Diferència entre les revisions de "Catedral de Valéncia"
| Llínea 116: | Llínea 116: | ||
=== Capella del Sant Calze === | === Capella del Sant Calze === | ||
| + | [[Image:Sant Calze.jpg|thumb|right|300px|[[Sant Calze]], tesor de la capella homònima.]] | ||
| + | Obra d'Andreu Julià en estil gòtic florit (1356-1369), l'actual capella del Sant Calze se destinava en un principi a la celebració de reunions del capítul de la catedral, es a dir, a sala capitular. També se gastava per a enterros de prelats i canonges, i en el seu subpiso n'hi ha una cripta que hui es troba cegada. Després va servir de càtedra de teologia, sent també aprofitada per a reunir-se les Corts Valencianes. Més tart va rebre el nom de la Capella del Crist de la Bona Mort, pero el 1916 se va decidir el traslladament del Sant Calze a la capella, d'a on prové el seu actual nom. | ||
| + | |||
| + | Originalment era una capella exenta, pero en 1496 Pere Comte concluí el passadiç, en estil gòtic florit, que la unia en el rest de la catedral. Per a accedir, n'hi ha que entrar per la porta dels Ferros i girar a ma dreta fins que trobemuna entrada al corredor o sala d'accés, al final de la qual n'hi ha una portalada gòtica en pedra que permet el ingrés en la capella. En este passadiç d'accés trobem cinc sepulcres gòtics de pedra, u dels quals del bisbe Vidal de Blans, que manà edificar la Adoració dels Pastors, obra de 1472, de Paolo de San Leocadio. Esta obra, que es troba en un estat de conservació pèssim, era un dels frescs que realisà per a mostrar la seua maestria i acreditar-se per a pintar el presbiteri i és, al mateix temps, una de ls primeres pintures renacentistes -si no la primera- feta en la Península Ibèrica. Front a est fresc n'hi ha un retable de Sant Miquel posterior, de principis del XVI, obra sojorna del Mestre e Gabarda, encara d'estructura gòtica, encara que de transició al REnaiximent. Resulta interessant ocmparar-lo tant en la Adoració delsPAstors de PAolo de San Leocadi com en el quadre de Bautisme del Crsit, obra de madurea del mateix Macip. | ||
| + | |||
=== Girola === | === Girola === | ||
==== Capella de la Resurrecció ==== | ==== Capella de la Resurrecció ==== | ||
Revisió de 14:04 25 ago 2009
La catedral de Valéncia (Iglésia catedral basílica Metropolitana), dita popularment “Seu” en valencià, és seu del arquebisbat de Valéncia i està dedicada per desig de Jaume I —Segon la tradició del sigle XIII—- a Santa Maria. Fon consagrada l'any 1238 pel primer bisbe de Valéncia posterior a la Reconquista, Pere d'Albalat. Es troba sobre l'antiga mesquita, que al seu torn s'havia alçat sobre l'antiga catedral visigòtica.
El gòtic valencià o mediterràneu és l'estil constructiu predominant d'esta catedral, encara que també conté elements del romànic, del gòtic francés, del renaiximent, del barroc i neoclàssic.
En el seu interior es venera el Sant Càliç, datat del sigle I, i dau a la catedral pel rei Alfons el Magnànim en 1436.
Conté algunes de les primeres i millors pintures del Quattrocento de tota la Península Ibèrica, que van arribar de Roma a través d'artistes contractats per Aleixandre VI. Este últim papa valencià, quan encara era el cardenal Rodrigo de Borja, va fer la petició per a elevar la seu Valentina al ranc de Metropolitana, categoria que li fon otorgada pel papa Inocenci VIII en 1492.
Història
L'estructura principal de la catedral de Valéncia (EIlésia catedral basílica Metropolitana) es va alçar entre els siglos XIII i XV, raó per la qual és principalment d'estil gòtic. No obstant, la seua construcció es va prolongar durant sigles,[1] raó per la qual hi ha una mescla d'estils artístics -que van des de l'enjorn romànic, fins al subtil renaiximent, el barroc recarregat i el més contingut neoclàssic- que és la característica més rellevant de la catedral de Valéncia i que la convertix en una joya de l'arquitectura universal.
