Regne de Ayutthaya

El regne de Ayutthaya va ser una monarquia tailandés existent entre 1351 i 1767. El rei Ramathibodi I (O Thong) va fundar la capital Ayutthaya (อยุธยา) en 1350 i va absorbir en 1376 a Sukhothai, 640 quilómetros al nort. Durant els següents quatre sigles, el regne es va expandir per a convertir-se en la nació de Siam, en les seues fronteres seguint aproximadament les fronteres de Tailàndia moderna, llevat en el nort, pel regne de Lanna. Ayutthaya va ser amistosa al comerç estranger, ya siga chinenc, indi, japonés o persa, i posteriorment portugués, espanyol, neerlandés, britànic i francés, permetent-los establir poblacions fòra dels murs de la ciutat. La cort del rei Narai (1656-1688) va tindre forts contactes en la cort del rei Luis XIV de França, els embaixadors del qual varen comparar la ciutat en tamany i riquea en París.

Resum històric

L'estat de Siam, establit en Ayutthaya, en la vall del riu Chao Phraya, es va formar al voltant del regne de Lopburi, que va ser absorbit. El seu creiximent va continuar per la zona sur del centre de gravetat dels pobles de parla tailandesa. Uthong va ser un aventurer supostament descendent d'una rica família de comerciants chinencs que es va casar en un membre de la realea. En 1350, per a fugir de l'amenaça d'una epidèmia, va traslladar la seua cort al sur, als rics camps de la conca del Chao Phraya. En una illa del riu, va fundar la nova capital, a la que va donar el nom de Ayutthaya, cridada aixina en referència a Ayodhya en el nort de l'Índia, la ciutat de l'héroe Rāma en la epopeya hindú del Ramayana. O Thong va prendre el nom de Ramathibodi (1350-60).

Ramathibodi va intentar unificar el seu regne. En 1360 va declarar el budisme theravada religió oficial de Ayutthaya i va fer dur membres d'una sangha, una comunitat monástica budista, des de Ceilan per a establir noves órdens religioses i propagar la fe entre els seus súbdits. També va recopilar un còdic llegal, basat en els Dharmashastra indis (un text llegal hindú) i les costums tailandeses que va ser la base de la llegislació real. Redactat en pali, un idioma indoario propenc al sánscrito i que era el les escritures del budisme Theravada, este còdic tenia el vigor d'interdicte diví. El còdic real de Ramathibodi, suplementado en decrets reals, va estar vigent fins a finals sigle dèneu.

A finals de el XIV es considerava a Ayutthaya com la principal potència del surest d'Àsia, pero sense suficient gent per a dominar la regió. En l'últim any del seu regnat, Ramathibodi va prendre Angkor, en el primer de molts assalts victoriosos contra la capital jemer. Estes ofensives pretenien assegurar la frontera oriental de Ayutthaya alvançant-se l'expansió vietnamita en el territori jemer. El regne jemer, per la seua debilitat, va estar periòdicament somés al señorío de Ayutthaya, pero els intents de mantindre el control sobre Angkor varen ser frustrats repetidament. Les tropes tailandeses eren a sovint destinades a sofocar rebelions en Sukhothai o a campear contra Chiang Mai, que resistia tenazmente l'expansió de Ayutthaya. Finalment Ayutthaya va conquistar el territori que havia pertanygut a Sukhothai i l'any despuix de la mort de Ramathibodi, el seu regne va ser reconegut com a llegítim successor de Sukhothai per la recent establida dinastia Ming.

El Regne Tailandés no era un sol estat unificat, sino una trama de principats en govern propi i províncies que tributaven i eren lleals al rei de Ayutthaya baix el sistema mandala. Estos estats eren governats per membres de la família real de Ayutthaya els qui tenien els seus propis eixèrcits i es feyen la guerra entre ells. El rei tenia que estar atent per a previndre aliances de príncips en contra seua o aliances en els enemics de Ayutthaya. Sempre que la successió estava en disputa, els governadors principescos reunien a les seues forces i es traslladaven a la capital a fer sentir els seus reclams.

Durant gran part de el XV, les energies de Ayutthaya estaven dirigides cap a la península malaya, a on el gran port comercial de Malaca impugnava els seus reclams de sobirania. Malaca i atres estats malayos al sur de Tambralinga s'havien fet musulmans al començament del sigle i posteriorment l'islam va servir com a símbol de solidaritat malaya contra els tailandesos. Encara que Ayutthaya no va conseguir sometre a l'estat de Malaca, va obtindre el lucratiu control del comerç en l'istme, que va atraure comerciants chinencs de mercaderies d'especialitat per a mercats de lux en China.

