L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Batalla de Valéncia

Revisió de 14:28 29 jun 2010 per Valencian (Discussió | contribucions) (→‎Enllaços externs)
Traducció automàtica
 El text següent és una traducció automàtica sense revisar.
Si desiges colaborar en L'Enciclopèdia en valencià, busca l'artícul original i millora esta traducció.


S’ha denominat batalla de Valéncia al conflicte identitari que enfrontà a la societat valenciana durant la Transició Espanyola, caracterisada per una notable conflictivitat i violència, i que va provocar una fractura política i social en la Comunitat Valenciana que encara perdura.

Orige del conflicte

L'orige del conflicte conegut com a batalla de Valéncia continua sent discutit. L'explicació mes clara es que sorgí com una reacció popular i valencianista espontànea del poble contra la catalanisació dels símbols i l'identitat valenciana en les institucions. Els postulats del catalanisme havien trobat eco entre alguns intelectuals valencians (Joan Fuster, Sanchis Guarner, etc.) que mes tart serien qüestionats, pero també en reduïdes èlits universitàries de l'Universitat de Valéncia que ya des dels anys 60 en els que un bon grapat de professors catalans (Rotgla, etc) anaren introduint-se en matèries mes o menys estratègiques, en l'universitat valenciana. Esta èlit, al mateix temps, encara que el catalanisme era molt dèbil políticament, durant els primers anys de la década de 1970 conseguí que els partits d’esquerra valencians adoptaren posicions catalanistes, reconeixent la sumissió del valencià cap a l'català i usant simbologia catalana com la quatribarrada, térmens polítics com Països Catalans, etc. En definitiva, estos sectors volien la catalanisació dels símbols i de l'identitat valenciana (bandera catalana, llengua catalana, etc.) en contra del desijos naturals del poble (senyera valenciana, llengua valenciana, etc.) que evidentment, reaccionà davant de lo que considerava una clara provocació.

El conflicte esclatà després de les eleccions generals espanyoles de 1977, les primeres democràtiques després de la mort de Franco, en les que l'UCD, encara una coalició, obtingué el 33% dels vots i 11 escans, el PSOE el 36,3% i 13 escans, el PCE un 9,1 % i 3 escans, i un escà cada un el Partit Socialista Popular (en coalició en el PSPV), Aliança Popular i l’independent, pero posteriorment integrat en l'UCD, José Miguel Ortí Bords.

L'UCD en la Comunitat Valenciana al principi mantenia una postura prou ambigua i indefinida en matèria identitària i llingüística, per l'influencia dels postulats dels partits d'esquerra, en els que diferia molt poc. Pero la reacció del poble i del valencianisme provocà que els dirigents de l'UCD en la Comunitat Valenciana, encapçalats per Emilio Attard, tingueren por de ser desplaçats del poder polític per la pròpia força del moviment popular valencianiste, per lo qual l'UCD acceptà i adoptà parcialment els postulats del valencianisme (Llengua valenciana, Senyera Valenciana, pero no la denominació de "Regne de Valéncia"). Les posicions del PSOE estaven dominades pels sectors mes pancatalanistes del propi partit, en Albiñana al front d'ell.

Evolució dels fets

José María Adam García i un grup de procuradors valencians a Corts i Consellers Nacionals del Moviment, presentaren un escrit el 12 d'agost de 1976 en el que solicitaven l'autonomia econòmica, administrativa i cultural de la Regió Valenciana i que arreplegava les moderades aspiracions de Lo Rat Penat, l'Ateneu Mercantil de Valéncia, la Federació de Societats Musicals, la Cambra Oficial de Comerç de Valéncia, l'Institut Valencià d’Economia, el Centre d’Estudis Polítics i Socials del Moviment, les Diputacions provincials de Valéncia, Alacant i Castelló (que elaboraren una declaració conjunta reclamant la creació d’una "Mancomunitat Regional de Servicis") i associacions polítiques com l'Associació Nacional per a l’Estudi dels Problemes Actuals (ANEPA), el Front Nacional Espanyol, Unió Nacional i Unió del Poble Espanyol (UDPE), una mescla de tradicionalistes, conservadors i reformistes.

La petició dels procuradors, entre els quals es trobaven l’alcalde de Valéncia, Miquel Ramón Izquierdo, Pedro Zaragoza, o José Antonio Perelló Morales, s’havia presentat quatre mesos abans[1] de la constitució de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià (Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià), que reunia als partits d’esquerra i pancatalanistes enfrontats al règim, i que propongueren posar en marcha un procés autonòmic semblant al que es seguia en Catalunya i el País Vasc.

Simultàneament, es constituí l'UCD valenciana, a partir del Partit Popular de la Regió Valenciana d'Emilio Attard, format per polítics vinculats al Movimiento Nacional, i arraconant els reformistes com Esteban Rodrigo de Fénech, Pedro Zaragoza o José María Adam García. Alguns d’estos sectors, exclosos d’UCD i en una sensibilitat mes valencianista, com l’alcalde de Valéncia, Miquel Ramón Izquierdo, o el president de la Diputació de Valéncia, Ignacio Carrau, fundarien l'Unió Regional Valenciana (URV) en 1978, veent el perill del pancatalanisme, que llavors ya aguaitava.

