Anar al contingut

Província Oriental

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Província d'Orient.


La Província Oriental va ser una divisió administrativa de la Lliga Federal i posteriorment de les Províncies Unides del Riu de la Plata, la creació del qual va ser reivindicada per José Gervasio Artigas en 1813 i sancionada oficialment pel director suprem Gervasio Antonio de Posades en 1814. Va ser en l'any 1815 que va tindre la seua major expansió.

Durant la seua existència, el poder d'Artiga s'estava consolidant dins de la província, les idees federalistes de la qual pronte varen chocar en les tendències unitàries del govern de Buenos Aires. La situació de conflicte va terminar favorint els objectius portuguesos, que, despuix de la creació del Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarbes, varen mamprendre l'invasió del territori provincial en 1816 per a instalar el seu propi govern i crear la Província Cisplatina, anexada al regne portugués i al Imperi del Brasil despuix de l'independència d'este últim.

El 19 d'abril de 1825 es va produir el desembarc dels Trentatrés Orientals, que varen recuperar el control de la major part de la província, reincorporant-la a les Províncies Unides. La reacció imperial va provocar la guerra del Brasil (1825-1828), que despuix de l'oposició brasilera i les pressions angleses varen donar com resultat la creació del Estat Oriental de l'Uruguai.

La província comprenia la Banda Oriental, que és el territori ubicat a l'est del riu Uruguai i en la vora nort del Riu de la Plata, fins als llímits en els dominis portuguesos. En térmens administratius es corresponia als territoris del govern de Montevideo, part oriental de l'intendencia de Buenos Aires i el govern dels Trenta Pobles de les Missions.[1] El territori d'esta última comprenia des del nort del riu Negre fins a les Missions Orientals inclusivament, encara que nominalmente, ya que estes anaren ocupades pels lusobrasilenys des de 1801.

Història

Antecedents

Durant el govern colonial espanyol, el territori de la Banda Oriental estava dividit administrativamente entre la governació de Montevideo, que incloïa la ciutat regional més important i les seues afores, l'intendencia de Buenos Aires i la governació de les Missions Guaraníes.[2] L'àrea va ser disputada durant sigles per espanyols i portuguesos, els qui en 1680 varen fundar la ciutat de Colonia del Sacramento per a establir un punt ferm per als seus reclams territorials, que daten del Tractat de Tordesillas de 1494;[3] la plaça es va convertir en un centre de contrabando que va danyar el comerç espanyol. La presència portuguesa en la regió va desencadenar una série de guerres i tractats entre els dos imperis colonials, fins que, en 1775, el rei Carlos III va decidir eliminar el problema i va organisar una expedició, baix les órdens de Pedro de Cevallos, qui va conseguir la tasca d'apropiar-se de la ciutat. El posterior tractat de Sant Ildefons va establir breument les fronteres entre Espanya i Portugal en Amèrica.[4]

En 1801, durant la guerra de les taronges, el bandeirante portugués José Borges do Cante va ocupar el territori de les Missions Orientals, ubicades a l'est del riu Uruguai, i la nova situació va ser ratificada pel tractat de Badajoz.[5] Ademés, despuix de la Revolució de Maig en 1811, el Príncip Regente de Portugal, Juan de Bragança, va enviar una força expedicionaria de 4000 hòmens, comandada per Diego de Souza, per a ajudar al virrey designat Francisco Javier d'Elío, sitiat en Montevideo; l'armistici entre revolucionaris i espanyols i el posterior acort Rademaker-Herrera, molt desijat per l'embaixador britànic lord Strangford, va obligar a l'eixèrcit invasor a retornar a les fronteres brasileres.[6]

Artigas i l'autonomia provincial

Sagell d'Armes de la República Oriental (sic) utilisat per Artiga en documents oficials des del campament de Purificació.

Mentres les seues milícies participaven en el sege de l'eixèrcit realiste barricado en Montevideo, José Gervasio Artigas va dictar els seus instruccions als delegats de la Banda Oriental a càrrec de participar en l'Assamblea Constituent de 1813 de les Províncies Unides del Riu de la Plata; entre estos estava la solicitut per a la creació d'una "Província Oriental" que incloguera els territoris entre el riu Uruguai i l'Atlàntic. La nova entitat deuria haver retingut tots els poders no delegats expressament al govern central.[7]


Escut de la Província Oriental dissenyat per Artigas. En una versió modificada és l'actual emblema del Regiment de Blandengues en Uruguai.

