Marko Mrnjavčević

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Marko Mrnjavčević
MonMichaelMARKO.jpg
Nacionalitat:
Ocupació:
Naiximent: c. 1335
Lloc de naiximent:
Defunció: 17 de maig de 1395
Lloc de defunció: Rovine, Valàquia

Marko Mrnjavčević (en cirílic serbi: Марко Мрњавчевић; cap a 1335-17 de maig de 1395) va ser per dret el rei dels serbis de 1371 a 1395, mentres que de fet va governar sobre un territori en l'oest de la regió de Macedònia centrat en la ciutat de Prilep.

Se li coneix com a Príncip Marko (en cirílic serbi: Краљевић Марко, transliterat «Kraljević Marko») i Rei Marko (en búlgar: Крали Марко; macedoni: Kрaле Марко) en la tradició oral dels eslaus meridionals, en la qual s'havia convertit en un important personage durant el periodo de dominació otomà sobre els Balcans.

El seu pare, Vukašin, va ser cogobernant en el sar serbi Esteban Uroš V, el regnat del qual es va caracterisar per la debilitat de l'autoritat central i la desintegració gradual del Imperi serbi. Les possessions de Vukašin incloïen territoris en l'oest de Macedònia, Kosovo i Metohija. En 1370 o 1371, el seu pare ho va coronar «rei jove»; este títul incloïa la possibilitat de poder succeir al sar en el tro de Sèrbia ya que este no tenia fills.

Biografia

Abans de 1371

Vukašin, el pare de Marko, sobre una fresca de l'iglésia de Psača, en la República de Macedònia.

Marko naixqué al voltant de 1335 com el primogènit de Vukašin Mrnjavčević i la seua esposa Alena.[1] El patronímic «Mrnjavčević» deriva de Mrnjava [el pare de Vukašin], descrit en el sigle XVII per l'historiador raguseo Mavro Orbini com un noble menor de Zahumlia.[2] Segons Orbini, els fills de Mrjnava varen nàixer en Livno, en l'oest de Bòsnia, a on va poder haver-se assentat despuix de l'anexió de Zahumlia per Bòsnia en 1326.[3] La família Mrnjavčević va poder haver recolzat posteriorment al emperador (sar) serbi Esteban Dušan en els seus preparatius per a l'invasió de Bòsnia, aixina com les atres famílies de Zahumlia.[nota 1] Per temor a represàlies, varen emigrar a Sèrbia abans de l'inici del conflicte.[3][5] Estes preparacions varen poder haver començat dos anys abans de l'invasió, que va tindre lloc en 1350.[5] Va ser durant enguany que Vukašin, el pare de Marko, és mencionat per primera volta en escrit. El text en qüestió diu que va ser fet governador (župa) de Prilep per Dušan, ciutat que va ser conquistada per Sèrbia als bizantí en 1334 junt en atres parts de la regió de Macedònia.[6][7] En 1355, l'emperador va morir d'un atac al cor quan contava en uns quarantasset anys.[8]

Dušan va ser succeït pel seu fill de dèneu anys, Uroš, que va semblar vore en Marko Mrnjavčević un home de confiança. El nou emperador ho va nomenar per a encapçalar una embaixada a Ragusa (l'actual Dubrovnik en Croàcia) a finals de juliol de 1361 per a negociar la pau entre l'Imperi serbi i la República de Ragusa, un conflicte que va esclatar a principis d'eixe any. Encara que no va poder fer la pau, Marko va conseguir negociar la lliberació dels comerciants serbis de Prizren que havien segut retinguts com a presoners pels raguseos i se'ls va permetre retirar els diners depositats en la ciutat per a les seues famílies. El relat d'eixa embaixada en un document de la ciutat conté la referència més antiga que es té de Marko Mrnjavčević.[9] Una inscripció en 1356 sobre el mur d'una iglésia en la regió macedoni de Tikveš, menciona a un Nikola i a un Marko com a governadors d'aquella regió, pero l'identitat d'este personage és incert.[10]

Els Estats serbis i búlgars a mitan del sigle XIV.

La mort de Dušan va ser seguida per l'increment d'activitats separatistes en l'Imperi serbi. Els territoris del suroest, com Epir, Tesalia, i les terres en el sur de Albània, es varen separar en 1357.[11] No obstant, el núcleu de l'Estat (les terres occidentals, incloent Zeta i Travunia en l'alta vall del riu Drina; les terres de Sèrbia central; i Macedònia), va seguir sent lleal a Uroš, el nou emperador.[12] No obstant, la noblea local va mostrar una independència cada volta major front al seu emperador fins i tot en aquelles regions que encara estaven controlades pel govern central. El monarca serbi va ser dèbil i incapaç de contrarrestar estes tendències separatistes, convertint-se en un poder inferior en els seus propis dominis.[13] Els nobles serbis també combatien uns en uns atres per territori i influència.[14]

Vukašin Mrnjavčević era un polític hàbil i poc a poc va assumir el paper principal en l'imperi.[15] En agost o setembre de 1365 Uroš ho va coronar com a rei, i ho va fer el seu cogobernant. Per a 1370, el patrimoni potencial de Marko s'incremente quan el seu pare va estendre les seues possessions personals des de Prilep més allà de Macedònia, Kosovo i Metojia, adquirint Prizren, Pristina, Novo Brdo, Skopie i Ohrid. En una carta que va firmar el 5 d'abril de 1370, Vukašin menciona a la seua esposa, la reina Alena (господинь зємли срьбьскои и грькѡмь и западнимь странамь).[16] A finals de 1370 o començos de 1371, Mrnjavčević va coronar al seu fill «rei jove». Este títul era concedit als hereus presunts dels reis serbis per a assegurar la seua successió al tro. Degut a que Uroš no tenia fills, Marko podia convertir-se aixina en el seu successor, començant una nova dinastia de sobirans serbis, i marcaria el final de la dinastia Nemanjić, que havia governat el país per doscents anys. La majoria dels nobles serbis no varen estar contents en la situació, i açò va enfortir els seus desijos d'independència de l'autoritat central.[17]

