Penó de la Conquista
El Penó de la Conquista o Penó de la Conquesta[1] és una bandera de llenç que es conserva en una vitrina en l'Archiu Històric Municipal de Valéncia.
Tradició
La tradició diu que el Penó de la Conquista és la mateixa bandera que els musulmans valencians hissaren en la Torre d'Ali Bufat en l'any 1238, per a simbolisar la rendició de la ciutat de Valéncia davant Jaume I. En efecte, el propi monarca, en el seu Llibre dels Fets, ho relata de la següent manera:
No cal dir que esta costum era habitual i natural si es tractava de la conquista de ciutats, i es tornà a repetir, per eixemple, en la conquista de la ciutat de Múrcia pel mateix Jaume I:
Composició
La bandera està formada per tres bandes de tela blanca (engroguida pel pas del temps), cosides en vertical. Les dos costures són perfectament perceptibles si es contempla la bandera de prop.
La tela central coincidix en les dos franges roges i la blanca-groga del centre, i en la seua part inferior se prolonga respecte de les teles dels costats uns quants centímetros en recte. Les dos teles laterals, que abarquen el restant de barres, estan retallades irregularment i esgarrades en la seua part baixa, conformant en conjunt un extrem inferior aproximadament bocellat.
Les quatre barres roges estan simplement pintades sobre la tela de llenç, per a donar-li un aspecte de senyal real d'Aragó. Presenta també en la seua part alta una inscripció en castellà Año 1238 a la qual s'atribuïx un orige modern.
Mides
El Marqués de Cruïlles, en la seua Guía urbana de Valencia antigua y moderna (1876) dona unes mides del Penó de 2,27 cm d'ample i 2,40 cm de llargària, lo que la fa un poc més curta i un poc més ampla que la Real Senyera, que es conserva en una atra vitrina, just davant del Penó.
Història
Este Penó ha segut objecte de valoracions certament desiguals a lo llarc de la seua història. Com és sabut, en l'actualitat, és objecte de veneració patriòtica i casi sagrada per cert sector valencià de tendència catalanista. Sector que simultàneament sol negar qualsevol llegitimitat històrica i simbòlica a la Real Senyera coronada, bandera oficial de la Comunitat Autònoma Valenciana des de 1982.
La sacralisació del Penó arriba, en estos rogles d'opinió, fins al punt de representar-lo gràficament de forma exacta, en els seus retalls irregulars de la seua part inferior (pero sense l'inscripció en castellà de la part superior).
Alguns investigadors pertanyents ad esta corrent d'opinió com ara Pere Maria Orts o Pau Viciano afirmen també insistentment i prou erròneament que l'actual Real Senyera, que acaba en forma bipartida, tenia també originàriament forma bocellada com el Penó en el provable objectiu de donar-li al Penó de la Conquista una miqueta més de llegitimitat històrica i de llevar-li-la de pas a la Senyera, clar.
L'història del Penó, efectivament, és bonica, pero té un problema important: no hi ha cap constància escrita que parle de l'existència del Penó de la Conquista d'abans del sigle XVI, és dir, trescents anys despuix de la seua teòrica confecció.
Esta primera alusió la fa, de forma certament novelesca, Pere Antoni Beuter en el seu Libro segundo de la crónica de España, publicat en l'any 1551:
El problema és que res se diu en el Llibre dels Fets, ni en cap atre lloc, abans de la descripció de Beuter en el sigle XVI, sobre eixa suposta orde del Rei En Jaume de fer-lo penjar de la bòveda de Sant Vicent de la Roqueta. Tampoc és menester dir que en cap de les processons del 9 d'octubre que es celebraven des de l'any 1338, ni en les festes dels successius Centenaris de la conquista, ni en cap acte civil o religiós de la ciutat, se menciona l'existència del Penó de la Conquista, ni la seua presència en l'iglésia de Sant Vicent de la Roqueta. L'únic objecte de veneració en totes elles, en totes les époques, que es trau sense inclinar-se des de la finestra de la Casa de la Ciutat, i és escoltat per totes les institucions de la Ciutat i Regne, tal com se fa hui en dia, és, casualment, la famosa Real Senyera de Lo Rat Penat.
