Milà

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Vistes de Milà

Milà (en italià Milano i en llombart Milà) és la principal ciutat de la Itàlia septentrional.

És la capital de la província de Milà i de la regió de Llombardia. Es troba ubicada en la plana padana, una de les regions més desenrollades d'Itàlia.

Història

Antiguetat

Milà fon fundada pels celtes del nort italià al voltant de l'any 600 a. C. i fon despuix conquistada pels romans al voltant de l'any 222 a. C., els que li varen donar el nom de Mediolanum.

En el sigle IV, en temps del bisbe Ambrosi de Milà i l'emperador Teodosi I, la ciutat es va convertir en capital del Imperi Romà d'Occident durant un breu periodo. En l'any 450 la ciutat fon saquejada pels huns.

Edat Mija

Posteriorment a la caiguda del Imperi Romà d'Occident Milà, igual que el restant d'Itàlia, fon ocupada per gots i ostrogots. La regió entorn de Milà va tindre una de les principals concentracions d'assentaments ostrogots a Itàlia.[1] En 539, durant les Guerres Gòtiques entre bizantins i ostrogots, el cap ostrogot Uraia va saquejar la ciutat, exterminant i esclavisant la seua població, i arrasant completament les seues muralles.[2] Fon finalment presa pel general bizantí Narsés, qui la va reconstruir sense conseguir tornar-li el seu antic esplendor.[3] En el 569, la ciutat fon conquistada pels llombarts,[4] els que la varen mantindre fins a 774, quan va passar a mans de Carlomagno.

A finals de sigle VIII, Milà va conseguir recuperar la seua antiga prosperitat. En estos moments la ciutat era governada per arquebisbes, que més tart varen anar perdent el poder en benefici de la noblea. De la mà d'estos la ciutat es va tornar pròspera i important en el sigle XI. En 1162 fon arrasada per Federico I Barba-roja, encara que es va recuperar i va véncer a este en 1176 en la batalla de Legnano, junt en el restant de la Lliga Llombarda. D'esta manera va començar un nou periodo de prosperitat. Entre 1277 i 1447 la ciutat va estar devall poder dels Visconti. Durant la pesta negra del sigle XIV, Milà fon un dels pocs llocs d'Europa que no fon alcançat per l' epidèmia, perqué el bisbe va ordenar que emparedaren les tres primeres cases a les que va afectar. Els morts, els malalts i els sans varen quedar atrapats en el seu interior sense distinció. El major auge de la ciutat fon conseguit per Gian Galeazzo Visconti, Duc de la ciutat entre els anys 1351 i 1402.

Renaiximent

Durant el Renaiximent, Milà fon governada pels Ducs de les famílies Visconti (fins a l'any 1447) i Sforza (a partir de 1450), els que mantenien als seus servicis a artistes de la nivell de Leonardo da Vinci i Bramador.

Durant el sigle XV la ciutat és conquistada pel rei francés Francesc I. Despuix de la derrota francesa en la batalla de Pavia en 1525, Milà passa a ser possessió espanyola devall el comandament de Carlos V. El domini espanyol es va estendre fins a 1713.

Sigle XVIII

En l'any 1713, en virtut del Tractat d'Utrech, se va cedir a Àustria.

Sigle XIX

Despuix de la Revolució francesa fon ocupada per Napoleó, posteriorment la ciutat es va convertir en un dels principals centres del nacionalisme italià, reclamant la seua independència i la unificació italiana.

En l'any 1859, Àustria va cedir el control al regne de Piamont-Cerdenya, lo que més tart es convertiria en el regne d'Itàlia.

Sigle XX

En el sigle XX, Milà fon el centre de l'història d'Itàlia. Fon seu de la Exposició Universal de 1906.

Fon ciutat símbol del socialisme: entre atres, el centre de divulgació principal del Partit Socialiste Italià, el periòdic l'Avanti, establix ací la seua seu. Milà fon també el breçol del moviment fasciste, que fon fundat el 23 de març de 1919 en el nom de Movimento dei Fasci dí Combattimento. Ademés, el primer programa del moviment fasciste fon en la piazza San Sepolcro.