Vukašin també va buscar una esposa en bones conexions per al seu fill major. Una princesa de la noble família croata dels Šubić de Dalmàcia va ser enviada pel seu pare, Grgur, a la cort del seu parent Tvrtko I, el senyor (Ban) de Bòsnia, en la finalitat de que fora criada i casada per la mare d'est, Jelena Šubić. Esta última era la filla de Jorge II Šubić, el yayo matern de la qual era el rei serbi Dragutin Nemanjić.[18][19] El Ban i la seua mare varen aprovar l'idea de ukašin d'unir a la princesa Šubić en el seu fill, i el matrimoni va estar a punt de concertar-se.[20][21] No obstant, en abril de 1370, el Papa Urbà V va enviar una carta a Tvrtko en la qual prohibia el matrimoni d'una catòlica en el «fill del seu Magnificència el Rei de Sèrbia, un cismàtic» (filie magnifici viri Regis Rascie scismatico).[21] El papa també va notificar al rei Luis I d'Hongria, el senyor nominal del Ban, de l'imminent «ofensa a la fe cristiana», i el matrimoni jamai va aplegar a realisar-se.[20][22] Marko finalment es va casar en Jelena (filla de Radoslav Hlapen, el senyor de Veria i Édessa i el més important noble serbi en el sur de Macedònia).[23]

Durant la primavera de 1371, Marko va participar en els preparatius per a una campanya contra Nikola Altomanović, el principal senyor en l'oest de l'imperi.[24][25] La campanya va ser planificada de modo conjunt pel rei Vukašin i Đurađ I Balšić, senyor de Zeta (que estava casat en Olivera, la filla del rei). En juliol d'eixe any pare i fill varen acampar en el seu eixèrcit front a Escútari, en el territori de Balšić, disposts a liderar una ofensiva sobre Onogošt, en les terres de Altomanović. L'atac jamai es va produir, ya que els otomans estaven amenaçant les terres del déspota Jovan Mrnjavčević (senyor de Serres i germà menor del monarca serbi) i les forces dels Mrnjavčević es varen dirigir ràpidament cap a l'est.[24][25] Despuix de buscar aliats en va, els germans varen entrar en el territori otomà controlat. En la batalla de Maritza, el 26 de setembre de 1371, els turcs varen aniquilar a l'eixèrcit serbi;[26] els cossos de Vukašin i Jovan mai varen ser trobats. El lloc de la batalla, prop del poble d'Ormenio en l'actual oest de Grècia, des de llavors ha segut cridat com a Sırp Sındığı («Derrota Sèrbia») en turc. El resultat de la batalla de Maritza va tindre grans conseqüències per a la regió, ya que havia obert els Balcans als turcs.[27]

Despuix de 1371

El Regne de Prilep, un dels Estats serbis en els que es va dissoldre l'anterior Imperi serbi en el sigle XIV.

Quan el seu pare va morir, el «rei jove» es va convertir en rei i cogobernante en l'emperador Uroš.[28] No obstant este últim va morir el 2 o 4 de decembre de 1371, i Marko es va convertir de iure en el sobirà de Sèrbia.[28] No obstant, els nobles serbis es varen negar a reconéixer-ho, i els moviments separatistes varen continuar aumentant.[27] Despuix de la derrota de la seua família i la destrucció dels seus eixèrcits, la casa de Mrnjavčević va perdre el seu poder.[28] Els senyors de Marko varen aprofitar la situació per a prendre parts significatives del seu patrimoni. En 1372, Đurađ I Balšić va prendre Prizren i Peć, i Lazar Hrebeljanović va ocupar Pristina.[29] Finalment, en 1377, Vuk Branković, un atre noble, s'havia apoderat de Skopie i el magnat albanés Andrea Gropa es va fer pràcticament independent en Ohrid; no obstant, va poder haver seguit sent el seu vassall com lo havia segut de Vukašin. El gendre de Gropa, Ostoja Rajaković del clan d'Ugarčić de Travunia, era un parent de Marko. Va ser un dels nobles serbis de Zahumlia i Travunia (principats adjacents a l'actual Bòsnia i Hercegovina) que varen rebre terres en les zones recent conquistades de Macedònia durant el regnat de l'emperador Dušan.[30]

L'única ciutat important que permaneixia en poder del rei era Prilep, a on el seu pare havia començat el seu ascens al poder. El rei Marko era un príncip menor que administrava un menut Estat en l'oest de Macedònia, que llimitava al nort en Skopie i els monts Šar, a l'est pels rius Vardar i el Crna, i a l'oest per Ohrid. Els llímits en el sur són incerts. El rei ni tan sols era l'únic senyor en el seu domini, ya que compartia el poder en el seu germà menor Andrijaš, que també posseïa el seu propi feu en el chicotet regne.[27] La seua mare, Alena havia pres els hàbits monàstics després de la mort del seu marit, adoptant el nom de Jelisaveta, pero va ser cogobernant en el seu segon fill [Andrijaš] algun temps despuix de 1371. Un atre germà, Dmitar, vivia en les terres d'Andrijaš. Encara hi havia un atre germà, Ivaniš, del com se sap poc.[31] La data en la que Marko es va convertir en vassall otomà és desconeguda, pero açò provablement no es va produir immediatament despuix de la batalla de Maritza.[32]

Les ruïnes de la fortalea de Marko sobre Prilep, conegudes com les Markovi Kuli, les «torres de Marko».

