Segon República Espanyola
 |
No s'ha inclòs la data. Instruccions de la plantilla. |
La Segona República Espanyola (Segunda República Española en castellà) fon el primer estat democràtic i republicà que va existir en Espanya en el periodo que abarca des del 14 d'abril de 1931, data de la seua proclamació i de l'eixida d'Espanya del rei Alfons XIII, fins al 1 d'abril de 1939, data de la victòria definitiva del bando insurgent en la Guerra Civil Espanyola que va seguir al colp d'estat del 17 de juliol de 1936.
Durant este periodo es dugueren a cap diverses reformes, com l'agrària, pero que en la majoria dels casos no compliren en les espectatives generades. La falta de progrés va acrecentar també paulatinament el malestar del proletariat. Després de múltiples folgues, alçaments populars (per eixemple la Revolució d'Astúries) i alternatives en el poder, es va produïr un alçament per part de militars descontents el 17 de juliol de 1936 que va desembocar en la Guerra Civil Espanyola.
Senyes generals
L'himne de la república era el Himno de Riego, i la república va tindre capital en Madrit de 1931 fins al 1936, en Valéncia de 1936 fins al 1937 i en Barcelona de 1937 fins al 1939. La llengua oficial de la república era el castellà pero també era oficial el català en Catalunya i l'eusquera en Euskadi.
La forma de govern era d'una república parlamentària, el poder llegislatiu residia en les Corts, la moneda era la peseta i la república era membre de la Societat de Nacions.
Proclamació
Després de la dimisió del general Miguel Primo de Rivera en giner de 1930, Alfons XIII intentà tornar al debilitat règim monàrquic a la senda contituciona i parlamentària, a pesar de la debilitat dels partits dinàstics. Per allò, el govern de la Corona va convocar una ronda d'eleccions que devien servir per a recuperar la llegimitat democràtica que les institucions monàrquiques havien perdut i regenerar el règim. Fon nomenat cap nominal de govern Juan Bautista Aznar -encara que qui ho dririgix realment és el comte de Ramones, conseller d'Alfons XIII-, i per allò formà un gavinet de concentració monàrquica seguitn la costum derivada dels governs monàrquics posteriors a la Semana Trágica, en un programa polític definit: eleccions a Corts constituyents i municpals i autonomia per a Catalunya.
Les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 reballaren, en el momnet de la proclamació del nou règim, uns resultats parcials de 22.150 regidors monàrquics -dels partits tradicionals- i apenes 5.875 regidors per a les diferents iniciatives republicanes, quedant 52.000 llocs encara sense determinar. Pese al major número de regidors monàrquics, les eleccions suponien a la Corona una ampla derrota en els núcleus urbans: la corrent republicana havia triumfat en 41 capitals provincials. En Madrit, els regidors republicans triplicaven als monàrquics, i en Barcelona quadruplicaven. Si les eleccions s'havien convocat com una prova per a sopesar el recolzament a la monarquia i les posibilitats de modificar la llei elecotral abans de la convocatòria d'Eleccions Generals, els partidaris de la República consideraren tals resultats com un plebiscit a favor de la seua instauració inmediata. El marqués de Hoyos arribaria a dir que "les notícies dels pobles importants eren, com les de les capitals de província, desastrosses". Depenent d'autors, hi ha distintes interpretacions dels resultats.