Ciutat emblema de la Resistència (el 25 d'abril, festa italiana de la lliberació, recorda la sublevació general partisà del 25 d'abril de 1945 que va portar a la lliberació de la ciutat), fon en el segon despuix de guerra, un dels motors de la reconstrucció industrial i cultural del país. En Milà es varen realisar algunes de les majors trobades del 68' italià que fon el primer episodi d'allò que s'ha conegut com Estratègia de la tensió (el 12 de decembre de 1969 en la massacre de la Piazza Fontana).

En l'últim quart de sigle la ciutat fon, per a lo bo i lo roïn, centre de la política italiana: en la pujada al govern de la classe dirigent milanesa del PSI-guiada per Bettino Craxi- al govern italià, despuix en l'escàndal de Tangentopoli, despuix encara en la pujada de l'empresari milanés Silvio Berlusconi, ha conduït d'una coalició de centre dreta-.

Cultura

  • La catedral (en italià duomo, que prové del llatí "Domus Dei", "Casa de Deu") d'estil gòtic, en frontera neogòtic. La construcció de la catedral es va prolongar durant cinc sigles. Fon començada en 1387 en proyecte d'un arquitecte desconegut, baix la direcció de Simone de Orsenigo. És la tercera iglésia més gran del món per extensió despuix de Sant Pere a Roma i Sant Pau de Londres. La diòcesis de Milà és la més gran del món.
  • Les galeries de Vittorio Emanuele , junt en la catedral, estan cobertes en grans cúpules de vidre en forma de creu llatina, on es troben alguns dels cafens i comerços més coneguts de la ciutat. Fon proyectada en la segona mitat del sigle XIX per Giuseppe Mengoni.
  • La Piazza della Scala, en l'atre extrem de les galeries. Plaça Comprentu. A pocs passos de la catedral es conserva esta prova silenciosa i arreplega de l'edat mija en Milà. En la plaça s'aguaita el Palau de la Raó o Broletto Nuovo, erigit 1233 pel podestá Oldrano de Tresseno; la pintoresca Logia dels Osii , construïda en 1316 per Matteo Visconti; el Palau de les Escoles Palatines, barroc (sigle XVII) i la Casa dels Panigarola, gòtica.
  • El Teatre alla Scala, el més gran teatre de òpera del món. El temple de la lírica italiana i mundial, escenari de les representacions memorables de Giuseppe Verdi, Giacomo Puccini, Gioacchino Rossini, Gaetano Donizetti i Vincenzo Bellini i dels triumfos de Toscanini, fon construït en el 1778 i es va estrenar el 3 d'agost en una opera del gran músic italià Antonio Salieri "l'Europa Riconosciuta" .
  • Via Manzoni, via Montenapoleone i via Gesù, on es troba el Museu Bagatti Valsecchi- una casa-museu inspirada en els palaus senyorials del Cinquecento llombart, decorada en objectes i mobles renaixentistes italians.
  • L'Iglésia de Santa Maria de les Gràcies , l'iglésia fon començada per Giovanni Solari en 1463 i transformada en 1492 per Donato Bramador. En una paret del refectori de l'antic convent junt en l'iglésia, es troba la pintura de L'últim sopar, obra mestra de Leonardo dóna Vinci.
  • La Pinacoteca doní Brera, Pinacoteca Enrosiana, Poldi Pezzoli i les galeries dels Musei del Castelló, que alberguen un gran número d'obres mestres de la pintura. (Pinacoteca Enrosiana): El seu primer núcleu fon la colecció privada del cardenal Federico Borromeo, colocada ací en el sigle XVII. (Pinacoteca de Brera): Fon inaugurada en 1809 en el gran edifici que acolle també l'Acadèmia d'Art. (Museu Poldi-Pezzoli): Fon fundat en la segona mitat del sigle XIX per voluntat de Gian Giacomo Poldi Pezzoli que va donar la seua colecció artística a la ciutat.
  • Castillo Sforzesco . Fon començat pels Visconti en la segona mitat del sigle XIV i continuat en el sigle següent per Francesco Sforza, senyor de Milà. Les obres les varen dirigir Giovanni dóna Milà i Filarete que va edificar la torre d'entrada.
  • San Ambrosio . Basílica fundada per Sant Ambrosi en el 386, en tres naus sense transepte, estructura que conserva inclús actualment a pesar de les reconstruccions dels sigles IX-XII, que la varen convertir en un model d'arquitectura llombarda.
  • Museu Bagatti Valsecchi. Una casa del sigle XIX inspirada en palaus senyorials del Cinquecento llombart, decorada en objectes i mobles renaixentistes italianes. Ha conservat l'aspecte de vivenda, on els amos de casa disponien de totes les comoditats pròpies del sigle XIX, sense alterar l'harmonia general inspirada en l'antiguetat.
  • Museo d'història natural , que conserva importants coleccions de de mineralogia, paleontologia, botanica i zoologia.
  • Cimiterio Monumentale. Un cementeri de 250.000 metros quadrats construït entre 1863 i 1875 on descansen les restes d'ilustres milanesos. Una visita obligada per la seua singularitat i espectacularitat.


