Diferència entre les revisions de "Miquel Adlert i Noguerol"
| Llínea 67: | Llínea 67: | ||
* ''Del periodisme meu'' (Valéncia, [[1984]]) Esta obra és en realitat una colecció de diversos artículs que s'extenen cronològicament des de [[1935]] a [[1983]]. | * ''Del periodisme meu'' (Valéncia, [[1984]]) Esta obra és en realitat una colecció de diversos artículs que s'extenen cronològicament des de [[1935]] a [[1983]]. | ||
* ''Semblança del mes. Evocacions de la Valencia de quan yo era jove'' (Valéncia, [[1986]]) | * ''Semblança del mes. Evocacions de la Valencia de quan yo era jove'' (Valéncia, [[1986]]) | ||
| + | |||
| + | == Cites == | ||
| + | |||
| + | {{Cita|La finalitat que busca l'interés pancatalaniste en el topònim [[País Valencià]] és l'anulació de la personalitat valenciana independent de Catalunya. País Valencià és la denominació bàsica per a donar credibilitat a l'afirmació de que Valéncia ha segut i és una part de Catalunya; u dels [[Països Catalans]]. Perqué ningú, per poca inteligència que tinga, pot creure que un Regne formava part i depenia d'un Principat, com ara li diuen a Catalunya, i manco encara d'un comtat.|''[[En defensa de la llengua valenciana]]'' (Valéncia, [[1977]], per Miquel Adlert Noguerol) | ||
== Vore també == | == Vore també == | ||
Revisió de 11:47 8 gin 2023
| Miquel Adlert i Noguerol | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Advocat, juge, escritor i editor. | ||
| Naiximent: | 1911 | ||
| Lloc de naiximent: | Paterna, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 1988 | ||
| Lloc de defunció: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Miquel Adlert i Noguerol (Paterna, L'Horta, 1911 - † Valéncia, 1988) fon un advocat, juge, escritor i editor valencià. Considerat un dels pares del valencianisme.
Biografia
Miquel Adlert fon membre de l'alta burguesia valenciana i profundament cristià, estudià Dret i més tart va eixercir com a juge.
Nacionaliste convençut i u dels més brillants intelectuals valencians del sigle XX. Destacà com a ensagiste, la seua obra és capital dins de les lletres valencianes. No mai volgué fer valencianisme "personal" ni "personaliste". Coneixedor de que la valencianitat no és una condició innamovible, sino més be fràgil i trencadora.
Fon un renovador de la llengua valenciana, un creador pero proscrit de les lletres, marginat i oblidat per qüestions polítiques, donat que sempre fon un patriota, defensor entre atres coses del terme Regne de Valéncia, rebujant de pla el terme País Valencià.
En 1935 fon militant d'Acció Nacionalista Valenciana (ACNV). En acabar la guerra civil espanyola formà part de la directiva de Lo Rat Penat i intentà reconstituir Acció Valenciana com a societat adherida al Movimiento Nacional, a la volta que contactà en membres de la Lliga Catalana i d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), pero en l'any 1940 fon dissolta per orde governativa.
En l'any 1944 fundà junt a Xavier Casp l'editorial Torre, en la ciutat de Valéncia, que donà a conéixer a la major part dels escritors valencians de la postguerra, aixina com la revista Esclat (1948). En 1956 s'enfrontà dialècticament a Joan Fuster i trencà definitivament en ell despuix de la publicació del llibre titulat Nosaltres els valencians en 1962.
Durant la Batalla de Valéncia, foren acallats i apartats, ell i atres molts grans valencianistes i ideòlecs de l'época, impedint que esta Rebelió Popular Valencianista poguera derivar en un moviment nacionaliste, estructurat i coherent.
Als començaments dels anys setanta derivà cap a posicions valencianistes i de defensa de la llengua valenciana, rebujant el terme Països Catalans, i reivindicant les institucions del Regne de Valéncia. A principis dels anys 1980 va participar en l'elaboració de les Normes d'El Puig per a la llengua valenciana.
