El melòlec (del grec antic μέλος, mélos = melodia, i λόγος, lógos = paraula) és un subgènero musical i teatral unipersonal, és dir, protagonisat per una sola persona, que consistix en el desenroll d'un monòlec declamado (no recitat ni cantat), o de fragments secuenciados d'un monòlec llarc, en que, en acompanyament de mímica o pantomima, els passages culminants o merament emotius són subrallats per un acompanyament musical en pantomima o sense ella. Esta música servix també com incidental o de transició entre un passage del monòlec i un atre i com subrallat de les pantomimes mudes. La denominació melòlec va fer fortuna en l'idioma espanyol i l'italià, pero en el restant dels idiomes europeus es va usar la més imprecisa i general de melodrama.

Història

Va ser un gènero propi del sentimentalisme prerromántico, a cavall entre els sigles XVIII i XIX, creat per Jean-Jacques Rousseau en el seu Pygmalion, scène lyrique, estrenat en Lió en 1770 en música d'Horace Coignet, encara que escrit en 1762. Fins a llavors, el gènero rebia atres denominacions: "monòlec en intermijos de música", "monòlec patètic", "escena patètica", "soliloquio o escena tràgica unipersonal" entre uns atres. Els letrista solien indicar l'índole de la música en acotacions (música festiva, trista, melancòlica, terrorífica, despechada, compassiva, greu, tendra, militar, misteriosa, fúnebre, dolça, lúgubre..) El gènero va ser tornant-se més llarc (dos, tres actes), va ser perdent la pantomima i afegint personages (dílogos o trílogos), en lo que cada volta es va ser assemblant més al sainete cantat, a la tonadilla escènica o al fi de festa.[1]

El melòlec en Espanya i Hispanoamèrica

Reconeguts dramaturcs del teatre neoclàssic cult i també del d'inspiració popular varen cultivar este nou gènero.[2] Luciano Francisco Comella (Sofonisba, Asdrúbal...), Gaspar Zavala i Zamora, Vicente Rodríguez de Arellano, Fermín del Rei, María Rosa de Gálvez, José Concha, Francisco Mariano Nifo (La casta amant de Terol, donya Isabel de Segura...) entre uns atres. També el sainetero gadità Juan Ignacio González del Castell, que va anar el primer en pujar a les taules espanyoles este gènero en el seu Hanníbal (1788).[3]

De totes formes, va anar el més que fabulista don Tomás de Iriarte (poeta destacat en atres gèneros als que no se sol aludir) qui verdaderament ho va posar de moda, per lo que és considerat el primer melologuista. Va ser obra de la seua Guzmán el Bo, de 1790,[4] i obedix a l'inspiració nacional que per llavors complaïa a tots a través del gènero de la comèdia heròica. En tot el deceni que inaugura i a lo manco entre 1790 i 1808 es varen escriure i varen estrenar més de cent melòlecs el text del qual s'ha conservat, encara que no sempre s'ha transmés en ells la partitura musical.[4] El seu èxit està atestat ademés perque varen tindre llarc cartell i bona recaptació. Per la seua fama va destacar en especial Donya Inés de Castro, de Luciano Comella, en música de Blas de Laserna.[5]


Este auge va determinar l'aparició d'un gènero còmic que parodiava (açò és, imitava burlescamente) els melòlecs més populars: per eixemple, el envidioso Félix María Samaniego va escriure la Paròdia de Guzmán el Bo contra l'obra de Iriarte.[6] I varen seguir El cochero Dumenge (1791) de González del Castell, l'anònim El poeta escrivint un monòlec (1793), en música de Blas de Laserna, o Perico el dels Palotes (1793) i Juan de l'Enredra (1795) de Comella.