Milà hui

Milà és un important centre comercial i industrial a nivell internacional ademés de ser el districte econòmic i capital financera d'Itàlia pels servicis terciaris, les finances, la moda, editorials i l' indústria. És ademés seu de la Bossa de valors (en piazza Affari) gestionada per Bossa Italiana, un dels més importants centres financers d'Europa i és de gran atracció per les seus administratives de decenes de multinacionals. És un dels majors centres universitaris, editorials i televisius de Europa. És seu de la Fira de Milà en la major superfície expositiva de Europa.

La ciutat de Milà esta present en les publicacions del Globalization and Work Cities Study Group de l'Universitat de Loughborough, on en el 2004 ha segut classificada com Incipient Global City, junt en Amsterdam, Boston, Chicago, Madrid, Moscou i Toronto.

Geografia

Es troba a l'oest de Llombardia; cobrix una superfície de 1.982 km2 i conta en una població de 3.775.765 habitants. La província consta de 188 comunes. En els deu anys que varen entre 1991 i 2001, la comuna de Milà va perdre 113.084 habitants (8,3%).

La ciutat és famosa per les seues firmes de moda i pel tradicional pastiç nadalenc cridat panettone , les tallades de carn empanada denominades “cotoletta alla milanese” i el arròs groc pel safrà denominat "risotto alla milanese".

Demografia

Té un total de 1.308.735 habitants, un area urbana sobre els 4.000.000, en una àrea metropolitana d'uns 7.400.000 Plantilla:Font OECD.

És definida per alguns com la capital econòmica d'Itàlia. No en va, Milà és un dels principals centres comercials i financers i una de les ciutats més riques de l'Unió Europea, i seu de la Bossa d'Itàlia. Ademés, la Fira de Milà és considerada la més important d'Itàlia i una de les principals del món.

Ètnies de Milà

En el cens del 2007 els grups i ètnies de Milà foren de 153 països.

Clima

Segons la classificació de clima de Köppen, Milà és un ciutat classificada en un clima humit subtropical. En contrast en la major part d'Itàlia que tenen un clima mediterràneu, els hiverns a Milà són humits i frets mentres els estius són calents i en molta basca habitualment. Les temperatures miges són entre -3/+6°C durant giner i de +15/+28°C en juliol.

Són comuns les nevades a l'hivern encara que en el pas del temps han anat disminuint en freqüència i cantitat. La mija històrica de neu en l'àrea de Milà està entre 35 i 45 cm. La humitat és prou alta durant l'any i la precipitació anual és de 1000 mm (40 en) de mija aproximada.

Economia

Milà és un dels centres comercials i financers del món. La ciutat és la seu de la Bossa d'Itàlia, "Plaça Affari", i el seu interior és una àrea industrial de vanguarda. Milà fon inclosa en una llista de deu ciutats globals per Peter J. Taylor i Robert E. Lang de l'Institució Brookings, en l'informe econòmic "Ciutats nort-americanes en la Ret Mundial de ciutats".