Les excavacions en l'adjacent Centre Arqueològic de l'Almoina han desenterrat restes de l'antiga catedral visigoda, la qual, més tart, va passar a ser mesquita.[2] Hi ha constància documental de que fins a décades després de la conquista cristiana (1238) la mesquita-catedral va permanéixer en peu –Inclús en les sentències alcoràniques en les parets-, fins que finalment el 22 de juny de 1262 el flare Andreu d'Albalat[3] va resoldre derrocar-la i construir en el seu lloc una catedral, en correspondència en els plans de l'arquitecte Arnau Vidal.[4]
Per alçar-la es va utilisar material de les veïnes pedreres de Burjassot i Godella, pero també d'atres més alluntades com les de Benidorm i Xàbia, d'on van arribar en barco.
Evolució constructiva
Encara que el recorregut per l'interior de la catedral és molt ric i mos porta d'uns estils a atres quasi sense solució de continuïtat, es tracta bàsicament d'un edifici de planta gòtica de tres naus en creuer cobert en cimbori, girola i àbsit poligonal.
La catedral, que s'anava fent a mesura que la mesquita es derrocava, contava ya al final del sigle XIII en el deambulatori o girola en els seus huit capelles i en la porta romànica de l'Almoina, situada en el braç oriental del creuer.
Entre 1300 i 1350 es va tancar el transepte o creuer pel seu costat oest en la construcció de la porta gòtica dels apòstols. També es van construir tres trams de les tres naus -una central i dos laterals-, i es va iniciar el cimbori.
L'antiga Sala Capitular (hui Capella del Sant Càliç) (1356-1369), a on es reunien els clercs per a delliberar els asunts interns, i la torre campanar del Micalet (1381-1425) es van alçar inicialment separades de la resta de l'església, pero en 1459 els mestres Francesc Baldomar i Pere Compte van iniciar l'ampliació de les naus de la catedral en un tram més, conegut com Arcada Nova o Arcada de la Seu, i la van unir definitivament tant en la sala capitular com en el Micalet. Des d'aquell moment la catedral mesura 94 metros de llarc per 53,65 d'ample en el transepte.
Els sigles del renaiximent (XV-XVI) van influir poc en la ya consolidada arquitectura pero molt en la decoració pictòrica, com la de l'altar major, i escultòrica, com la de la capella de la Resurrecció.
De l'etapa barroca destaca que en 1703 l'alemà Konrad Rudolf va proyectar i va iniciar la porta principal de la catedral, coneguda com dels Ferros per la reixa que la rodeja. A causa de la Guerra de Successió no la va poder acabar, i van ser principalment els escultors Francisco Vergara e Ignacio Vergara els que ho van fer. Al ser la seua planta corba, el parament cóncau que en orige creava un singular i estudiat efecte de perspectiva, desvirtuat durant el sigle XX a causa del derrocament dels edificis adjacents (antic carrer de Saragossa) per a ampliar la plaça de la Reina.
Des de l'últim terç del sigle XVIII es va posar en marcha un proyecte de renovació de l'edifici, la intenció del qual era dotar-lo d'un aspecte neoclàssic homogéneu, defugint de l'estil gòtic que llavors era considerat obra de bàrbars. L'obra va començar el 1774 i va anar a càrrec de l'arquitecte Antoni Gilabert Fornés. La remodelació va afectar tant elements constructius com ornamentals: els pinàculs exteriors del temple van ser eliminats, els terrats ocultes per teulades, i l'estructura gòtica mascarada per estucs, dorats i atres elements pseudoclàssics.
El 1931 fon declarada monument històric-artístic, pero durant la Guerra Civil Espanyola fon incendiada, raó per la qual es van perdre part dels seus elements artístics. El cor, situat en la part central, fon desmontat en 1940 i traslladat al fons de l'altar major. Els òrguens, que havien patit importants danys durant el conflicte bèlic, no van ser reconstruïts.
Aixina mateix en 1970 les cridades Cases dels Canonges, construccions adossades en les capelles exteriors en el carrer del Micalet, van ser derrocades per a tornar a la catedral el seu aspecte anterior, al mateix temps que l'allaugerarien d'elements d'escàs o nul valor arquitectònic.
En 1972 es va mamprendre la tasca de repristinació de la catedral, que va significar la retirada de quasi tots els elements clàssics, per a recuperar l'aspecte gòtic original. Només va quedar com a decoració clàssica la major part de les capelles laterals i de la girola, i alguns elements puntuals, com les escultures sobre els carcanyols del cimbori.
En l'actualitat presenta, després de diverses neteges, un bon estat de conservació, especialment després de l'exposició portà a terme el 1999 en el nom la Llum de les Imàgens [2]. El temple està declarat Be d'Interés Cultural per part del Consell de la Generalitat Valenciana.