S'ha de dir que, per estos i per atres assunts, Beuter s'ha guanyat una reputació d'historiador fantasiós. Fon ell, precisament, el primer en parlar del supost orige de les quatre barres en els famosos dits banyats en sanc del comte barceloní Guifré el Pilós (més conegut en castellà com a Wifredo el Velloso) durant sigle IX. Est orige llegendari feu furor entre certs historiadors catalans i no pocs de valencians, i encara en el present trobarem fàcilment gent que crega esta llegenda com a paraula revelada.
No cal dir que no hi ha cap font històrica que l'acredite, pero la llegenda i el debat posterior sobre si l'orige inicial de les barres és català o aragonés, ha fet omplir també de forma apassionada moltes pàgines. Sense anar més llunt, la pàgina oficial de les Corts Aragoneses, en l'apartat de Símbols d'Aragó, tracta el tema de forma molt clara i contundent. Despuix de l'alusió de Beuter, no es troba cap atra menció del Penó de la Conquista fins a l'any 1640. Marc Antoni Ortí, en la descripció de les festes del Quart Centenari de la conquista, se referix al Penó com a:
És dir, Ortí crea que el Penó és el mateix que el de Jaume I simplement perque ho digué Beuter en l'any 1538 i també perque el Racional averiguó por antigüedad y hechura que era el mismo... Autèntic método científic... Per desgràcia el voluntarisme i la credulitat romàntica d'alguns estudiosos en este sentit (Pere Maria Orts o Pau Viciano) no els tinguen igualment desenrollats quan de la Real Senyera coronada es tracta... per molt que d'esta darrera bandera es conserven inclús les factures de la seua elaboració.
Son net Josep Vicent Ortí, en la descripció de les festes del centenari de l'any 1738 (en que es tragué, com a excepció, la Senyera de l'arca en la qual l'havien tancada despuix de la Guerra de Successió, com a símbol perillós de les llibertats perdudes (les noves autoritats borbòniques), no fa més que repetir les referències de son yayo, sense afegir res més.
De les diverses descripcions de les banderes presents en la Casa de la Ciutat en el sigle XIX, se sap que el Penó de la Conquista ya es trobava entre d'elles. És el Marqués de Cruïlles qui donà l'explicació ad este fet, en la seua Guía de l'any 1876. Despuix de repetir les asseveracions de Beuter i els dos Ortins, i d'afirmar, com a indiscutible prova de la seua autenticitat, que "jamás se ha contradicho la identidad de este apreciable lienzo" (un atre a qui li agradava el método científic), diu que:
En paraules de l'historiador Antoni Atienza en La Real Senyera. Bandera nacional dels valencians (Valéncia, 2001), diu:
Tant el Penó com la Real Senyera reaparegueren definitivament en les festes del centenari de 1838, i va ser habitual a partir de finals del sigle XIX representar-los junts en diversos gravats.
Eixa és l'història del Penó, sense entrar en époques més modernes que requeririen un tractament més ampli.
Ha de dir-se que, davant la falta de testimonis concloents que acrediten l'antiguetat del Penó, se sol recórrer com a justificació històrica al material rudimentari en que està confeccionat el Penó (llenç o estamenya, sobre el qual simplement se pintaren les barres) com a prova de que podria ser perfectament el mateix que es fabricà de pressa, en els primers materials que es trobaren, per a hissar-lo en la Torre del Temple.
Igualment, solen enarborar-se les pintures gòtiques del castell d'Alcanyís (pintades en el sigle XIV, un sigle despuix de la conquista de Valéncia) com a prova de que el Penó de la Conquista té el mateix disseny abocellat que les banderes que es veuen en una de les pintures, hissades en una fortalea que teòricament representa la ciutat de Valéncia conquistada per Jaume I.
