Pont Hohenzollern

El pont Hohenzollern creua el riu Rin en Colónia (Alemània), conectant l'Estació Central de Colónia en l'Estació de Deutz. L'estructura original, construïda entre 1907 i 1911, constava de dos taulers paralels per al pas del ferrocarril i d'una tercera estructura adjacent per al pas d'una carretera. Despuix de 1945, solament es varen reconstruir els dos ponts ferroviaris, que posteriorment es varen complementar en un tercer pont ferroviari d'iguals característiques adossat al costat nort. Es varen afegir carrils per a peatons i ciclistes als trams exteriors del pont ferroviari per a substituir en esta funció al pont de carretera perdut.
L'estructura, junt en la Catedral de Colónia, forma part integral del paisage urbà de Colónia.
El propi pont Hohenzollern i l'estació principal de tren adjacent es troben en un dels trayectes més importants de la ret ferroviària alemana i europea. En 1220 viages de tren al dia, és el pont ferroviari més transitat d'Alemània.[1] L'estructura, junt en l'Estació Central de Colónia, es considera un coll de botella clau en el tràfic ferroviari de la regió de Colónia.[2]
Història
El pont de la Catedral de Colónia, un pas ferroviari sobre el Rin de doble via, s'havia construït en el mateix lloc en 1859, pero a principis del XX ya no podia soportar l'aument del tràfic. La planificació del nou pont va començar baix la presidència de Paul von Breitenbach i va ser transferida al seu successor, Rudolf Schmidt, en 1906. El proyecte va ser supervisat per l'ingenier ferroviari Fritz Beermann, baix la direcció del qual Friedrich Dircksen va desenrollar els dissenys. La construcció del pont Hohenzollern es va portar a terme entre 1907 i 1911, en una important participació de l'empresa MAN-Werks de Gustavsburg. Va ser inaugurat el 22 de maig de 1911 per l'emperador Guillermo II.[3]
El pont constava de tres seccions adjacents, cada una en tres arcs llongitudinals de celosía d'acer per a donar cabuda a quatre vies ferroviàries i a una carretera. Encara que l'ubicació del pont i de l'estació de tren ya generava controvèrsia en els seus predecessors, el pont Hohenzollern va adoptar l'alliniació de l'antic pont de la Catedral, coincidente en l'eix central de la catedral de Colónia.
En aquella época, era habitual embellir estes estructures d'ingenieria en elements arquitectònics, generalment en pòrtics d'accés. La proximitat a la catedral de Colónia, en particular, segons els criteris de llavors, exigia ornamentació arquitectònica. Els pòrtics del pont, fortificados en altes torres (i les torres més chicotetes en els pilars del riu), varen ser dissenyats pel llavors destacat arquitecte berlinés Franz Heinrich Schwechten en estil neorrománico.
-
Rei Federico Guillermo IV (rampa nort en la vora dreta del Rin, 2007)
-
Emperador Federico III (rampa nort en la vora esquerra del Rin, 2012)
-
Emperador Guillermo I (rampa sur en la vora dreta del Rin, 2011)
-
Emperador Guillermo II (rampa sur en la vora esquerra del Rin, 2007)

Quatre escultures eqüestres de reis prusianos i emperadors alemans de la casa d'Hohenzollern flanquegen les rampes d'accés al pont. El Pont de la Catedral ya estava adornat en les estàtues eqüestres de Federico Guillermo IV de Prusia, obra de l'escultor Gustav Blaeser, i de Guillermo I d'Alemània, obra de Friedrich Drake, ara ubicades en la marge dreta del Rin. En la marge esquerra, es varen afegir les estàtues eqüestres de Federico III d'Alemània i, durant la seua vida, de Guillermo II d'Alemània, abdós obra de l'escultor Louis Tuaillon. Simbolisen l'época del regnat de Prusia en la Província del Rin.
Les decoració figuratives en pedra, que representen figures importants per a l'història de la ciutat, varen ser creades per l'escultor berlinés Gotthold Riegelmann, i es conserven en gran part, encara que de les tres plaques commemoratives, solament va sobreviure la que commemorava a Rudolf Schmidt.
