Graellada
La graellada[1] també cridada torrat, churrasco, barbacoa o torrada[2] és un mètoto per a cuinar carn de diferents animals, principalment de vacú, pollet o porc, encara que també de peix, marisc i inclús verdura, per mig de la calor del fòc, difòs en casi tot el planeta des del descobriment del maneig del fòc, és dir, abans de l'aparició de el Homo sapiens. L'antropòlec Claude Lévi-Strauss, en Lo cru i lo cuit considera la cocció de la carn com un pas important per a definir a la cultura humana. Des d'a lo manco Pasteur se sap que la cocció servix per a eliminar gran part dels germens patògens (en especial paràsits) que puguen estar en la carn, per una atra part la cocció, ya siga en torrat o en hervir facilita la masticabilidad dels aliments. Els térmens parrillada, torrat, carn torrada i barbacoa referixen també al menjar i a la reunió a on es consumix.
La parrillada és normalment cuinada sobre una reixeta de metal (la barbacoa) normalment en un ambient cobert a l'aire lliure i calfat per la flama de l'incineració de fusta, carbó, gas natural o propà. La parrillada en els restaurants pot ser cuinada en una barbacoa de metal dissenyada especialment per a interiors.

Durant una parrillada se solen degustar vàries parts de l'animal o de distints animals i inclús verdures, depenent de la zona. En Galícia este menjar escomença en chorizos torrats i criollos.[3] Sol continuar en distintes parts del porc, generalment costella, part de la falda del porc, panceta o cansalada i filetes o costelles de vedella i cuixes de pollet. Rarament s'acompanyen en verdures torrades, encara que és comuna menjar creïlles fregides i ensalada. Se sol regar la festa en aigua o vi o, en temps més moderns, begudes azucaradas. També és comú arrematar en begudes espirituosas com la "queimada", el licor café o el licor d'herbes.[4]
En Galícia és també comú el torrat de sardines o "chinchos" sobre barbacoa, molt tradicional de la nit de Sant Joan encara que consumit durant tot el més de Sant Joan.
Introduït en Argentina i Uruguay per immigrents gallecs[4] s'ha convertit en un dels plats referencials de la cuina rioplatense, allí conegut com torrat.
Barbacoa i bucán
Els natius d'Amèrica tenien, per lo general, una dieta hiperproteínica pel seu freqüent modo de producció caçador i recolector.[5] Solament des de l'actual territori mexicà fins al nort, les carns eren vacunes, de bisontes – o cíbolos– i bous almizcleros) aixina com caprino, des del sur de la Florida i Texas també resultaven peces importants de consum el pecarí, el tapir i, ya en ple subcontinent de Sudamèrica els auquénidos en la regió andina i el ñandú.
Sobre la "fauna menor" descollaba el pavo o guajolote. Mentres que en la Conca del Carib i la Conca Amazónica, aixina com la Conca del Riu de l'Argent, se sumaven com a carns destacades de la "fauna major" les del capibara ( o carpincho ) i les diverses subespecies de caimans (yacarés, aligàtors).
Els taínos —macroparcialidad septentrional dels arawaks que varen aplegar a colonisar les illes del Carib— cridaven barbacoa o barbacúa a la carn torrada sobre una espècie de barbacoa composta per leños verdes entrecreuats. Esta barbacoa, sobre la qual es disponien les diverses porcions de carn, solia tindre el seu foguer baix el nivell del sol, en una fossa llongitudinal que servia per a concentrar la calor (i el fum) en la carn que estava sobre la barbacoa. D'esta manera, la carn torrada que no era menjada en el moment immediat a la seua cocció podia (per mig del fumat) ser menjada més tart, encara que el fumat era, i és, molt poc saludable si l'ingesta de carn aixina cuinada es fa en freqüència.
La paraula bucanero deriva de la, segons pareix Carib, bucán. El bucán és pràcticament lo mateix que la barbacoa original dels arawakos, no obstant es va divulgar molt en la Conca del Carib despuix de l'irrupció dels europeus, els quals cuinaven principalment carn de porc (porcs salvages descendents dels primers porcs domèstics duts pels conquistadors espanyols).