L'almirant Aznar presentà la seua dimissió. Els ministres Bugallal i La Cierva apostaren per fer us de l'eixèrcit per a disuadir de qualsevol iniciativa als republicans. Al ser preguntat si hi havien motius per a una crisis, Aznar va contestar: "¿Qué més crisis desigen vostés que la d'un país que es gita monàrquic i s'alça republicà?" Aixina ho enteneren el comte de Romanones i el propi rei, al constatar la seua falta de recolzament popular en les ciutats. Aquell va iniciar contactes en Niceto Alcalá-Zamora per a obtindre seguritats sobre la vida del monarca. Pero el que anava a designar-se Cap del Estat i President del Govern provisional només unes hores més tart, havia obtingut el recolzament de Sanjurjo, i en ell el de la Guàrdia Civil i l'Eixèrcit; es va eiximir de poder garantisar res, exigint en canvi el inmediat abandonament del país del que havia entregat el Govern a succesius dictadors. Tal exigència fon repetida pel Comité Revolucionari, que se'n anava a convertir en Govern provisional, en un manifest publicat en els distints diaris. El Monarca va marchar cap al exili la nit del mateix 14 d'abril de 1931. El dia 16 d'abril, es va fer públic el següent manifestat, redactat en nom del rei pel duc de Maura, germà del veterà líder polític Miguel Maura, i que el dia 17 només publicà el diari ABC, en portada:
"Les eleccions celebrades el dumenge em revelen clarament que no tinc hui l'amor del meu poble. La meua conciència me diu que eixe desviament no serà definitiu, perque vaig procurar sempre servir a Espanya, ya que l'únic afan en el interés públic fins en les més crítiques coyuntures. Un rei pot enganyar-se, i sense dubte vaig errar yo alguna volta; pero sé be que la nostra pàtria es va mostrar en tot temps generosa front a les culpes sense malícia.
Soc el rei de tots els espanyols, i també un espanyol. Trobaria mijos sobrats per a mantindre les meues regies perrogratives, en eficaç forcejament en quins les combatixen. Pero, resoltament, vull apartar-me de quant siga llançar a un compatriota contra un atre en fratricida guerra civil. No renuncie a cap dels meus drets, perque més que meus són depòsit acumulat per l'Història, de la qual la seua custòdia ha de demanar-me un dia conte rigurós.
Espere a conéixer l'autèntica i adequada expressió de la conciència colectiva, i mentres parla la nació suspenc deliberadament l'eixèrcit del Poder Real i m'aparte d'Espanya, reconeixent-la aixina com única senyora dels seus destins.
També ara crec complir el deure que me dicta el meu amor a la Pàtria. Demane a Déu que tan fons com yo ho sentixquen i ho complixquen els demés espanyols."
Entretant, les ciutats de Sahagún (Lleó, Éibar (Guipúscoa) i Chaca (Osca) foren les tres úniques ciutats que proclamaren la República un dia abans de la data oficial, el 13 d'abril de 1931. El Govern de la República les concediria posteriorment el títul d'Ilustrísimes Ciutats. La primera ciutat en la que es va issar la bandera tricolor fon Éibar, a les 6:30 del matí del 14 d'abril, a la vesprada d'eixe mateix dia l'imitaren les principals capitals espanyoles, incloent Barcelona i Madrit, en les que les candidatures republicanes obtingueren majories molt folgades.
Alfons XIII abandonà el país sense abdicar formalment i es va traslladar a París, fixant posteriorment la seua residència en Roma. En giner de 1941 abdicà en favor del seu tercer fill, Juan. Va faltar el 28 de febrer del mateix any.
L'escritor eibarrés Toribio Etxeberria redacta, en el seu llibre Viaje por el país de los recuerdos (Viage pel país dels recorts) la proclamació de la Segona República en Éibar d'esta forma:
"...y antes de las seis de la mañana habíase congregado el pueblo en la plaza que se iba a llamar de la República, y los concejales electos del domingo, por su parte, habiéndose presentado en la Casa Consistorial con la intención de hacer valer su investidura desde aquel instante, se constituyeron en sesión solemne, acordando por unanimidad proclamar la República. Acto seguido fue izada la bandera tricolor en el balcón central del ayuntamiento, y Juan de los Toyos dio cuenta desde él al pueblo congregado, que a partir de aquella hora los españoles estábamos viviendo en República. (Toribio Echeverría, Viaje por el país de los recuerdos)"
"...i abans de les sis del matí s'havia congregat el poble en la plaça que se'n anava a dir de la República, i els regidors electes del dumenge, per la seua part, havent-se presentat en la Casa Consistorial en l'intenció de fer valer la seua investidura des d'aquell instant, es varen constituir en sessió solemne, acordant per unanimitat proclamar la República. Acte seguit fon issada la bandera tricolor en el balcó central de l'ajuntament, i Juan de los Toyos va donar conte des d'ell al poble congregat, que a partir d'aquella hora els espanyols estàvem vivint en República.