En algun moment es va separar de Jelena i va viure en Todora, l'esposa d'un home cridat Grgur, i la seua esposa va ser tornada en el seu pare a Veria. Mes tart va buscar reconciliar-se en la seua esposa, pero va deure enviar primer a la seua amant en el seu sogre. Ya que el territori de Mrnjavčević llimitava al sur en les terres de Hlapen, la reconciliació va poder haver segut política.[23] L'escriga Dobre, un súbdit de Marko, va transcriure un llibre llitúrgic per a l'iglésia del poble de Kaluđerec, i quan va terminar, va compondre una inscripció que comença de la següent manera:[nota 2][33]

Слава сьвршитєлю богѹ вь вѣкы, аминь, а҃мнь, а҃м. Пыса сє сиꙗ книга ѹ Порѣчи, ѹ сєлѣ зовомь Калѹгєрєць, вь дьны благовѣрнаго кралꙗ Марка, ѥгда ѿдадє Ѳодору Грьгѹровѹ жєнѹ Хлапєнѹ, а ѹзє жєнѹ свою прьвовѣнчанѹ Ѥлєнѹ, Хлапєновѹ дьщєрє.

Gloria a Deu el Finalisador eternament i per a sempre, amén, amén, amén. Este llibre va ser escrit en Porečje, en el poble cridat Kaluđerec, en els dies del piadós Rei Marko, quan va entregar a Todora l'esposa de Grgur a Hlapen, i va prendre de nou a la seua primera esposa Jelena, la filla de Hlapen.

La fortalea de Marko es trobava sobre un tossal al nort de l'actual Prilep; els seus restants parcialment conservats són coneguts com Markovi Kuli («torres de Marko»). Baix de la fortalea està el poble de Vareš, lloc de la Prilep medieval. En el poble es troba el monasteri de Sant Miquel, reformat per Marko i el seu pare, i els retrats del qual es troben en les parets de l'iglésia del monasteri.[33] També va ser el fundador (ktetor) de l'iglésia Santo Domingo en Prizren, que va ser finalisada en 1371, poc abans de la batalla de Maritza. En l'inscripció sobre l'entrada de l'iglésia, Marko és cridat «rei jove».[34]

El monasteri de Sant Demetri, popularment conegut com monasteri de Marko, està en el poble de Markova Sušica (prop de Skopje) i va ser construït des d'al voltant de 1345 a 1376 (o 1377). Els reis Mrnjavčević, els seus ktetors, estan representats en l'entrada sur de l'iglésia del monasteri.[1] Marko és un home d'aspecte auster en roba púrpura, que porta una corona adornada en perles. En la mà esquerra sosté un roll, el text del qual comença: «Yo, en Crist Deu el piadós Rei Marko, vaig construir i vaig inscriure este temple diví...» En la seua mà dreta, sosté una banya que simbolisa la banya d'oli en el qual els reis del Antic Testament eren ungits en la seua coronació. Es diu que és representat aixina com el rei triat per Deu per a conduir al seu poble a través de la crisis després de la batalla de Maritza.[28]

Marko va falcar els seus propis diners, en comú en el seu pare i atres nobles serbis de l'época.[35] Els seus monedes d'argent pesaven 1,11 grams, i es produïen en tres tipos.[36] En dos d'elles, el anvers figura un text de cinc llínees: ВЬХА/БАБЛГОВ/ѢРНИКР/АЛЬМА/РКО («En Crist Deu, el Piadós Rei Marko»).[37] En el primer tipo, el revers representa a Crist assentat en un tro; en el segon, Crist està assentat en una mandorla. En el tercer tipo, el revers representa a Crist en una mandorla; l'anvers figura el text de quatre llínees БЛГО/ВѢРНИ/КРАЛЬ/МАРКО («Piadós Rei Marko»), que Marko també us en l'inscripció de l'iglésia.[37] Omet la designació territorial del seu títul, provablement en reconeiximent tàcit del seu llimitat poder.[23] A pesar de que el seu germà Andrijaš també va falcar les seues pròpies monedes, la oferix de diners en el territori governat pels germans Mrnjavčvić consistia principalment en les monedes falcades pel rei Vukašin i el sar Uroš.[38] Al voltant de 150 de les monedes de Marko sobreviuen en coleccions numismàtiques.[37]

Per a 1379, Lazar Hrebeljanović, el senyor de la regió de Pomoravlje, va emergir com el noble més poderós.[32][39] Encara que es va proclamar autocràtor de tots els serbis (самодрьжць вьсѣмь Србьлѥмь), no va anar prou fort com per a unir totes les terres baix la seua autoritat. Les famílies Balšić i Mrnjavčević, Constantí Dragaš (un Nemanjić per la seua mare), Vuk Branković i Radoslav Hlapen governaven els seus feus sense consultar a Lazar.[32] Ademés de Marko, Tvrtko I va ser coronat rei dels serbis i de Bòsnia en 1377 en el monasteri de Mileševa. Relacionat per via materna en la dinastia Nemanjić, Tvrtko s'havia apoderat de les porcions occidentals de l'anterior Imperi serbi en 1373.[40]

El 15 de juny de 1389, les forces sèrbies, conduïdes per Lazar, Vuk Branković, i un vassall del monarca bosni, Vlatko Vuković de Zahumlia, es varen enfrontar al eixèrcit otomà del sultà Mureu I en la batalla de Kosovo, la batalla més coneguda en l'història medieval de Sèrbia.[41] En la major part dels dos eixèrcits aniquilats i els seus principals caps morts, el resultat de la batalla no va ser concloent. No obstant, les restants forces sèrbies eren insuficients com per a defendre les seues terres, mentres que els turcs encara tenien moltes tropes en l'est. Com a resultat, els principats que no eren vassalls dels otomans varen aplegar a ser-ho durant els següents anys.[41]

En 1394, un grup de vassalls otomans en els Balcans varen renunciar al seu vassallage.[42] Encara que Marko no estava entre ells, els seus germans menors Andrijaš i Dmitar es varen negar a permanéixer baix el domini turc. Ells varen emigrar al regne d'Hongria, i varen entrar al servici del rei Segismundo. Varen viajar a través de Ragusa, a on varen retirar dos terços del depòsit del seu difunt pare de 96.73 quilograms (213,3 lliures) d'argent, i varen deixar el terç restant per al seu germà. Encara que Andrijaš i Dmitar varen ser els primers nobles serbis en emigrar a Hongria, la migració sèrbia cap al nort continuaria durant l'ocupació otomana.[42]