Torrat en el Con Sur
- Artícul principal → torrat.
Argentina, Bolívia, Brasil, Chile, Paraguay[6][7] i Uruguay són coneguts mundialment per la calitat de la seua carn. Els seus tradicionals llauradors, els gauchos i huasos són especialistes en l'elaboració del torrat al modo rural, açò és, les porcions de carn penjades en un asador de ferro que es clava en la terra, rodejant un foguer de llenya. Un torrat correctament preparat (sense "arrebatar", o siga sense apurar la seua cocció) requerix vàries hores de fòc i treball. El modo de menjar-ho acceptat en estes regions és "al pa", en el que solament s'utilisa el pa per a prendre la carn sense cremar-se en una mà, mentres li la mossega en la boca, i un facón per a tallar la carn de dalt avall. Els menys arriscats poden consumir-la "al plat" en gavinet i forqueta. Els corts més apetitosos per al torrat són la costella o torrat de tira, o el buit. En les ciutats, la forma de preparació és menys rústica i indubtablement menys vistosa. Se solen aplicar "distorsió" per als puristes, com el fet d'encendre el fòc en algun tipo de combustible fòssil o pastilles, que transmeten la seua olor o gust a la carn i que posseïx, com en el cas de les barbacoes nortamericanes, efectes tòxics. És molt comú l'ús del carbó vegetal per a generar un ràpit fòc en l'Argentina, encara que també en zones de l'interior i zones rurals sol utilisar-se la llenya (sent molt apreciada la de quebracho). En Uruguay generalment s'utilisa llenya de mont. Els més reconeguts asadores del país es mostren contraris de les barbacoes en tapa, per considerar que estes alteren el normal procés de cocció cárnico. És comú que en les cases de família hi haja un parrillero com a element imprescindible per a la correcta preparació de la parrillada.
Tant en Argentina i Chile com en Uruguay es distinguix el torrat de la parrillada, segons la varietat de corts de carn que es torren. Un torrat du corts de carn "bàsics" (tires de torrat o costelles, buit, chorizo, i inclús entranya i morcilla); en canvi la parrillada ademés d'estos, inclou "achuras" (vísceres de la vaca i ubre vacuna) i inclús algunes verdures torrades (papes, choclos, morrones, etc.). Per açò és que, el torrat és més comú fer-ho en casa i la parrillada es menja en restaurants. Encara en totes estes diferències marcades, a voltes es diu indistintament "torrat" o "parrillada" si es fa en casa (encara que és molt més freqüent l'ús de la paraula "torrat"); pero si es va a un restaurant sempre es diu "parrillada".
Norteamérica
De la barbacoa, el bucán i preparacions similars els hispanoamericans, des del nort de la Conca del Carib, i especialment, des dels territoris mexicans, varen difondre la preparació típica de carns vacuna i ovina torrades cap al nort d'Amèrica a partir del XVII, segons les referències escrites despuix del descobriment d'Amèrica.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ «Parrillada de carne». MCP Internacional (13 de diciembre de 2015). Consultat el 14 de diciembre de 2015.
- ↑ «¿Por qué el churrasco triunfa en Galicia?» (en es). Albariño.com. Consultat el 2021-11-01.
- ↑ 4,0 4,1 «El Churrasco en Galicia, nuestro ritual del fuego.» (en es). Gastronomía de Galicia (2020-04-17). Consultat el 2021-11-01.
- ↑ «Download Brazas Bajo Las Cenizas book pdf | audio id:mti7ol2». www.komedieksanda.cz. Consultat el 8 de julio de 2019.
- ↑ «Paraguay: Con las vacas hasta el cuello». Asociación de Consumidores Orgánicos. Consultat el 12 de febrero de 2020.
- ↑ «Faena de bovinos en Paraguay podría superar 2,3 millones de cabezas en 2021». El País. Consultat el 13 de julio de 2021.