Constitució de 1931
Després de la proclamació de la República va prendre el poder un govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora des del 14 d'abril fins el 14 d'octubre de 1931, data en que es va presentar la seua dimissió per la seua oposició al laicisme del Estat, arreplegat en l'artícul 26 de la nova Constitució, sent substituït per Manuel Azaña. El 10 de decembre de 1931 fon triat President de la II República Espanyola Niceto Alcalá-Zamora, per 362 vots dels 410 diputats presents (la Càmara estava composta per 446 diputats). En este càrrec es mantingué fins al 7 d'abril de 1936, quan el nou govern del Front Popular va demanar la seua dimissió per haver convocat dos voltes eleccions generals en un mateix manament, lo que podia considerar-se una extrallimitació de les seues prerrogatives (a pesar de que els frontpopulistes havien collit un triumf electoral en l'última, pero que el PSOE havia segut desallojat del Govern a causa de l'anterior, junt en un pacte de l'oposició en els que abans havien recolzat a les dictadures) tornant a substituir-li Manuel Azaña.
El parlament resultant de les Eleccions a Corts Constituyents de 28 de juny de 1931 tingué per missió la d'elaborar i aprovar una Constitució el dia 9 de decembre del mateix any.
La Constutició de la Segona República Espanyola va supondre un alvanç notable en el reconeiximent i defensa dels drets humans pel ordenament jurídic espanyol i en l'organisació democràtica del Estat: dedicà casi un terç del seu articulat a arreplegar i protegir els drets i llibertats individuals i socials, va ampliar el dret de sufragi actiu i passiu als ciutadans d'abdós sexes majors de 23 anys i va residenciar el poder de fer les lleis en el mateix poble, va establir que el Cap de l'Estat seria a partir de llavors triat per un colege compost per Diputats i compromisaris, els que al mateix temps eren nomenats en les eleccions generals.
Alguns dels principis que la Constitució va incorporar o reafirmar com elements esencials del ordenament jurídic espanyol sigueren:
- El principi d'igualtat dels espanyols front a la Llei, al proclamar a Espanya com "una república de treballadors de tota classe".
- El principi de laicitat, pel que se'n anva més allà de la mera separació entre l'Iglésia i el Estat per a adintrar-se en un àmbit de total eliminació de la religió de la vida política.
- El principi d'elecció i movilitat a tots els càrrecs públics, inclòs el Cap del Estat.
- El principi monocameral, que suponia l'eliminació d'una segona Càmara aristocràtica o d'estaments privilegiats i pel qual el poder llegislatiu seria eixercit per una sola Càmara.
- Es preveïa una possibilitat de la realisació d'una expropiació forçosa de qualsevol tipo de propietat, a canvi d'una indemnisació, per a utilisació social aixina com la possibilitat de nacionalisar els servicis públics.
- Ampla declaració de drets i llibertats. Concedia el vot des dels 23 anys en sufragi universal, també femení.
- Separació de l'Iglésia i el Estat, ademés del reconeiximent del matrimoni civil i el divorci.
Símbols del nou estat
L'història de la bandera tricolor respon a un sentiment esencialment popular. Adaptació durant el Trieni Lliberal del vell penó comuner, la voluntat el poble fon l'encarregada de dur-la als màstils oficials de la II República en un arranc improvisat de diferenciar el nou règim que començava després de les votacions del 12 d'abril en els seus símbols més necessaris.
L'unió del roig, el groc i el morat en tres franjes d'igual grandària es fa oficial en el decret de 27 d'abril de 1931 i fon refrenada en l'elevació a artícul en la Constitució Republicana de 9 de decembre d'eixe mateix any. En dit decret es va aclarar l'inclusió del color castellà als tradicionals aragonesos: "Hui s'aplega la bandera adoptada com nacional a mijans del segle XIX. D'ella es conserven els dos colors i se li afegix un tercer que la tradició admet per insígnia d'una regió ilustre, nervi de la nacionalitat, en lo que el emblema de la República, aixina format, resumix més acertadament l'armonia d'una gran Espanya".
Els orígens d'esta nova ensenya es remonten a 1820. En eixe any el General Riego després de "reproclamar" la constitució de Càdis en Cabezas de San Juan va provocar durant un breu lapse de temps -a penes tres anys- l'obertura lliberal del govern de Ferran VII. Durant este periodo es va fundar la Milícia Nacional a la que se li varen assignar banderes morades en l'escut de Castella i Lleó. Poc va durar dita divisa puix eixe mateix any és substituida per una atra rojigualda en el lema Constitució en la seua franja central.
