Elena Just
| Elena Just Castillo | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Política i feminista | ||
| Naiximent: | 1873 | ||
| Lloc de naiximent: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | Sigle XX | ||
| Lloc de defunció: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Elena Just Castillo, coneguda també per Palmira Luz, (Valéncia, 1873 - sigle XX), fon una política valenciana. Es va convertir en el referent feministe en la ciutat de Valéncia.
Biografia
Elena Just naixqué durant els anys de la I República espanyola, 1873-1874, en el sí d'una família acomodada d'idees progressistes i republicanes d'Alzira, i residia encara allí al principi de l'última década del sigle XIX, junt als seus germans Amparo, Julio i Andrés, també defensors del lliurepensament.
El seu germà Julio es va suïcidar en l'any 1891 despuix de matar a la seua dòna en un dels primers crims machistes que va reflectir la prensa del moment. Amparo, no obstant, va compartir els passos de la seua germana i va formar part d'un grup de lliurepensadores de l'any 1889. Andrés fon gran amic de Vicente Blasco Ibáñez i de Félix Azzati, dos dels noms més importants del republicanisme valencià.
Eixos successos familiars tràgics la varen portar, encara mossa, a Valéncia i possiblement completà allí la seua formació en alguna de les escoles sostingudes per la lògia Federació Valentina, sent una de les iniciadores de les Filles de l'Unió nº 5 (1891-1895), lògia femenina d'adopció lligada a l'anterior, on colaboraria en la batalla contra el fanatisme religiós i en favor de les llibertats civils, aixina com en favor de l'obra benèfica en presons i hospitals.
Un dels seus grans guanys fon la creació d'una maçoneria femenina nomenada Filles de l'Unió nº5. La maçoneria en aquella época, tal i com també va succeir en Vicente Blasco Ibáñez, estava molt estesa. En esta lògia, Elena Just ajudava a dònes que es trobaven en presons i hospitals. També creà la societat Be d'Obreres en l'objectiu de potenciar l'educació de la dònes en els coneiximents per a obreres i també una associació d'enfermeres.
L'iniciació en la maçoneria i el lliurepensament, tan comú entre les famílies progressistes d'eixa época, el seu recorregut vital s'associa en l'historiografia al de Belén Sárraga i atres agitadores locals com les germanes Carviá, Àngels Guiñón, María Moneris i Ampar Pellicer, totes integrants de l'Associació General Femenina (AF), fundada en juliol de 1897 despuix d'algunes reticències del governador de Valéncia.
Elena passà a situar-se com a referent del primer feminisme valencià en desaparéixer Sárraga de la ciutat de Valéncia en 1899, i en això va deure influir que haguera segut una de les primeres en interpondre una demanda de divorç en eixe mateix any, o que s'haguera significat políticament, ya fora escrivint en favor del llaïcisme o per la seua participació en el grup lliurepensador El Independiente, en el que es mesclaven anarquistes, socialistes i republicans. Fon colaboradora habitual de la publicació lliurepensadora Las Dominicales del Libre Pensamiento de Madrit i de la publicació La Antorcha Valentina de Valéncia que mantenia un cert compromís en l'emancipació de les dònes.
Elena fon també el braç i el cervell de la societat El Be d'Obreres (El bien de obreras) fundada en 1899, descollant a partir de 1902 pels seus dots d'oradora en els actes de protesta contra la repressió en Barcelona despuix de la folga general de febrer, i sobretot, durant el conflicte originat en una fàbrica de filats de seda en l'autumne d'eixe any, que desembocà en una desocupació total en demanda de millora de salaris i reducció de jornada laboral, acompanyat de mítins i manifestacions recolzats per bona part de les societats obreres; com la que va recórrer en Palmira al front els carrers de Valéncia, reunint a unes 400 dònes.
Elena va simbolisar l'auge del primer associacionisme femení de base obrera en Valéncia i fins i tot va compartir atril en Teresa Claramunt en alguna ocasió; i potser per això, advertiria pronte l'escàs interés del republicanisme blasquiste en dissenyar un proyecte educatiu integral per a la dòna, és dir, que fora més allà de l'àmbit domèstic i que servira per ad alguna cosa més que com a adorn electoral.
Fon defensora del llaïcisme més popular i figurà entre 1901 i 1903 en la junta directiva de la Primitiva Societat d'Instrucció Llaica, núcleu original d'Escola Moderna valenciana; i ademés fon de les iniciadores de l'escola La Llum de la barriada de Russafa, 1901, destacada iniciativa pedagògica on seria mestra i mantindria el seu respal en els anys següents.
Quan gojava de major èxit professional, en l'any 1904, començà a patir una malaltia que la va apartar momentàneament de la seua vida activista fins a 1908.
No es coneix la data exacta de la mort d'Elena Just pero sí se sap per les cròniques de l'época i el minuciós treball del seu nebot que ya de vella, Elena seguia sent referent de la ciutat. A la seua casa acodien polítics i intelectuals del moment per a que Elena els aconsellara. El seu llegat seguix hui viu, just quan l'efervescència feminista i els drets laborals de la dòna estan alcançant cotes que per a la pròpia Elena serien impensables.
Reconeiximents
En l'agost de l'any 1931 es crearen dins del Partit d'Unió Republicana Autonomista, les Agrupacions Femenines Republicanes en les quals militaren una notable cantitat de dònes.
Elena Just, d'avançada edat, fon nomenada presidenta d'honor de la Federació d'estes agrupacions pel caràcter simbòlic i emblemàtic de la seua persona i se li tributà un homenage públic per la seua llavor a favor de la República i en pro de l'emancipació femenina.