jugadors com Jörgen Persson o Peter Karlsson, pero sobretot en Jan-Ove Waldner.[28][29] En 1982, en menys de 17 anys, Waldner va ser subcampeó d'Europa absolut, i en 1983 subcampeó del món per equips, en 1989 va conquistar el seu primer campeonat del món individual i per equips i en 1992 va ser campeó olímpic individual en Barcelona. En 1997, ya superats els 30 anys, va conseguir el seu segon campeonat del món individual, en el 2000 el seu quart campeonat del món per equips i la medalla d'argent individual en els Jocs Olímpics de Sídney 2000, i en els de Atenes 2004, ya en 39 anys, va conseguir ser semifinaliste en individuals.[26]
Con un juego ofensivo muy vistoso, Waldner aumentó la popularidad de este deporte a lo largo de una carrera anormalmente extensa en el tenis de mesa al más alto nivel.[30] En 2003 va ser inclós en el Saló de la Fama del Tenis de Taula.[31]
Deport olímpic
L'adquisició de l'estatus olímpic és fonamental per al desenroll i expansió d'un deport. Les propostes per a l'inclusió del tenis de taula com a deport olímpic s'inicien en 1931, pero no va ser fins a 1977 quan el director tècnic del Comité Olímpic Internacional, Harry Banks, va comunicar que el COI, en #el seu 79.ª sessió celebrada en Praga, havia acordat reconéixer al tenis de taula com deport olímpic. En la 84.ª sessió del COI, en setembre de 1981, es va acordar l'inclusió d'este deport en els Jocs, no obstant, el programa de la Olimpiada de 1984 en Los Àngeles no es va poder alterar, en lo que solament va poder ser deport d'exhibició i va caldre esperar fins als Jocs de Seül de 1988 per a que al fi figurara en el programa oficial dels jocs.[32]
Vore també
Referències
- ↑ «Table Tennis». Olympic.org. The International Olympic Committee. Consultat el 4 de agosto de 2017.
- ↑ «Disciplinas Olímpicas / Tenis de Mesa». Camino a Londres 2012. marca.com. Consultat el 16 de febrero de 2015.
- ↑ 3,0 3,1 «Tenis de Mesa, el dominio de los anfitriones». Corporación de Radio y Televisión Española (9 de julio de 2008). Archivat des de l'original, el 28 de abril de 2015. Consultat el 16 de febrero de 2015.
- ↑ Fleitas, Begoña (17 de junio de 2015). «Galia ping pong». Marca. Consultat el 6 de diciembre de 2017.
- ↑ «De la velocidad y la destreza». ABC (24 de junio de 2013). Consultat el 6 de diciembre de 2017.
- ↑ «La NASA cataloga al tenis de mesa como el mejor deporte», La Nación, 13 de junio de 2013. Consultat el 6 de diciembre de 2017.
