Palau del Real de Valéncia
El Palau del Real de Valéncia fon l'antic palau dels reis de la taifa valenciana, dels monarques de la Corona d'Aragó i d'Espanya en Valéncia. El seu orige ho trobem en el segle XI en una finca de recreació o almunia musulmana, dels reis de la Taifa de Valéncia, on es retiraven per a descansar. Es trobava situat extramurs de la ciutat, a l'atre costat del riu Túria. Va ser manada construir per a descans del rei Abd a l'Aziz.
Situat en el cap i casal del regne, el Palau del Real, que va permanéixer des del sigle XI al sigle XIX i va ser seu règia per als reis de la Taifa musulmana, per als monarques de la Corona d'Aragó i els Àustria, pero no va gojar tant del favor dels Borbons, davall l'imperi dels quals, en la primera década del sigle XIX, va ser desgraciadament derruït.
També conegut com a Palau de les 300 claus en alusió al número d'habitacions que va arribar a tindre.
No hi ha massa descripcions de l'“Almunia” valencià-musulmana; l'arabista Henri Pérès mostra el Palau com una Alhambra primigènia del sigle XI.
En tants sigles, naturalment el Palau Real de Valéncia va patir el pas del temps i va patir assalts guerrers, destruccions i reconstruccions, i ampliacions. Unes d'estes últimes i de les més importants va ser la duta a terme per Pere el Cerimoniós, que havent-lo conegut abans del seu saqueig per les tropes castellanes en 1364, lo qualificava de “alberc delictós”, i ho va rehabilitar en tot el seu esplendor i en el seu ranc de lloc real. En en palau van nàixer infants i reis.
Història
El Palau del Real que no Palau Real com algunes vegades se li sol nomenar, ya que el seu nom prové de l'àrap "rahal" (casa de camp) o del castellanisat "Reial".
Sobre el solar del Jardins del Real o Viveros, en el seu sector més antic s'alçava la vila de recreació Omunya Rahal, manada construir en el sigle XI pel Rei Moro Abd al-aziz, i que El senyor Jaume el Conquistador va ampliar i va transformar a Alcàsser Regi. En este palau, després nomenat del Real, reedificat en els temps de Pere IV, es van estajar [[Juan I], Martín L'Humà, Alfons el Magnànim i la seua esposa la reina la senyora Maria, entre atres monarques, per als que va ser una de les seues residències favorites; circumstancialment es van estajar també en este palau Carles I, Felip II i Felip III, en les bodes del qual en Margarita d'Àustria va servir de marc admirable.
Durant l'época virreinal fon el centre cultural que va propiciar l'aparició de multitut d'escritors i intelectuals que varen desenrollar el sigle d'or de la llengua valenciana.
Destacar ademés de l'extens jardí, existia ya en el sigle XV una important colecció zoològica, precedent per tant de l'actual parc zoològic instalat des de fa anys en els mateixos vivers municipals. Esta atra denominació en que es coneix als Jardins del Real procedix de l'horta del Vivel, per la llacuna o viver que els regava, pero s'utilisa en realitat des de que en 1903 este parc va ser Donat a l'ajuntament per a planter o vivers d'arbres. Anteriorment havia pertanygut a la Diputació Provincial de Valéncia, organisme a que havia segut cedida la propietat dels Jardins del Real pel Real Patrimoni en 1869. La seua utilisació com a viver està documentada ya en 1560, data en que Felip II va dispondre li foren remesos de l' “Almaciga” del Real de Valéncia infinitat de tarongers i llimeres així com més de quatre mil plantes florals pera embelliment dels jardins del seu Palau d'Aranjuez.
En 1810, i en motiu de la guerra de la independència, el Palau del Real va ser totalment derrocat per presuntes raons estratègiques, salvant-se de la seua grandiosa fàbrica tan sols algun fragment de teginat que es conserva en l'Archiu del Regne. Fins eixa data va ser residència oficial dels virreis, primer, i dels capitans generals després. En 1814 el capità general de Valéncia, el senyor Francisco Javier Elio, va ordenar amontonar les runes del derrocat palau real i va formar en ells dos chicotets montanyetes (montanyetes d'Elio) que va rodejar de massiços sustentadors, ombrejos d'arbust i de flors. Este és el vestigi més antic dels actuals jardins que, destinats a jardí d'aclimatació i escola d'agricultura durant el sigle passat, des de principis d'este han anat sent progressivament embellits en andanes, emparrats, fonts, massiços, umbràculs, glorietes, bancs revestits de "manisetes", adorns, estàtues, etc.
