Guayota

Guayota o Guaiota era el nom que donaven els guanches, antics aborigen de l'illa de Tenerife —Canàries, Espanya—, a la principal entitat maligna de la seua mitologia segons els primers historiadors de Canàries.

El Teide era la morada del dimoni Guayota segons les creències guanches.

El terme, la forma primària del qual podria ser wa-yewta, ha segut traduït com 'colpejar', 'combatre', o també més figurativamente com 'el Destructor'.

Mitologia

Encara que les fonts històriques escrites en prou posterioritat a la conquista de l'illa no detallen extensament la mitologia entorn a esta entitat, sí apunten vàries característiques. Aixina, el religiós fra Alonso d'Espinosa, un dels primers historiadors de Tenerife, va escriure:

...En tot açò coneixien haver infern, i tenien per a sí que estava en el pic de Teide, i aixina cridaven a l'infern Echeyde, i al dimoni Guayota...

Per la seua banda, el croniste Antonio Sedeño indica en la seua obra:

...Dien que l'ànima no tenia pena o glòria; mes coneixien hauer infern, i que solament era per al dimoni cridat guaiota, i a l'infern Echeide, i que hauitaba en el volcà del pic de Teide aixina li varen cridar illa de l'infern...

Ya en el sigle xvii, el historiador canari Tomás Arias Marín de Cubas apunta:

...Conosen haver dimoni i criden guaiota, i que el sol té pena en la terra, i en els llocs a on ai volcans, fòc, i sofre, i en particular en el mont de Teide...

De lo dit pels historiadors es desprén que Guayota era el principi maligne de les creències guanches, sent assimilat en l'idea cristiana del Diable, i que habitava en l'interior de la terra, principalment en el volcà del Teide, al que cridaven Guayota i era identificat en l'infern. Guayota era relacionat aixina en el fòc i en els processos volcànics destructius.

El mege i historiador Juan Bethencourt Alfonso, qui va arreplegar gran cantitat d'informació oral entre els llauradors de Tenerife a mitan del sigle xix, afig a la mitologia de Guayota que era assistit per diverses entitats malignes menors, entre les que es trobaven Guaiota, wa-yewta i Guayota, deïtats protectores del ganado cabrío, de l'oví i del gos respectivament, aixina com les personificacions de diferents fenomens com el vent o els terremots.

Guayota compartix traces similars a atres deïtats malignes habitants de volcans, com és el cas de la deesa Pele de la mitologia hawaiana, que vivia en el volcà Kīlauea i que era considerada pels natius com la responsable de les erupció.

En molts tubos volcànics del Teide s'han trobat restants d'ofrenes i vasijas en aliments, segons els investigadors com a ofrenes per a aplacar les erupció volcàniques, les quals els guanches creïen que era produïdes per Guayota.

Enfrontament entre Guayota i Achamán

Una llegenda lliterària moderna popularisada recentment pero sense base en les fonts històriques tradicionals parla d'un enfrontament entre Guayota i el deu suprem Achamán. Guayota havia tancat al deu del sol Magec en l'interior del Teide, sumint a tot lo món en l'obscuritat. Els guanches varen demanar clemència a Achamán, qui despuix d'una encarniçada lluita va conseguir derrotar a Guayota, lliberar a Magec i taponar el cràter en Guayota en el seu interior.

La llegenda conta que el tapó que va posar Achamán és el cridat Pa de Sucre, l'últim con, de color blanquecino, que corona el Teide. Quan el Teide entrava en erupció, era costum que els guanches encengueren fogueres en la finalitat d'espantar a Guayota o be, segons una atra versió, per a que si Guayota conseguia eixir del Teide, creguera que seguia en l'infern i passara de llarc.^{cita requerida}

Vore també

• Mitologia guanche
• Teide
• Tibicenas

Bibliografia

• (1986) Història de les sèt illes de Canària, Las Palmas de Gran Canària: Real Societat Econòmica d'Amics del País. ISBN 84-398-7275-5.
• Espinosa (1952). Història de La nostra Senyora de Candelaria, Santa Creu de Tenerife: Goya Edicions.
• Núñez de la Penya (1847). Conquista i antiguetats de les illes de la Gran Canària i la seua descripció, en moltes advertències dels seus privilegis, conquistadors, pobladors, i atres particularitats en la molt poderosa illa de Tenerife, Santa Creu de Tenerife: Imprenta Isleña.
• Torriani, Leonardo (1959). Descripció i història del regne de les Illes Canàries: abans Afortunades, en el semblar de les seues fortificacions, Santa Creu de Tenerife: Goya Edicions.
• Viana (1968-1971). Alejandro Cioranescu (ed.). Conquista de Tenerife, Santa Creu de Tenerife: Aula de Cultura del Cabildo Insular de Tenerife.

• Vera i Clavijo, José de (1950-1952). Elías Serra Rafols (ed.). Notícies de l'història general de les Illes Canàries, definitiva edició, Santa Creu de Tenerife: Goya Edicions.