L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Robert Peel

Sir Robert Peel, II Baronet, (Ramsbottom, Lancashire, 5 de febrer de 1788-2 de juliol de 1850) va ser un estadiste i polític britànic, un dels fundadors de l'actual Partit Conservador i primer ministre del Regne Unit en dos ocasions (1834-35 i 1841-46). Se li considera el pare de la Policia moderna, degut a que va aprovar la llei Metropolitan Police Act 1829. Esta llei es convertiria en model per a futurs departaments de policia de la gran majoria de països del món.[1][2][3]

Robert Peel

Biografia

Peel va nàixer en la localitat de Ramsbottom, Lancashire, Anglaterra, en una família acomodada de la burguesia. El seu pare era Sir Robert Peel, ORD Baronet, un dels fabricants textils més rics de la primera Revolució Industrial i membre del Parlament. Peel va ser educat primer en la Hipperholme Grammar School i despuix en l'Harrow School i, finalment, en la Christ Church, de l'Universitat d'Oxford, a on es va llicenciar en estudis clàssics i matemàtiques. També es creu que va assistir breument a la Bury Grammar School. Mentres vivia en Tamworth, se li atribuïx el desenroll de la raça de porc Tamworth resultat del creuament de ganado irlandés en alguns porcs locals de Tamworth. Va entrar en política als 21 anys, com a membre del parlament pel districte irlandés de Cashel City, Tipperary. Durant la primera década de la seua vida política, va eixercir entre uns atres com a ministre d'Irlanda (1812–1818). En este càrrec, en 1814 va crear el cos de policia d'Irlanda, el Royal Irish Constabulary, que els seus efectius varen ser cridats, despectivamente, «peelers» o «bobies», un renom que més vesprada, quan en 1828, va reorganisar el cos de policia de Londres (els Bow Street Runners) seria de nou usat per a referir-se també a estos policies.[4]

Peel va canviar de circumscripció dos voltes, convertint-se en un dels dos membres per Chippenham en 1812, i despuix un dels d'Universitat d'Oxford en 1817.[5]

En 1819, va ser elegit president del comité encarregat d'estabilisar les finances britàniques despuix de les guerres napoleòniques.[6]

Ministre de l'Interior

Peel va ser considerat una de les estreles emergents del partit Tory, entrant per primera volta en el govern en 1822 com ministre d'Interior, càrrec que fins a 1830 va eixercitar en diversos governs. Com a tal, va introduir una série d'importants reformes en la llegislació penal britànica. La més destacada va ser la creació de la London Metropolitan Police (Policia Metropolitana de Londres), possiblement el primer cos de policia modern i precedent de Scotland Yard. D'eixe treball es deriven els célebres principis policials de Peel, encara que es dubta de la seua autoria. El concepte de policia professional va ser adoptat per Robert Peel quan es va convertir en Ministre de l'Interior en 1822, fent recalcament en un enfocament rigorós i menys discrecional de l'aplicació de la llei. També va promoure canvis en el Còdic penal per a reduir el número de delictes castigats en la pena capital i va reformar el sistema carcelari, introduint el pagament als carcelers i l'educació per als reclusos en la Llei de presons de 1823.[7]

Despuix d'un breu periodo fora del càrrec, va retornar com a secretari de l'Interior baix el seu mentor polític, el duc de Wellington (1828-1830), servint també com a Líder de la Cámara. Inicialment, partidari de la discriminació llegal contra els catòlics, si ben ya no s'aplicaven, eren motiu d'humiliació per als catòlics. Peel va donar marcha arrere i va recolzar la derogació de 1828 de la Test Act, alegant que "encara que l'emancipació era un gran perill, els conflictes civils eren un perill major".[8]

 
Burking Poor Old Mrs Constitution. Esta caricatura representava al duc de Wellington i a Peel en els papers dels lladres de cadàvers Burke i Hare asfixiant a la Sra. Docherty per a vendre-la al Dr. Knox; representant l'extinció per part de Wellington i Peel de la Constitució de 1688 de 141 anys d'antiguetat per mig de l'emancipació catòlica.