El preclar llinage històric d'este parc, la seua extensió i cuidada jardineria, i la mateixa relativa profusió de monuments escultòrics o d'un atre tipo que realcen el seu entorn, lo convertixquen en el més notable de la ciutat.
La Cort Virreinal
El moment d'esplendor d'esta época ho trobem ya a finals del Segle d'Or valencià. El Palau del Real va ser el centre neuràlgic del Regne de Valéncia, allí la reina Germana de Foix i especialment el seu segon espós el duc de Calàbria, van eixercir de mecenes de la cultura, convertint-se en entrada i centre neuràlgic del Renaiximent espanyol. No podem pese això oblidar el seu paper en la repressió de les Germanies.
Es considera la reina Na Germana una dona del seu temps, criada en la cort de Lluís XII i Ana de Bretanya, familiarisada en un món renaixentiste i en forts vínculs italians. Agradava del lux pero, també de la conversació ingeniosa i espiritual.
Ambient cortesà
La seua formació cultural, va ser decisiva per a crear un ambient cortesà en la Valéncia del segle XVI ya que, si be la cort imperial de Carlos V, net del seu primer espós, era itinerant, en Valéncia i baix la protecció de l'última reina d'Aragó, es va crear una cort estable seguint l'eixemple de les italianes del seu moment; va florir entre dames i cavallers la poesia, l'humanisme, la diversió, inclús els problemes polítics van prendre un cert tint cultural.
Esta va ser una de les claus per a situar a Valéncia en l'òrbita europea de la seua época, i perque la cort virreinal es relacionara en atres corts europees.
Carles I va facilitar la boda de Ferrando d'Aragó, fill del rei Frederic I de Nàpols, en la reina Na Germana, abdós van entrar per la porta de Sant Vicent a Valéncia com a virreis el 28 de novembre de 1526 i en la Catedral van jurar el seu càrrec.
La formació i personalitat d'abdós va fer que el Palau Real de Valéncia fora una de les residències més riques d'Espanya. Aixina els elogis que dedica l'alemà Jerónimo Münzer en 1494, descrivint de la bellea dels seus jardins, alcasser i numeroses estades, es van quedar curtes davant de les reformes i abundants canvis introduïts pel matrimoni Germànica-Calàbria.
Al morir la destronada reina de Nàpols, Isabel de Balzo, mare del duc de Calàbria, van arribar les infantes Julia i Isabel i, en elles tota una tall de dames que encara que no tingueren una gran influència en la cort, representaven en la seua llengua i costums una influència forastera en les gents i ambient.
A poc a poc la cort valenciana era un foc d'intelectuals i cortesans.
Cal destacar entre moltes atres coses, l'enorme biblioteca que va reunir el Duc i de la que dona fe Claude de Bronseval 1532:
Els fondos van ser saquejats per alguns de que havien participat en la seua destrucció, com el propi arquitecte a les órdens del general Joaquín Blake, i també pels francesos darrere de la seua entrada en la ciutat.}}
En la cort es parlaven distintes llengües ademés de les autòctones, aixina trobem al senyor Luis Milà destacat a més de per la seua faceta de músic, per les seues obres. L'obra més important de Milà, relacionada en la cort del duc de Calàbria i Na Germana, és la que en 1561 va imprimir Juan de Arcos en Valéncia; es tracta del Llibre intitulat El Cortesà, on exponen "el que ha de tindre per regles i pràctica, repartit per jornades", inspirada en El Cortesà de Baltasar de Castiglione. Dedicada a Felip II, l'autor manifesta el seu propòsit de donar consells tant en al forma de parlar com de presentar-se tots els personages d'aquella cort virreinal.
Es tracta d'un testimoni d'aquella vida cortesana en la Valéncia del sigle XVI.
Trobem també a Juan Fernández d'Heredia, alguna de les composicions del qual figuren en el Cançoner General de Hernando del Castillo (Valéncia, 1509), i que versificava igualment en castellà i valencià; El poeta Francisco Gilabert de Fenollet, més conegut per Francesc Fenollet, a més d'un infinitat de cortesans que apareixen en les obres citades, als que hauria d'afegir-se el complement de tota cort: dos bufons: el català que es feya cridar “canonge Ester”, agut i sempre en contínua baralla en “Gilot”, l'atre bufó.