En 1395 els turcs varen atacar Valàquia per a castigar al seu governant, Mircea I, per les seues incursions en el seu territori.[43] Tres vassalls serbis varen combatre en el bando otomà: Marko, Constantí Dragaš i Esteban Lazarević (fill i hereu de Lazar). La batalla de Rovine va ocórrer el 17 de maig de 1395, va ser un triumf per als vàlacs; Mrnjavčević i Dragaš varen morir. Despuix de les seues morts els turcs varen anexar les seues terres, combinant-los en una província otomana centrada en Kyustendil.[43] Trentassís anys despuix de la batalla, Constantí el Filòsof va escriure la Biografia del Déspota Esteban Lazarević i va registrar lo que Marko Mrnjavčević va dir a Dragaš en la vespra de la batalla: «Li demane al Senyor ajudar als cristians, no importa si soc el primer en morir en esta guerra».[44]

En la poesia popular

En la poesia èpica sèrbia

Xilografia de Marko Mrnjavčević (sigle XIX) fet per un artiste desconegut.

Marko Mrnjavčević és l'héroe més popular de la poesia èpica sèrbia, en la qual és cridat «Kraljević Marko» (en la paraula kraljević que significa «príncip» o «fill del rei»).[45] Este títul informal s'aplicava als fills del rei Vukašin en fonts contemporànees com un llinage (Marko Kraljević), i va ser adoptat per la tradició oral sèrbia com a part del nom de Mrnjavčević.Plantilla:Tag:ref

Els poemes sobre Kraljević no seguixen una trama; lo que els unix en un cicle poètic és l'héroe mateix, en les seues aventures allumenant el seu caràcter i personalitat.[46][47] L'èpic Marko va tindre una esperança de vida de trescents anys; els héroes dels sigles XIV i XVI que apareixen com els seus companyers inclouen a Miloš Obilić, Relja Krilatica, Vuk el Dragó Ardent i Janko Sibinjanin i el seu nebot, Banović Sekula.[48] Molt pocs fets històrics sobre Marko es poden trobar en els poemes, pero reflectixen la seua conexió en la desintegració de l'Imperi serbi i el seu vassallage als otomans.[46] Estaven composts per poetes anònims serbis durant l'ocupació otomana del seu país. Segons el eslavista nortamericana George Rapall Noyes, ells «combinen el pathos tràgic en la comèdia casi obscena de la manera digna d'un dramaturc isabelí».[45]

Man seated under a tree bowing a musical instrument, surrounded by listeners
Un cantant herzegoví en una guzla (dibuix de 1823). Els poemes èpics serbis eren cantats i acompanyats a sovint per este instrument tradicional.

La poesia èpica sèrbia està d'acort que el rei Vukarin era el seu pare. La seua mare en els poemes és Jevrosima, germana del vaivoda Momčilo, el senyor de la fortalea de Pirlitor (en el mont Durmitor en la Antiga Hercegovina). Momčilo és descrit com un home d'immens tamany i força en atributs màgics: en un cavall alat i un sabre en ulls. El rei ho va assessinar en l'ajuda de la jove esposa del vaivoda, Vidosava, a pesar de l'intent de sacrifici la seua germana per a salvar-ho. En lloc de casar-se en la viuda (el pla original), Vukašin va matar a la traïcioner dòna. Va portar a Jevrosima de Pirlitor a la seua ciutat capital, Skadar, i es va casar en ella d'acort en el consell del moribunt Momčilo. Ella li va donar dos fills, Marko i Andrijaš, i el poema que relata estos events diuen que Kraljević s'assemblava al seu tio.[49] Este personage èpic correspon històricament en el bandoler i mercenari búlgar Momchil, que estava al servici de l'emperador serbi Dušan; que després es va convertir en déspota i va morir en la batalla de Periteorion en 1345.[50] Segons un atre relat, Marko i Andrijaš varen ser criats per una veela (nimfa eslava de les montanyes) casada en el rei Vukašin depuix que este l'haguera capturat prop d'un llac i li llevara les ales per a que no poguera escapar.[51]

A mesura que Marko creixia, es va tornar impetuós; el seu pare va dir una volta que no tenia control sobre el seu fill, que anava a on volia, bevia i barallava. Es va convertir en un home gran, fort, en un aspecte aterrador, que també era algo còmic. Portava una gorra de pell de llop calat que cobrien els seus ulls obscurs, un bigot negre que era del tamany d'una ovella de sis mesos d'edat, i la seua capa era de pell de llop tupit. Tenia un sabre d'acer domasquí oscilant en la seua cintura, i una llança penjada a l'esquena. El seu maça pesava 66 okas (85 quilograms (187 lliures) i la penjava en el costat esquerre de la cadira de montar, equilibrada per una bota de vi ben plena en el costat dret de la cadira de montar. Kraljević va derrotar a una série de campeons davant difícils circumstàncies.[46][47]

L'inseparable acompanyant de l'héroe és el seu poderós cavall pinte parlant Šarac. Marko sempre compartia en ell el seu vi a parts iguals.[47] El cavall podia botar l'altura de tres llances i la llongitut de quatre cap a davant, lo que va permetre a Marko capturar a la perillosa i sigilosa veela Ravijojla. Ella es va convertir en la seua germana de sanc i va prometre ajudar-li quan estiguera en greus destrets. Quan Ravijojla li va ajudar a matar al monstruós Musa Kesedžija de tres cors (que casi li venç), es va apenar per haver matat a un home millor que ell.[52][53]

El Príncip Marko i Musa Kesedžija, pintura de Vladislav Titelbah (1900). Marko és el personage de la dreta.