Entre el 2 i el 18 d'agost de 1914, 2150 trens (un promig de quatre per hora) varen transportar soldats i suministraments al Front Occidental durant la Primera Guerra Mundial.[4]

Durant la Segona Guerra Mundial, el pont Hohenzollern va ser un dels passos ferroviaris més importants i transitats d'Alemània. Si ben açò ho va convertir en un creuament del Rin d'importància estratègica i un objectiu prioritari en les operacions de bombardeig de Colónia, va permanéixer transitable, encara que llaugerament danyat, fins al final de la guerra, sent aixina un dels últims creus del Rin intactes. Durant l'alvanç de les tropes nortamericanes cap al centre de la ciutat el 6 de març de 1945, els pilars del pont varen ser volats per ingeniers del eixèrcit alemà en retirada. Els arcs de la ribera del riu varen sofrir sol danys menors, lo que va permetre la seua posterior rehabilitació.[5]
Com a mida temporal, es va recomençar el seu us baix la direcció de l'ingenier cap Alfred Schön, de l'empresa Krupp Stahlbau Rheinhausen, i es va reobrir al tràfic el 8 de maig de 1948. Durant la reconstrucció, es va ometre la secció sur del pont de carretera, per lo que el pont va quedar compost únicament per dos plataformes per a via doble compostes per sis superestructures independents, algunes de les quals es varen reconstruir en la seua forma original.
Les estructures del pòrtic d'entrada i la torre del pont, que varen permanéixer completament intactes durant la guerra, no es varen reparar, sino que es varen demolir en 1958. S'ha conservat una chicoteta secció de l'antiga rampa de carretera del costat de Deutz, en adoquinar i les vies del tramvia. El restant es va retirar durant la construcció del rascacels conegut com a Triàngul de Colónia, i es va convertir en una senda peatonal i ciclista. La reconstrucció del pont va finalisar en 1959.
El 8 de març de 1985, varen començar les obres de construcció d'un pont adicional per a integrar l'Estació Central de Colónia en la llínea del S-Bahn. L'estructura, construïda per una associació d'huit empreses alemanes, alberga ara dos vies i una sendera peatonal i ciclista de 3,5 m d'ample.[6] La construcció va finalisar en 1989. Es varen afegir tres trams de pont per a dos vies ferroviàries adicionals al costat nort, i el pilar es va ampliar per a mantindre el seu estil original.
El disseny original es va replicar per a preservar el conjunt com a monument històric declarat. No obstant, es varen amprar tècniques de soldadura modernes, lo que va permetre que les seccions del tram nort afegit anaren tan llaugeres que les vies es pogueren colocar sobre un llit de balasto. Açò pretenia amortiguar la transmissió del soroll. Des de llavors, el pont Hohenzollern ha recuperat aproximadament el seu tamany original. Per a substituir a la secció sur del pont de carretera que no es va reconstruir, es va afegir la secció nort del tercer pont ferroviari. La secció del pont, que originalment era la secció central i es troba alineada en l'eix central de la catedral, és ara la secció sur.
Les tres seccions del pont tenen una llongitut de 409,19 m cada una. Les llums de les superestructures individuals són 118,88 m per al tram de l'extrem oest, 167,75 m per al tram principal i 122,56 m per al tram de l'extrem est. En conseqüència, és un dels ponts ferroviaris en major llum d'Alemània. L'esgambi combinat dels tres ponts adjacents és d'aproximadament 29,5 m. El tipo de construcció és un arc de celosía biarticulado tesado.
En 2020, l'Ajuntament de Colónia havia planificat l'ampliació de la ciclovía sur en onze metros, en la construcció d'un quart pont paralel als tres existents. Este nou tram es construirà sobre el traçat de l'antic pont de carretera i incorporarà l'arquitectura d'arc d'acer existent. El costat nort del pont també s'ampliarà un metro i mig. S'afegirà una rampa a les escals existents que descendixen des de la vora esquerra del Rin.[7]
-
Placa de bronze en memòria de Rudolf Schmidt, president de la Direcció de Ferrocarrils de Colónia (2012).
-
Accés oest al pont Hohenzollern, 1930.
-
Reconstrucció del pont Hohenzollern (foto del 30 d'abril de 1948).
-
Diferents métodos de construcció: 1911, década de 1950, 1986.
Tecnologia Ferroviària

El pont més recent per a les vies del S-Bahn, la secció nort, consta de dos vies sobre balasto. La velocitat màxima és de 80 km/h, reduint-se a 50 km/h cap a l'oest des de la senyal intermija de l'Estació Central de Colónia, en l'extrem oest del pont.