Milà és també coneguda com la seu de l'empresa de coches, Alfa Romeu, per a la seua producció de seda, i com una de les líders mundials en el disseny. Ademés, FieraMilano, el Centre d'exposicions de la ciutat i el complex de la Fira de mostres, són notables.

Administració

La ciutat de Milà està subdividida en 9 zones administratives, cridades 'Zona'. En 1999 l'administració va decidir reduir el número d'estes zones de 21 a 9. La 'Zona 1' és el centre històric i les atres huit són els llímits de la ciutat.[5]

Orige etimològic

Els celtes la cridaven Médelhan, per lo que els romans la varen batejar en llatí Mediolanum, lliteralment ‘en el mig del pla', fent referència a que la ciutat es troba en el centre d'una plana al peu dels Alps. D'esta denominació prové el seu nom actual, Milà.

Deport

Entre atres acontenyiments, la ciutat de Milà fon seu de la Copa Mundial de Fútbol de 1934 i de la Copa Mundial de Fútbol de 1990 ademés de ser seu de la Eurocopa 1980.

Com en tot el país el deport més practicat i seguit de la ciutat és el fútbol. En este deport destaquen dos dels més grans clubs del país, el Associazione Calci Milà i el FC Internazionale. Milà és l'única ciutat de Europa en la que dos equips han guanyat la Lliga de Campeons de la UEFA i la Copa Intercontinental. Abdós equips disputen els seus partits locals en el Estadi Giuseppe Meazza, o també cridat Estadi Sant Siro que dispon de 85.700 places.

També el famós circuit de Formula 1 de Monza està localisat prop de la ciutat i és un dels circuits de carreres més antic del món. L'assistència d'espectadors per a algunes de les carreres de Formula 1 disputades ha segut de 137.000 espectadors, inclús en els anys 50 va arribar a contindre 250.000.

L'Olímpia Milà (patrocinat per Armani) és un equip Italià de basquet molt famós i aixina mateix és un equip important a Europa. Disputa els seus trobades locals en el DatchForum arena que té una capacitat per a 14.000 espectadors.

Recints

  • Autòdrom Nazionale Monza – Carreres d'automòvils i motocicletes – 137,000
  • Estadi Comunal Giuseppe Meazza, en el barri de Sant Siro – Fútbol Milà i Inter – 85,700
  • Arena Cívica – Atletisme, rugby, fútbol i fútbol americà - 30,000
  • Brianteo – Atletisme, fútbol – 18,568
  • Hipòdrom del Trotter – Carreres de cavalls – 16,000
  • Hipòdrom del Galoppo – Carreres de cavalls – 15,000
  • Datch Forum – Basquet, hockey damunt gel, voleibol, música – 9,000 a 12,000
  • MazdaPalace – Basquet, voleibol – 9,000
  • Velòdrom Vigorelli – Ciclisme i fútbol americà – 12,000
  • PalaLido – Basquet, voleibol – 5,000
  • Agorà – hockey damunt gèl – 4,000
  • Nuovo Giuriati – Rugby – 4,000

Ademés hi ha atres estadis i complexos multiusos localisats en l'àrea metropolitana com l'Estadi Monza Brianteo (18,000 espectadors), el PalaDesio (10,000) i l'Estadi Geas (8,500).


Vore també

Fills ilustres

Referències

  1. ↑ MAIER, Franz Georg (1968): Les transformacions del món mediterràneu: sigles III-VIII. – Sigle XXI, Mèxic, 1999, p. 207. ISBN 968-23-0887-9
  2. ↑ ROUCHE, Michel (1982): «Fragmentació i canvi d'Occident (sigles V-VII)», en FOSSIER, Robert (ed.), L'Edat Mijana: 1. La formació del món migeval, 350-950. – Crítica, Barcelona, 1988, p. 94. ISBN 84-7423-352-6
  3. ↑ ROUCHE, Michel (1982), p. 94.
  4. ↑ MAIER, Franz Georg (1968), p. 245.
  5. ↑ Pàgina oficial de Milà

Enllaços externs

Commons

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Milà&oldid=278103»