Despuix d'una série d'events controvertits, inclós el fracàs de Buenos Aires per a acceptar als diputats enviats per Artigas, el 7 de març de 1814, un decret del Director Suprem de les Províncies Unides, Gervasio Antonio de Posades, va crear formalment la Governació Intendencia Oriental del Riu de la Plata, que en els fets ya existia per obra d'Artigas; contràriament a lo solicitat pel caudillo oriental, no obstant, se li va assignar un governador-intendent elegit de Buenos Aires.[8] Per la situació política de la província, el decret no va fixar la capital de la mateixa:

El Director Suprem de les Províncies Unides del Riu de la Plata: considerant que el territori de la Banda Oriental per la seua extensió, fertilitat, situació topogràfica i creixcuda població, deu formar per sí només una part constituent de l'Estat, per a que, tenint igualtat de drets en les demés Províncies i rebent les millores de que és susceptible, baix la forma d'una nova administració encarregada a la celosia d'un Cap dignament decorat, puga contribuir en aptitut més digna, en més (...) la pàtria, i engrandecimiento de l'Estat; he vingut en declarar com declare pel present decret: que tots els pobles del nostre territori en les seues respectives jurisdiccions, que es troben en la Banda Oriental de l'Uruguai, i Oriental i Septentrional del Riu de la Plata, formen des d'hui en avant una de les Províncies Unides, en denominació d'Oriental del Riu de la Plata, que serà regida per un governador-intendent, en les facultats acordades als gefes de la seua classe (...)

La resistència d'Artiga al poder unitari del Directori pronte es va estendre a les províncies veïnes de Corrents i Entre Rius, que també varen ser creades recentment, i va resultar en una guerra civil oberta. Les dificultats trobades per a controlar el territori pronte varen dur als líders de Buenos Aires a retirar les seues tropes en febrer de 1815.[9] La província no va assistir al Congrés de Tucumán, en el que el nou estat deuria haver-se format.[10]

Junt en les demés províncies de la Lliga Federal, els seus diputats varen participar del Congrés d'Orient convocat per Artiga en Concepció de l'Uruguai, que el 29 de juny de 1815 va proclamar l'unitat federal de tots els pobles i independència no només d'Espanya sino de tot poder estranger.

Ocupació gradual lusità-brasilera de territoris Orientals

Artícul principal → Província Cisplatina.
Territori de les Missions.

En 1816, la situació general en la que es trobaven les Províncies Unides del Riu de la Plata favoria els latents objectius portuguesos. En Riu de Janeiro, el príncip regente, que es va convertir en rei despuix de la mort de la seua mare María, va decretar el naiximent del Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarve;[11] els portuguesos llavors, que ya des del Brasil venien ocupant territoris hispans en 1801 —Missions Orientals, Forta de Santa Tecla i Batoví— i en 1811 —zones de Melo, Fort de Sant Miguel i el nort de la cuchilla de Santa Ana—, havien decidit anexar-se tota la Banda Oriental recolzats per alguns unitaris de Buenos Aires, motivats per l'animositat que els despertava el federal José Gervasio d'Artigas. Ya que efectivament la província s'havia independisat de la Províncies Unides, Juan VI va aprofitar les guerres civils en el Riu de la Plata per a anexar un territori que sempre havia segut reclamat.[12]

Des del 16 de decembre de 1815, la talle portuguesa —instalada en Riu de Janeiro des de 1808— conseguiria el reconeiximent mundial del nou Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarve, i la seua operació de conquista del territori cisplatino (segons context brasiler) començaria el 28 d'agost de 1816, quan la vanguarda de l'eixèrcit de Carlos Federico Lecor, al mando del mariscal Pintos d'Araujo Correja, va invadir la Fortalea de Santa Teresa, ubicada en la costa atlàntica de la província rioplatense.

Bandera de la Província Cisplatina des del 18 de juliol de 1821.

Atres forces en el citat any es varen acantonar en el riu Cuareim, pel nort, quedant arrere la frontera en el riu Ibicuí. El 4 de giner de 1817 Lecor va ocupar la ciutat de Maldonado, fent contacte en l'esquadra portuguesa del comte de Viana, João Manuel de Menezes, acordant les operacions per a la pren de Montevideo i establint el seu quarter general d'operacions en el cerro Pa de Sucre. Després de lo ocorregut, el general Bernardo dona Silveira va conseguir forçar el lloc impost per Juan Antonio Lavalleja. Lecor va poder controlar les costes i el territori oriental al sur del riu Negre en setembre del citat any.