Recorts del Palau
Del recort d'este palau, a banda dels gravats que lo representen, mos queden alguns noms; aixina tenim el Pont del Real (que permetia l'accés de la ciutat al palau), el nom de la plaça en que desemboca el pont (El pla del Real) i sobretot els Jardins del Real o Vivers que en el seu moment ocupaven una chicoteta part del que foren els jardins del palau. Recentment (giner 2007) s'han redescobert uns plans del palau realisats en 1802 i que es troben en la Biblioteca de Paris (França) i que foren sostrets en els temps de les guerres napoleòniques.
Construcció extramurs
Era habitual en els príncips andalusis tindre un lloc a distància premeditada pera controlar la capital i defendre's de revoltes, pero també pel seu gust pels alberges dotats d'amplis i esplendorosos jardins.
Mestres pedrapiquers
Entre els mestres pedrapiquers els noms dels quals han arribat fins a mosatros i que van treballar al palau podem trobar a Joan Franch (segle XIV), que va treballar també en les obres del Convent de Santo Domingo i al "piquer" Mateu Teixidor, que va treballar en la construcció del Pont de la Trinidad.
Habitants ilustres
La quinta de recreació "Omunya" coneguda com "Rahal", construïda en el segle XI pel Rei Moro Abd Al-Aziz, per al seu us i dels seus descendents, va ser transformada en Alcàsser Regi i ampliada pel senyor Jaume I el conquistador. Al palau, conegut com del Real i reedificat per Pere IV d'Aragó, es van allojar Juan I, Martín l'Humà, Alfons el Magnànim i la seua esposa la reina la senyora Maria, entre atres monarques, va ser una de les seues residències favorites; ocasionalment es van allojar Carlos I, Felipe II i Felipe III, a les bodes de la qual en Margarita d'Àustria va servir de marc admirable.
Fins al seu derrocament va ser residència oficial dels virreis, primer, i dels capitans generals després.
Apunts descriptius
Tornem a insistir que va nàixer com a finca de recreació musulmana, va continuar a partir del segle XIV com a palau dels reis d'Aragó, més tart seria residència oficial dels virreis de Valéncia per a acabar sent Capitania General fins a la seua destrucció en 1810.
Pareix que es tractava d'un gran edifici, la seua fachada principal va arribar a conseguir els 200 metros, se li ha nomenat el Palau de les 300 claus en alusió al número d'habitacions que va arribar a tindre, i sempre va dispondre d'unes quantes torres ben fortificades, certament pel fet que la seua condició d'estar situat extramurs de la ciutat lo feyen fàcilment vulnerable en cas de guerra.
Els estudiosos del tema, afirmen que es componia de dos cossos el nomenat palau vell i el palau nou. El palau vell seria l'antiga Almunia musulmana àmpliament reformada, mentres que el nomenat palau nou seria una ampliació de nova planta del vell palau. En abdós casos els dos cossos giraven al voltant d'un pati, de dos patis en el cas del palau nou. Albergava numerosos jardins, part d'ells hui són els Vivers i a més contava en una colecció zoològica composta de lleons, ossos, cervos, faisans, etc.
La part mes antiga del palau girava al voltant d'un pati, en una de les seues dependències s'albergava la capella del palau, disponia de quatre torres, una en cada cantó, i si be durant anys va servir com a dependències d'us exclusiu de la reina, en el temps arribaria a ser un espai destinat a vivendes de l'alcailde i personal de servici.
La part nova Girava al voltant de dos patis, en el mas gran es trobava l'escala principal que donava accés als salons principals. El pati chicotet disponia d'una escala que donava accés a la nova capella del palau dedicada a Santa Caterina. Estes salons estaven dedicats per a servici dels reis, audiències, festes o recepcions segons les époques.
Les habitacions del rei se situaven en la torre principal nomenada dels Àngels i fàcilment visible en els gravats antics perque en ella campejava un gran escut real. Ya hem indicat que les habitacions de la reina se situaven en un atre lloc del palau.
Seria en el segle XVII quan se va acometre una gran transformació en el palau modificant la seua estructura interna i sobretot l'externa, afegint una galeria d'arcs en la seua fachada principal i eliminant les finestres de tradició gòtica que donaven al palau un aspecte excessivament medieval.
