Aquarela
L'aquarela (paraula que prové de l'italià acquarella) és una pintura feta sobre paper o cartó en colors molt diluïts en aigua. També és el nom de la tècnica utilisada en esta classe de pintura, i dels colors en els que es fa.[1]
Els colors utilisats són transparents (segons la cantitat d'aigua en la mescla) i a voltes deixen vore el fondo del paper (blanc), que actua com un atre verdader to. Es compon de pigments aglutinats en goma aràbiga o mel. En els seus procediments s'ampra la pintura per capes transparents, a fi de conseguir major lluentor i soltura en la composició que s'està realisant. En Japó, l'aquarela eixecutada en tinta és denominada Sumi-e. En la pintura chinenca, coreana i japonesa ha segut un mig pictòric dominant, realisat freqüentment en tonalitat monocromàtiques negres o sépia.
Història de l'aquarela
La pintura a l'aquarela va començar en l'invenció del paper en China poc despuix de 100 a. C. En el sigle XII els àraps varen introduir la fabricació del paper en Espanya i la tecnologia es va estendre a Itàlia décades més tart. Alguns dels més antics fabricants de paper inclouen a Fabriano (en Itàlia), obert en 1276, i Arches (en França), obert en l'any 1492.
L'antecessor de l'aquarela en Europa va ser el fresc —pintura mural usant pigments en un mig aquós sobre algeps humit—. Un bon eixemple de fresc és la Capella Sixtina, iniciat en 1508 i completat en l'any 1514.
El primer us conegut de l'aquarela en Europa és pel pintor renaixentista italià Raffaello Santi (1483-1520), qui pintava en grans cartulines com esbossos de tapissos.
En Alemanya, Alberto Durero (1471-1528) va pintar aquarela en el sigle XV. La primera escola d'aquarela en Europa va ser liderada per Hans Bol (1534-1593), influïda per les creacions de Durero.
Atres famosos artistes varen usar l'aquarela per a completar la seua obra a l'oli, incloent a Van Dyck (1599-1641), Thomas Gainsborough (1727-1788), i John Constable (1776-1837).
En la Gran Bretanya del sigle XVIII, Paul Sandby (1725-1809) va ser nomenat pare de l'aquarela britànica.
Un dels aquarelistes més famosos és Joseph Mallord William Turner (1775-1850), precursor de les tècniques que posteriorment desenrollarien les vanguardes. Els seus quadros reflectixen magníficament la llum i el moviment.
En la pintura espanyola del sigle XX cal destacar en aquarela al mestre Julio Quesada Guilabert (1918-2009). Sense oblidar a Ceferino Olivé (1907-1995) i els seus discípuls Pere Calderó Ripoll (1916-2009), Francisco Torné Gavaldà (1917-2008) i Rafael Alonso López-Montero (1921-2009 ), de qui s'ha escrit:
Atre pintor que va utilisar la tècnica de l'aquarela va ser Alfons walde En Canàries, és significativa la pràctica d'esta tècnica pictòrica que té i ha tengut una gran arraïlada i desenroll, destacant entre atres artistes; Francisco Bonnín Guerín, José Comas Quesada o Alberto Manrique.
Aquarela
El terme aquarela es referix a la pintura transparent, a diferència del gouache, una forma opaca de pintura similar.
L'aquarela es pinta utilisant pigment fi o tinta mesclada en goma aràbiga per a donar-li cos i glicerina o mel per a donar-li viscositat i unir el colorant a la superfície a pintar.
Tota aquarela empalidix si s'expon al sol, els colors permaneixen quanta més calitat tenen els pigments. És possible trobar els colors en tubos o pastilles, en les dos formes s'aprecien les diferències entre pigments, per eixemple en el blau de manganés s'obté una granulació.
Tècnica
La tècnica de l'aquarela es basa en la superposició de capes transparents —llavats—, utilisant la blancor del paper per a obtindre efectes i tocs de llum. A mesura que se superponen més llavats el color es fa més profunt. El color de l'aquarela es pot modificar afegint o llevant aigua, usant pinzells, esponges o draps.
L'aquarela dona moltes possibilitats: la tècnica del llavat permet crear degradats o llavats uniformes, inclús superposició de colors. En la tècnica humit sobre humit es pinta en l'aquarela sobre el soport prèviament humit, obtenint un efecte diferent. També es poden realisar llavats del pigment una volta sec, depenent del paper, del pigment i la temperatura de l'aigua. La neteja en esponja o un atre element absorbent, el raspat, són alguns eixemples de les àmplies possibilitats que oferix l'aquarela.
Soport
El soport més corrent per ad esta tècnica és el paper i hi ha gran varietat de textures, pesos i colors, i la seua elecció depén de l'estil de l'artiste. També un atre soport molt estés per a l'us de l'aquarela és la tela o Teixit (textil) Sobre el paper existixen tres tipos estàndar:
- Paper prensat en calent (hp), té una superfície dura i plana, molts artistes consideren una superfície massa esbarosa i plana per a l'aquarela.
- Paper prensat en fret (no), és texturat, semiàspre, adequat per a llavats amplis i plans.
- Paper asprós, una superfície granulada, quan s'aplica un llavat s'obté un efecte esguitat per les cavitats del paper.
El gramage del paper és la segona consideració per a la seua elecció, ya que un paper més gros té menys tendència a ondulejar-se.
Per a evitar que el paper s'ondulege, s'humix prèviament i es pega a un cércol de fusta, tensant-ho.
Bibliografia
- Ralph Mayer, Materials i tècniques de l'art. Edicions Akal, 1993.
Referències
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Aquarela.
«Aquarela». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).- Colecció d'aquareles digitalisades en la Biblioteca Digital Hispánica de la Biblioteca Nacional d'Espanya