La seua obra En defensa de la llengua valenciana (1977), expón les raons per les que s'aparta de l'imitació de certs models llingüistics per a poder escriure en valencià d'acort en la tradició escrita i parlada. Això supongué una autèntica revolució, donant pas a la codificació moderna de la llengua valenciana, perfilada i perfeccionada per la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), en la que ell participà.
La revista Murta (1978-1983) en la que escrivien els intelectuals de l'época, adoptà la reforma ortogràfica proposta per Adlert en el seu llibre En defensa de la llengua valenciana, posteriorment s'escrigué en la normativa ortogràfica de la RACV. En el número 1 d'esta revista Adlert criticà a Lo Rat Penat per utilisar "catalanades" en els seus escrits.
El 20 de febrer de 1987, Lo Rat Penat li oferí un emotiu homenage. L'homenage se celebrà en el Saló d'Actes del Centre Cultural de la Caixa d'Aforros, en el qual intervingué Vicent Ramon Calatayud.
En l'última etapa de sa vida, a l'arribar la Transició, divulgà amplament el valencianisme i els punts sensibles de l'història valenciana més desconeguts pel gran públic.
Les JJ.RR. li dedicaren un homenage pòstum, el qual donà lloc al llibre Miquel Adlert, que fon editat per Lo Rat Penat en l'any 1990, dins de la colecció titulada Al Vent.
Pensament
Per a Adlert, el catolicisme no podia ser separat de l'acció política nacionalista, d'eixa manera és més fàcil, per eixemple, poder establir semblança entre polítics i religiosos.
Sempre comentava que no se pot guanyar res estant a la defensiva, hi ha que eixir al carrer a lluitar per les conviccions pero sense violència, la qual sempre rebujà en totes les seues modalitats. Fon un dels primers i més complets teòrics del valencianisme.
Una frase molt coneguda d'ell, diu: "Sense ilusió, no pot haver esperances". Recomanant sempre actuar de cara al futur, que és a on s'encaminen les esperances.
Per a llegir a Adlert hi ha que tindre coneiximents històrics, i eixe és u dels grans problemes del poble valencià, la seua ignorància pel seu propi passat.
El mensage i la obra d'Adlert és tot un referent sense cap discusió del valencianisme. Publicà dèsset llibres en tan sols una dècada (1977-1987), encara que llamentablement, tingué que pagar ell mateix la publicació de gran part de la seua obra.
La seua obra lliterària fon sempre en prosa i destaca la constància en constituir un registre lliterari ric i cult per a la llengua valenciana. Sa obra sempre versà al voltant de la Pàtria Valenciana, podent considerar a Adler com u dels principals ideòlecs del valencianisme de postguerra i de la transició.
Obres
- I la pau (1953)
- El dia torna (novela)
- Ventijol (relat)
- El salze a la sendera (novela) (1953)
- Cor al nu (1956)
- En defensa de la llengua valenciana (Valéncia, 1977)
- L'espirit juridic del rei Don Jaume (Valéncia, 1980)
- Ventijòl. Narracions (Valéncia, 1982)
- De la meua catacumba (Colecció de pensaments) (Valéncia, 1984)
- El compromis de Casp, qüestio juridica (1984)
- Del periodisme meu (Valéncia, 1984) Esta obra és en realitat una colecció de diversos artículs que s'extenen cronològicament des de 1935 a 1983.
- Semblança del mes. Evocacions de la Valencia de quan yo era jove (Valéncia, 1986)
Cites
{{Cita|La finalitat que busca l'interés pancatalaniste en el topònim País Valencià és l'anulació de la personalitat valenciana independent de Catalunya. País Valencià és la denominació bàsica per a donar credibilitat a l'afirmació de que Valéncia ha segut i és una part de Catalunya; u dels Països Catalans. Perqué ningú, per poca inteligència que tinga, pot creure que un Regne formava part i depenia d'un Principat, com ara li diuen a Catalunya, i manco encara d'un comtat.|En defensa de la llengua valenciana (Valéncia, 1977, per Miquel Adlert Noguerol)
Vore també
- En defensa de la llengua valenciana
- Acció Nacionalista Valenciana
- Xavier Casp
- Revista Murta
- Valencianisme