Diferència entre les revisions de "Colegiata de Santa Maria de Gandia"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Llínea 1: Llínea 1:
 
La '''Colegiata de Santa Maria de Gandia''', també coneguda com '''la Seu''', és una església [[arquitectura gòtica|gòtica]] de [[Gandia]], en orígens en la reconquista del que seria la ciutat, i sobretot a l'impuls que donaren els ducs reals i després [[els Borja]] a la seua construcció, que després de successives reconstruccions i engrandiments, pero també pèrdues ocasionades per diferents conflictes, deu l'aspecte actual.
 
La '''Colegiata de Santa Maria de Gandia''', també coneguda com '''la Seu''', és una església [[arquitectura gòtica|gòtica]] de [[Gandia]], en orígens en la reconquista del que seria la ciutat, i sobretot a l'impuls que donaren els ducs reals i després [[els Borja]] a la seua construcció, que després de successives reconstruccions i engrandiments, pero també pèrdues ocasionades per diferents conflictes, deu l'aspecte actual.
  
−
El temple se situa a la Plaça Major, la frontera sur recau a la plaça dels Apòstols, de la [[Gandia]].
+
El temple se situa en la Plaça Major, la frontera sur recau a la plaça dels Apòstols de [[Gandia]].
  
 
== Història ==
 
== Història ==

Revisió de 15:14 5 jun 2013

La Colegiata de Santa Maria de Gandia, també coneguda com la Seu, és una església gòtica de Gandia, en orígens en la reconquista del que seria la ciutat, i sobretot a l'impuls que donaren els ducs reals i després els Borja a la seua construcció, que després de successives reconstruccions i engrandiments, pero també pèrdues ocasionades per diferents conflictes, deu l'aspecte actual.

El temple se situa en la Plaça Major, la frontera sur recau a la plaça dels Apòstols de Gandia.

Història

A finals del segle XIV el duc Alfons el Vell inicia la construcció d'una església major. D'esta primera església provenen les escultures de l'Apostolat, obra Joan i Pere Llobet destinat a la decoració del frontispici de la frontera de ponent.[1] D'estes figures, datades del 1387, se'n conserven quatre al MNAC, són sant Pau, sant Lluc, sant Joan Evangelista i sant Mateu.[2] Atres tres figures es guarden al Museu danés d'Art i Disseny o Kunstindustrimuseet de Copenhaguen, són un sant Pere, un sant Jaume i una atra identificada en sant Bartomeu apòstol.[1]

Cap a l'any 1417, estant al cap del ducat Alfons el Jove, s'inicia la construcció d'un nou temple, pero la seua mort la paralisà. D'esta época dataria la portada lateral gòtica de santa Maria o del Mercat, obra de Joan Franch, molt semblant a la portada del capítul de la catedral de València.

A finals del segle XV i ya en els Borja com a nous senyors, la duquesa Maria Enríquez va reemprendre l'ampliació i enriquiment del temple, conseguint d'Aleixandre VI una bula que elevava la parròquia de santa Maria en l'actual Col·legiata, fet que ocorregué el 26 d'octubre de 1499. El 7 de febrer de l'any 1500 entraven solemnement a la Colegiata les restes dels ducs Pere Lluís i Joan Borja, dutes des de l'església de Santa Maria del Popolo de Roma. La cerimònia fon curiosament preparada per la viuda dels dos germans i duquesa regent Maria Enríquez, per tal que foren soterrats a la tomba enfront de l'altar de l'església (segons l'acta notarial de Lluís Erau[3]). Així entre 1500 i 1507[4] el temple quedà conclòs en quatre trams més a la nau i la frontera dels peus, la Porta dels Apòstols com a remat final de l'ampliació promoguda per ella.

L'estil d'esta porta estaria a cavall entre l'últim gòtic i un primerenc renaiximent. La seua realisació, o almenys els seu disseny, es podria adscriure a Pere Compte o al seu círcul, per la seua similitut formal (a pesar del seu estat) en les portades de la Llonja de València o del Monasteri de la Trinitat. L'atribució a Compte o a algú del seu círcul ve reforçada per la seua presència a Gandia el març de 1498 realisant una visura de l'obra feta per l'obrer de vila Bernat Puig al monasteri de Santa Clara[5], edifici que, com la colegiata, també estava sota la protecció de la duquesa Maria Enríquez; a més que hi treballaren directament mestres del círcul de Compte, com Joan Trilles (el setembre de 1490 hi ha documentat un pagament a Trilles de 40 lliures[5]). La decoració i les escultures és obra del taller dels Forment, Pau i els seus fills Onofre i Damià. També sota el mecenage de la duquesa es pintà el retaule dels Set Goigs obra de Paolo de San Leocadio pel que fa a la pintura, i de Damià Forment pel que fa a la talla i escultura.

Durant el segle XVI es conclogué la segona fase del campanar (encara que la torre es va ensulsiar en acabar el segle per un terratrémol i ha patit diverses reformes a la llarga dels segles per este mateix motiu). També es construí el cor, i es feren obres de reparació i sanejament a l'església, entre les quals destaquen les fetes als contraforts vells, que s'enderrocaren i es reconstruïren. A més s'hi feren obres al cementeri i es va obrir una porta a la cinquena capella pel nord.