Exterior de la catedral
La porta de l'Almoina o del Palau
La porta de l'Almoina, dita aixina per ser veïna a la ya desapareguda casa de l'Almoina (la llimosina), a on s'ajudava als necessitats, és la més antiga de la catedral. També és coneguda com Porta del Palau pel seu veinage en el palau arçobisbal. D'estil romànic, constituïx un element clàrament diferenciat del rest de la catedral, que és principalment gòtic. El fet de que estiga mirant cap a la Meca sugerix que allí mateixa es trobava el mihrab de l'antiga mesquita.
En esta porta es troben inscripcions de una série de matrimonis en els relleus dels caps de dona i home entre les que n'hi han inscripcions: En Pere am (en) Na Maria, sa muller; Guillermo am Na Berenguera, sa muller; En Ramon am Na Dolça, sa muller; En Francesc am Na Ramona, sa muller; En Bernat am Na Floreta, sa muller; En Bertran am Na Berenguera, sa muller; i En Doménec am Na Ramona, sa muller.
La porta de l'Almoina, que forma un cos eixquent en respecte al mur de la catedral, forma un arc abocinat en sis arquivoltes de mig punt concèntriques i en degradació (de més a manco grandària), que se recolzen sobre fines columnes en capitels, magníficament decorats en escenes del Gènesis en la part esquerra, i del Èxode en la dreta.
Segons alguns escritors (d'índole catalanista) esta porta va ser construida per un arquitecte lleidatà, i els matrimonis que n'apareixen en ella lleidatans i "primers pobladors de la ciutat". Cosa que no està demostrada ni citada en ningun lloc ique se contrapon a la població que sempre ha tingut la ciutat de Valéncia[5]
Capella de Sant Jordi
Si caminem des de l'Almoina deixant la catedral a la nostra esquerra trobem just davant del Centre Arqueològic de la Almoina una chicoteta capella, la de Sant Jordi. Segons les cròniques, el 9 d'octubre de 1238, conquistada la ciutat de Valéncia, Jaume I se dirigí a la mesquita major, i feu la primera misa en el lloc a on hui se troba esta capella de Sant Jordi, adosada a la part exterior del àbsit.
En el interior de la capella, sobre un altar, n'hi ha un retable gòtic, en una pintura de Sant Jordi i un ròtul que diu: Sant Jordi en la batalla del Puig de Santa Maria. Any 1237. Esta pintura és molt pareguda -a chicoteta escala- al quadre que se conserva en la Victgoria and Albert Museum de Londres iq ue allí es diu Sant George in the Battle of Puig.
Obra Nova
Si al passar la capella de Sant Jordi continuem redonejant la catedral per nostra esquerra trobem un pasadiç de 1660 que unix la catedral en la basílica de la Verge dels Desamparats. Res més pasar-ho comença l'Obra Nova, una galeria o tribuna d'estil renacentiste que està oberta cap a la actual Plaça de la Verge, que històricamen rebia el nom de la plaça de la Seu.
Esta tribuna de tres pisos en arcades obertes, d'estil renacentiste (en el pis d'avall), toscà (en mig) i jònic (dalt) estava adscrita a la contemplació dels espectàculs públics, com a procesons i eixecucions per part dels canonges. PEr aixo rep també el nom de llogeta dels canonges o del Capítul. La seua construcció s'inicià el 1566, baix la direcció del aquitecte Miquel Porcar i del fuster i talliste Gaspar Gregori.
En una de les restauracions de la catedral durant la segon mitat del sigle XX fon suprimit la seua teulada i balcons i columnetes quedaren molt visible, com una espècie de teatre romà adherida a la catedral. Com contrapartida, el cimborri gòtic ara pot ser millor contemplat des de la plaça de la Verge.
Porta dels apòstols
Només passar l'Obra Nova a nostra esquerra s'encontra la porta dels Apòstols, dita aixina per les estàtues els dotze apòstols que alberga. D'estil gòtic francés, contrasta notàblement en la porta romànica de l'Almoina en que confronta a la atra part del creuer. Se sap que en sa construcció treballà Nicolàs d'Ancona o de Autun des de 1303 i que en 1354 ya estava acabada. Fora qui fora el seu autor, era un mal coneixedor de la pedra del país, puix empleà una de tipo quebradiç que se degradà en rapidea i que obligà a continues reparacions, ya documentades en el sigle XV. Durant els anys 1960 la porta fon complètament restaurada i les figures originals -en molt mal estat de conservació- foren expostes en el museu de la catedral i sustituides per còpies, que són les que hui decoren la porta.