En les eleccions de 1977, no obstant això, l'UCD fon derrotada en Valéncia. Poc després constituí l'Assamblea de Parlamentaris del País Valencià, agrupant els diputats i senadors triats en les tres províncies. Contava en 41 membres, dels quals 26 eren d’esquerres (21 del PSOE, 3 del PCE i 2 del PSP). Attard encarregà al també valencià Fernando Abril Martorell, home de confiança d'Adolfo Suárez, i a Manuel Broseta, una nova estratègia per a guanyar les eleccions municipals i generals de 1979 i condicionar el procés d’elaboració de l'Estatut d’Autonomia. Attard eliminà del partit als membres lliberals o catalanistes com Francisco de Paula Burguera, José Antonio Noguera de Roig i Joaquín Muñoz Peirats i assumí parcialment els postulats valencianistes. Per a expandir-se popularment es valgueren del diari Las Provincias, dirigit per María Consuelo Reyna, del moviment faller i del Valéncia CF, aixina com de filòsofs i intelectuals com Juan Ferrando Badía i Gustavo Villapalos i el recolzament llogístic del governador civil José María Fernández del Riu.

Cronologia d’acontenyiments[2]

  • 1976 (abril). El sacerdot mallorquí Pere Riutort, president de la Comissió Interdiocesana de Llitúrgia de la Província Eclesiàstica Valentina (organisme responsable de l’edició en llengua vernàcula dels texts religiosos) i que s'oponia als partidaris del valencianisme llingüístic (havia dirigit l’edició del Llibre del Poble de Déu en 1975, recopilació de texts llitúrgics, acusat de "catalanisat"), és agredit físicament.
  • 1976 (12 de juliol). Manifestació convocada per la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, en el lema "Per la llibertat, per l'amnistia, per l'Estatut d'Autonomia, pel Sindicat Obrer".
  • 1976 (juliol). Esclata una bomba en l’estadi del Llevant UD la nit abans de la Trobada dels Pobles (Trobada dels Pobles).
  • 1976 (5 d’agost). Bomba en la llibreria L’Aranya.
  • 1976 (12 de novembre). El decà de la Facultat de Filosofia i Lletres, una professora i un bedell són agredits en l'Universitat de Valéncia.



  • 1979 (abril). Tal com preveïa el decret de creació del Consell del País Valencià, es modifica el número de consellers. Els dotze representants triats entre els parlamentaris (diputats i senadors, entre els que l’esquerra tenia majoria) es reduïxen a nou, en tant que els representants de les diputacions provincials passen de tres a nou, tres per cada província. A causa dels resultats de les últimes eleccions municipals, que van donar la majoria en les diputacions provincials a la UCD,[5] esta conseguix també la majoria en el Consell (deu dels díhuit membres).
  • 1979 (23 i 26 d’abril). El Consell decidix adoptar com a bandera la senyera quatribarrada. A la sessió del Consell no va assistir la UCD, que rebujà la decisió i la va qualificar d'illegal al no haver conseguit el quòrum necessari, fichat pel reglament de règim interior en huit consellers (només van assistir set).[6] Bombes contra els domicilis de José Luis Albiñana i Fernando Martínez Castellano, alcalde electe de València, també del PSPV-PSOE. Insults a Albiñana en l’aeroport, assalts a les Conselleries de Cultura i Treball, senyeres retirades per incontrolats.
  • 1979 (3 de setembre). José Luis Albiñana i Manuel Girona, president de la Diputació Provincial de Valéncia, agredits en Quart de Poblet quan assistien al ple per a demanar autonomia segons l'artícul 151 de la Constitució espanyola de 1978 (via ràpida).
  • 1979 (28 de setembre). Alfons Cucó, senador pel [PSPV-PSOE]interpela] al govern sobre el clima de violència en Valéncia, reclamant la destitució del governador civil de Valéncia. <>refhttp:www.senado.es//legis1/publicaciones/pdf/senado/ds/PS/.0034 refPDF</>
  • 1979 (6 d’octubre). Multitudinària manifestació en Valéncia contra la bandera quatribarrada catalana.[7]
  • 1979 (9 d’octubre). L’alcalde de València, Ricart Pérez Casado, el president de la Diputació Provincial, Manuel Girona, socialistes; autoritats acadèmiques i membres de la corporació municipal són agredits per grups valencianistes durant la processó cívica entre l’Ajuntament de Valéncia i l’estàtua del rei Jaume I per a acompanyar a la Senyera Valenciana.[8]
  • 1979 (mijans octubre). Atacs a les seus del PCPV i del Sindicat Lliure de la Marina Mercant.
  • 1979 (23 de desembre). Davant del bloqueig que patix el Consell del País Valencià (fruit de la majoria de la UCD en el ple del Consell després de les últimes eleccions) els consellers socialistes es retiren, dimitint José Luis Albiñana i assumint Enrique Monsonís (UCD) com a president provisional.[9][10]