- ↑ Bhabhor, M. K.; Vidja, K.; Bhanderi, P.; Dodhia, S.(2013).«A comparative study of visual reaction time in table tennis players and healthy controls».Indian Journal of Physiology and Pharmacology.57(4): 439-442.(en inglés)
- ↑ Ak, E.; Koçak, S.(2010).«Coincidence-anticipation timing and reaction time in youth tennis and table tennis players».Perceptual and Motor Skills.110(3): 879-887.ISSN 0031-5125.doi:10.2466/PMS.110.3.879-887.(en inglés)
- ↑ Rodrigues, Sergio T.; Vickers, Joan N.; Williams, A. Mark(2002).«Head, eye and arm coordination in table tennis».Journal of Sports Sciences.20(3): 187-200.doi:10.1080/026404102317284754.(en inglés)
- ↑ McLendon, Russell (18 de abril de 2016). «Why Ping-Pong is good for your brain» (en inglés). Mother Nature Network. Consultat el 6 de diciembre de 2017.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 «A Comprehensive History of Table Tennis» (en inglés). ITTF Museum. Archivat des de l'original, el 13 de marzo de 2015. Consultat el 21 de febrero de 2015.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 Miglietti, Roberto J.. «Una breve historia del tenis de mesa». Federación Uruguaya de Tenis de Mesa. Consultat el 21 de febrero de 2015.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Letts, Greg. «[https://web.archive.org/web/20110510220345/http://tabletenni s.about.com/od/beginnersguide/a/history_of_tt.htm A Brief History of Table Tennis/Ping-Pong]» (en anglés). About.com. Archivat des de l'original, el 10 de maig de 2011. Consultat el 21 de febrer de 2015.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Crego, Robert (2003). Sports and Games of the 18th and 19th Centuries (en inglés), Greenwood Publishing Group, pp. 112-115. ISBN 0313316104.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 (febrero de 2013).«The Table Tennis Collector».International Table Tennis Federation (ITTF).(67)
- ↑ Gurney, Gerald N.(marzo de 1987).«A weekly table tennis magazine in 1902!».Table Tennis News.(165): 27.Consultat el 21 de febrero de 2015.(en inglés)
- ↑ (Febrero de 1995).«The Table Tennis Collector».International Table Tennis Federation (ITTF).(7)
- ↑ «World Team Championships 2014» (en inglés). allabouttabletennis.com. Consultat el 21 de febrero de 2015.
- ↑ 19,0 19,1 (2012) Sports around the World: History, Culture, and Practice (vol. 2) (en inglés), ABC-CLIO, pp. 448-450. ISBN 159884301X.
- ↑ «History» (en inglés). Table Tennis ACT. Australian Sports Commission. Archivat des de l'original, el 27 de febrero de 2015. Consultat el 21 de febrero de 2015.
- ↑ «Tenis de mesa». Portal oficial do Governo Federal sobre os Jogos Olímpicos e Paralímpicos de 2016. Consultat el 21 de febrero de 2015.
- ↑ «In memory of China's 1st world champion Rong Guotuan» (en anglés). China Daily (4 d'abril de 2014). Consultat el 19 de març de 2015.
- ↑ Hughes, Martin. «Olympic Medallists Table Tennis». All About Table Tennis. Consultat el 29 de enero de 2019.
- ↑ «Table Tennis». olympic.org. International Olympic Committee. Consultat el 29 de enero de 2019.
- ↑ «How dominant is China at the Olympic Games?». ChinaPower Proyect. Washington D. C.: Center for Strategic and International Studies. Consultat el 29 de enero de 2019.
- ↑ 26,0 26,1 «Jan-Ove Waldner – a giant in modern table tennis. The odd thing is that he is not Chinese» (en inglés). J-O:s world. Consultat el 21 de febrero de 2015.
- ↑ Griffin, Nicholas (2014). Ping-Pong Diplomacy: Ivor Montagu and the Astonishing Story Behind the Game That Changed the World (en anglés), Simon and Schuster. ISBN 0857207377.
- ↑ Bodin, Dominique (2000). Tactique et stratégie en tennis de table (en francés). ISBN 2-7027-0653-3.
- ↑ «Waldner first foreigner on a Chinese stamp» (en inglés). European Table Tennis Union (9 de octubre de 2013). Consultat el 26 de noviembre de 2019.
- ↑ Casado, Edu (13 de marzo de 2012). «Qué fue de… Jan-Ove Waldner». 20 Minutos. Consultat el 21 de febrero de 2015.
- ↑ «The ITTF Hall of Fame» (en inglés). ITTF Museum. Federación Internacional de Tenis de Mesa. Archivat des de l'original, el 9 de agosto de 2011. Consultat el 8 de marzo de 2015.
- ↑ «Table Tennis in the Olympic Games» (en inglés). International Table Tennis Federation (ITTF). Archivat des de l'original, el 17 de diciembre de 2007. Consultat el 21 de febrero de 2015.
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Tenis de mesa de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.