La porta s'obri abocinada sobre un mur resaltat que li servix d'enquadrament. Consta de tres arquivoltes oixivals decorades respectivament, en catorce estatuilles d'àngels (la interior), setze de sants i dihuit de profetes (el exterior), colocades unes sobre les atres, seguint la direcció dels arcs i cada una en els seus corresponents doselets. Totes estes figures, en total quaranta-huit, estaven policromades.
Estes tres arquivoltes se recolzen sobre sis doseletes -tres a cada costat- que protegixen sis estàtues de apòstols recolzats, al mateix temps, sobre pilars de secció prismàtica triangular del qual les seues cares se decoren en quadrifulles en esfinges de la verge i del Arcàngel, en relleu, i varis escuts del rei, familiars (Com els Borja o els Centelles) i gremials. Els atres sis apòstols apareixen situats fora del arc, pero sobre idèntics pedestals. En el àngul que forma la porta en el mur de la iglésia, a abdós costats, apareixen en sents doselets gòtics, les estàtues de San Sixte i San Llorenç i de San VAleri i San Vicent Màrtir. Els batients o fulles de les portes, els claus i els herrages de la porta son originals de 1438.
L'arquivolta queda enmarcada per un gablet abonat per arqueries cegues en estàtues. En la part superior de la frontera, també dins d'un gablet, s'obri una gran rosetó de sis puntes, que representa la estrela de Davit o Salomó, de 6,45 metros de diàmetro, constituida per dos triànguls equilàters entrellaçats en els intersticis de la que figuren varis adorns de traceria calada que enmarca vidrieres polícromes. Este rosetó fon casi totalment reconstruit en els anys 1960 al haver patit la mal de la pedra.
En el tímpan de la porta s'encontra la image de Santa Maria, baix la advocació de la que fon consagrada la catedral, en el chiquet en braços rodejada de huit àngels músics; abans de 1599 esta image de la Verge del tímpan se trobava en el mainel, de manera molt semblant a la que n'hi ha en la iglésia arciprestal de Morella.
En el peu de la porta dels Apòstols es reunix tots els dijous a les 12 del matí, el Tribunal de les Aigües, relíquia secular de la administració de justícia corresponent al dret d'aigües de l'horta de Valéncia. Probàblement ya se reunia en este mateix lloc quan l'actual catedral era encara mesquita.
Micalet
- Artícul principal → El Micalet.
Des de la Porta dels Apòstols, si deixem la plaça de la Verge a nostra dreta i mos dirigim pel carrer del Micalet, arribem a la torre campanari del Micalet, entranyable emblema sentimental per al poble valencià, i probàblement el monument més característic de la ciutat. Fon iniciat el 1381 per Andreu Julià, i per a conmemorar este fet se grabà una inscripció -casi illegible hui dia- sobre la basse de la torre qeu diu: "Aquest campanar fonch començat en l'any de lanativitat de nostre senyor Jesucrist MCCCLXXXI. Regnant en Arago lo molt alt rei en Pere. Estant d ebisbe en Valéncia lo molt alt en Jaume, fill de l'alt infant en Pere e cosí germà de dit rey". Andreu Julià deixà la obra el 1396 i en 1402 la reanudà Josep Franch. En 1414 se va fer càrrec de l'obra Pere Balaguer, que és el autor de la bella decoració del últim cos.
Porta dels Ferros
Just al costat del Micalet es troba la porta principal, dita dels Ferros per la reixa de ferro que circunda el atri de entrada. És la més moderna, iniciada en 1703 pel escultor i arquitecte alemany Konrad Rudolf. Arribà a Valéncia en el archiduc Carles d'Àustria, pero al finalisar la guerra de Succesió se'n anà en ell, ya que era el seu escultor de càmara, i deixà paralisades les obres en 1707, que foren acabades en 1713 pels seus discípuls Francisco Vergara "el Vell" i Francisco Stolz. Atres escultors que intervingueren foren Andrés Robles i Ignacio Vergara i els picapedrers, José Mines i Domingo Laviesa.