En 1767 Birmània va invadir Siam i va destruir a Ayutthaya completament i açò va terminar una era d'una orgullosa Siam. Esta invasió a Siam per la veïna Birmània, la nació més poderosa del surest d'Àsia llavors, va ser una de moltes a lo llarc de l'història.

Regnat tailandés

Els governants tailandesos eren monarques absoluts en una funció parcialment religiosa. Derivaven la seua autoritat de qualitats ideals que es dia que tenien. El rei era el model moral, que personificaba la virtut del seu poble i el seu país vivia en pau i prosperava per les seues accions meritoris. En Sukhothai, a on es dia que Ramkhamhaeng sentia les peticions de qualsevol súbdit que tocava la campana de la porta del palau per a cridar-ho, el rei era reverenciado pel seu poble com un pare. Pero l'aspecte paternal del regnat va desaparéixer en Ayutthaya, a on baix influència Jemer, la monarquia es va retraure darrere d'una muralla de tabús i rituals. El rei era considerat chakkraphat, el terme sánscrito-pali de príncip universal que al apegarse a la llei feya que tot lo món gire a la seua entorn. Aixina com el deu hindú Shiva era el “senyor de l'univers”, el rei tailandés es va convertir per analogia en “senyor de la terra”, distint dels seus súbdits en el seu aspecte i orientació. Segons l'elaborada etiqueta de la cort, s'usava inclusivament un idioma especial, el Phasa Ratchasap, per a parlar en la realea o sobre ella.

El rei va ser en última instància reconegut com l'encarnació terrenal de Shiva, o devaraja (“rei diví” en sánscrito), i es va fer objecte d'un cult polític-religiós dirigit pel cos de brahmanes reals que eren part del sèquit budiste de la cort. En símbols budistes, el devaraja era un bodhisattva, és dir una persona que ha conseguit l'allumenament i que per compassió renuncia al nirvana per a ajudar a uns atres. La creència en el regnat diví va prevaldre fins al sigle díhuit, encara que llavors les seues implicacions religioses tenien llimitada importància. El Abbé de Choisy (França) que va viajar a Ayutthaya en 1685 va escriure que “el rei té el poder absolut. Ell és verdaderament el deu dels siameses: ningú gosa dir el seu nom”. Un atre escritor del sigle dèsset, el neerlandés Van Vliet dia que el rei de Siam era honrat i adorat pels seus súbdits més que un deu.

Una de les numeroses innovacions institucionals del rei Trailok (1448-1488) va ser crear el càrrec de uparaja, o hereu forçós, normalment el major dels fills del rei o un germà complet. Est era un intent de regularisar la successió al tro – un ardit per a una dinastia polígama. En la pràctica, hi havia un conflicte inherent entre el rei i uparaja i freqüents successions disputades.

Desenroll social i polític

El rei estava al cap d'una jerarquia política i social altament estratificada que s'estenia per tota la societat. Per a la societat de Ayutthaya la base de l'organisació era la comunitat d'una població, composta de famílies esteses. Generalment el cap electe duya alvance els proyectes comuns. Els títuls de la terra estaven en mans del cap a nom de la comunitat, encara que els llauradors en propietat podien usar la terra sempre que la cultivaren.

En abundants reserves de terra cultivable disponible, la viabilitat de l'estat depenia de l'adquisició i control de suficients recursos humans per a la labranza i la defensa. L'espectacular ascens de Ayutthaya havia requerit constants guerres i el resultat de les batalles generalment depenia del tamany dels eixèrcits, ya que cap dels participants posseïa una ventaja tecnològica. Despuix de cada campanya victoriosa, Ayutthaya traslladava una cantitat de gent conquistada al seu propi territori, a on eren assimilats i sumats a la mà d'obra.

Cada home lliure tenia que registrar-se com a siervo o “phrai” en el senyor local o “nai”, per a servici militar o treball obligatori en obres públiques i en les terres de l'oficial a qui era assignat. El phrai podia també complir en la seua obligació de treballar pagant un impost. Si ell considerava que el treball forçat per al seu nai era repugnant, podia vendre's com a esclau a un atre nai, qui llavors pagava una suma al govern en compensació pel treball obligatori perdut. Fins a un terç de la mà d'obra disponible en el sigle dèneu estava composta de phrai.