A inicis del segle XVII s'enllosà l'església pel mestre picapedrer Felip Pérez, i s'acabaren algunes obres com la sala de l'archiu (situada sobre l'última capella del costat de l'Evangeli), la sala capitular i el presbiteri. Este últim s'enlluerní en una decoració neoclàssica i Nofre Trotonda presentà un proyecte de renovació de l'interior de l'església en el mateix estil.[6] Esta proposta de reforma classicista va començar a a l'església en l'enderrocà de la capella de Sant Pasqual per a fer un Transagrari en accés pels dos costats del retaule major, a càrrec de Nofre Trotonda. va seguir en el campanar, que es va reconstruir per estar en ruïnes des del primer cos, obra també a càrrec de Trotonda feta entre 1756 i 1766. Del proyecte de Trotonda, llec del propenc Monasteri de Sant Jeroni de Cotalba, de renovació de 1783 només es conseguix enlluir l'apsis com hem dit abans, i no es continua per les dificultats tècniques a la nau i econòmiques, detenint-se la reforma. Es consultà a l'Acadèmia i es rep un nou proyecte Vicent Marzo, els seu president, el 1796, pero tot i així no es seguix avant.

Interior de la Seu

L'any 1836 en la desamortisació va ser confiscat el patrimoni colegial i el temple serví de parròquia, no tornaria a tindre el títul de Col·legiata fins el juny de 1911. El 6 de juny de 1931 fon declarada Monument Històric Nacional. El 2 d'agost de 1936 la colegiata es crema i es saquejada, reduint a cendra gran part del seu patrimoni, com el retaule de Paolo de San Leocadio i Damià Forment, les estàtues de la Porta dels Apòstols o la destrucció de la capçalera.

Passada la guerra, el 1941 la Dirección General de Regiones Devastadas va escomençar un proyecte de Reconstrucció , elaborat per Pablo Soler i Vicente Valls.[7] Aquest pla pretenia obrir l'església al culte i dotar-la d'un nou apsis i els locals necessaris per a la parròquia. Aixina, el 1946 en la capçalera a mig acabar i l'interior tancat es reobrí al cult. Més tart es construí una desmesurada capella de la Verge dels Desamparats adossada al costat esquerre de la nau i quasi de la mateixa altura i carregant sobre els vells contraforts, edifici que només s'explica dins del context de la posguerra i de fervor marià. La direcció de Belles Arts va intervindre i va paralisar les obres, ya quasi acabades l'any 1959, i posteriorment (1968-1972) a enderrocar-la, iniciant al mateix temps una restauració del mur nort baix les directrius d'Alejandro Ferrant.

En els últims temps s'ha procedit, be que lentament i sense continuïtat, a la seua restauració. L'any 1982 es va restaurar parcialment la capella 7 i la Porta de santa Maria. El 1993 s'encarrega un Estudi Previ i plans generals, davant la desconeixença general sobre el temple i les seues patologies. El 1995 s'inicia una campanya de conscienciació davant de l'estat de l'església, llavors es forma els Amics de la Seu, més tart fundació dedicada a la protecció i apreciació de l'edifici, editant el 2002 el Llibre de la Seu (La Seu de santa Maria de Gandia, Ed. Amics de la Seu, Gandia 2002). El 1999 es restauraren les cobertes. L'any 2003 es restaura la Porta dels Apòstols, colocant-se rèpliques de les escultures originals, obra de Ricardo Rico [8] i Jose Esteve Edo.[9] Durant els anys 2008 i 2009 es procedix a la restauració de les voltes i l'interior.[10]

Descripció

Porta dels Apòstols

La Colegiata de Gandia és una església de gòtic valencià[11] en una sola nau de 14,50 metros de llum, en nou trams, huit capelles laterals situades entre els contraforts, coberta en voltes de creueria de gran pendent (fins a 20,50 m.) i sostre recolzat directament sobre la plementeria.

La capella major era de planta quadrada (possiblement una construcció anterior reaprofitada[4]) fon enderrocada entre setembre i decembre del 1936 i només queden fotos. De grans proporcions (7x7 m.) i coberta en voltes de creueria es situava a la capçalera després d'un arc toral obert en la paret frontal de la nau, posteriorment ha sigut reconstruïda en forma poligonal.

El recreiximent exterior dels contraforts sobre la frontera principal, la que recau a la plaça de l'Ajuntament, sobreïxen uns 60 cm. del mur de tancament de les capelles laterals, característica que els dona una esveltesa major. Estos recreiximents en forma de grans modillons ya es donaren en atres esglésies cistercenques i esglésies catalanes i aragoneses, pero en cap cas arriben a l'important volum de Gandia. Una atra característica destacable del temple és la seua unitat constructiva, a pesar del seu llarc procés constructiu.