Peel va perdre el seu escan en Oxford, que representava als graduats de l'Universitat d'Oxford (molts dels quals eren clercs anglicans), una elecció parcial en febrer de 1829 davant el ultraconservador Robert Inglis, pero pronte va trobar un atre en mudar-se a un burc podrido, Westbury, conservant aixina el seu lloc en el Gabinet.

Primer ministre

Va ser nomenat primer ministre en 1834; com a declaració de política en les eleccions generals de giner de 1835, Peel va emetre el Manifest de Tamworth.[9] Este document va ser la base sobre la qual es va fundar el modern Partit Conservador

Va passar 100 dies despuix a l'oposició i va evolucionar cap al lliberalisme, va tornar a ser primer ministre entre 1841 i 1846, actuant en colaboració en el partit whig. En maig de 1839, Peel va tindre una oportunitat per a formar govern, esta volta de la mà de la reina Victoria.[10] No obstant, este també hauria segut un govern en minoria, i Peel sentia que necessitava una mostra més de confiança per part de la reina. Lord Melbourne havia segut confident de Victòria des del seu ascens al tro en 1837, i molts dels alts càrrecs en la casa de Victoria estaven ocupats per les esposes i parents femenines dels whigs [11]

Inclús existia certa sensació de que Victoria s'havia deixat associar massa estretament en el partit whig. Peel, per lo tant, va demanar que es despedira a alguns membres d'este sèquit i li'ls reemplaçara en els seus homòlecs conservadors, lo que va provocar l'anomenada Crisis de les Dames de Cambra.[12]

Despuix del matrimoni de Victòria en el príncip Alberto en 1840, ella va dependre menys de les seues dames de companyia. En les eleccions generals de 1841, els conservadors de Peel varen obtindre la majoria i Victoria va nomenar a Peel com a nou primer ministre, un canvi de govern per al que Melbourne l'havia estat preparant i va acceptar canviar a tres de les seues dames whig per conservadores. Durant el seu segon mandat en 1841, Peel va dirigir l'agressiva política britànica durant la guerra de l'opi en China, firmant el 29 d'agost de 1842 el Tractat de Nankín, que va posar fi a la primera guerra de l'Opi entre Gran Bretanya i la dinastia Qing de China, lo que va dur als chinencs a cedir l'illa d'Hong Kong als britànics i acordar una major obertura econòmica.[13]

Per una recessió econòmica en 1842, va reformar el sistema fiscal en la creació del Income-tax.[14] Va ser el primer impost sobre la renda en Gran Bretanya fòra de la guerra. En 1843 Peel va ser l'objecte d'un intent fallanc d'assessinat per un tornero escocés cridat Daniel M'Naghten, qui ho va acossar durant varis dies abans de matar accidentalment al secretari personal de Peel, Edward Drummond,[15] lo que va conduir a la formació de la controvertida defensa penal per demència. En 1844, per mig de la Llei de Banca, va establir restriccions a l'emissió de billets per bancs privats, als que s'exigia una reserva d'un 100% en or i va ampliar les potestats d'emissió del Banc d'Anglaterra.[16]

l'historiador econòmic Charles Read ha analisat les polítiques econòmiques de Peel com:

(i) Fixar el valor de la moneda britànica a un patró ore, en la lliura de paper moneda lliurement convertible en or.

(ii) Un suministrament llimitat de billets basat en una relació fixa en la reserva d'or del Regne Unit.

(iii) Lliure moviment de fluix de lingots des de 1819 i menors aranzel d'importació d'aliments i matèries primeres des de 1842 (a sovint denominat vagament lliure comerç).