Marko és retratat com un protector dels dèbils i indefensos, un lluitador contra els agressors turcs i l'injustícia en general. Era un guardià idealisat de les normes patriarcals i naturals: en un campament militar turc, va decapitar al turc que va matar deshonrosament al seu pare. Va abolir el tribut sobre el matrimoni en matar al tirà que ho havia impost a la població de Kosovo. Va salvar la filla del sultà d'un matrimoni no desijat despuix que esta li pregara ajuda. Va rescatar a tres vaivodas serbis (els seus germans de sanc) d'una masmorra i va ajudar als animals en perill. Marko era un salvador i benefactor de les persones, i un promotor de la vida; «El Príncip Marko és recordat com un dia bell en l'any».[46]

La característica de Marko Kraljević era la seua veneració i amor per la seua mare, Jevrosima; a sovint buscava el seu consell, fins i tot si estos anaven en contra dels seus propis desijos. Ella vivia en el seu fill en la seua mansió de Prilep, la seua estrela polar que ho guiava alluntant-ho del mal cap al ben i en el camí del perfeccionament moral i les virtuts cristianes.[54] L'honestitat i el valor moral de Marko són dignes de menció en un poema en el que era l'única persona que coneixia el testament del fallit Dušan sobre el seu hereu. Marko es va negar a estar a favor dels pretenents, el seu pare i els seus tios. Seguint la voluntat del fallit emperador va nomenar al fill d'est, Uroš, com a hereu al tro de Sèrbia. Açò casi li va costar la vida, ya que el seu pare va tractar de matar-ho.[47]

Marko és també representat com un lleal vassall del sultà otomà, combatent per a protegir el potentat i el seu imperi dels figitius. Quan era convocat pel sultà, participava en les campanyes militars turques.[46] Fins i tot en esta relació, no obstant, la personalitat i el sentit de dignitat de Kraljević eren evidents. Ocasionalment incomodava al sultà, i les reunions entre ells en general terminaven aixina:[47]

Цар с' одмиче, а Марко примиче,
Док доћера цара до дувара;
Цар се маши у џепове руком,
Те извади стотину дуката,
Па их даје Краљевићу Марку:
"Иди, Марко, напиј ми се вина."[55]

El sultà caminava i Marko ho seguia,
Portant-ho fins i tot fins a una paret;
En eixe moment el sultà va posar la mà en la bojaca
I va traure cent ducats,
I li'ls va donar a Kraljević Marko.
«Anem, Marko», va dir ell, «ompli't de vi».[56]

La fidelitat de Marko era combinada en la noció de que el sirvent era més que el seu senyor, com els poetes serbis presentaven als seus conquistadors. Este doble aspecte de Marko pot explicar la seua condició heròica; per als serbis era «l'orgullós símbol expressiu de l'esperit increbantable que va viure a pesar del desastre i la derrota», segons el traductor de poemes èpics serbis David Halyburton Low.[47]

En batalla, Marko utilisava no solament la seua força i destrea, sino l'astúcia i l'engany. A pesar de les seues qualitats extraordinàries no és representat com un superhéroe o un deu, sino com un home mortal. Tenia oponents que ho superaven en valor i força. En ocasions era caprichós, malhumorat o cruel, pero les seues traces predominants eren l'honestitat, la llealtat i la bondat fonamental.[47]

En la seua apariència i comportament còmic, i la seua observació en detriment dels seus oponents, Marko és el personage més humorística en la poesia èpica sèrbia.[46] Quan un moro ho va colpejar en una maça, va dir entre rialles, «¡O valent negre moro! ¿Estàs chancejant o colpejant en sério?»[55] Jevrosima va aconsellar al seu fill una volta que cessara les seues aventures sanguinoses i llaurara els camps en el seu lloc. Va obedir d'una manera humorística, llaurant els camins del sultà en lloc dels camps.[47] Un grup de geníssers turcs en tres paquets d'or varen cridar que es detinguera de fer això. Els va advertir de mantindre's alluntats de les regates, pero ràpidament es va cansar d'argumentar:

Диже Марко рало и волове,
Те он поби Турке јањичаре,
Пак узима три товара блага,
Однесе их својој старој мајци:
"То сам тебе данас изорао."[57]

Va balancejar la rodera i els bous en l'alt,
I va matar en ella als geníssers turcs.
Després va prendre les tres càrregues d'or,
I les va portar a la seua mare,
«He aquí», va dir ell, «lo que he llaurat per a vosté el dia de hui».[58]
La mort del Príncip Marko, pintura de Novak Radonić (1848).

Marko tenia trescents anys i va cavalcar sobre Šarac, que tenia cent xixanta anys, per la vora de la mar cap al mont Urvina quan una veela li va dir que anava a morir. Kraljević després es va inclinar sobre un pou i no va vore cap reflex de la seua cara en l'aigua; la hidromància va confirmar les paraules de la veela. Va matar a Šarac per a lo que els turcs no ho usaren per a treballs domèstics, i va donar al seu volgut companyer un bon sepeli. Va trencar la seua espasa i la seua llança, i va tirar la seua maça en alta mar abans de gitar-se a morir. El seu cos va ser encontrat sèt dies més tart pel abat Got i el seu diaca, Isaija. Got va portar el seu cos al Mont Athos, i ho va enterrar en el monasteri d'Hilandar en una tomba sense nom.[59]

En la poesia èpica búlgara i macedoni

La gorga de Demir Kapija, en la República de Macedònia, que Marko hauria creat en un colp de la seua espasa.

«Krali Marko» ha segut un dels personages més populars del folclor búlgar durant sigles.[60]Els contes èpics búlgars en general (i aquells sobre Marko en particular) semblen provindre de la partix suroest de la regió búlgara, principalment en l'actual República de Macedònia.[61] Per lo tant, els contes són també partix de l'herència ètnica de l'actual Macedònia.

