Consonant aproximant
Una consonante aproximant és un sò oral (a voltes nasalizado) articulat per mig de l'aproximació de dos òrguens d'articulació sense interrompre totalment la corrent d'aire (com succeïx en les oclusivas) ni produir estricció en turbulència audible (com succeïx en les fricatives). Són per lo tant sons intermijos entre les vocals i les consonante obstruents, ya que produïxen un estretament major que el de les vocals pero sense aplegar a ser tan estret com el que es dona en el restant de les consonante. Les aproximants creen per tant un grau d'obstrucció menor que les fricatives i les oclusivas. Les aproximants inclouen les consonant lateralaterals com [l] (com en labio) i [ʎ] (com en la pronunciació antiga de llau) i les semiconsonantes com [j] (familia) i [w] (foera). Les aproximants poden tindre variants nasalizades, no molt comunes en els idiomes del món, que es produïxen sobretot en llengües en molta nasalisació, com el portugués o el francés, o en llengües minoritàries.
Aproximantes front a fricatives
Quan es pronuncien molt emfàticament les aproximants es fricativizan llaugerament, és dir, el fluix de l'aire és un poc més turbulento, lo que s'assembla a l'articulació de les fricatives. Això succeïx tant en la pronunciació emfàtica de l'anglés yes!, com en els alòfons intervocàlics en espanyol de /b, d, g/, que moltes voltes laxamente són transcritas com fricatives (a voltes per la falta de símbols específics dedicats a eixes aproximants, i per evitar diacrítics tipográficamente engorrosos). No obstant, en el parla normal no emfàtica, en fer anàlisis espectrográfico dels sons la diferència entre una aproximant i una fricativa és clara: la aproximant té formantes, la fricativa no. La confusió o laxitud en les transcripcions entre aproximants i fricatives, és encara més comuna en les aproximants sordes. Per eixemple, la aproximant velar labializada sorda [ʍ] tradicionalment s'ha descrit com fricativa. el tibetà té una aproximant lateral sorda [l̥] diferent de la fricativa lateral sorda [ɬ] del galés, encara que en les transcripcions d'estes llengües a voltes la diferenciació no queda suficientment clara. Sobre els llocs d'articulació quant més arrere en la cavitat oral, més difícil és que les llengües distinguixquen entre aproximants i fricatives (degut a que eixa part de la cavitat bucal és més estreta). També ocasionalment les fricatives glotals són classificades com aproximants, aixina [h] típicament no té molta més fricció que la majoria d'aproximants sordes.
Aproximantes centrals
- aproximant bilabial [β̞] (usualment escrita <β>)
- aproximant labiodental [ʋ]
- aproximant dental sonora [ð̞] (usualment escrita <ð>)
- aproximant alveolar [ɹ]
- aproximant postalveolar [ʒ̞]
- aproximant alveolopalatal [ɕ̞] (usualment escrita <ɕ>)
- aproximant retrofleja [ɻ] (una [ɚ] consonàntica)
- aproximant palatal [j] (una [i] consonàntica)
- aproximant velar [ɣ˕] [ɰ] (una [ɯ] consonàntica)
- aproximant uvular [ʁ̞] (usualment escrita <ʁ>)
- aproximant faríngea [ʕ̞] (una [ɑ] consonàntica; usualment escrita <ʕ>)
- aproximant epiglotal [ʢ̞] (usualment escrita <ʢ>)
Aproximantes laterals
Aproximantes nasalizades
Aproximantes coarticulades en símbols AFI dedicats
- aproximant velar labializada sonora [w] (una [o] consonàntica)
- aproximant llavi-velar sorda [ʍ]
- aproximant palatalabializada [ɥ] (una [i] consonàntica)
- aproximant lateral alveolar velarizada [ɫ]
Semivocals
Les aproximants [j] i [w] són particularment abundants en les llengües del món, estes dos aproximants es diuen semivocals perque freqüentment es relacionen en els sons vocàlics [i] i [o]. Per eixemple en espanyol [j] i [w] (també representats com ) apareixen com a alòfons de /i/ i /o/ en la posició no silàbica d'un diftonc: neomático [new'matico], roeda [rwið̞a]; rei [rej], riesgo [rjezγo]. Quan s'examina l'espectrograma de l'ona sonora corresponent a l'emissió de [j] i [w] es veu que són típicament més breus i usen menor energia articulatòria que la vocal corresponent.
Referències
- Ladefoged, Peter (2005). Vowels and Consonants (en anglés), Wiley-Blackwell. ISBN 978-1405124591.
- Martínez Celdrán, Eugenio: El sò en la comunicació humana. Barcelona, Octaedre. 2003, 2.ª ed.
- Martínez Celdrán, Eugenio: Problems in the classification of approximants. Journal of the International Phonetic Association, vol. 34, n. 2, 2004. 201-210.