Esta porta és de notable interés pel seu plantejament acertat i atrevit dins del context hispànic de l'época. Es tracta d'u dels pocs eixemples de la aplicació del barroc arquitectònic italià, de planta ondulant i en moviment, a estil de Bernini o Borromini, a diferència dels edificis barrocs espanyols de la época, de tipo churrigueresc, en planta tradicional i gran profusió decorativa.
La porta dels Ferros, que se pareix a un retable de forma còncava, medix més de 36 metros d'altura. Quan se va construir pretenia crear la ilusió òptica d'una major sensació d'espai en un lloc realment molt chicotet -a la manera de Bernini o Borromini- ya que fon concebida per a ser vista des del estret carrer (de Saragossa) que acabava en la mateixa porta. Hui este carrer ha desaparegut al enamplar-se la plaça de la Reina i la forma retorcida de la porta és una plaça gran resulta del tot incomprensible.
La porta dels Ferros, que està precedida per un atri que llimita una reixa de ferro, també barroca, se desenrolla en tres cossos superposats:
En el primer, n'hi han tres columnes a cada costat de la porta, en fuste decorat i capitels corintis, realisats per Konrad Rudolf entre els que s'obrin sendes hornacines en les estàtues de Sant Tomás de Vilanova i San Pere Pasqual, obra de Francisco Stolz. Sobre el arc d'entrada destaca un baix relleu, atribuit a Ignaci Vergara que representa el anagrama de la Verge, en glòria de àngels i atres adorns, i enmarcat sobre una venera d'estil rococó.
El segon cos, més reduït, té quatre columnes del amteix orde, en el intercolumni del centre, un rosetó oval, i en els laterals les estatues de San Llorenç de Francesc Stolz i de San Vicent Màrtir, obra de Konrad Rudolf, i medallons en els busts dels papes valencians, Calixte III i Alexandre VI, en figures alegòriques: als peus del primer la caritat i la justícia, i als del segon la esperança i la fortalea; abdós són obres de Francesc Vergara.
En el tercer cos, de menors dimensions, se representa la asunció de la Verge en un alt relleu atribuït a Ignaci Vergara i, en àtic, el símbol del Esperit Sant en relleu baix un frontó partit, i en els seus extrems, les escultures de San Lluís Beltran i San Vicent Ferrer, obra de Stolz.
Interior de la catedral
Cimbori
D'estil gòtic francés (sigle XIV-XV), està format per un prisma octogona de dos cossos superposats, en huit vidreres de fina traceria calada en cada cos. El primer cos o part baixa és d'autor insabut, del sigle XIV, mentres que el segon cos o part alta és obra de Martí Llobet (de el 1430 mes o manco). El cimborri dota de llum natural sempre blanca al creuer, gràcies a les finestres translúcides de alabastre i al fet de que el se armaçó de pedra està reduït al mínim.
El cimborri descansa en trompes còniques i se tanca en una revolta de creueria compsota per huit nervis i plementèria de rajola. En una alçària d'uns 40 metros, l'ausència de contrafots i la llaugerea constructiva derivada de la traceria calada dels seus murs resulta prodigiosa des d'el punt de vista arquitectònic.
En els carcanyols, baix les trompes del cimborri figuren quatre escultures d'estuc del sigle XVIII que reprsenten els quatre evangelistes en els atributs en que se identifiquen: Sant Lucas en el bou, obra de josep Pujol, Sant Joan Evangeliste en l'àguila del mateix autor, San Mateu en el àngel, de Josep Esteve i Sant Marcos en el lleó, de Francesc Sanchís. En la seua part superior n'hi ha una campana (el cimboriet) de 1805 que actualment no s'utilisa.
Capella del Sant Calze
Obra d'Andreu Julià en estil gòtic florit (1356-1369), l'actual capella del Sant Calze se destinava en un principi a la celebració de reunions del capítul de la catedral, es a dir, a sala capitular. També se gastava per a enterros de prelats i canonges, i en el seu subpiso n'hi ha una cripta que hui es troba cegada. Després va servir de càtedra de teologia, sent també aprofitada per a reunir-se les Corts Valencianes. Més tart va rebre el nom de la Capella del Crist de la Bona Mort, pero el 1916 se va decidir el traslladament del Sant Calze a la capella, d'a on prové el seu actual nom.