Segons llegenda local la seua mare va ser Evrosiya (Евросия), germana del vaivoda búlgar Momchil (que va governar un territori en les montanyes Ródope). Durant el seu naiximent varen aparéixer tres narecnitsi (fades enchiseres), predient que anava a ser un héroe i reemplaçaria al seu pare (el rei Vukašin). Quan el rei va sentir açò, va tirar al seu fill en una cistella al riu per a desfer-se d'ell. Una samodiva cridada Vila els va trobar i li'l va portar, convertint-se en la seua mare adoptiva. Degut a que Marko va beure la llet de la samodiva, va adquirir poders sobrenaturals i es va convertir en un lluitador per la llibertat de Bulgària contra els turcs. Tenia un cavall alat cridat Sharkolia i una germanastra, Gyura. Les llegendes búlgares incorporen fragments de la mitologia i les creències paganes, encara que l'èpica de Marko va ser creada tardanament com en els sigles XIV i XVIII. Entre les cançons èpiques búlgares, les cançons sobre Krali Marko són comunes i crucials.[62][63]Els folcloristes búlgars que arrepleguen estes històries inclouen a l'educador Trayko Kitanchev (en la regió de Resen de Macedònia occidental) i Marko Cepenkov de Prilep (en tota la regió).[64]

En les llegendes

Les llegendes dels eslaus meridionals sobre Kraljević Marko o Krali Marko es basen principalment en mits molt més antics que l'històric Marko. Diferix en la llegenda dels poemes populars; en algunes zones va ser imaginat com un jagant que caminava pas a pas en els tossals, en el seu cap tocant els núvols. Es dia que havia ajudat a Deu per a donar forma a la terra, i va crear la gola del riu en Demir Kapija («Porta de Ferro») en un colp del seu sabre. Açò va drenar la mar que cobria les regions de Bitola, Mariovo i Tikveš en Macedònia, fent-los habitadores. Despuix de formar la terra, Marko arrogantment va fer de la seua força. Deu ho mane a deixar una bossa tan pesada com la terra en un camí; quan va tractar d'alçar-la, va perdre la seua força i es va convertir en un home comú i corrent.[65]

Les llegendes també diuen que va adquirir la seua força despuix de ser alletat per una veela. El rei Vukašin ho va tirar a un riu perque no se li semblava, pero el chiquet va ser salvat per un bouer (que ho va adoptar, i era alletat per una veela). En atres relats, Marko era un pastor (o bouer), que va trobar els fills d'una veela perduts en un mont, i els va protegir contra el sol (o els va donar aigua). Com recompensa la seua mare ho va alletar tres voltes, i va poder alçar i llançar una gran roca. Una versió istriana conte que Marko va fer una ombra per a dos serps, en lloc dels chiquets. En una versió búlgara, cadascun de les tres tragallades de llet que va succionar del pit de la nimfa es va convertir en una serp.[65]

Marko és associat en grans blocs solitaris i clavills en les roques; es diu que els blocs eren tirats per ell des d'un tossal, i els clavills eren les seues chafades (o les chafades dels caixcos del seu cavall).[65] També esta relacionat en les característiques geogràfiques tals com a tossals, valls, penya-segats, coves, rius, rieres i arboredas, que va crear o en lo que va fer alguna cosa memorable. A sovint porten el seu nom, i hi ha molts topònims—des d'Istria en l'oest fins a Bulgària en l'est—que deriven del seu nom.[66] En les històries búlgara i macedoni, Marko tenia una germana igual de forta en qui competia en el llançament de pedres.[65]

En algunes llegendes, el seu cavall maravella era un regal d'una veela. Una història sèrbia conte que estava buscant un cavall que poguera aguantar-ho. Per a provar al corser, ho agarrava per la coa i ho onejava sobre el seu muscle. En vore un potro pinte malalt propietat d'alguns carreters, ho va agarrar per la coa, pero no va poder moure's. Va comprar (i va curar) al potro, i ho va cridar Šarac. Es va convertir en un cavall molt poderós i companyer inseparable de l'héroe.[67] Una llegenda macedoni diu que Marko, seguint el consell d'una veela, va capturar a un cavall malalt en una montanya i ho va curar. Dels pegats en costres en la pell del cavall varen créixer pèls blancs, i es va convertir en un pinte.

Segons la tradició popular Marko mai va morir; viu en una cova, en un cau cobert de verdet o en una terra desconeguda.[65] Una llegenda sèrbia relata que es va enfrontar una volta en una batalla en la que tants hòmens varen morir que els soldats (i els seus cavalls) varen nadar en sanc. Va alçar les seues mans cap al cel i va dir: «¿Oh Deu, qué faré ara?» Deu es apiadà d'ell, i ho transporte a una cova (a on va afonar el seu sabre en una roca i es va quedar dormit). Havent molt verdet en la cova; Šarac li'l menjava a poc a poc, mentres que el sabre emergia llentament de la roca. Quan el sabre es vera completament i el seu cavall terminara en el verdet, Marko despertarà i tornarà a entrar en el món.[67] Alguns supostament ho varen vore despuix de descendir en un pou profunt, a on viu en una gran casa en front de la qual veu a Šarac. Uns atres ho varen vore en una terra lluntana, vivint en una cova. Segons la tradició macedoni va beure del «aigua de les àguiles», lo que li va fer immortal; i està en Elías en el cel.[65]

Marko en la cultura moderna

Retrate de Marko per Mina Karadžić, al voltant de 1850.
Estàtua eqüestre de Marko per Ivan Emštrović en un billet de 50 dinars yugoslav.

