Anar al contingut

Dispensa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Una dispensa[1] és una decisió dins de les prerrogatives del papa per la qual permet que els individus siguen eximits d'una llei particular del Dret canònic. Per extensió, la dispensa és el document que s'expedix al solicitant per a fer valdre i mantindre un registre d'esta autorisació.


Tipos

Les dispenses papals es dividixen en dos categories:

dispenses generals; dispenses matrimonials.

Les solicituts de dispensa, aixina com els acorts, són, en general, en forma escrita. Llevat quan estiga en joc l'interés d'un tercer o el d'un superior que s'haja expressat en sentit contrari, la facultat general de distribució, ya siga ordinària o delegada, deu interpretar-se de manera àmplia.


Dispenses generals

El papa té plens poders per a prescindir de totes o part de les lleis eclesiàstiques. Té este dret per el seu primacia i la plenitut de el seu poder apostólico (concedit a Pedro per Jesús). Ell delega part d'este poder en les congregació romanes (bisbes, vicaris i retors).


Dispenses matrimonials

Les dispenses matrimonials poden consistir en autorisar o anular un matrimoni. L'autoritat del papa per a eximir a una persona o situació d'una llei canònica deriva de la seua posició com vicari de Crist, ya que implica autoritat, coneiximent i competència divins.


Eixemples

El primer matrimoni d'Enrique VIII d'Anglaterra en Catalina d'Aragó va requerir una dispensa papal, ya que ell violava el dret canònic per afinitat, perque ella era la viuda d'Arturo Tudor, germà major d'Enrique i príncip de Gales. Catalina va afirmar que el seu matrimoni no va ser consumat. Es va obtindre la dispensa, pero quan Enrique VIII va demanar més tart una per al seu divorç, va ser rebujada, causant el seu cisma en Roma.

Durant l'Alta Edat Mija, en els sigles XI i XII, l'Iglésia va elaborar el dret canònic relatiu a l'afinitat i la consanguinitat: el primer punt designa un víncul de parentesc, natural o espiritual, mentres que el segon es referix als vínculs de sanc, en atres paraules, genètics. Açò comprén relacions molt distants, per lo que una gran proporció dels matrimonis entre les èlits europees estretament relacionades necessitaven dispenses, ya fora del papa o d'un bisbe.

Açò va passar a considerar-se un abús i el número de relacions prohibides va disminuir. En 1059, el cànon del sínodo de Letrán va reconéixer que l'obstàcul de l'afinitat aixina com de la consanguinitat podien estendre's fins al sèptim grau, el punt extrem d'estes restriccions. Inocencio III, en el IV Concilie de Letrán (1215), va llimitar tant l'afinitat com la consanguinitat requerint una dispensa al quart grau. El concilie de Trento en el XVI va llimitar l'efecte llegal de les relacions extramatrimoniales al segon grau d'afinitat.

En 1236, Gregori IX va concedir una dispensa, per mig d'una bula papal, per al matrimoni d'Alfonso de Poitiers i Juana, filla del Comte de Toulouse, el seu parent en tercer grau.[2]


Casos de dispenses papals

En 1658 Felipe IV d'Espanya va obtindre una dispensa papal del papa Alejandro VII per a concedir l'hàbit de l'Orde de Santiago al pintor Diego Velázquez.[3]

En juny de 2005, en Bèlgica, el pastor protestant Patrick Balland, casat i pare de quatre fills, va rebre una dispensa papal del celibat per a ser ordenat sacerdot catòlic.[4]

El 30 de juliol de 2008, Fernando Lugo, exobispo i president electe de Paraguay, va rebre una dispensa papal especial que li va permetre recuperar la condició de llaic per a eixercir el seu mandat per "la seua elecció pel poble".[5]


Referències

Plantilla:Catholic Encyclopedia

Enllaços externs