Dialecte barceloní
"Dialecte barceloní" és un termine acunyat per l'historiador català Pare Batllori (1909-2003), "Doctor Honoris Causa" per 11 universitats catalanes i valencianes (2002), Premi Príncip d'Astúries (1995) i Acadèmic de la Real Acadèmia d'Història, Batllori (Pare Batllori).
Català igual a dialecte barceloní
A diferència de l'històrica llengua valenciana que va existir com llengua normalisada des del sigle XV, en plena autonomia lèxica, morfosintáctica, fonètica i semàntica i un Sigle i mig d´Or Lliterari en les seues gramàtiques i diccionaris, per contra , el dialecte de Barcelona ara nomenat català no conseguix el seu estàndart llingüístic fins a 1906, any del primer Congrés de la Llengua Catalana, si be no és fins a 1912 quan l'ingenier químic cubà Pompeu Fabra publica la seua primera "Gramàtica Catalana" (Gramàtica molt criticada pel gramàtic Menendez Pidal i per En Miguel de Unamuno (Catedràtic de Llingüística de l'Universitat de Salamanca), que arriba a afirmar que els seus (de En Pompeu) treballs eren el propis d'un químic, aficionat i sense rigor llingüístic.[2]
Fon durant el sigle XIX i especialment des de 1859 quan Bofarrull va tractar de conseguir una unitat llingüística en Catalunya entre tots els numerosos dialectes catalans provinents del PROVENÇAL , fracassant en tots els seus intents, arribant-se a produir enfrontaments violents [3] i fins no entrat en sigle XX, el citat Fabra no fon capaç de desenrollar un estandart per a Catalunya, que posteriorment van intentar impondre en les comunitats veïnes : Valéncia, Balears i Aragó.
El seu treball fon durament criticat per llingüistes de prestigi de la seua época com Méndez Pidal i Unamuno que va arribar a afirmar de Fabra que era " un mal deprenent de filòlec, i no controlava el camp lèxic, va inundar de galicismes el dialecte barceloní, convertint-ho en una llengua bombarda", "una llengua bombarda de laboratori" [4]
Reaccions
Vist que el disseny d'una llengua era un instrument del nacionalisme català i este tenia l'objectiu d'impondre-la en els territoris que pretenia anexionar-se, no van tardar a reaccionar llingüistes que discrepaven en el proyecte i les formes, com els citats Unamuno o Menendez Pidal i, atres que en un principi es mostraven conciliadors en la idea.
Atres definicions històriques que avalen la genètica del “dialecte barceloní
- Pare de la Romanística i creador de la Gramàtica Comparada , filòlec alemà Frederick Diez
- Filòlec suís-alemà Meyer Lübcke
- Químic Pompeu Fabra , creador del neo_catalaní en els seus laboratoris fabrins prenent com a base el "dialecte barceloní" (1907)
- Català Pare Batllori, doctor honoris causa per 11 universitats catalanes ( i algunes valencianes "fidelisades")
- Capellà mallorquí Mossén Alcover (Mallorca. 1913), inventor-gestor del 1er Congrés de la Llengua Catalana
- Autor català Martí de Riquer en la seua “Història de la Lliteratura Catalana”.1964
- Pare Josep Maria Guinot (Castelló) filòlec
- F. Juanto , Filòlec de la Univ. Sorbona(París)
- F. Juanto , Filòlec de la Univ. Sorbona(París)
- Historiador i humaniste Menéndez i Pelayo:
- Filòlec Morel Fatio
- Història d'Espanya” de Gallach
- L'Historiador Pedro Aguado Bleye en la seua obra “Història d'Espanya”
{cita|“La poesia eròtica dels trobadores provençals fon imitada en Catalunya en els sigles XIII i XIV”.}}
- El filòlec i llingüiste català Antoni Badia Margarit, rector de l'Universitat de Barcelona, va deixar escrit en la seua Gramàtica Històrica Catalana (1952)
- Francisco Rodriguez Adrados, RAE.
- Wilhelm Meyer-Lübke
Lübke va adoptar una posició polèmica quant a la llengua catalana. Seguint el seu mestre Deu, en 1890 va assignar a la llengua catalana l'estatus de dialecte del provençal en la seua Gramàtica de les Llengües Romàniques, on diu:
No obstant això, va canviar este juí en 1925, despuix de ser nomenat "Mantenidor dels Jochs Florals de Barcelona" i haver segut "onerosament fidelisat" per la burguesia nazionalista catalana : va ser llavors quan va començar a utilisar generalisadament el nom de "llengua catalana", pero en l'afirmació de les seues concordances en el provençal per a tot el conjunt idiomàtic catalá-valenciá-balear.
Esta nova denominació fon invalidada pel reputat gramatiste i filòlec Menendez Pidal en la seua obra "Gramàtica Històrica" (Madrit. 1977) on va demostrar la falta de rigor de Meyer Lübke a les mateixes temps que reconeixia l'independència idiomàtica de la llengua valenciana
- Mayans i Ciscar. Seguint la definició del Pare de la Romanística Friedrich Díez, Mayans i Ciscar també afirmava en 1873 que
- Filòlec alemà Gerhard Rohlfs. Munic, 1986.
