Mixobarbaroi

Mixobarbaroi (en griego: μιξοβάρβαροι, en latín: semibarbari, "semibàrbars") va ser un terme etnogràfic utilisat en la Grècia Clàssica per a referir-se a persones que vivien en les fronteres del oikoumene i mostraven costums tant gregues com a bàrbares.

Es va usar per eixemple en les obres d'Eurípides, Platón i Jenofonte. Més tart va passar a usar-se descriure grecs d'orige mestizo en les terres gregues en pluralitat cultural. Aixina, en el diàlec Platón Menexenus, un grup de "bàrbars" es autoconsideraba grecs, pero no plenament grecs sino solament "mixobarbaroi". Jenofonte descriu les persones de Cedreiae en Àsia Menor, aliats d'Atenes, com "mixobarbaroi", per a senyalar que estaven subjectes a tractats en Atenes pero no eren atenienses.

Despuix de la cristianización del Imperi bizantí per l'emperador Constantino I, el terme es va usar per a referir-se a no romans de fe cristiana que vivien en les fronteres baix per tractat en l'emperador, sent per això tildats de semibárbaros en contraposició als bàrbars "normals", pagans fòra de les fronteres. Ana Comneno va cridar "mixobarbaroi" a les pechenegos assentats en Paristrion, en la vora sur del Danubio, en oposició als escitas al nort, en els que no obstant compartien llengua. En el món bizantino dels sigles XII-XIII, el terme va ser usat principalment en per a referir-se a les poblacions ètnica i llingüísticament mixtes de la ribera del Danubio. Més alvance va ser usat pels autors bizantins i búlgars per a referir-se a búlgars i valacos que mantenien un estil de vida bàrbar, poblacions natives que es casaven en els pechenegos o mescles dels anteriors com bulgaralbanitóvlacos (βουλγαραλβανιτόβλακος) que habitaven Momcila en Macedònia.

El terme mixo-bàrbar s'usa igualment per als escrits en grec modern caracterisats en frases helèniques, sintaxis antiga i imitació global de formes antigues pero combinat en etimologies moderna i estrangeres que va ser usat com a dialecte vulgar pels grecs durant i despuix de la caiguda de Constantinopla.