Els gravats i pintures que disponem hui dia corresponen a este periodo de la història del palau.
Entre els mestres pedrapiquers els noms dels quals han arribat fins a nosatres i que d'una manera o una alta van treballar en la fabrica del palau podem citar a Joan Franch (segle XIV) que també va treballar en les obres del convent de Santo Domingo i al "Piquer" Mateu Teixidor que va treballar en les obres del Pont de la Trinitat.
Els jardins
Ademés de l'extens jardí del palau, existia ya en el sigle XV una important colecció zoològica composta de lleons, orsos, cervos, faisans, titos reals etc.
L'atra denominació en que es coneix als Jardins del Real, els Vivers, procedix de l'horta del Vivel, nom pres de la llacuna o viver que els regava, i que s'utilisa des de que en 1903 este parc fon donat a l'Ajuntament per a planter o vivers d'arbres. Anteriorment havia pertanygut a la Diputació Provincial, a la que havia segut cedit pel Real Patrimoni en 1869.
La seua utilisació com a viver està documentada ya en 1560, data en que Felip II va dispondre li foren remesos de l'Almaixera del Real de Valéncia infinitat de tarongers i llimeres aixina com més de quatre mil plantes florals per a embelliment dels jardins del seu Palau d'Aranjuez.
Derrocament i l'infructuós intent de reconstrucció
En primer lloc cal destacar que este palau hui en dia, ya no existix, va desaparéixer l'any 1810 en un conflicte bèlic i encara que parega estrany no per obra de les tropes franceses de Napoleó, sino pels propis espanyols que davant de la possibilitat que el palau poguera convertir-se en una plaça forta dels assaltants va ser demolit abans de l'arribada d'este davant les muralles de la ciutat. Açò ocorria un 12 de març de 1810 seguint les ordenes del general espanyol Blake.
Encara que molt pocs anys després de la seua demolició, pareix que va haver un intent de reconstruir-ho. Això és lo que diu Vicente Vidal Corella en una de les seues cròniques en "Las Provincias", i que arreplega en el llibre "La Valéncia d'atres temps". Diu Vidal que el general Elío, nomenat capità general de Valéncia per Ferran VII en 1813 “en trobar-se davant de les runes del Palau Real, derrocat durant la Guerra de la Independència, va pensar a reedificar-lo, pero davant dels inconvenients que se li van posar, va ordenar reunir les restes del memorable i gloriós monument, formant en ells dos montículs immediats, que les gents van denominar “els montanyetes d'Elio”.
La veritat és que no estaven els temps a favor de l'existència d'un Palau Real en Valéncia. Teodor Llorent dona la clau de l'“incomoditat política” del Palau Real en els temps de la uniformitat borbònica que convertiria els antics regnes en meres províncies.
Llorent va escriure: “Que va ser de tu, Palau Real? Noble mansió dels monarques valencians, centre i símbol del nostre antic i gloriós regne (...) Desaparegut tot, en les institucions que representaves, l'autonomia ilustre d'aquell regne de que vas ser cap...”.
Les raons oficials de la seua demolició durant la Guerra d'Independència – El 12 de març de 1810 va escomençar el seu derrocament– van ser de suposta estratègia bèlica, per a no deixar un bastió com eixe on es pogueren fer forts les tropes napoleòniques invasores.
La veritat és que a eixa discutible concepció tàctica –atres estudiosos diuen lo contrari, precisament, que el Palau podia servir de punt des d'on batre als atacants de la muralla–, va donar ales a l'enemiga borbònica a eixos “restes”, en forma de Palau, de l'“Antic Règim” derrotat en Almansa.
Josep Vicent Boira, en el seu anàlisis inclòs en el llibre El Palau del Real de Valéncia. Els plans de Manuel Cavallero (1802) editat per l'Ajuntament de Valéncia i imprés per Rotodomenech, i que ell coordina, apunta: “Podríem pensar que l'enderrocà va obedir a una conjunció de factors: una fallida estratègia militar podia estar present, pero també intervindria la necessitat econòmica de la Junta de Defensa i la percepció de ser el símbol per excelència del passat, vist a ulls dels forces burgueses i lliberals que sorgien en aquell moment”.