Riquea, estatus i influència política estaven interrelacionados. El rei assignava camps d'arròs a governadors, comandants militars i oficials de la cort en pagament pels seus servicis a la corona, seguint el sistema sakdi na. El tamany de la parcela d'un oficial es determinava segons el número de persones que este podia manar a treballar. La cantitat de mà d'obra que un nai podia comandar determinava el seu estatus respecte a uns atres en la jerarquia i en la seua riquea. En l'àpiç de la jerarquia, el rei, qui tenia la major cantitat de terres en el regne, també comandaba la major cantitat de phrai, que es dien phrai luang (siervo real), els qui pagaven imposts, servien en l'eixèrcit real i treballaven les terres de la corona. El rei Trailok va establir parceles definitives i phrai per als oficials reals en cada escaló en la jerarquia, determinant de tal manera l'estructura social del país fins a l'introducció de salaris per a oficials del govern en el sigle dèneu.

Els chinencs i el cos de monges budistes, denominat “shangha”, al com podien unir-se tota classe de siameses, estava en part fòra d'este sistema. Els monasteris budistes o “wats”, es varen convertir en centres d'educació i cultura siamesa, mentres que en este periodo els chinencs escomençaven a establir-se en Siam i en poc temps varen escomençar a prendre control de l'economia del país: un atre vell problema social. Els chinencs no estaven obligats a registrar-se per al treball obligatori, per lo que eren lliures de viajar pel regne i dedicar-se al comerç. Cap al sigle setze, els chinencs controlaven el comerç interior de Ayutthaya i havien pres llocs importants en el servici civil i militar.. La major part d'estos hòmens prenien a dònes tailandeses per esposes, perque poques dònes deixaven China per a acompanyar als hòmens.

Ramathibodi I va ser responsable per la redacció del Dharmashastra, un còdic llegal basat en fonts hindús i tradicions tailandeses. El Dharmashastra va seguir sent part de la llei tailandesa fins a ben entrat el sigle dèneu. Es va introduir una burocràcia basada en la jerarquia d'oficials de ranc i títul i es va organisar la societat d'una manera que recordava al sistema de castes d'Índia, encara que no tan estricte.

El sigle setze va ser testic del creiximent de Birmània, la que baix una dinastia agressiva, havia pres Chiang Mai i Laos i li va fer la guerra als tailandesos. En 1569 les forces birmanes junt en rebels tailandesos, majorment membres de la família real de Siam, varen capturar la ciutat de Ayutthaya i varen dur a tota la família real a Birmània. Dhammaraja (1569-90), un governador tailandés que havia ajudat als birmans va ser colocat com a rei vassall en Ayutthaya. El seu fill, el rei Naresuan (1590-1605) es va bolcar en contra dels birmans i cap a 1600 els va forçar a eixir del país i va restaurar l'independència.

Decidit a previndre una atra traïció com la del seu pare, Naresuan va mamprendre l'unificació de l'administració del país directament des de la cort real en Ayutthaya. Va terminar en la pràctica de nomenar príncips per a governar les províncies de Ayutthaya, assignant en el seu lloc a oficials de la cort els qui devien eixecutar les polítiques dictades pel rei. Subsecuentemente els príncips reals estaven llimitats a estar en la capital. Les lluites de poder varen continuar, pero en la cort davant l'atenta vista del rei.

Per a assegurar el seu control sobre la nova classe de governadors, Naresuan va decretar que tots els hòmens lliures subjectes al phrai s'havien convertit en phrai luang, directament subjectes al rei, qui distribuïa l'us dels seus servicis als seus oficials. Esta mida li va donar al rei un monopoli teòric sobre la mà d'obra i va fomentar l'idea de que posat que el rei era amo de tots els servicis de tota la gent, també era amo de tota la terra. Les oficines ministerials i gobernaturas, aixina com el “sakdi na” que els acompanyava, eren generalment posicions hereditàries dominades per poques famílies unides al rei per mig de matrimonis. De fet, els reis tailandesos a sovint usaven el matrimoni per a cimentar aliances entre ells i en famílies poderoses, una costum que va permanéixer fins al sigle dèneu. Com a resultat d'esta política, el rei tenia generalment dotzenes d'esposes.