En 1823 el retornament de Ferran VII l'Absolutíssim acabà també en la pròpia Milícia Nacional. En 1843 baix el reinat d'Isabel II es va decretar per primera volta, el 13 d'octubre, l'unificació de la bandera d'Espanya. En dit decret regulador es va permetre als regiments que abans tingueren banderes morades l'us de tres corbate (que són els cordonsq ue pengen dels extrems superiors de les banderes) en els colors roig, groc i morat. Este és el principal antecedent de l'actual tricolor.
Després del desterro d'Isabel II, el Govern Provisional va canviar l'escut monàrquic substituïnt en ell a la corona real per la mural i afegix les columnes d'Hèrcules. Abdós símbols els va heretar l'escut que adorne la bandera tricolor en la Segona República. El breu reinat d'Amadeu I de Saboya va concloure en la proclamació de la Primera República. La bandera proyectada durant este règim emulava els colors revolucionaris de França: el roig, el blanc i el blau, modificació que no es va dur a terme per la seua curta duració i, en la restauració Canovista, la banera va recuperar els seus elements de 1843.
És en esta etapa (1875-1930) quan el Partit Federal va adoptar els colors de la Milícia Nacional de 1820 com a símbol de la facció antidinàstica i rebuig al sistema establit. Va començar a vore's la bandera tricolor en casins, periòdics i centres d'adscripició republicana. I fon tal el fort víncul d'estos colors en l'idea de República, de canvi i de progrés, durant els reinats d'Alfons XII, Alfonx XIII, la regència de Maria Cristina i les Dictadures de Primo de Rivera i Berenguer, que, en un arranc d'esponteneitat, una volta coneguts els primers resultats de les votacions del 12 d'abril de 1931, especialment en Madrit el poble va eixir al carrer duent insígnies, escarapeles i banderes en els tres colors de la República. El decret i l'artícul que otorgaren valor institucional al símbol no foren més que el refrendo oficial a un sentir popular. La bandera, filla del poble espanyol onejà des d'abril de 1931 en els màstils oficials, en l'eixèrcit i les embaixades i consulats d'Espanya per tot arreu. Per ad ella es va adaptar l'escut que en 1868 va triar el Govern Provisional: quartelat de Castella, Lleó, Aragó i Navarra en la Granada en punta, timbrat per coron amural i entre les dos columnes d'Hèrcules. Com a novetat destaca la seua menor grandària -1 m x 1 m-, la mateixa mida per a les tres franges i els flecs dorats en el contorn de les pertenecients al eixèrcit. Poc de temps onejà lliure esta bandera: dies després del 18 de juliol de 1936 fon substituïda per atres divises i apenes va sobreviure ofegada en la contenda. En el bando lleal les milícies preferiren casi sempre banderes roges o roginegres adornades en emblemes partidistes: falços i martells, punys tancats i atres símbols que arraconaren també l'escut oficial. A pesar de que gràcies a la creació de l'eixèrcit popular tornà a reglamentar-se com única la tricolor, en la pràctica la proliferació de banderes pròpies per part de les distintes unitats feu que no hi havera mai més una ensenya oficial.
El bando rebelde tingué en els seus inicis a la tricolor com a bandera, pero a partir d'agost es va prendre com a oficial la rogigualda anterior a 1931. El no dispondre de banderes pròpies i tindre qeu cobrir improvisadament de roig la franja morada (cosida o pintada) donà lloc a curioses insígnies rogigualdes en franges de la mateixa amplària i escut republicà en el seu centre. En febrer de 1938 es va canviar l'escut pel dels "Reis Catòlics" que no era un atre que el republicà en la corona real i sobre el pit de l'àguila negra de Sant Joan.
Context social i econòmic
Les intencions de la República s'enfrontaren en la cruda realitat d'una economia mundial sumida en la Gran Depressió, de la que el món no es va recuperar fins després de la Segona Guerra Mundial. En térmens de forces socials, la Segona República va sorgir per que els oficials de l'eixèrcit no recolzaren al rei, en el que estaven molests per haver acceptat la dimisió de Primo de Rivera, i a un clima de creixent reivindicació de llibertats, drets per als treballadors i tases de d'esempleu creixents, lo que va resultar en alguns casos en enfrontaments de carrer, revoltes anarquistes, assessinats per grups extremistes d'u o atre bando, colps d'estat militars i folgues revolucionàries.