- Martí i Gadea destacava la singularitat de "La Llengua valenciana, per la riquea de veus, modismes i gràcia (...) superant a la catalana" [21])
L'alcoyà (de Balones) defenia la seua autonomia respecte de la catalana, cosa que també oculta el lexicòlec Corominas, saquejador impenitent de l'obra de Martí i Gadea, de la que selecciona lo concordant en la seua teoria immersora.” [22])
- Francisco Giner Mengual , professor de llingüística de l'Universitat de la Sorbona (París)
- Ramón Miquel i Planes en la seua coneguda novela “El purgatori del bibliofil. Novela fantàstica“ (Ilustració Catalana. 1918) es manifesta obertament contrari al neocatalaní de Pompeu Fabra a qui denomina despectivament “llengua badaloneta”[23]
- Mossen Alcover, llingüiste mallorquí, opinava aixina del “dialecte barceloní”(=neocatalaní)
- Sanchis Guarner se'l recriminava Fuster:
{{cita| «Ves amb conte, per favor, aquest llenguatge teu es semític. I morfológicamente es barceloní. No podem fer passes en fals perque una cosa es el que tu escrius i una atra distinta es la que esperen els lectors als quals nosaltres podem influir, pero no ignorar».
- Mourelle de Lema , Catedràtic de Romanística de l'Universitat de Madrit.
- L'Historiador Salvador de Madariaga
Confessió catalana de l'espoli de la llengua valenciana:
L'erudit català Ramón Miquel i Planes , gran estudiós del nostre clàssics valencians, confessava en honestitat en 1905
I tots ells són autors valencians (mai catalans) que diuen en els seus texts : “Estic escrivint en la meua Llengua materna Valenciana”.
Per a Miquel i Planes tots els mals de la “Revolució” venien de la “reforma llingüística fabriana” (=del químic Pompeu Fabra).
Vore també
- Llengua Valenciana
- Normes d'el Puig
- Real Acadèmia de Cultura Valenciana
- Conflicte llingüístic valencià
- Normes de Castelló
- AVLL
Referències
- ↑ Universitat de Girona publicat en Las Provincias el 2/11/1992
- ↑ ¿Lengua valenciana o dialecto barceloní?.Ed.cit. 2008. Pág 16.
- ↑ "Cronologia Històrica de la Llengua Valenciana" de Mª Teresa Puerto Ferre, Ricart Garcia Moya i Ignaci Culla Hernández. Diputació de Valéncia. ISBN 978-84-7795-470-5
- ↑ Llengua Valenciana o dialecte barceloní?. Puerto Ferre ,T. ed. cit. 2008 p. 19.
- ↑ Geografia del Regne de Valéncia. Carreres Candi, Fco. ed. cit. 1927, p. 692
- ↑ Llengua Valenciana o dialecto barceloní?. Puerto Ferre ,T. Ed. cit 2008, p. 19
- ↑ Faltes ortogràfiques catalanes. Junato, F. Les províncies 19-06-1997
- ↑ Llengua Valenciana o dialecte barceloní?. Puerto Ferre ,T. Ed. cit. 2008,p. 22,
- ↑ dit quan en 1913 es votaven les noves "normes fabrines” del laboratori del químic Pompeu Fabra, fabricant de l'actual neo_catalá.
- ↑ Martí de Riquer. Història de la Lliteratura Catalana. Ed. cit. 1964 (p. 21)
- ↑ Martín de Riquer. Història de la Lliteratura Catalana (Tom I)
- ↑ Guinot.J.Mª. Qüestions de Llengua”. Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Série Filològica. Ed.cit. 1990).
- ↑ F. Juanto. “Faltes ortogràfiques catalanes” Las Provincias. 19.06.1997
- ↑ F.Juanto. Faltes ortogràfiques catalanes. Las Provincias. 19.06.1997
- ↑ Gallach. Història d'Espanya” de Gallach. Barcelona. Ed.cit. 1935.
- ↑ Antoni Badia Margarit. Gramàtica Històrica Catalana. 1952.
- ↑ Catedràtic de Llingüística Francisco Rodriguez Adrados, Acadèmic de la RAE. Valéncia Hui. 28.02.2008.
- ↑ [http.//www.es.wikipedia.org/wiki/Wilhelm_Meyer-Lübke Cites Wikipedia]
- ↑ Wilhelm meyer-lübke. Gramàtica de les Llengües Romàniques (p. 14)
- ↑ Orígens de l'espanyol”. Mayans i Ciscar. Madrit, 1873
- ↑ Gadea. Tipos. Ed.cit. 1908, p. 298
- ↑ Ricart Garcia Moya
- ↑ Ramón Miquel i Planes.El purgatori del bibliofil. Ilustració Catalana. 1918
- ↑ Ramón Miquel i Planes. Pròlec del "Cansoner Satíric Valéncia dels sigles XV i XVI".1905
Bibliografia
- ¿Lengua Valenciana o dialecto barceloní? (Catalan strategies against the Valencian Language). Puerto Ferre, Teresa. 2008. Lo Rat Penat. Valéncia.
==Enllaços externs==