Visc i Agrévol
Visc
El visc, (muérdago en castellà), el seu nom procedix del llatí mordere, que significa mossegar. Es diu aixina segurament per que es tracta de plantes paràsites que creixen en els grans arbres i per tant s'alimenten d'ells i són percebudes com a mossegadores d'estos.
Hi ha varietats de viscs que alcancen fins a un metro d'altura. Els seus fulls són del mateix color vert que les branques, en flors d'un vert groguenc que s'òbrin entre febrer i maig, segons el clima. El seu frut és esfèric, del tamany d'un pésol, igual que el de l'acebo, pero de color blanc verdós.
Va ser molt apreciat pels druides i pels demés pobles celtes d'Europa, en especial els gals, que varen transmetre esta tradició als anglosaxons. El visc va ocupar un lloc important en la farmacopea antiga.
També està present el visc en la mitologia nòrdica, consagrat en ella al Deu Baldur, a qui estava consagrada la primavera. Es va utilisar en eixes latituts com a planta de bon auguri i va estar present en les festes del solstici d'hivern.
Des de l'antiguetat puix, ha estat considerada com una planta en certs poders per a donar sòrt, salut i prosperitat.
Pel simple fet de tindre color vert durant tot l'any, és símbol de vida eterna, i segons els antics celtes que tenien la costum de recolectar-ho per les dates nadalenques, devien tallar-ho en una hoz d'or, perqué creïen que d'esta manera els donaria riquea i ho convertiria tot en diners, ya que dita planta en secar-se adquirix un color dorat i posseïx uns fruts semblats a les perles.
Segons la tradició el visc es deu regalar, i una volta en casa cal situar-ho prop de la porta d'entrada, per a evitar el pas als mals esperits, a l'any següent cal cremar-ho i deu ser substituït per un atre nou que també deu ser regalat, i aixina successivament cada any. En eixa mateixa llínea tradicional, es va desenrollar especialment en Anglaterra el comerç d'esta planta per a presidir en les cases les festes de Nadal i Any Nou. Per lo general es penjava del sostre.
La tradició nadalenca del "ram de la sòrt" es va estendre per tota Espanya a partir de finals del primer quarto del sigle XX.
Agrévol
L'Agrevol (acebo en castellà), l'orige del seu nom està en el llatí acer, acre i acerbus, que significa acre si atenem al seu sabor i recio, si atenem a la seua forma, referint-se provablement a l'espècie d'agulles que presenten els seus durs fulls. Hi ha numeroses varietats, de les que es cultiven unes 70 pel seu alt valor ornamental.
L'agrevol és un arbust que pot alcançar els dos metros. El seu full és perenne, molt dura i lluenta; les seues flors es presenten en chicotetes arracades, que donen lloc als fruts tan característics de boletes roges.
Des de l'any 1984 està prohibida la recolecció venda i comercialisació de qualsevol part de la planta o de la planta sancera en Catalunya i algunes atres comunitats autònomes de la Península Ibèrica, per l'abús que s'ha produït en els últims anys, ya que forma part de la dieta de diferents animals que poblen els nostres boscs i que troben en els seus fruts l'aliment necessari per a passar el dur i fret hivern.
Per la forma especial dels seus fulls i al color vert intens, acompanyat pels rojos fruts és la planta que més s'ha utilisat a lo llarc dels anys per a adornar les diferents llars per les dates nadalenques.
La tradició de posar-ho com a adorn en les nostres llars nos ve de molt antic i en l'antiguetat era molt venerada, degut a que era el símbol de la fertilitat en mig de l'hivern, donant un toc de vida a la naturalea i a la pròpia llar.
Se solen colocar ramillets d'estes plantes en els marcs de les portes i en les finestres. La tradició diu que si dos persones es troben en una porta sobre la que hi ha acebo o muérdago deuen besar-se. Esta tradició procedix dels països del nort d'Europa. En Estats Units es va posar de moda en el sigle XIX. En Espanya té poca tradició pero en Llatinoamèrica té més.
Atres tradicions nadalenques són: