Changdeokgung () o palau de la Prosperitat és un complex de palatí dins d'un gran parc en Jongno-gu, al nort de Seül, Corea del Sur. És un dels grans palaus construïts per la Dinastia Chosŏn i, per causa de la seua localisació a l'est del Palau de Gyeongbok és moltes voltes cridat Palau de l'Est.

Changdeokgung


Ch'angdokkgung era el palau preferit de molts reis de la dinastia de Chosŏn i té molts elements coreans datats del periodo dels Tres Regnes de Corea que no varen ser incorporats en el més formal Gyeongbokgung.

Les portes del Palau varen ser usades per a filmar el famós drama coreà Dae Jang Geum en 2000.

Va ser declarat Patrimoni de l'Humanitat per l'Unesco en l'any 1997, celebrada en París, França.

Història

 
Donggwoldo, la pintura de païsage de Changdeokgung i Changgyeonggung

Changdeokgung era el segon palau despuix de Gyeongbokgung que s'havia establit en 1395 com a palau principal. En mig de la lluita pel tro entre príncips i vassalls, l'autoritat de Gyeongbokgung es va deteriorar. El rei Jeongjong de Joseon entronisat pel príncip Jeong-an (Yi Bang-won, que més tart es va convertir en el rei Taejong de Joseon) va traslladar la capital a Kaesong, la de la dinastia Koryo, una atra volta en 1400 en el pretext de característiques geogràfiques superiors, de fet va ser per a evitar la lluita pel poder. El rei Taejong (Yi Bang-won) que pronte va assumir el tro, va tornar a Hanseong (actual Seül) en a on tenia un nou palau nomenat Changdeokgung, en lloc del Gyeongbokgung. Lo anterior a fi d'evitar la mala vibra que s'havia generat ya ell havia matat als seus mig germans en Gyeongbokgung la construcció dels quals va ser conduïda per Jeong Do Jeon, rival del rei. La construcció del palau de Changdeok va escomençar en 1405, i va ser terminada en 1412. El rei Seonjo va ampliar els terrenys del palau prop de 500.000 metros quadrats, incloent Huwon (vore avall).

El Palau va ser cremat durant l'invasió japonesa en 1592 i reconstruït en 1609 pel rei Seonjo i el rei Gwanghaegun. El palau es va cremar de nou en 1623 degut a que el rei Injo va iniciar un tumult polític contra Gwanghaegun. El palau també va ser atacat pels Manchu Qing, pero a lo llarc de la seua història de reconstrucció i reparació s'ha mantingut fidel al seu disseny original. Changdeokgung era el lloc de la cort real i la sèu del govern fins a 1868, quan el Gyeongbokgung veí va ser reconstruït. L'últim emperador de Corea, Sunjong, va viure ací fins a la seua mort en 1926. A atres membres de l'antiga família real se'ls va permetre viure en parts del palau com el expríncipe hereu Yi Un que vivia en els edificis de Nakseon-jae en la seua esposa La princesa Bangja i la germana princesa Deokhye fins a les seues respectives morts; Este apany va ser interromput periòdicament per diferents órdens Presidencials que recolzaven i objectaven l'ús de les instalacions històriques. El fill de Yi-Un, Yi-Gu també va viure en el palau per als intervals variants abans de moure's a la residència semi-permanent en Tòquio per problemes de salut mental que eren incapaços d'adaptar-se completament a la nova Coreja.

Disseny i distribució

El palau va ser construït entre el pic Ungbong del mont Bugaksan, la principal montanya geomántica protectora, situat darrere del Changdeokgung, i el riu Geumcheon, que fluïx front al complex palatí. A diferència del Gyeongbokgung, els edificis principals del qual estan disposts segons un principi arquitectònic precís, els edificis del Changdeokgung estan disposts de forma més lliure, sense un sistema regular. Encara que la seua estructura sembla caòtica a primera vista, tots els edificis estan en harmonia en l'entorn que els rodeja. L'ubicació i la disposició del lloc es varen vore influïdes pel principi «baesanimsu» (배산임수) del Feng shui i la practicitat. Va ser dissenyat per a adaptar-se a la topografia d'acort en els principis pungsu, colocant les estructures del palau al sur i incorporant un extens jardí atrasser al nort cridat Biwon (Huwon), el cridat Jardí Secret. L'adaptació al terreny natural distinguia a Changdeokgung de l'arquitectura palatina convencional.[1]

Els edificis oficials i residencials que componen el complex es varen dissenyar d'acort en els principis tradicionals de distribució dels palaus. La distribució principal de Changdeokgung es basa en el sistema de tres portes i tres patis, un pati administratiu, un pati residencial real i un pati oficial d'audiències (삼문삼조; 三門三朝; sammunsamjo), en la zona residencial situada darrere de la zona administrativa, lo que reflectix els principis de sammun samjo (三門三朝)» i jeonjo huchim (前朝後寢)»,[1] procedent de l'obra chinenca Kaogongji.

El sistema advoca per que els palaus tinguen tres seccions principals a les que s'accedixca en orde seqüencial. Les seccions van de lo públic a lo privat. Estes seccions són la primera porta Donhwamun i el pati (외조; 外朝; oejo; utilisat per a oficines governamentals i events públics), la segona porta Jinseonmun i el pati (치조; 治朝; ch'ijo; utilisat per a la gestió política entre el rei i els seus súbdits) i la tercera porta Injeongmun i el pati (연조; 燕朝; iŏnjo; a on residien el rei i la seua família).[2] Llig et al. subdividieron el palau de la següent manera: oejŏn, naejŏn, palau Este, oficines governamentals i jardins atrassers (també cridats Jardí Secret).

Els edificis estan construïts en fusta i s'assenten sobre plataformes de pedra, i molts d'ells conten en teulades a quatre aigües en un sistema de mènsules en voladiç i talles ornamentals.[1]

Changdeokgung es basa principalment en un eix oest-este, en contrast en l'eix sur-nort de Gyeongbokgung. En conseqüència, el palau exterior s'estén cap a l'est fins al palau interior.[3]

Hi ha numerosos arbres de morera al voltant del palau, els fulls del qual es poden utilisar per a alimentar als cucs de seda. Açò possiblement estiga relacionat en el fet de que vàries reines criaren cucs de seda en el palau.[4]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «Changdeokgung» (en en). UNESCO. Consultat el 12 d'octubre de 2025.
  2. ↑ Cultural Heritage Administration, 2009, p. 65–66, 172.
  3. ↑ 이강근 et al., 2011, p. 43.
  4. ↑ Yi, 2015, p. 284–285.

Bibliografia