Bernat Artola
| Bernat Artola Tomàs | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Escritor i poeta. | ||
| Naiximent: | 20 de decembre de 1904 | ||
| Lloc de naiximent: | Castelló, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 8 de maig de 1958 | ||
| Lloc de defunció: | Madrit, Espanya | ||
Bernat Artola Tomàs (Castelló de la Plana, 20 de decembre de 1904 - Madrit, 8 de maig de 1958) fon un escritor i poeta valencià. També va eixercir com a mestre i dibuixant.
Biografia
Bernat Artola naixqué en el carrer Cavallers de la ciutat de Castelló de la Plana, fill de Bernat, delineant de l'Ajuntament de la ciutat i professor de dibuix, i de Carmen. El matrimoni tingué quatre fills i els varen posar els noms de Bernat, Manuel, Francesc i Vicent. Francesc fon mege. Des de chiquet va viure rodejat per un ambient d'amor a la cultura; son pare, a part de les arts plàstiques cultivava la música com a aficionat. Pronte, Artola destaca per la seua destrea en el dibuix que se li afiançaria a partir de l'ingrés en l'Institut General i Tècnic de Castelló. En l'Institut tingué l'oportunitat de gojar de destacats professors, molt influents en l'ambient cultural del Castelló de les primeries del sigle XX, com ara Eduardo Juliá Martínez, Salvador Guinot Vilar i Lluís Revest i Corzo. La passió pel dibuix i la pintura varen ser anteriors a la seua carrera lliterària; en l'any 1914 fundà en companyia de Joan Batiste Porcar l'Agrupació Ribalta, una associació de jóvens artistes. Estes activitats li varen permetre establir llaços en els més destacats representants de la cultura local, molts dels quals serien en el pas del temps imprescindibles intelectuals de l'important generació cultural castellonenca d'abans de la guerra, com Enric Soler i Godes, Vicent Sos Baynat o els ya referenciats Julià, Guinot i Revest.
En l'any 1918 finalisa els seus estudis de bachillerat en la seua ciutat natal. En els primers anys dels anys 20 del sigle XX es va traslladar a Barcelona per a iniciar els estudis d'arquitectura, espentat per la seua família. No obstant, no tardarà en descobrir la seua verdadera vocació en les lletres, canviant d'estudis a pesar de les preferències familiars. Passà a estudiar Filosofia i Lletres que continuaria en l'Universitat de Salamanca, a on coneixiria al que seria el seu catedràtic i orientador, el mestre Unamuno. Va llicenciar-se en l'any 1935.
En Barcelona començà a escriure els seus primers poemes, obtenint en l'any 1925 el seu primer èxit, en guanyar la Viola d'Or en els Jocs Florals de la ciutat de Valéncia en el seu poema L'Ermità, que el proyectà com una promesa de la poesia més allà de sa ciutat natal. En l'any següent (1926) va guanyar la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat en les dotze Cançons d'Amor.
En l'any 1929 publica lo que pot calificar-se com la seua primera colecció de madurea: Elegies, obra que va ser alabada per Miguel de Unamuno, en qui Artola va mantindre una amistat epistolar, i Eduart Martínez Ferrando, i que va fer aumentar més encara l'estima de la seua ciutat pel seu poeta. També va participar en les Taules de Poesia, organisades en Valéncia per la revista Taula de Lletres Valencianes en els anys 1928 i 1929.
En tornar de Barcelona i fins a l'any 1936 en que va començar la seua activitat com a professor (en realitat en Barcelona no havia conseguit el títul de llicenciat, que obtindria en l'any 1936 per l'Universitat de Salamanca), Artola es va dedicar de ple a la creació, portant una vida de bon vivant lliure de preocupacions econòmiques. Són anys d'una gran activitat, en viages a Barcelona, Valéncia, Madrit i Salamanca, en que va produir una gran cantitat d'obra en valencià i en castellà i en que també es va dedicar al disseny industrial, menester que Artola es prenia més com a afició que com a ofici. En l'any 1930 va dibuixar la portada i les capçaleres de l'edició del Tombatossals de Josep Pasqual Tirado feta per l'editorial Armengot, treball que va ser guardonat en el premi anual de la Cambra Oficial del Llibre de Madrit. En l'any 1931 publica L'art novell, un estudi d'estètica on manifesta el seu pensament artístic. En 1935, publica una de les seues obres més importants, el poemari Terra, mentres conclou els seus estudis en Salamanca.
En l'any 1936 rep els cursos per a convertir-se en professor encarregat de cursos en l'Institut a on treballava el seu pare. En l'any 1937, a pesar de no agradar-li molt les manifestacions de caràcter colectiu, per gojar d'un esperit independent i no estar molt interessat per la política, participa en el II Congrés Internacional d'Escritors per a la Defensa de la Cultura, celebrat en Valéncia, formant part de la delegació valenciana junt en Carles Salvador, Enric Borrás, Adolf Pizcueta i Ricart Blasco.