Encara en les reformes de Naresuan, l'efectivitat del govern real en els següents 150 anys no deu sobreestimar. El poder real anara de les terres de la corona, encara que absolut en la teoria, estava llimitat en la pràctica per la chala de l'administració civil. L'influència dels ministres del govern central no era extensa fins a entrat el sigle dèneu.

Desenroll éconómico

Als tailandesos mai els va faltar una rica font d'aliment. Els llauradors plantaven arròs per a consum propi i per a pagar imposts. Tot lo que sobrava era usat per a mantindre institucions religioses. No obstant des del sigle tretze al sigle quinze una transformació extraordinària va tindre lloc en el cultiu d'arròs tailandés. En les terres altes, a on la pluja tenia que ser suplementada en un sistema de irrigación que controlava el nivell de l'aigua en arrossars inundats, els tailandesos cultivaven arròs pegajoso (glutinoso) que seguix sent el principal aliment en regions geogràfiques del nort i del noreste. Pero la vall del Chao Phraya, els agricultors varen usar una varietat d'arròs diferent, l'arròs cridat “arròs flotant”, un arròs prim i no pegajoso dut de Bengala, que creix suficientment ràpit per a seguir el ritme d'elevació del nivell d'aigua en els camps de les terres baixes.

La nova varietat creixia fàcil i abundantment, produint un excedent que es podia vendre barat en l'estranger. Ayutthaya, situada en l'extrem sur de la vall es va convertir llavors en un centre d'activitat econòmica. Baix patrocini real, es varen cavar canals per mig de treball obligatori pels quals es transportava arròs dels camps als barcos del rei per a exportar a China. En el procés es va recuperar i es va escomençar a cultivar la delta del Chao Phraya, lodazales entre la mar i la terra ferma que fins a llavors es consideraven no habitables.

Contactes en Occident

En 1511 Ayutthaya va rebre una missió diplomàtica portuguesa, que eixe mateix any havia conquistat Malaca. Estos varen anar provablement els primers europeus que visitaven el país. Cinc anys despuix d'este contacte inicial, Ayutthaya i Portugal varen concloure un tractat que otorgava permís als portuguesos per a comerciar en el regne. En 1592 un tractat similar va otorgar als neerlandesos una posició privilegiada en el comerç d'arròs.

Els estrangers varen ser cordialment benvinguts en la cort de Narai (1657-1688), un monarca en visió cosmopolita que estava no obstant receloso de l'influència exterior. Es varen forjar importants llaços comercials en Japó. Es va permetre que companyies de comerç neerlandeses i angleses establiren fàbriques, i es varen enviar missions diplomàtiques tailandeses a París i L'Haya. Mantenint tots estos llaços, la cort tailandesa va utilisar hábilmente als neerlandesos contra els anglesos i als francesos contra els neerlandesos a fi d'evitar l'excessiva influència d'una sola potència.

No obstant, en 1664 els neerlandesos varen usar la força per a exigir un tractat concedint-los drets extraterritoriales aixina com accés més lliure al comerç. A requeriment del seu ministre d'exteriors, l'aventurer grec Constantinos Phaulkon, Narai li va demanar ajuda a França. Ingeniers francesos varen construir fortificacions per als tailandesos i varen construir un nou palau per a Narai en Lopburi. Adicionalment, misionero francesos es varen dedicar a l'educació i medicina duent la primera imprenta al país. El mateix Luis XIV es va interessar per reportes d'misionero que sugerien que Narai podria convertir-se al cristianisme.

No obstant, la presència francesa fomentada per Phaulkon sucitó resentiment i sospites dels nobles tailandesos i del clero budiste. Quan es va conéixer que Narai estava morint, un general, Phetracha, va matar a l'hereu designat, un cristià, i va fer matar a Phaulkon i a alguns misionero. L'arribada de barcos anglesos va precipitar la matança de més europeus. Phetracha, que va regnar 1688-93, es va apoderar del tro, va expulsar als estrangers restants i va donar començ a un periodo de cent cinquanta anys durant el qual els tailandesos es varen aïllar conscientment de contactes en Occident.

A principis del sigle vint, Tailàndia, havent deprés la lliçó de Birmània, país veí militarment més fort que no va conseguir protegir-se del Imperi britànic en 1885, va usar un enfocament flexible i transigente en les seues relacions exteriors en numerosos països occidentals i Japó.