En Espanya l'agitació política va prendre ademés un cariu particular, sent l'Iglésia objectiu freqüent de l'esquerra revolucionària, que veïa en els privilegis que gojaven d'una causa més del malestar social que es vivia, lo qual es va traduïr moltes voltes en la crema i destrucció d'iglésies. La dreta conservadora, molt arraigada també en el país, se sentia profundament ofesa per estos actes i veïa perillar cada volta més la bona posició de que gojava front a la creixent influència dels grups d'esquerra revolucionària. Des del punt de vista de les relacions internacionals, la Segona República va patir un sever aillament, ya que els grups inversors estrangers presionaren als governs dels seus països d'orige per a que no recolzaren al nou règim, temerosos de les tendències socialistes que cobraven importància en el seu seny, terminaren per impondre una política de nacionalisacions sobre els seus negocis en Espanya. Per a comprendre açò és clarificador saber que la companyia Telefònica era un monopoli propietat de la nort-americana "International Telephone and Telegraph" (ITT), que els ferrocarrils i les seues operadores estaven fonamentalment en mans de capital francés, mentres que les elèctriques i els tranvies de les ciutats pertanyien a diferents empreses (majoritàriament britàniques i belgues). Com a conseqüència no hi hagué una sola nacionalisació durant el periodo republicà, pero, en tot i això, el respaldament de les potències fascistes va alentar a molts generals conservadors per a que planificaren insurreccions militars i colps d'estat. Les seues intencions se materialisarien primer en la Sanjurjada de 1932 i en el fallit colp de 1936, del qual el seu resultat incert va desembocar en la Guerra Civil Espanyola. Per la seua part, les democràcies occidentals no recolzaren al règim republicà per por a un enfrontament armat, excepte en coyuntures molt específiques, lo que no va servir, en última instància, per a evitar la Segona Guerra Mundial.
La societat espanyola dels anys Trenta era fonalmentalment rural: un 45,5% de la població activa s'ocupava en l'agricultura, mentres que la resta se repartia a parts iguals entre l'indústria i el sector servicis. Estes sifres descriuen una societat que encara no havia experimentat la Revolució industrial. En quant a sindicats i partits polítics, el Partit Socialiste Obrer Espanyol (Partido Socialista Obrero Español, PSOE), del qual la seua llista fon la més votada per a les eleccions constituyents de 1931, contava en 23.000 afiliats; la seua organisació germana, el sindicat Unió General de Treballadors (Unión General de Trabajadores, UGT) ya contava en 1922 en 200.000 afiliats; el sindicat anarquiste Confederació Nacinal del Treball (Confederación Nacional del Trabajo, CNT) tenia en setembre de 1931 uns 800.000 afiliats. Atres organisacions, com el Partit Comuniste d'Espanya (Partido Comunista de España, PCE) tenien una presència nominal i no cobraren força fins al començament de la Guerra Civil. En quant als nacionalismes, la "Lliga Regionalista de Catalunya" liderada per Francesc Cambó havia recolzat obertament la dictadura de Primo de Rivera, i per allò va pertànyer al marge de la política durant la República, mentres que atres partits polítics catalans, més escorats cap a l'esquerra o l'independentisme, foren els que tingueren major protagonisme; en el cas del País Vasc i Navarra, cap mencionar que encara no s'havia consumat la trencada entre el Partit Nacionalista Vasc (PNV) i la Comunió Tradicionalista (CT), integrada esta última pels carlistes.
Respecte de les iniciatives de canvi socioeconòmic dels governs republicans, cap destacar les pujades dels salaris dels treballadors del camp dutes a terme durant el bieni social-assanyiste, invertides després durant el bieni radical-cediste, encaminades a millorar les condicions de vida en el mig rural. Atres iniciatives foren les ocupacions de terra i expropiacions ilegals en els moments inicials de la Guerra Civil com una manera de conseguir ingresos i recolzament popular per part del campesinat.