Abans de 1936, Bernat Artola, ya estava catalogat com un destacat poeta en llengua valenciana, ya havia segut distinguit en el premi Viola d'Or dels Jocs Florals de Lo Rat Penat i més tart, en l'Englantina. Formà part de la nomenada Generació Lliterària dels 30 junt ad atres destacats creadors valencians, com: Francesc Almela i Vives, Enric Duran i Tortajada, Eduart Martínez i Ferrando, Carles Salvador, entre atres.
A l'acabar la guerra va ser depurat i inclús va estar encarcerat durant una nit, sent posat en llibertat per les gestions que ràpidament va fer el seu germà. Inicia llavors un periodo marcat per les dificultats econòmiques, provocades en part pel no reconeiximent del nou govern del seu ranc de professor guanyat per mig dels cursos de 1936 i en part per la seua personalitat lliure i inconstant. A partir de 1940 s'implica en la vida social de Castelló de la Plana, com a assidu membre de diverses tertúlies i com a organisador d'acontenyiments festius, com serà l'establiment de les Festes de la Magdalena que començaven a adquirir la fisonomia i el caràcter actual. La seua obra pren dos vies divergents: per una banda es dedica a la poesia popular (per eixemple llibres de gayates i de falles); i per una atra a la producció més introspectiva. L'última quedarà pràcticament inèdita fins a la seua publicació a finals del sigle XX. Aixina mateix colabora en diversos diaris i manté la seua activitat en els Jocs Florals. En l'any 1943 colabora en l'estrena en Castelló de l'òpera La filla del rei Barbut, de Matilde Salvador. La compositora castellonenca musicaria també alguna de les seues poesies.
En l'any 1952 desencantat de l'ambient provincià que percebia en Castelló i en la necessitat de trobar una ocupació estable, es trasllada a Barcelona a on esperava contar en el respal de Juan Iglesias, companyer de Salamanca i vicerrector de l'Universitat de Barcelona. Despuix d'uns mesos es trasllada a Madrit. El seu periodo madrileny es va caracterisar per una creixent desconexió del món lliterari valencià i les dificultats econòmiques, en tindre que guanyar-se la vida en colaboracions puntuals en revistes, ràdios i alguna aventura editorial. Va gojar d'algunes ocupacions temporals gràcies al soport de Juan Iglesias i de José Camón Aznar, en qui va desenrollar una gran amistat. En l'any 1955, en 51 anys, es casa en Enriqueta Castellets Folch i a l'any següent naix el seu únic fill en la ciutat de Valéncia, a on es va traslladar la seua dòna per a l'ocasió.
En l'any 1956, un decret del govern que reconeixia als professors de cursets li va fer percebre la possibilitat d'obtindre una plaça de professor i conseguir una situació econòmica més estable. La desijada plaça, no va aplegar abans de la seua mort la vesprada del 8 de maig de 1958 a causa d'una afecció cardíaca. Les mostres d'homenage al poeta es varen succeir en la seua ciutat natal, on la Societat Castellonenca de Cultura li va dedicar un estudi en el seu bolletí d'abril-juny de l'any 1959. En Valéncia se li va rendir un homenage pòstum en l'Universitat i en l'entitat cultural valenciana Lo Rat Penat.
Bernat Artola, fon membre de la Societat Castellonenca de Cultura i de l'Ateneu Cultural de Castelló. També fon un dels firmants de les nomenades Normes de Castelló.
Fon un home en coneiximents del món de l'art, filòsof de raïls populars, és per antonomàsia el "poeta de Castelló".
Obra
- 1828 Elegies
- 1933 Santoral, en castellà
- 1935 Terra
- 1941 Festívoles
- 1945 A l'ombra del Campanar
- 1947 Poble
- 1947 Llàntia viva
- 1950 Tornaveu
- 1950 Raons i paraules
- 1950 El delme del temps
- 1950 Miratges
- 1951 Lledons
- 1951-1952 Recès de solituds
- 1952 Veus i cançons
- 1953 Fulles del temps
- 1954-1956 Collita
Poesia
En la seua poesia Bernat Artola tracta els temes eterns de l'amor, el paisage, el ser humà, la soletat i el conflicte entre el món exterior i el món interior. La seua obra destaca pel seu riquíssim coneiximent del lèxic de la Plana, que no dubta en incorporar a la seua producció més intimista; per l'incorporació d'elements d'atres tradicions lliteràries, principalment de la castellana, pero també de Rabindranath Tagore i Schopenhauer i pel seu sincretisme expressiu per mig del qual intenta casar la poesia culta i la popular.