En els dos ponts del sur, les vies no estan sobre balasto, sino que estan directament fixades a la subestructura del pont. Operativamente, es tracta de dos llínees de doble via dispostes per a una operativa direccional. Els trens regulars en direcció este circulen per les dos vies del sur, mentres que els trens en direcció oest circulen per les dos vies centrals. En les estacions adjacents de Colónia Hbf i [[ Colónia Messe/Deutz, la senyalisació indica si s'utilisa la via exterior dreta («R») o l'interior esquerra («L»). Ademés, és possible utilisar les vies del tram interior en sentit contrari a la direcció normal de circulació, és dir, en direcció este en el tram central del pont i en direcció oest en el tram sur. Des d'abdós sentits, esta seria la tercera via des de la dreta. Les vies exteriors, és dir, les vies més al sur i més al nort del tram central del pont, solament poden utilisar-se en el seu sentit normal de circulació. Solament s'usen molt rarament per a circular en sentit contrari a la direcció normal.
A l'oest, part del pont es troba dins dels llímits de l'Estació Central de Colónia, i a l'est, part es troba dins de l'estació Messe/Deutz de Colónia. Un tram de via lliure es troba entre estos dos trams. Pels 400 metros de llongitut del pont i a la proximitat de l'Estació Central de Colónia, la velocitat màxima permesa és de 60 km/h. Els trens solen entrar i eixir de l'Estació Central de Colónia a velocitats d'entre 20 i 30 km/h.
Els trens tarden una mija de quatre minuts en creuar el pont, en lloc dels tres prevists.[8]
Vore també
- Pont del Zoo de Colónia
- Rheinbrücke in Köln, pintura d'Ernst Ludwig Kirchner
Referències
- ↑ «Brücken bei der Deutschen Bahn». deutschebahn. com. Consultat el 2017-05-29.
- ↑ Nahverkehr Rheinland GmbH, SMA und Partner AG (Hrsg.): Knotenuntersuchung Köln. 24. Januar 2012, „Version 1-00“, S. 13.
- ↑ Lothar Hammer: Köln: Die Hohenzollernbrücke und die deutsche Brückenarchitektur der Kaiserzeit. S. 31, 90, 97 (abweichende Datumsangaben in Helmut Fußbroich: Gedenktafeln in Köln mit Bezug auf Ulrich Krings: Der Kölner Hauptbahnhof, Landeskonservator Rheinland, Arbeitshefte, Bd. 22, S. 37).
- ↑ (2005) Der unwahrscheinliche Coup, pp. 203. Consultat el 2022-06-18.
- ↑ Lothar Hammer (1997). Stadt Köln, Stadtkonservator (ed.). Köln: Die Hohenzollernbrücke und die deutsche Brückenarchitektur der Kaiserzeit (vol. 25), Köln: J. P. Bachem, pp. 257–258. ISBN 3-7616-1300-8.
- ↑ Erweiterung der Hohenzollernbrücke in Köln für S-Bahn. In: Eisenbahntechnische Rundschau. 34, Nr. 3/4, 1985, S. 356.
- ↑ «Erweiterung der Nord- und Südseite der Hohenzollernbrücke». stadt-koeln. de. Consultat el 2025-11-21.
- ↑ Christian Schlesinger (2017-01-20). Herr der Knoten, pp. 36.
Bibliografia
- Hermann Maertens: Die deutschen Bildsäulen-Denkmale dones 19. Jahrhunderts. Stuttgart 1892, p. 59.
- Ulrich Naumann: Zur innigeren Vereinigung. En: Eisenbahngeschichte, 36, octubre/novembre de 2009, págs. 14-26.
- Ludwig Rotthowe: Kölner Merkwürdigkeiten. Senyals especials. En: "Revista LOK". Editorial GeraNova, Munich, 33.º any, número 248, 2002, pp. 100-103. ISSN 0458-1822
- Dagmar Hänel, Mirko Uhlig: «Els candats de l'amor en el pont Hohenzollern». En: «Vida quotidiana en Renania 2010». Bonn 2010, pp. 68-75. LVR-Institut für Landeskunde und Regionalgeschichte
- Este artícul conté una traducció derivada de «Puente Hohenzollern» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.