Durant el sigle XIX, Marko Kraljević va ser objecte de vàries dramatisació. En 1831 el drama hongarés Príncip Marko, possiblement escrit per István Balog, es va realisar en Buda i en 1838, el drama hongarés Príncip Marko: Gran Héroe de Sèrbia per Celesztin Pergő va ser posada en escena en Llaureu.[68] En 1848 Jovan Sterija Popović va escriure la tragèdia El Somi del Príncip Marko, en la qual la llegenda del Marko dorment és el seu motiu central. Petar Preradović va escriure el drama Kraljević Marko, que glorifica la força dels eslau meridionals. En 1863 Francesco dall'Ongaro va presentar el seu drama italià, La Resurrecció del Príncip Marko.[68]

De totes les figures èpiques o històriques sèrbies, Marko és considerat com la major inspiració per als artistes visuals;[69] una monografia sobre el tema enumera a 87 autors.[70] Els seus més antigues representacions conegudes són frescs del sigle XIV en els monasteris de Marko i Prilep.[71] Un dibuix de Mrnjavčević del sigle XVIII es troba en els Evangelis de Čajniči, un manuscrit medieval pertanyent a una iglésia ortodoxa sèrbia en Čajniči, en la regió de Bòsnia oriental. El dibuix és simple, únic en la descripció de Marko com un sant i reminiscència en relleus stećci.[72][73] Vuk Karadžić va escriure que durant la seua infància va vore una pintura seua portant un bou sobre la seua esquena.[67]

Les litografia de Marko Mrnjavčević del sigle XIX varen ser fetes per Anastas Jovanović, Ferdo Kikerec i uns atres. Els artistes que varen pintar a Kraljević durant eixe sigle inclouen a Mina Karadžić, Novak Radonić i Đura Jakšić.[73][74][75] Els artistes del sigle XX inclouen a Nadeždona Petrović, Mirko Rački, Uroš Predić i Palla Jovanović.[76][77][78] Una escultura de Marko montat en Šarac per Ivan Emštrović es va reproduir en un billet i sagell yugoslau.[79] Els ilustradors moderns que ho tenen com tema inclouen a Alexander Key, Aleksandar Klas, Zuko Džumhur, Vasa Pomorišac i Bane Kerac.[70]

Els motius artístics de les múltiples obres sobre Marko són: Marko i Ravijojla, Marko i la seua mare, Marko montant a Šarac, Marko disparant una flecha, Marko llaurant els camins, el combat entre Marko i Musa i la mort de Marko.[80] Ademés, varis artistes han tractat de produir un retrat realiste del verdader basant-se en les seues frescs.[71] En 1924 la cerveseria de Prilep va introduir una cervesa llaugera cridada Krali Marko.[81]

Notes

  1. ↑ El nom de la família «Mrnjavčević» no es menciona en les fonts contemporànees, ni qualsevol atre llinage associat a esta família. La font antiga més coneguda que menciona el nom de «Mrnjavčević» és Ruvarčev Rodoslov «La genealogia de Ruvarac», escrit entre 1563 i 1584. No se sap si va ser introduïda en la Genealogia d'alguna font anterior, o de la poesia i tradició popular.[4]
  2. ↑ Este llibre llitúrgic, adquirit en el sigle XIX pel coleccioniste rus Aleksey Khludov, és preservat actualment en el Museu Estatal d'Història de Rússia.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Fostikov 2002, pàg. 49-50.
  2. ↑ Orbini 1968, p. 116.
  3. ↑ 3,0 3,1 Fine 1994, pàg. 362-363.
  4. ↑ Rudić 2001, p. 96.
  5. ↑ 5,0 5,1 Fine 1994, p. 323.
  6. ↑ Stojanović 1902, p. 37.
  7. ↑ Fine 1994, p. 288.
  8. ↑ Fine 1994, p. 335.
  9. ↑ Mihaljčić 1975, p. 51.
  10. ↑ Ćorović 2001, Распад Српске Царевине.
  11. ↑ Mihaljčić 1975, p. 77.
  12. ↑ Šuica 2000, p. 15.
  13. ↑ Fine 1994, p. 358.
  14. ↑ Fine 1994, p. 345.
  15. ↑ Šuica 2000, p. 19.
  16. ↑ Mihaljčić 1975, p. 83.
  17. ↑ Miklošič 1858, p. 180, № CLXVII.
  18. ↑ Fajfrić 2000, Први Котроманићи.
  19. ↑ Šuica 2000, p. 20.
  20. ↑ 20,0 20,1 Jireček 1911, p. 430.
  21. ↑ 21,0 21,1 Theiner 1860, p. 97, № CXC.
  22. ↑ Theiner 1860, p. 97, № CLXXXIX.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 Mihaljčić 1975, pàg. 170-171.
  24. ↑ 24,0 24,1 Mihaljčić 1975, p. 137.
  25. ↑ 25,0 25,1 Fine 1994, p. 377.
  26. ↑ Ćorović 2001, Маричка погибија.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 Fine 1994, pàg. 379-382.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 Mihaljčić 1975, p. 168.
  29. ↑ Šuica 2000, pàg. 35-36.
  30. ↑ Šuica 2000, p. 42.
  31. ↑ Fostikov 2002, p. 51.
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 Mihaljčić 1975, pàg. 164-165.
  33. ↑ 33,0 33,1 Stojanović 1902, pàg. 58-59.
  34. ↑ Mihaljčić 1975, p. 166.
  35. ↑ Mihaljčić 1975, p. 181.
  36. ↑ Šuica 2000, pàg. 133-136.
  37. ↑ 37,0 37,1 37,2 Mandić 2003, pàg. 24-25.
  38. ↑ Mihaljčić 1975, p. 183.
  39. ↑ Mihaljčić 1975, p. 220.
  40. ↑ Fine 1994, p. 393.
  41. ↑ 41,0 41,1 Fine 1994, pàg. 408-411.
  42. ↑ 42,0 42,1 Fostikov 2002, pàg. 52-53.
  43. ↑ 43,0 43,1 Fine 1994, p. 424.
  44. ↑ Konstantin 2000, О погибији краља Марка и Константина Драгаша.
  45. ↑ 45,0 45,1 Noyes 1913, Introduction.
  46. ↑ 46,0 46,1 46,2 46,3 46,4 46,5 Deretić 2000, Епска повесница српског народа.
  47. ↑ 47,0 47,1 47,2 47,3 47,4 47,5 47,6 47,7 Low 1922, The Marko of the Ballads.
  48. ↑ Popović 1988, pàg. 24-28.
  49. ↑ Low 1922, The Marriage of King Vukašin.
  50. ↑ Ćorović 2001, Стварање српског царства.
  51. ↑ Bogišić 1878, pp. 231-232.
  52. ↑ Low 1922, Marko Kraljević and the Vila.
  53. ↑ Low 1922, Marko Kraljević and Musa Kesedžija.
  54. ↑ Popović 1988, pàg. 70-71.
  55. ↑ 55,0 55,1 Karadžić 2000, Марко Краљевић познаје очину сабљу. Erro en la cita: Etiqueta <ref> no válida; el nombre «Karadžić1» está definido varias veces con contenidos diferentes
  56. ↑ Low 1922, p. 73.
  57. ↑ Karadžić 2000, Орање Марка Краљевића.
  58. ↑ Low 1922, Marko's Ploughing.
  59. ↑ Low 1922, The Death of Marko Kraljević.
  60. ↑ Para més informació, lligga Plantilla:Cita lliure
  61. ↑ Mihail Arnaudov. . Archivat des d'el original, el 15 d'octubre de 2007.
  62. ↑ The River Danube in Balkan Slavic Folksongs, Ethnologia Balkanica (01/1997), Burkhart, Dagmar; Issue: 01/1997 , pp. 53-60
  63. ↑ A History of Macedonian Literature 865-1944, Volume 112 of Slavistic Printings and Reprintings, Charles A. Moser, Publisher Mouton, 1972.
  64. ↑ Прилеп; зап. Marko Cepenkov (СбНУ 2, с. 116-120, № 2 - "Марко грабит Ангелина").
  65. ↑ 65,0 65,1 65,2 65,3 65,4 65,5 Radenković 2001, pàg. 293-297.
  66. ↑ Popović 1988, pàg. 41-42.
  67. ↑ 67,0 67,1 67,2 Karadžić 1852, pàg. 345-346.
  68. ↑ 68,0 68,1 Šarenac 1996, p. 26.
  69. ↑ Šarenac 1996, p. 6.
  70. ↑ 70,0 70,1 Šarenac 1996, p. 2.
  71. ↑ 71,0 71,1 Šarenac 1996, p. 5.
  72. ↑ Momirović 1956, p. 176.
  73. ↑ 73,0 73,1 Šarenac 1996, p. 27.
  74. ↑ Šarenac 1996, p. 44.
  75. ↑ Šarenac 1996, p. 45.
  76. ↑ Šarenac 1996, p. 28.
  77. ↑ Šarenac 1996, p. 24.
  78. ↑ Šarenac 1996, p. 46.
  79. ↑ Šarenac 1996, p. 33.
  80. ↑ Šarenac 1996, pàg. 6-14.
  81. ↑ Prilep Brewery (ed.): . Consultat el 8 de juliol de 2016.