El primer problema és que no són una, sino dos les banderes barrades que onegen sobre la ciutat de Valéncia. El segon, que les banderes representades en les pintures tenen a soles tres barres (no quatre), i ademés, l'estandart que acompanya a Jaume I només ne té dos (hi ha, com és sabut, una polèmica secundària sobre el número de barres que tenia originàriament la Senyera del Regne de Valéncia.
En definitiva, una història molt bonica, la del Penó.
Falsetat del Penó
Com diu l'investigador valencià, Joan Ignaci Culla, en el seu artícul El Peno de la Conquesta, una falsa reliquia (Las Provincias, 9.10.2008):
L'investigador castellonenc Domingo Gimeno Peña, en el seu artícul El Peno de la Conquista, publicat en la revista Renou nº 53 que edita l'associació Cardona Vives, entre atres coses, diu lo següent sobre el Penó:
1º Les fantasies de Beuter ya eren conegudes en el seu temps; en 1605 el tesorer de la Catedral de Malaga, Francisco Padilla, s'escandalisava per les histories contades per Beuter. (Historia Eclesiástica de España. Málaga 1605).
Joan Fuster en, Comentarios sobre la Historia de Valencia de Beuter diu: Beuter solía dejarse llevar por la imaginación: unas veces por la de los autores precedentes, y otras, !ay¡, por la propia. Le faltaba sentido crítico, en la selección de las fuentes.
2º És del tot increible que una cosa tant important com la bandera del fundador del regne, permaneixquera trescents anys en l'anonimat, sense cap referència en documents i sobre tot en la tradicio popular, sent la Real Senyera i no el Penó la que va presidir la celebració d'eixe any i dels posteriors fins a hui.
3º Alfons X el Savi, casat en 1244 en Violant d'Aragó, filla d'En Jaume diu: Los pendones, anchos por el asta y agudos por el batiente, eran para los maestres de las órdenes militares y para quienes mandasen de cincuenta a cien caballeros. Mentres eren les banderes les que permaneixien junt al rei.
4º En absolutament tots els gravats, documents, pergamins, taulells, monedes, primers quadros històrics, portularis i cintes de seda lacrades en la documentació real, anterior a 1377 (Pere el Ceremonios), les barres o pals són dos i no quatre com du el Penó, lo que nos demostra clarament, l'impossibilitat de pertànyer a l'época de la conquista.
5º La tela i la pintura no són les utilisades en el sigle XII, sino molt posteriors lo que explica que passats sèt sigles i mig, tres d'ells en absolut abandó, el seu estat de conservació siga acceptable, al contrari que alguns portularis que sent alguns sigles posteriors i sempre conservats en archius en condicions òptimes, han perdut practicament tot el color com a conseqüencia del pas del temps.
En el sigle XXI, disponem d'investigació i mijos técnics suficients per a demostrar sense dubtes la verdadera història de la Corona d'Aragó i de tots els estats que la formaven, pero des de la renaixença, el catalanisme ha pres més en sério les faules creades per cronistes o historiadors romàntics i creadors de falses relíquies que les fonts séries i documentades, perque estes negen absolutament les seues teories, deixant-los en total evidènciaVore també
Referències
- Sobre el Penó de la Conquesta - El Blog del Masclet
- El Peno de la Conquesta, una falsa reliquia - Joan Ignaci Culla - Las Provincias
- El Peno de la Conquista - Domingo Gimeno Peña - Cardona Vives
- Sobre el llamado “Pendón de la Conquista” - Ricart Garcia Moya - Cultura Valenciana
- ↑ Arcaisme usat pel pancatalanisme, segons la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, abdós formes són normatives, pero es recomana l'única forma viva en el llenguage oral, "conquista". Segons els pancatalanistes abdós formes també són correctes, pero preferixen l'arcaisme "conquesta", és per això que dins del pancatalanisme se'l nomena "penó de la conquesta".