La fase final

Despuix d'un sanguinós periodo de lluita dinàstica, Ayutthaya va entrar en la seua época d'or, un periodo relativament pacífic en el segon quart del sigle díhuit, en el que va florir l'art, la lliteratura i l'ensenyança. Ayutthaya va continuar competint en Vietnam pel control de Camboya, pero una amenaça major vi de Birmània, a on la nova dinastia Alaunghphaya hi havia sojuzgado als estats Shan.

En 1765 el territori tailandés va ser invadit per tres eixèrcits birmans que varen convergir en Ayutthaya. Despuix d'un llarc lloc, la ciutat es va rendir i va ser cremada en 1767. Els tesors artístics de Ayutthaya, les biblioteques en la seua lliteratura i els archius que guardaven els seus registres històrics varen ser casi totalment destruïts i la ciutat va quedar en ruïnes.

El país va quedar en caos. Algunes províncies es varen proclamar estats independents baix el mando de líders militars, monges oportunistes i cadets membres de la família real. No obstant, els tailandesos varen escapar la dominació birmana per una oportuna invasió chinenca de Birmània i pel liderage d'un comandant militar tailandés, Phraya Taksin.

Tot lo que resta de l'antiga ciutat són algunes impressionants ruïnes del palau real. El rei Taksin va establir la capital en Thonburi, a la vora del riu Chao Phraya i al marge opost de l'actual capital Bangkok. Les ruïnes de l'històrica ciutat de Ayutthaya i “pobles històrics associats” en el parc històric de Ayutthaya han segut designat per l'Unesco com a Patrimoni Mundial. La ciutat de Ayutthaya va ser refundada prop de l'antiga ciutat i és hui la capital de la província Ayutthaya.

Llista de sobirans de la dinastia Ayutthaya

• Ramathibodi I (anteriorment Príncip Uthong) 1350-1369
• Ramesuan 1369-1370 (va abdicar)
• Rei Boromma Ratchathirat I (Pangua) 1370-1388
• Príncip Thong Lun 1388
• Rei Ramesuan 1388-1395 (segon regnat)
• Branca Ratchathirat 1395-1409
• Rei Nakarinthara Thirat (Inthararatcha I) 1409-1424
• Rei Boromma Ratchathirat II (Samphraya) 1424-1448
• Boromtrailokanat 1448-1488
• Boromma Ratchathirat III (Inthararatcha II) 1488-1491
• Ramathibodi II (1491-1529)
• Boromma Ratchathirat IV 1529-1533
• Príncip Ratsadatiratkumar 1533; chiquet rei
• Rei Chaiya Ratchathirat 1534-1546
• Príncip Kaeofa (Or Yotfa) (regente adjunt 1546-1548); chiquet Rei & Reina Si Sudachan
• Rei Worawong 1548
• Rei Chakrapat (va regnar 1548-1568) & Reina Suriyothai (d.1548)
• Mahintharathirat 1568-1569
• Sanpet I (Príncip Maha Tammaratchathirat) 1569-1590
• Naresuan El Gran (Sanpet II) 1590-1605
• Sanpet III (Ekkatotsarot)1605-1610
• Sanpet IV (Príncip Si Saowapak) 1610-1611
• Rei Boromma Ratcha I (Songtham) 1611-1628

• Boromma Ratcha II (Príncip Chetthathirat) 1628-1629
• Rei Atitthayawong 1629; chiquet pero en el títul Somdet Phra
• Rei Sanpet V (Prasat Thong) 1630-1655
• Rei Sanpet VI (Chai(Chao Fa Yai)) 1655
• Rei Sanpet IV (Si Suthammarat) 1655
• Narai el Gran 1656-1688
• Rei Petratcha 1688-1703
• Rei Sanpet VIII (Suriyentharathibodi, Luang Sorasak o Phrachao Sua ('El Rei Tigre')) 1703-1709
• Rei Sanpet IX (Phuminthararatcha o Tai-sra) 1709-1733
• Rei Boromarachathirat III (Boromma Kot) 1733-1758
• Boromaratchathirat IV (Utompon) 1758
• Rei Boromaratcha V (Suriamarin or Ekkathat) 1758-1767

Vore també

• Història de Tailàndia

Enllaços externs

• Text original adaptat de l'Estudi de Tailàndia, Biblioteca del Congrés dels EU. Consultat setembre de 2005.