Bibliografia

  • Fostikov, Aleksandra (2002), Историјски часопис, Istorijski institut, Belgrat, 0350-0802
  • Bogišić, Valtazar (1878), Народне пјесме: из старијих, највише приморских записа, Internet Archive
  • Ćorović, Vladimir (2011), Историја српског народа, Proyecto Rastko
  • Deretić, Jovan (2000), Кратка историја српске књижевности, Proyecto Rastko
  • Fajfrić, Željko (2000), Котроманићи, Proyecto Rastko
  • Fine, John Van Antwerp (1994), The Late Medieval Balkans: A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquest, University of Michigan Press
  • Fostikov, Aleksandra (2002), Историјски часопис, Istorijski institut
  • Jireček, Konstantin Josef (1911), Geschichte der Serben, Internet Archive
  • Karadžić, Vuk Stefanović (1852), Српски рјечник, У Штампарији Јерменскога манастира
  • Karadžić, Vuk Stefanović (2000), Српске народне пјесме, Proyecto Rastko
  • Constantí el Filòsof (2000), Житије деспота Стефана Лазаревића, Proyecto Rastko
  • Low, David Halyburton (1922), The Ballads of Marko Kraljević, Internet Archive
  • Mandić, Ranko (2003), Kraljevići Marko i Andreaš, Serbian Numismatic Society
  • Mihaljčić, Rade (1975), Крај Српског царства, Srpska književna zadruga
  • Miklošič, Franc (1858), Monumenta serbica spectantia historiam Serbiae Bosnae Ragusii, Internet Archive
  • Momirović, Petar (1956), Stari rukopisi i štampane knjige u Čajniču, Zavod za zaštituspomenika kulture
  • Noyes, George Rapall (1913), Stari rukopisi i štampane knjige u Čajniču, Internet Sacred Text Archive
  • Orbini, Mavro (1913), Краљевство Словена, Srpska književna zadruga
  • Popović, Tatyana (1988), Prince Marko: The Hero of South Slavic Epics, Syracuse University Press
  • Radenković, Ljubinko (2001), Словенска митологија: Енциклопедијски речник, Zepter Book World
  • Rudić, Srđan (2001), Историјски часопис, Istorijski institut
  • Stojanović, Ljubomir (1902), Стари српски записи и натписи, Academia de las Artes y de las Ciencias de Serbia
  • Šarenac, Darko (1996), Марко Краљевић у машти ликовних уметника, BIPIF
  • Šuica, Marko (2000), Немирно доба српског средњег века: властела српских обласних господара, Službeni list SRJ
  • Theiner, Augustin (1860), Vetera monumenta historica Hungariam sacram illustrantia, Internet Archive
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Marko_Mrnjavčević&oldid=105468»