Manuel Casaña i Taroncher

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Manuel Casaña i Taroncher
Manuel casaña.jpg
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Mestre, professor, periodiste i escritor.
Naiximent: 9 de febrer de 1945
Lloc de naiximent: Moncada, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció:
Lloc de defunció:

Manuel Casaña i Taroncher (Moncada, 9 de febrer de 1945), és un mestre, professor, periodiste i escritor valencià.

Biografia[editar | editar còdic]

Manuel Casaña naix en la població valenciana de Moncada, en la comarca de l'Horta Nort, el 9 de febrer de l'any 1945. Estudià en l'escola primària pública del seu poble. També estudià diversos idiomes: francés en l'Institut Francés de Valéncia; anglés en el British Institut de Valéncia i italià en l'Universitat de Valéncia. Al mateix temps es fa mestre en l'Escola Normal del Magisteri de Valéncia i Diplomat en Francés per l'Escola Oficial d'Idiomes de Madrit. Com a mestre i professor de francés estigué en el colege Sant Jaume Apòstol de Moncada durant 40 anys.

Periodisme[editar | editar còdic]

Entrà a treballar al periòdic Las Provincias com a tipògraf tenint 15 anys. Un any més tart és nomenat corresponsal de Moncada dels periòdics Levante i Jornada i Deportes, mentres li publicaven ya algunes cròniques en Las Provincias. Periòdic en el que arribà a ser corrector –treballant junt a Ferrer Pastor un temps–. D'allí es va jubilar, despuix d'haver treballat durant 50 anys. José Ombuena l'obligà a deixar el Levante i passà a ser corresponsal de Las Provincias i croniste habitual en castellà. Fins que Mª Consuelo Reyna li va demanar que escrivira en valencià... fins ara. Té recopilades vora 2.000 columnes seues publicades en eixe periòdic, en el que escriu a hores d'ara. També ha publicat contes, pero molts més encara ne té per publicar.

Activitat cultural[editar | editar còdic]

Manuel Casaña perteneix a l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA).

Mai s'ha presentat a cap concurs lliterari, pero té el premi de Periodisme Independent de l'entitat Cardona Vives de Castelló, i el Vinatea dels Amics de l'Acadèmia de Cultura Valenciana. Colaborador de la Revista Renou que edita l'associació castellonenca i valencianista Cardona Vives.

No se considera periodiste ni escritor, encara que ha escrit molt, pero sí mestre d'escola, professió que l'ha obligat a estudiar i saber cada dia un poquet més.

Cites[editar | editar còdic]

... Deixem-se de considerar a Artola com poeta català. D'això res. Escrivia en aquelles normes que molts seguien per creure seues, pero els pensaments, els sentiments sempre foren casolans. Sí es veritat que ell va estudiar en les Universitats de Barcelona i Salamanca. Que el idioma català el tindria mastegat, pero per lo mateix que el seu contacte en el castellà no desfigurà el seu verp autènticament castellonenc tampoc ho feren els anys que va passar, primer estudiant Arquitectura en Barcelona, i poc després deixar aquella carrera per a fer Filosofia i Lletres.

[...]
I en realitat, amic llector tant si eres com si no, fill de la ciutat de La Plana, este llibre ['A l'ombra del campanar'] es per a llegir-lo en continua delectació. Vers, pura cançó. Canta al poble i a la gent, als animals, a les costums i a les bondats que roden la noria dels dies plens de treball o bullint de festa, pero més gojant que penant. Mirem com desperta l'horta la ploma d'Artola:

El llaurador matiner
el pollastre, diu, l´alerta,
de matí de matinet,
i el llaurador es desperta
amb (sic) un eriçó de fret.
Deixa un sospir de recança
embolicat al llençol
i a la finestra s´atança
per vore si ha eixit el sol.
Mira al cel i el veu tot negre
(ha plogut tota la nit)
Pensa en la saò i alegre

... ¡es fica de cap al llit!
'Bernat Artola Tomás. Ver empelt d'amor a Castello' per Manuel Casaña Taroncher. Revista 'Renou', nº 48, març 2004, de l'Associacio Cultural Cardona i Vives de Castello
Com yo, millers, parlen i escriuen el valencià que escoltaren per casa. Que el parlàrem en el carrer sent chiquets i despuix en el treball, més que tots els normalisats de hui que ya ne són una barbaritat, eixos que quan els escoltes, te donen ganes de riure o de plorar. De riure, per l'esforç que fan volent obrir o tancar vocals (al dir, dèu i Deu, o dos i arròs), i de plorar, pel pobre i estrany vocabulari que empleen, que si els nostres besyayos l'escoltaren, segur que dirien: 'éstos són forasters; no vos fieu molt d'ells'. I és perque dins de l'escola passa tot, com quan no se cern be la farina o no se cola la llet en un colador
¿Parlen valencià en l'escola? (Las Provincias, 21.5.2009). Manuel Casaña i Taroncher

Referències[editar | editar còdic]

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Vídeos[editar | editar còdic]