Durant la Guerra de l'Independència espanyola (1808-1814) i el Trieni lliberal (1820-1823), aixina com durant les Guerres d'Independència Hispanoamericanes (1809-1829). Entre els de estes últimes destaquen els de el mexicà José Joaquín Fernández de Lizardi, qui va compondre tres: Unipersonal de l'arcabuceado, 1822 i Unipersonal d'Agustín de Iturbide, emperador que va anar de Mèxic, 1823. El tercer és la Segona part (1825) de El negre sensible (1798) de Luciano Comella, en música de Ramón Garay. Estes dos obres, pluripersonales, són importants perque ataquen clarament l'esclavitut.[7]

El gènero havia experimentat un important resorgiment perque es prestava a les llabors de propaganda: era senzill i curt i requeria poca escenografia, instruments i músics i un sol actor o actriu. Els hi havia amorosos, patriòtics, i inclús satírics contra els francesos o el propi Napoleón o, en el Trieni lliberal, d'intenció política contra els absolutistas i lliberals moderats, com els insertats en el semanari El Zurriago (1821-1823), que presentaven, pero no representaven sobre les taules, als polítics reaccionaris com figurones polítics, ya que l'autoritat hauria prohibit vore-ho en els teatres. Més escassos eren els ideològics, destinats a difondre les noves idees lliberals i constitucionalista (El censor angustiat i Derrota contra infels, abdós de 1812), pero uns atres s'anaven de l'atre costat sostenint lo de sempre: Deu, Pàtria i Rei. S'escrivien molts sobre héroes lliberals que anaven a ser fusilats i els últims moments dels quals servien per a excitar el patriotisme vengador i propondre eixemples de martiri. Aixina per eixemple La Pola, de l'escritor lliberal espanyol Félix Mejía, sobre l'eixecució de l'heroïna colombiana Policarpa Salavarrieta, etcétera. Dins dels patriòtics destaquen La Pàtria (1812), de Luis de Moixa i Tovar; Queixes del rei don Fernando VII des de la seua presó als seus lleals vassalls de José Doblat (1808); L'héroe saragossà, honor d'Espanya, terror de França, sorpresa d'Europa, Palafox, de José Sánchez Redón (1809); Ballesteros, anònim (1813); El rei d'Espanya en Bayona i Fernando VII pres i Segona part del Rei d'Espanya en Bayona, abdós de José Aparicio, (1808 i 1809); o La mort de Bonaparte (1808) de José Rivera Castelar.

Entre els satírics destaquen La mort de Bonaparte, de Ventura Madero i Montoliú, Murat sentint missa o siga La pietat i la religió (1808) i Napoleón rabiando (1808), abdós de Timoteo Pau i del Rei. En Murat sentint missa apareix este personage com un ateu hipòcrita que vares agarrar a missa per a enganyar i, curiosament, és l'únic a on José I apareix com a femellut i no com bebedor. Napoleó, per supost, és caricaturizado i despreciat com anticlerical i herege principalment, objecte del despreci i la burla popular.

Referències

  1. ↑ Martínez Luengo, Javier (estiu de 2015). «El melòlec durant la Guerra de l'Independència. Aparició i desenroll d'un gènero.». Síneris. Revista de Música. Consultat el 18 de maig de 2023.
  2. ↑ Gutiérrez Marañón, Virginia (17 de giner de 2018). «El melòlec còmic en Espanya (1791-1808) Tesis doctoral». Universitat Autònoma de Madrit. Consultat el 18 de maig de 2023.
  3. ↑ Gutiérrez Marañón, Virginia. «El melòlec i atres formes dieciochescas». Ensajos de teatre musical espanyol. Fundació Juan March. Consultat el 18 de maig de 2023.
  4. ↑ 4,0 4,1 Virginia Gutiérrez, op. cit.
  5. ↑ Virginia Gutiérrez, op. cit.
  6. ↑ Cf. José Pujarà, El compositor Iriarte i el cultiu espanyol del melòlec, Barcelona, CSIC, 1949, 2 vols.
  7. ↑ Sánchez López, V. (2019). «Aportacions a l'estudi del melòlec en Espanya i Hispanoamèrica: El negre sensible entre dos vores i varis contexts». Revista Musical Chilena, 73 (231). Consultat el 18 de maig de 2023.