Estiuenca
Pel vell camí de l'alqueria
va una parella sospirant:
¡Que si no em vols com yo voldria!
¡Que si no et vullc per inconstant!
Tendra paraula falaguera
torna la pau poquet a poc:
¡Ta boca roja de cirera!
¡Ta pell molsuda d'albercoc!
Els albercocs i les cireres,
prenent l'Amor per mal de cucs,
entre les fulles, mes guerreres,
fugint, s'amaguen, tots porucs.
El sabater del cantó
Tinc un veï sabater
que du les sabates tortes
puix l'home es tan malfainer,
que's passa les hores mortes
a la porta del carrer.
Si algu, conegut o amic,
li diu per qué no treballa,
li respon…¡un embolic!
perque parlant no s'esqualla
ni se li arruga el melic.
Com té a casa un manual
de coses d'Astronomia
es creu intelectual
i desprecia i desconfia,
la miseria terrenal.
Sap la ciencia del futur
i de tot fa comentari,
puix creu, de lo mes segur,
tot allo que'l calendari
diu que’ls astres han de dur.
Com mai treballa prou
i té tan poca correja,
defenent lo que li cou,
quan algu li regateja,
bufa i brama, fet un bou.
Es mes bast i més pudent
que un forrellat de porquera
i quan es queixa la gent
que está molt alt de polsera
…¡allo es el ball de Torrent!
Els dumenges de mati,
quan es temps, va a la merita,
i corre tant de cami
que a tots els vents posa fita
des de ponent a garbi.
Pero, en lloc de disparar
l'escopeta que s'emporta,
s'entrete en dotorejar
les alqueries de l'horta
per vore qué pot furtar.
I ¡es clar! tots els llauradors
el temen mes que a l'eruga,
puix alla entre dos clarors,
ni carchofa, ni lletuga,
rebugen els seus amors.
- Del seu llibre A l'ombra del Campanar (1945).
Estant a la llum del dia
el mon em s'ha fet de nit,
perque una chica m'ha dit
que ni en pintura em volia.
- Del seu llibre A l'ombra del Campanar (1945).
Màscara
La filla del carboner
diu que festeja a un soldat
i és veritat,
puix n'he vist un pel carrer
tot mascarat.
Es veu que això del carbó
dóna prou per fer-se ric
i tenta el xic (sic)
aprofitar l'ocassió
per a un pessic.
Mes, com qui molt vol guanyar
fa sempre negoci brut,
s'ha convençut
de que s'ha de mascarar
o està perdut.
Puix mai no podrà l'Amor
fer negoci clar i net.
Com és xiquet (sic)
millor va per la brutor
si va nuet.
- Del seu llibre A l'ombra del Campanar, poemes populars per Bernat Artola (Castelló, 1945).
Nota: Artola utilisa la Xe en xic i xiquet per les Bases ortografiques del 32 que eliminaren l'autèntica CH valenciana.
Pregó
En l'any 1945 es renoven les Festes de la Magdalena i se crea el Pregó, que en un primer moment fon escrit per Carlos G. Espresati i cantat per Manuel Vellón Bellido. És en l'any 1947 quan Bernat Artola escriu el Pregó que es cantarà el dia de la vespra, o siga, el primer dissabte de les festes abans del dia de la Romeria de les Canyes:
no és tan sols "anar de festa"
és deure que manifesta
orgull de genealogia.
Quin fillol oblidaria
la rabassa maternal?
Tots devem, en dia tal,
ratificar la promesa
de mantindre, sempre encesa,
la llum de l'amor filial...Mare de Deu del Lledó
Bernat Artolà dedicà unes lletres a la Mare de Deu del Lledó, patrona de Castelló:
que de l'infern triomfadora [triumfadora]
sou del nostre amor, Senyora,
Patrona de Castelló!
Plens de fervent devoció,
els vostres fills han portat
al nou altar florejat
per l'eterna Primavera,
l'emoció castellonera
de son goig renovellat.Cites
el pollastre, diu, l'alerta,
de matí de matinet,
i el llaurador es desperta
amb (sic) un eriçó de fret.
Deixa un sospir de recança
embolicat al llençol
i a la finestra s´atança
per vore si ha eixit el sol.
Mira al cel i el veu tot negre
(ha plogut tota la nit)
Pensa en la saò i alegre
... ¡es fica de cap al llit!- Bernat Artola Tomás. Ver empelt d'amor a Castelló, per Manuel Casaña i Taroncher (Revista Renou, nº 48, març 2004) editada per l'Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló.
Lema
El lema de Bernat Artola fon: "Damunt de la mort, la vida".
Premis i distincions
Bernat Artola guanyà innumerables premis lliteraris, entre els que destaca el Nacional de Lliteratura. També fon nomenat fill predilecte de la ciutat de Castelló.