Diferència entre les revisions de "Emilio Attard Alonso"
| Llínea 5: | Llínea 5: | ||
A l'acabar la guerra li fon prohibit dedicar-se al notariat i va obrir un despaig d'advocats. Fon president del Consell d'Administració del [[Banc de l'Exportació]], que havia fundat en [[1965]], i decà del [[Colege d'Advocats de Valéncia]] entre [[1962]] i [[1968]]. | A l'acabar la guerra li fon prohibit dedicar-se al notariat i va obrir un despaig d'advocats. Fon president del Consell d'Administració del [[Banc de l'Exportació]], que havia fundat en [[1965]], i decà del [[Colege d'Advocats de Valéncia]] entre [[1962]] i [[1968]]. | ||
| − | Membre de la [[Associació Catòlica Nacional de Propagandistes]], en 1975 va entrar en política promovent una opció catòlica, molt lligada la burguesia valenciana, el [[Partit Popular Regional Valencià]], sent vicepresident de la [[Federació de Partits Populars]], la que se integrà poc després en la coalició [[Unió de Centre Democràtic (Espanya)|Unió de Centre Democràtic]] (UCD). | + | Membre de la [[Associació Catòlica Nacional de Propagandistes]], en [[1975]] va entrar en política promovent una opció catòlica, molt lligada la burguesia valenciana, el [[Partit Popular Regional Valencià]], sent vicepresident de la [[Federació de Partits Populars]], la que se integrà poc després en la coalició [[Unió de Centre Democràtic (Espanya)|Unió de Centre Democràtic]] (UCD). |
En les [[eleccions generals espanyoles de 1977|eleccions generals de [[1977]]]] i [[eleccions generals espanyoles de 1979|1979]], fon triat diputat per [[Valéncia (circumscripció electoral)|Valéncia]], fon president de la Comissió Constitucional i vicepresident del [[Congrés dels Diputats]]. Al mateix temps, fon el cap del centre-dreta valencià, atribuint-se-li, junt en [[Fernando Abril Martorell]] i la colaboració del diari ''[[Las Províncias]]'', l'instigació de la campanya [[anticatalanisme|anticatalanista]] coneguda com [[batalla de Valéncia]], en la que va conseguir mantindre en el [[Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana]] de [[1982]] bona part de la simbologia històricament valenciana, front a la catalanista que alguns sectors marginals de la societat valenciana en recolzament de alguns intelectuals pròxims als nacionalisme pan-catalaniste volien impondre. | En les [[eleccions generals espanyoles de 1977|eleccions generals de [[1977]]]] i [[eleccions generals espanyoles de 1979|1979]], fon triat diputat per [[Valéncia (circumscripció electoral)|Valéncia]], fon president de la Comissió Constitucional i vicepresident del [[Congrés dels Diputats]]. Al mateix temps, fon el cap del centre-dreta valencià, atribuint-se-li, junt en [[Fernando Abril Martorell]] i la colaboració del diari ''[[Las Províncias]]'', l'instigació de la campanya [[anticatalanisme|anticatalanista]] coneguda com [[batalla de Valéncia]], en la que va conseguir mantindre en el [[Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana]] de [[1982]] bona part de la simbologia històricament valenciana, front a la catalanista que alguns sectors marginals de la societat valenciana en recolzament de alguns intelectuals pròxims als nacionalisme pan-catalaniste volien impondre. | ||
Revisió de 23:50 13 feb 2010
Emilio Attard Alonso (Valéncia, 1915 - Rocafort, 1997) fon un advocat i polític de la Comunitat Valenciana (Espanya).
Va estudiar Dret i Periodisme i fon companyó de promoció de Dionisio Ridruejo. Va estar pròxim ideològicament a Ángel Herrera Oria (es va llicenciar en 1936 com número u de la promoció de l'Escola de Periodisme de El Debat) i fon amic de Luis Lucia Lucia; va militar en la Dreta Regional Valenciana i durant la Guerra Civil va lluitar en el eixercit republicà, encara que un germà seu fon fusilat a Nules.
A l'acabar la guerra li fon prohibit dedicar-se al notariat i va obrir un despaig d'advocats. Fon president del Consell d'Administració del Banc de l'Exportació, que havia fundat en 1965, i decà del Colege d'Advocats de Valéncia entre 1962 i 1968.
Membre de la Associació Catòlica Nacional de Propagandistes, en 1975 va entrar en política promovent una opció catòlica, molt lligada la burguesia valenciana, el Partit Popular Regional Valencià, sent vicepresident de la Federació de Partits Populars, la que se integrà poc després en la coalició Unió de Centre Democràtic (UCD).
En les [[eleccions generals espanyoles de 1977|eleccions generals de 1977]] i 1979, fon triat diputat per Valéncia, fon president de la Comissió Constitucional i vicepresident del Congrés dels Diputats. Al mateix temps, fon el cap del centre-dreta valencià, atribuint-se-li, junt en Fernando Abril Martorell i la colaboració del diari Las Províncias, l'instigació de la campanya anticatalanista coneguda com batalla de Valéncia, en la que va conseguir mantindre en el Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982 bona part de la simbologia històricament valenciana, front a la catalanista que alguns sectors marginals de la societat valenciana en recolzament de alguns intelectuals pròxims als nacionalisme pan-catalaniste volien impondre.
En 1981 va deixar la direcció de la UCD a Valéncia com fruit de de les tensions generades pel dit enfrontament.
Entre 1981 i 1982 fon conseller del president del Govern, Leopoldo Calvo Sotelo. Posteriorment es va retirar de la política i fon conseller d'Estat (1982-1985), professor de dret polític i doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Valéncia en 1993.
Obres
- Vida y muerte de UCD (1983)
- Conviviendo en libertad (1986)
- La constitución española por dentro
- Constitucionalismo español: 1808-1978 (1988)
- Mi razón política (1994)]]* Diccionario ideológico político de la transición (1995)
- Bosquejo histórico-político de la España contemporánea (1996).
Enllaços externs
- Necrològics en El País, 17 de desembre de 1997.
- Diccionari biogràfic de polítics valencians 1810-2005, Institució Alfons el Magnanim.
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Emilio_Attard de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.