Parc històric de Ayutthaya
El Parc històric de Ayutthaya és un complex arqueològic tailandés, reconegut per l'UNESCO com Patrimoni de l'Humanitat en 1991.[1]
Història
La ciutat de Ayutthaya va ser fundada en 1351 com la capital del regne homònim, la segona formada pels tailandesos despuix del regne de Sujotai, fundada en el sigle anterior. Va ser construït en el punt d'afluència entre els rius Chao Phraya, Lopburi i Pa Sak, creant una illa en l'excavació d'un canal cap al nort que va completar el fos defensiu. En unes poques décades, Ayutthaya va poder sometre a Sujotai i reduir el tamany del Imperi Jemer, en eixe moment l'estat més important del surest asiàtic. Des del principi va ser una ciutat cosmopolita en habitants d'orige tailandés, jemer, mon, chinenc, malasio i indi, una característica que hauria mantingut a lo llarc de la seua història.[2]
Situada prop de la part central del Golf de Siam, en una posició ideal per al tràfic comercial en China i els països àraps, es va convertir en el centre més important de la regió despuix de la caiguda d'Angkor, la capital jemer. En l'arribada dels primers europeus en el XVI, el comerç va aumentar i Ayutthaya es va enriquir encara més, pero va començar la guerra contra Birmània governada per la dinastia Toungoo, que va ser capaç de conquistar la ciutat en 1569 i deportar a la majoria partix de la població.[3] Despuix de la seua independència, el XVII va ser un periodo de gran prosperitat per a Ayutthaya, favorit pels pocs conflictes militars; els siameses varen establir noves relacions comercials en les florecientes economies de Pèrsia i Índia, en els holandesos que havien pres el control del Estret de Malaca i en els japonesos. En aquells anys, Ayutthaya va vore l'establiment en la ciutat de noves comunitats d'estrangers dedicades als negocis, les arts, la política i atres sectors de la vida social.[4]
Durant el regnat de Narai (de 1656 a 1688), Siam va experimentar el periodo de major esplendor de la seua història. Conegut com un dels grans reis del país, va desenrollar encara més el comerç i la diplomàcia en Occident, especialment en els britànics, els perses i els francesos, que varen ajudar a enriquir el regne i varen convertir a Ayutthaya en l'encreuament del comerç en la regió. Va promoure les arts i va acollir en la cort a un gran número d'importants escritors i poetes en un periodo dorat per a la lliteratura siamesa.[5] Durant el seu regnat es varen establir les primeres embaixades siamesas en Europa i va recórrer a l'ajuda militar dels francesos, que els seus enviats varen descriure en sorpresa la magnificencia de la cort.[4] Cada una de les diverses comunitats estrangeres que es varen establir en Ayutthaya va construir llocs de cult i palaus d'acort en el seu estil arquitectònic, les ruïnes del qual encara estan presents en el parc històric.[1]
A la mort de Narai, en 1688 el cortesano Phetracha va usurpar el tro i expulsaó de Siam a tots els estrangers, llevat els misionero; este tancament hauria permaneixcut efectiu fins a la primera mitat de el XIX. La pèrdua de comerç en Occident es va vore compensada per l'aument del comerç en els estats del sur i China, i l'immigració chinenca va créixer durant este periodo. L'últim periodo d'esplendor de Ayutthaya va correspondre al regnat de Borommakot regnat (1732-1758), que va construir grans temples i va adquirir reputació internacional com a patró del budisme. Les arts varen florir i l'economia, pero la magnificencia en la que la cort i l'aristocràcia varen ser suavisades pro el adormecimiento varen dur l'esperit guerrer siameses i es varen aprofitar dels birmans impulsats per l'agressiva nova dinastia Konbaung, el cap de la qual estípite Alaungpaya va invadir Siam i va sitiar la capital en 1760.[4] L'atac va ser repelit, pero un nou atac va ser fatal per a Ayutthaya, que va capitular despuix d'un llarc sege de 7 d'abril de 1767. Els birmans varen entrar en la ciutat i es varen entregar a tota classe de barbàrie. Els anals de Ayutthaya, els manuscrits que contenen les antigues lleis i els texts sagrats varen ser furtats o cremats. Els edificis varen ser cremats i destruïts, i la majoria de la població va ser deportada, inclosos uns 2000 membres de la família real. Ayutthaya va ser abandonada i invadida per la jungla.[4] Va ser reconstruïda varis anys despuix prop de l'antiga capital. La nova capital, Bangkok, fundada en 1782, va ser construït d'acort en la planificació i criteris arquitectònics de l'antiga capital en l'us d'arquitectes especialisats i treballadors que varen escapar de la deportació. El nom de Ayutthaya apareix en el nom ceremonial dau a Bangkok.[1]
El parc històric
El parc té una superfície de 169 hectàrees i les ruïnes dels edificis dins d'ella demostren la creativitat de la civilisació siamesa i la capacitat dels seus artistes en l'assimilació de les diverses influències culturals estrangeres que han tingut lloc a lo llarc dels sigles. Els grans palaus reals i monasteris en Ayutthaya com Sukotai i Wat Phra Si Sanphet, donen testimoni de la prosperitat que va gojar la capital, la tecnologia alvançada que es va utilisar en la construcció és fascinant recordatori de la tradició cultural antiga inherent. Tots els edificis estaven molt ben decorades en les millors solucions d'artesania i extensos murals, que formula mescles de diferents civilisacions que varen ser la base de la tècnica de Ayutthaya. Estos inclouen, en orde cronològic, el Sukhothai siameses, els jemeres de Angkor i els dels sigles XVII i XVIII en Japó, China, Índia, Pèrsia i Europa, que va crear una cultura cosmopolita complexa, rica i original, que es va utilisar més alvance en la fusió d'estils que les seues característiques artístiques i arquitectòniques han caracterisat l'art nacional tailandés posterior.[1]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Historic City of Ayutthaya» (en anglés). Consultat el 2 d'agost de 2018.
- ↑ Baker, Christopher John (2017). A History of Ayutthaya (en anglés), Cambridge University Press, pp. 55-58. ISBN 978-1-107-19076-4.
- ↑ «Enciclopèdia Britannica» (en anglés). Consultat el 2 d'agost de 2018.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Baker, Christopher John (2005). A History of Thailand (en anglés), Nova York: Cambridge University Press, pp. 13-25. ISBN 978-0-521-81615-1.
- ↑ Kyi Win (2005). Historical Dictionary of Thailand, 2ª edició (en anglés), Scarecrow Press. ISBN 0-8108-6532-7.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Parque histórico de Ayutthaya» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.