La Porta dels Apòstols està formada per una successió d'arcs apuntats formats per tres peces de carreus en els laterals i dovelles, en dos portes. Degué tindre una teulada chicoteta per a protegir-la de la pluja, com apareix en gravats i fotografies més antics. S'han colocat unes rèpliques de les escultures substituint les desaparegudes, a uns 1,5 m. del terra i que representen a una Mare de Deu en el Chiquet (al mainell), els dos apòstols Sant Pere i Sant Pau als costats, al timpà hi ha un Deu Pare de 1,90 m. flanquejat pels arcàngels sant Miquel i sant Gabriel. Sobre el dintell de les dos portes està l'escut dels Borja-Enríquez. Dalt la portada existix una gran rosassa de 4,20 m i decoració flamígera, i a banda i banda, dos làpides commemoratives en lletres romanes, i no gòtiques, signe de modernitat.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Sobre les escultures d'apòstols procedents de Santa Maria de Gandia
  2. ↑ Image de les quatre estàtues expostes en el MNAC
  3. ↑ Archivo Histórico Nacional, Protocol Lluís Erau, llig 1123-2
  4. ↑ 4,0 4,1 A. Zaragozá i M. Gómez-Ferrer, Pere Compte. Arquitecte, València, 2007, p. 172, ISBN 978-84-4824552-8
  5. ↑ 5,0 5,1 A. Zaragozá i M. Gómez-Ferrer, Pere Compte. Arquitecte, València, 2007, p. 174, ISBN 978-84-4824552-8
  6. ↑ VIDAL LORENZO, C., Gandia des de la Seu. Una mirada al passat, pàg. 26
  7. ↑ ICARO, Patrimonio Monumental:Intervenciones recientes, La Seu Colegiata de Gandia, pàg. 172
  8. ↑ http://www.ricardoricoescultor.com
  9. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
  10. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
  11. ↑ ICARO, Patrimonio Monumental:Intervenciones recientes, La Seu Colegiata de Gandia, pàg. 166

Bibliografia

  • AGUILAR, I. i MUT, F., Iglesia Colegiata de santa maría, Catálogo de monumentos y conjuntos de la Comunidad Valenciana, pàg- 438-444, Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana, València 1983.
  • AA. VV. coord. A. Herrero, La Seu de santa Maria de Gandia, Ed. Amics de la Seu, Gandia 2002
  • CAMARENA, J. Colección de Documentos para la historia de Gandí y su Comarca, Gandia 1959-1961.
  • CAMPS, C., CARDONA, J. i RUIZ, E., Informe de la intervención arqueológica en la capilla de San Martín de la Colegiata de Gandía, València 2000.
  • COMPANY, X., La colegiata de Gandía, fullet, Bancaixa, 1992.
  • DE LEÓN, A., Guía del palacio Ducal y de otros insignes recuerdos de los Borjas en la ciudad de Gandía, València 1926.
  • ESCRIVÁ, A., Instituciones de Gandía II: La Insigne Colegiata de Gandía, Gandia 1990.
  • Estatutos de la santa e Insigne Colegiata de Gandía, Tipograia Moderna, A. de Miguel Gimeno, València 1924.
  • FRAMIS, M. i PELLICER, V., "Documents per a la seua evolució constructiva i la seua projecció religiosa i social", La Seu Col·legiata de Santa Maria de Gandia, tom II, Associació "Amics de la Seu", Gandia 2002.
  • GARCÍA, V. "Culto y rito", La Seu Col·legiata de Santa María de Gandía, tom I, pàg. 193-249, Asossiació "Amics de la Seu", Gandia 2002.
  • HERRERO, A., "Relaciones de la Seu con la ciudad, el ducado, la jerarquía eclesiástica y las instituciones sociio-religiosas", La Seu Col·legiata de Santa María de Gandía, tom I, pàg. 407-443, Asossiació "Amics de la Seu", Gandia 2002.
  • ICARO, Patrimonio Monumental:Intervenciones recientes, València 2004.
  • JUAN, Jorge de, i Isaac MARTÍN, Informe de campo de las excavaciones arqueologicas en la plaza del fossar de la Colegiata de Gandía, Gandia 2003.
  • LLORENTE, T., Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia, Barcelona 1887-1889.
  • OLASO, V. GARCÍA, À. I ALONSO, J., L'Arxiu municipal de Gandia: INventari del fons històric (1274-1924), Conselleria de Cultura, València 1991.
  • PELLICER, Joan, "La Colegiata de Gandia, piedra a piedra", Ciudad, juliol 1967.
  • PEÑÍN, A. "Arquitectura y restauración", La Seu Col·legiata de Santa María de Gandía, tom I, pàg. 163-191, Asossiació "Amics de la Seu", Gandia 2002.
  • ROIG, G., "L Colegiata de Gandía", El Litoral, any I, núm 21, pàg 3, 22 de maig de 1881.
  • TORMO, E. Levante. Guía turística y geográfica, pàgs. 229-231, Madrid 1923.
  • VIDAL LORENZO, C., Gandia des de la Seu. Una mirada al passat, CEIC Alfons el Vell, Gandia 2006.

Enllaços externs

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Colegiata_de_Santa_Maria_de_Gandia&oldid=57100»