  • 1980 (giner). La quatribarrada catalana de la Diputació és cremada dos vegades.
  • 1980 (juny). Juí contra Pasqual Martín Villalba (GAV), qui acusà a Sanchis Guarner de posar-se ell mateix la bomba.
  • 1980 (10 de juliol). Valencianistes amenacen a Manuel Girona en la porta de la Diputació de Valéncia.
  • 1980 (autumne). Agressió al llavors membre de la banda terrorista Terra Lliure, Josep Guia.
  • 1980 (novembre). És ametrallat el bar El Sifó, en el carrer del Mar de Valéncia.
  • 1981 (maig). Explosió d’un artefacte davant de de la seu del PCPV en Alacant.
  • 1981 (11 de setembre). Nova bomba en la casa de Joan Fuster.
  • 1981 (14 de setembre). Remodelació del Consell del País Valencià. Tornen els consellers del PSPV-PSOE i Monsonís és formalment triat president.

Conseqüència del conflicte

A pesar de les coaccions i violència mijatica, en les eleccions generals espanyoles de 1979 l'UCD obtingué només dos diputats (un si es considera Ortí Bords, integrat en UCD) i tres senadors més, empatant en el PSPV-PSOE a 19 parlamentaris. No obstant això, els tres diputats del PCPV feyen que l’esquerra continuara sent majoritària en l’Assamblea de Parlamentaris. No obstant això, part dels membres del Consell del País Valencià havien de ser triats per les diputacions provincials, constituïdes després de les eleccions municipals del mateix any. Considerant estos nous membres, l'UCD tenia majoria en el Consell i plantejà una moció de censura contra Albiñana en decembre de 1979, davant de la qual cosa hagué de dimitir. L'agitació i la violència en el carrer determinaren en gran manera les negociacions que mantenien les forces polítiques valencianes per a redactar l'Estatut d'Autonomia, finalment aprovat en 1982 gràcies a un pacte entre Alfonso Guerra, Fernando Abril Martorell i Emilio Attard per la via disposta en l'artícul 143 de la Constitució, en conte de la de l'artícul 151. Es canvià la bandera quatribarrada de la Corona d’Aragó (oficial entre 1978 i 1980, en l’escut del Consell en el mig) per la Senyera Valenciana (en franja blava), s'adoptà el nom de Comunitat Valenciana en conte de Regne de Valencià o catalaniste de "País Valencià" i es definí al valencià com a llengua pròpia i independent.

L'afonament definitiu de l'UCD com partit en 1981, la victòria del PSOE en les generals de 1982, l’aprovació de l’estatut d’autonomia i les primeres eleccions a les Corts Valencianes de 1983, en les que Unió Valenciana (successora d’URV) obtingué representació parlamentària, provocaren que el valencianisme entrara en la via institucional i abandonara els actes de violència directa. Per atra banda, el partit vencedor a les eleccions autonòmiques, el PSPV-PSOE, mantingué tota la simbologia pactada, encara que defengué les Normes de Castelló com a oficials per a introduir la llengua catalana en les escoles valencianes.

Referencies

  1. ↑ La clau de la 'batalla de Valéncia', reportage de El País, 19 de febrer de 2007.
  2. ↑ Manel Martí La transició al País Valencià dossier publicat en l’Avenç, núm 124, maig de 1997
  3. ↑ Real decret llei 10/1978, de 17 de març, pel qual s’aprova el règim pre-autonòmic del País Valencià.
  4. ↑ Decret pel qual es publica el Reglament de Règim Interior del Consell del País Valencià
  5. ↑ La victòria de l’esquerra no conseguix a les diputacions, El País, 5 d’abril de 1979.
  6. ↑ El Consell del País Valencià adopta la bandera quatribarrada, El País, 26 d’abril de 1979.
  7. ↑ Manifestació contra la bandera del Consell, El País, 7 d’octubre de 1979.
  8. ↑ Violència "ultra" en la commemoració de la "Adiada" valenciana", El País, 10 d’octubre de 1979.
  9. ↑ José Luis Albiñana, principal perdedor en la en crisi del Consell, El País, 20 de novembre de 1979.
  10. ↑ Dimitix Albiñana després de la retirada del PSOE del Consell, El País, 23 de novembre de 1979.

Bibliografia

  • Manel Martí, La transició al País Valencià dossier en l’Avenç, núm 124, maig de 1997.
  • Eduard Mira, D’impura natione: el valencianisme, un joc de poder, Eliseu Climent Editor, 1986
  • Benito Sanz i Josep Maria Felip. La construcció política de la Comunitat Valenciana, Institució Alfons El Magnànim, 2007.

Enllaços externs

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Batalla_de_Valéncia&oldid=42757»