Montevideo va capitular el 20 de giner de 1817.[13] Al mateix temps, les tropes invasoras anaven dominant el nort de la província fins al riu Arapey. En l'any 1819 dominava tot el territori meridional del riu Negre, de la mateixa manera que la vora oriental del riu Uruguai. Finalment varen terminar per ocupar la conca del Tacuarembó i el territori residual artiguista del centre del país, el 22 de giner de 1820; despuix de la derrota d'Andrés Latorre en la batalla de Tacuarembó, Rivera, rodejat pel eixèrcit lusità brasiler, al mando de Bento Manuel Ribeiro, concerta la pau en un armistici, conegut com l'Acort de Tres Arbres. Artigas, creua el riu Uruguai i en la seua busca d'ajuda, que no troba, va deixar de continuar la guerra contra els portuguesos i s'exilia en Paraguai.[14]. La derrota de la batalla de Tacuarembó, el "Acort de Tres Arbres" i Artiga en Paraguai, posen fi a la Revolució Oriental.

El baró de l'Estany, Carlos Federico Lecor, va començar a reorganisar les formes de govern existents, immediatament despuix de l'ocupació de Montevideo, assumint el càrrec de capità general i rodejant-se de personalitats orientals dispostes a colaborar. Despuix d'un periodo de precaució, pel temor de l'arribada d'una expedició des d'Espanya que, no obstant, es va abortar pel pronunciament de Rafael del Rec, Lecor va favorir la creació d'una assamblea de notables probrasilenys (Congrés Cisplatino) que el 19 de juliol de 1821 va solicitar l'anexió al Regne Unit de Portugal, Brasil i Algarve; el 31 de juliol, després d'obtindre el consentiment de Riu de Janeiro, el congrés va sancionar l'anexió i va decretar l'adopció del nom de «Província Cisplatina» per a la nova unitat administrativa.[15] En l'independència de Brasil, la província més vesprada es va convertir en part del nou imperi.[16]

La denominació de «Província Cisplatina» va ser també la que es va mantindre durant l'ocupació brasilera de la mateixa entre 1822 i 1825 (encara que seguiria usant-se nominalmente per part de l'imperi, fins al 18 de decembre de 1828).[17]

Reincorporació a les Províncies Unides del Riu de la Plata

Artícul principal → Guerra del Brasil.
Erro al crear miniatura:
Bandera de la Província Oriental de l'Uruguai, issada en Montevideo en 1815[18] i adoptat oficialment entre 1825 i 1828.

baix la dominació brasilera, les diverses tendències d'independència de l'est es varen unir per un objectiu comú; les demandes revolucionàries varen aplegar al Cabildo de Montevideo, que va estudiar un pla per a obtindre l'intervenció de les tropes de les Províncies Unides despuix d'un alçament popular anti-brasiler.[19] El 19 d'abril de 1825, el desembarc de Juan Antonio Lavalleja i els Trentatrés Orientals en la vora esquerra del riu Uruguai va començar una gresca que va obligar als ocupants a tancar en Montevideo i va elegir un govern provisional, que es va reunir en la ciutat de Florida; entre les primeres mides preses, ademés de la designació de Lavalleja i Rivera per a dirigir l'eixèrcit, estava la de convocar a l'elecció d'una assamblea de representants de la província. El 25 d'agost, el nou congrés va restablir el nom original de Província Oriental, va decretar l'independència de Brasil i el seu adheriment a les Províncies Unides del Riu de la Plata,[20] sent l'única província federal que reconeixia el govern unitari de Bernardino Rivadavia.[21]

Les victòries de camp dels caudillos orientals, Fructuoso Rivera i Juan Antonio Lavalleja,[22] finalment varen fer inevitable el conflicte entre l'Imperi de Brasil i les Províncies Unides del Riu de la Plata; la guerra argentí-brasilera va resultar en una série de derrotes per a l'eixèrcit brasiler,[23] particularment en la batalla d'Ituzaingó (la principal de la Guerra del Brasil) en la qual el front terrestre de l'eixèrcit combinat de 8000 soldats provinents de totes les atres Províncies Unides i de la Banda Oriental, va véncer a les forces brasileres el 20 de febrer de 1827.