(iv) Control de taxes d'interés i un presupost equilibrat per a reduir la deute nacional.[17]

També en 1844 crea la Llei de fàbriques de 1844 que restringix el número d'hores que els chiquets i les dònes podien treballar en una fàbrica i establir normes de seguritat rudimentàries per a la maquinària[18] i va recolzar a Lord Ashley, un parlamentari britànic, en la Llei de mines de carbó. Pero la llei més destacable del seu segon mandat com a primer ministre va ser la que li va dur a la seua destitució. Peel es va erigir en defensor del librecambisme econòmic i en contra dels terratinents, abolint les Corn Laws en 1846, que recolzaven als agricultors en restringir l'importació de cereals. Esta ruptura radical en el proteccionisme conservador li va enfrontar obertament en una facció del seu partit, encapçalada per Disraeli. En la seua política librecambista i subvencions que era alguna cosa molt inusual per a l'época va tractar de paliar la gran hambruna irlandesa obtenint un resultat completament contrari i dimitint el 29 de juny de 1846. Irònicament, el seu successor, Lord John Russell, va rebre més crítiques que Peel per la seua política irlandesa, sent 1847 el pijor any per als irlandesos, a pesar de tots els subsidis i l'importació de gra barat dels Estats Units pel govern britànic.

Mort i llegat

 
Robert Peel (dreta) i Wellington (esquerra). Oli de Franz Xaver Winterhalter, 1844, Royal Collection.

Peel va ser tirat del seu cavall mentres montava en la Constitution Hill de Londres el 29 de juny de 1850. El cavall va entropeçar damunt d'ell i va morir tres dies despuix per complicacions, el 2 de juliol a l'edat de 62 anys.[19] En una carta al rei Leopoldo II de Bèlgica, la reina Victoria va escriure sobre Robert Peel que

el país ho plora com a un pare.[20]

Els seus seguidors els Peelites, liderats per Lord Aberdeen i William Gladstone, es varen fusionar en els Whigs en el Partit Lliberal.[21]

Despuix de la mort de Peel, Benjamin Disraeli va escriure que la posteritat ho recordaria com a

«el parlamentari més formidable de tots els temps»

No obstant, Disraeli es va mostrar molt més reservat respecte al seu llegat com a primer ministre i, sobretot, com a líder del partit, acusant-ho d'haver «destruït» el Partit Conservador.[22] William Ewart Gladstone, més entusiasta, considerava a Peel'home més gran que havia conegut i un dels més competents que havien ocupat el número 10 de Downing Street.[23] En 2010, Peel va ser elegit com el sext millor primer ministre britànic de tots els temps (darrere de Margaret Thatcher, pero per davant de Clement Attlee) en una enquesta realisada a sis periodistes d'alt nivell del diari The Times.[24] Un estudi de 2021 en The Economic Journal va trobar que la derogació de les lleis de la dacsa va afectar negativament el benestar del 10% superior dels perceptors d'ingressos en Gran Bretanya, mentres que el 90% inferior dels perceptors d'ingressos, es va beneficiar.[25] Demostrant póstumamente la seua exitosa mida econòmica. L'historiador britànic A. J. P. Taylor va resumir:

«Peel va ocupar el primer lloc entre els estadistes del sigle XIX. Va conseguir l'emancipació catòlica; va derogar les Lleis de la Dacsa; i va crear el Partit Conservador modern a partir de les ruïnes de l'antic toryisme».

