Álvaro Pombo
Álvaro Pombo y García de los Ríos (Santander, Cantàbria, 23 de juny de 1939), és un escritor, poeta, noveliste i expolític espanyol, acadèmic de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) des de l'any 2004 i premi Miguel de Cervantes en 2024.
Biografia
Álvaro Pombo naixqué en la ciutat de Santander en el sí d'una família de l'aristocràcia càntabra. Fill de Cayo Pombo y Ybarra (pertanyent a la família Ybarra) i de Pilar García de los Ríos y Caller. Descendent de Juan Pombo Conejo, marqués de Casa Pombo i de la beata Rafaela Ybarra de Vilallonga.
Llicenciat en Filosofia i Lletres per l'Universitat Complutense de Madrit, Bachelor of Arts en Filosofia pel Birkbeck College de Londres, a on vixqué des de 1966 a 1977, durant la seua infància «va compartir» pupitre en Juan Navarro Baldeweg i repetí quint curs:
Des de que en 1973 es va publicar el seu primer llibre de poesia, Protocolos, Álvaro Pombo s'ha considerat una veu personal i única en la lliteratura espanyola. Solament quatre anys despuix de la publicació d'aquells versos, Pombo guanyà el premi El Bardo en la seua obra Variaciones en 1977. Eixe any retornà a Espanya, publicant-se també el seu primer volum de narrativa, Relatos sobre la falta de substancia, que contenia un gran número d'històries curtes protagonisades per personages homosexuals. El tema gai estarà present també en atres obres seues.
Ha reconegut públicament la seua homosexualitat en numeroses entrevistes, donant la seua opinió a certs temes com el matrimoni homosexual.
En l'any 1983, ya instalat en Madrit, guanyà el primer Premi Herralde en la novela El héroe de las mansardas de Mansard, inaugurant aixina la colecció Narratives Hispàniques d'Anagrama, a on ha publicat casi totes les seues noveles i a la que s'ha declarat públicament fidel.
A pesar de considerar-se a sí mateix poeta, sempre ha segut més conegut com a noveliste, calitat en la que ha guanyant varis guardons. El seu estil, únic i original, a pesar de ser classificat dins del realisme subjectiu, l'ha situat sempre com una figura crucial en les lletres espanyoles. El mestrage en la que usa el llenguage, pròpia d'un poeta verdader, i l'us chocant i contagiós de l'humor en totes les seues noveles donen forma a una prosa única, elogiada per crítics i escritors de tota índole.
Aficionat a l'història medieval i la filosofia fenomenològica, en tots els seus llibres es mesclen l'investigació sicològica i la preocupació filosòfica. Ell mateixa definix el seu método lliterari com a sicologia-ficció.
Les seues primeres obres poden considerar-se pessimistes, presentant sempre situacions, arguments i personages sense esperança, pero la seua narrativa dona un gir en la publicació de El metro de platino iridiado (1990), potser la seua obra mestra, guanyadora del Premi Nacional de la Crítica. En eixa novela Pombo escomença a eixercir lo que va nomenar «la poètica del Be», a on l'ètica, l'humanitat i, en definitiva, el Be, semblen ser l'objectiu del seu treball. En Contra natura (2005), Pombo expressa les seues crítiques cap a una excessiva «mercadotècnia» i «trivialisació» de l'homosexualitat que, en la seua opinió, està portant a terme una part del colectiu.
Álvaro Pombo ingressà en la Real Acadèmia Espanyola (RAE) el 20 de juny de l'any 2004, proposta la seua candidatura per Luis María Ansón, Luis Mateo Díez i Francisco Rico, ocupant el silló j que deixà a la seua mort Pedro Laín Entralgo. El seu discurs d'ingrés en l'Acadèmia es va titular "Verosimilitut i veritat"; en ell, Pombo va reflexionar sobre la reserva del terme «veritat» per al raonament i «verosimilitut» per a lo narratiu-contemplatiu.
(Secció per completar)