La campanya de Rivera a les Missions Orientals va determinar finalment l'independència del territori, fins a llavors denominat «Província Oriental del Riu de la Plata», nom que va perdurar fins a 1828, any en el que la Convenció Preliminar de Pau, que va finalisar el 27 d'agost, va separar dit territori de les Províncies Unides del Riu de la Plata i va finalisar les reivindicacions del Imperi del Brasil sobre ell i va conformar un Governe i Capitania General Provisorio de l'Estat Oriental de l'Uruguai; el seu primer mandatari va ser el general argentí José Rondeau.[24]

A partir de la vigència de la primera carta magna, que es coneix com Jura de la Constitució, del 18 de juliol de 1830, la denominació va ser canviada oficialment, al d'Estat Oriental de l'Uruguai. Realisades les primeres eleccions d'Uruguai de 1830, va resultar àmpliament electe, com a primer president de la República, Fructuoso Rivera.

Referències

  1. ↑ «El govern de la Província Oriental». Archivat des d'el original, el 15 de decembre de 2007. Consultat el 6 d'agost de 2020.
  2. ↑ Ana Frega. Andes, 13 (ed.): «Caudillos i Montoneras en la Revolució Radical Artiguista» (pdf). Consultat el 14 de març de 2015.
  3. ↑ Rubén Álvarez Iglésies. Revista d'Estudis Brasilers. Vol. 1. N. 1 (ed.): «Repercussions de l'Unió Ibèrica en els confines de l'Amèrica Portuguesa: discussions entorn als Tractats de Llímits del sigle XVIII» (pdf). Archivat des d'el original, el 2 d'abril de 2015. Consultat el 14 de març de 2015.
  4. ↑ Celso Ramón Lorenzo (1994). Editorial Juris (ed.). Manual d'història constitucional Argentina, p. 43. ISBN 9789508170224.
  5. ↑ Washington Reis Abadie, Oscar H. Bruschera i Tabaré Melogno (1975). Impressora Cordon (ed.). El Cicle Artiguista, Tom I, Montevideo, p. 99-100.
  6. ↑ Vicente Gregorio Quesada (1920). Casa Vaccaro (ed.). Història Diplomatica Llatí-Americana. Tom III. La politica imperialista del Brasil i les qüestions de llímits de les repúbliques suramericanes, Buenos Aires, p. 43-105.
  7. ↑ Ana Frega Novals. Anuari de l'Institut d'Història Argentina, nº 13 (ed.): «Les instruccions dels diputats orientals a l'Assamblea de l'Any XIII». Consultat el 14 de març de 2015.
  8. ↑ Reis, 1975, pp. 6-21.
  9. ↑ Reis, 1975, pp. 21-23.
  10. ↑ Reis, 1975, pp. 34-36.
  11. ↑ João Paulo G. Pimenta (2007). Universitat Jaume I (ed.). Brasil i les independències d'Hispanoamèrica, p. 44-46. ISBN 9788480215855.
  12. ↑ Narancio, 1992, pp. 186-194.
  13. ↑ Just Maeso (1885). Imprenta Oriental de Penya i Roustan (ed.). El general Artigas i la seua época: apunts documentats per a l'història oriental, Montevideo, p. 98.
  14. ↑ Narancio, 1992, pp. 196-198.
  15. ↑ Narancio, 1992, pp. 247-253.
  16. ↑ Narancio, 1992, pp. 254-256.
  17. ↑ La Gazeta (ed.): «Imperi de Brasil i la Banda Oriental». Consultat el 26 de decembre de 2011.
  18. ↑ «Una investigació qüestiona l'orige de les banderes del Front Ampli i de Cerro Llarc» (en és-uy). la diària. Consultat el 11 de setembre de 2020.
  19. ↑ Narancio, 1992, pp. 263-267.
  20. ↑ Narancio, 1992, pp. 280-290.
  21. ↑ Uruguai Educa (ed.): «25 d'agost de 1825: Declaratoria de l'Independència». Consultat el 26 de decembre de 2011.
  22. ↑ «Notícies d'ahir». Brecha.
  23. ↑ Narancio, 1992, pp. 302-307.
  24. ↑ Narancio, 1992, pp. 307-337.

Bibliografia

  • Narancio, Edmundo M. (1992). Editorial Mapfre (ed.). L'Independència d'Uruguay. ISBN 84-7100-330-9.
  • Reis (1975). Edicions de la Banda Oriental – La Republica (ed.). Història uruguayana. Tom II. Vol. 2. Artigas i el Federalisme en el Riu de la Plata, Montevideo.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Província_Oriental&oldid=1549475»