L'historiador Josep Vicent Boira, descobridor en un archiu francés dels plans del Palau Real, propon una excavació selectiva i quirúrgica en el jardí de Vivers pera traure a la llum restes del conjunt d'edificis. En França hi ha més documents de Valéncia durant l'ocupació napoleònica sense catalogar.
El Plans furtats
Els plans del Palau Real de Valéncia es van expondre ahir al palau de Cervelló darrere de les negociacions que ha realisat el geógraf Josep Vicent Boira i l'Ajuntament de Valéncia en el Centre Historique dónes Archives Nationales de París.
Estos valiosos documents només van vindre a la ciutat durant els tres mesos que durà l'exposició, pero l'intenció que té l'Ajuntament és adquirir-los. “Hem iniciat les conversacions en el museu francés i vorem si podem comprar-los perque és un llegat important del nostre passat”, va explicar l'alcaldesa de Valéncia, Rita Barberá, darrere d'inaugurar l'exposició.
La negociació ya ha començat i l'alcaldesa espera obtindre està informació gràfic molt pronte, encara que hauran de comprovar si el seu cost és viable per a l'economia municipal, perque estan valorats en 800.000 euros. Aixina ho va confirmar ahir la representant del museu francés, Maria José Fras, qui va assegurar que els plans estan assegurats per esta quantitat.
Estos documents oferixen detalls que mai fins ara s'havia conegut del Palau Real ubicat en els jardins de Vivers.
Els plans es van realisar en 1802 per l'ingenier militar Manuel Cavallero i anys després van ser traslladats a França pel mariscal Suchet, governador de Valéncia.
Fins ara es coneixia la primera planta del palau, pero es desconeixia les diferents altures que tenia, la distribució de les habitacions i l'ubicació dels patis on descansava la família real. “Sens dubte és un gran troballa i és el punt de partida per a noves investigacions que tinguen com a protagonista a qui durant molt de temps va ser la residència dels reis en les seues estades”, va senyalar el geógraf Boira.
La residència real va acollir els reis de la Corona d'Aragó i per a comentar tots i cada un d'estes detalls Boira ha publicat un llibre "El Palau Real de Valéncia" finançat per l'Ajuntament de Valéncia.
En 1986 i a arrel d'unes obres realisades en els colectors de la ciutat, va anar alçat l'asfalt del carrer General Elio, i davall ella van aparéixer les restes del palau, cosa que d'atra banda es coneixia. Després d'una forta polèmica sobre si les restes devien tornats a ser soterrats o deixades al descobert, es va optar després de fer les cates i investigacions corresponents per tornar a soterrar les restes ya que el carrer és una de les artèries principals de la ciutat. Per tant les restes tronaven novament a ser soterrats davall l'asfalt de la nostra ciutat.
Proyectes de noves excavacions
En el llibre El Palau Real de Valéncia. Els plans de Manuel Cavallero (1802), apareixen dos alçaments topogràfics que contrasten l'antiga residència dels Reis d'Aragó en la guia de carrers actuals. Gràcies a esta definició, Boira va estimar ahir que podrien fer-se excavacions quasi “quirúrgiques” per a afectar com a mínim possible al jardí de Vivers.
“La nostra percepció ha canviat en els plans i ara és possible excavar en dos metros quadrats per a descobrir determinades coses, sense necessitat campanyes enormes. Yo destacaria la porta principal i este pati, gòtic i molt bonico.” El llibre ha segut imprés per Rotodomenech S.L. i l'Ajuntament hi ha dispost una primera edició de 1.500 eixemplars (mil en castellà i cinc-cents en valencià) a un preu de 30 euros.
Les excavacions puntuals anirien acompanyades, segons la proposta de Boira, en tècniques de figuracions virtuals, monolits, senyalisacions en el sol i alguns panels. Esta completa bateria d'iniciatives serviria per a donar a conéixer als passejants de Vivers, que davall es troben les restes del Palau Real.
Un conjunt de palaus, va matisar l'historiador, a causa de la profusió de patis interiors, sales i habitacions. Durant l'época musulmana ya va haver una residència en el dit lloc, entre Vivers i l'actual carrer General Elio, que no va parar de registrar canvis fins a la seua demolició total en 1810, a causa de la invasió de les tropes napoleòniques.
Rita Barberà va negar que s'estiguera pensant en tornar a actuar sobre les restes. “No nos ho plantegem. A més, acabem de traure a la llum l'Almoina i tot ha d'anar en el moment oportú.