Referències

  1. ↑ «Sir Robert Peel's Policing Principles» (en en-us). Law Enforcement Action Partnership. Consultat el 2025-01-23.
  2. ↑ «[1]». Consultat el 2025-01-23 (en en-US).
  3. ↑ «Robert Peel and the British Bobby: The Original Police Force» (en en-us). Historic Mysteries. Consultat el 2025-01-23.
  4. ↑ (en anglés) «Bobby» (per una atra part, no hi ha constància de que el terme bobby, popularment relacionat en el diminutiu del nom de pila de Peel, Robert → Bobby, estiga originalment relacionat en Peel.) World Wide Words. Consultat el 17 de decembre de 2013.
  5. ↑ Clark, Peel and the Conservatives: A Study in Party Politics 1832–1841, pp. 12, 18, 35.
  6. ↑ Clark, 1964, p. 6-12 ; Ramsay, 1928, p. 18-65 ; 376.
  7. ↑ Ramsay, Sir Robert Peel, 68–71; 122; Lligga, Peel i els victorians, 104.
  8. ↑ Plantilla:Cite DNB
  9. ↑ Clark, Peel i els Conservadors: Un estudi del partit Conservador 1832–1841, 210–15; Ramsay, Sir Robert Peel, 184; Read, Peel i els victorians, 12; 69–72.
  10. ↑ Clark, Peel and the Conservatives: A Study in Party Politics 1832–1841, 417–18; Ramsay, Sir Robert Peel, 206.
  11. ↑ Clark, Peel and the Conservatives: A Study in Party Politics 1832–1841, 416–17; Ramsay, Sir Robert Peel, 206–07.
  12. ↑ Potestas: Religió, poder i monarquia. Revista del Grup Europeu d'Investigació Històrica.(14)ISSN 1888-9867.Consultat el 2025-12-21.
  13. ↑ «10000 years of economy».
  14. ↑ Adelman, Peel i el Partit Conservador: 1830–1850, 35–36; Ramsay, Sir Robert Peel, 227; Read, Peel i els victorians, 112.
  15. ↑ Read, Peel i els victorians, 121–22.
  16. ↑ (2016) «Pluralitat d'emissió i desenroll financer. El debat sobre moneda i bancs en el sigle XIX», Fundació BBVA (ed.). [2]. ISBN 9788492937639.
  17. ↑ Read, Charles (2022). La gran hambruna en Irlanda i la crisis financera de Gran Bretanya, Woodbridge, pp. 71. OCLC 1365041253. ISBN 978-1-80010-627-7.
  18. ↑ Adelman, Peel i el Partit Conservador: 1830–1850, 40–42; Ramsay, Sir Robert Peel, 302–05; Lligga, "Peel i els victorians", 125; 129.
  19. ↑ Adelman, Peel i el Partit Conservador:: 1830–1850, 80; Ramsay, Sir Robert Peel, 361–63; Read, Peel i els Victorians, 1; 266–70.
  20. ↑ d'Arjuzon, 2018, p. 78.
  21. ↑ Adelman, Peel i el Partit Conservador: 1830–1850, 86–87; Ramsay, Sir Robert Peel, 364.
  22. ↑ (1912) The Life of Benjamin Disraeli, Earl of Beaconsfield: 1837-1846, The Times Publishing Company, Ltd., p. 308.
  23. ↑ Woodward, 1971, p. 109.
  24. ↑ Strangio, Paul; 't Hart, Paullinages3=Walter (2013). Understanding Prime-Ministerial Performance: Comparative Perspectives (en en), Oxford University Press, p. 225. ISBN 9780199666423.
  25. ↑ Plantilla:Cite journalast1=Irwin

Bibliografia

  • Gaunt, Richard. Sir Robert Peel: Contemporary Perspectives (Routledge, 2022).
  • Gaunt, Richard A.. Sir Robert Peel: The Life and Legacy, IB Tauris.; how Peel saw himself
  • Hilton, Boyd. “Peel: a reappraisal”. Historical Journal 22 (3): 585–614. doi:10.1017/s0018246x00017003.
  • “The invention of Peel's principles: A study of policing 'textbook' history” . Journal of Criminal Justice 35: 69–79. doi:10.1016/j. jcrimjus.2006.11.016.
  • Loades, David Michael. Reader's guide to British history (vol. 2), Fitzroy Dearborn Publishers.

Font Primària


Predecessor:
Arthur Wellesley 		Primer ministre del Regne Unit
1834 a 1835 		Successor:
William Lamb


Predecessor:
William Lamb 		Primer ministre del Regne Unit
1841 a 1846 		Successor:
John Russell
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Robert_Peel&oldid=1338818»