Originalment era una capella exenta, pero en 1496 Pere Comte concluí el passadiç, en estil gòtic florit, que la unia en el rest de la catedral. Per a accedir, n'hi ha que entrar per la porta dels Ferros i girar a ma dreta fins que trobemuna entrada al corredor o sala d'accés, al final de la qual n'hi ha una portalada gòtica en pedra que permet el ingrés en la capella. En este passadiç d'accés trobem cinc sepulcres gòtics de pedra, u dels quals del bisbe Vidal de Blans, que manà edificar la Adoració dels Pastors, obra de 1472, de Paolo de San Leocadio. Esta obra, que es troba en un estat de conservació pèssim, era un dels frescs que realisà per a mostrar la seua maestria i acreditar-se per a pintar el presbiteri i és, al mateix temps, una de ls primeres pintures renacentistes -si no la primera- feta en la Península Ibèrica. Front a est fresc n'hi ha un retable de Sant Miquel posterior, de principis del XVI, obra sojorna del Mestre e Gabarda, encara d'estructura gòtica, encara que de transició al REnaiximent. Resulta interessant ocmparar-lo tant en la Adoració delsPAstors de PAolo de San Leocadi com en el quadre de Bautisme del Crsit, obra de madurea del mateix Macip.
Girola
Capella de la Resurrecció
Sacristia
Altar Major
Retaule major
Naus
Capella de San Francisco de Borja
Elements singulars de la catedral
Entre els elements singulars cal destacar, pel que fa en l'exterior del temple:
- La porta oriental, crida de l'Almoina i d'estil romànic (s. XIII)[6]
- La chicoteta capella septentrional, crida de Sant Jordi, on es va celebrar la primera misa (s. XIII)
- L'arcada nort-occidental, cridà Obra Nova i d'estil renaixentiste italià (s. XVI)
- La porta occidental, cridà dels apòstols i d'estil gòtic francés (s. XIV)
- El campanar, cridat el Micalet i d'estil gòtic valencià (s.XIV)
- La porta meridional, cridà dels Ferros i d'estil barroc italià (s. XVIII)
Pel que fa a l'interior del temple cal destacar:
- El cimbori, maravella del gòtic francés (s. XIV), tant vist des de dins com des de fora
- L'antiga sala capitular o Capella del Sant Càliç, d'estil gòtic tardà (segona mitat s. XIV)
- La girola, d'estil gòtic valencià (s.XIII), majorment recoberta de decoració neoclàssica (s. XVIII)
- L'altar major o presbiteri, decorat en pintures renaixentistes (s. XV) i afegits posteriors barrocs (s. XVII)
- La nau principal i les laterals, d'estil gòtic valencià (S. XIII-XIV)
Personages destacats
- Jaume I, rei de Valéncia, iniciador de la catedral
- Pere Balaguer, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
- Andreu Julià, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
- Vicent Ferrer, sant que va predicar en la catedral
- Alfons el Magnànim, rei de Valéncia que va portar el Sant Càliç a la catedral
- Ausias March, poeta soterrat en la catedral
- Martí Llobet, mestre pedrapiquer i escultor que va treballar en la catedral
- Francesc Baldomar, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
- Pere comte, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
- Rodrigo de Borja, papa que va introduir el renaiximent en la catedral
- Vicent Macip, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
- Paolo de Sant Leocadio, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
- Fernando Yáñez de l'Almedina, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
- Hernando dels Plans, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
- Juan Pérez Castiel, escultor barroc que va treballar en la catedral
Referències
- ↑ de fet en valencià es diu la frase “Això és mes llarc que l'obra de la Seu” , per a referir-se a una cosa que no s'acaba mai (Mira i Casterà, Joan Francesc, p. 28).
- ↑ (Simó, Trinidad i Sebastià, Anna, p. 214).
- ↑ Andreu d'Albalat era germà del primer bisbe de Valéncia i arquebisbe de Tarragona Pere d'Albalat, i després ell mateix fon bisbe de la diòcesis Valentina de 1276 a 1288. Esta diòcesis era anhelada tant pel primat de Toledo com per l'arquebisbe de Tarragona, qui finalment es va fer en esta gràcies al soport de Jaume I, que volia preservar els seus regnes de la ingerència castellana (Furió, Antoni, p. 62).
- ↑ Simó, Trinidad i Sebastià, Anna, p. 214. Segons una hipòtesis de treball l'antiga mesquita musulmana, es correspondria en l'actual transepte de la catedral, sent la porta dels apòstols l'entrada a la mesquita i la porta de l'Almoina el mihrab [[1]].
- ↑ ""E apres que la dita ciutat de Valencia hach pres, quis pres la vespra de sent Miquel, del any M.CC. xxxviii e poblada de les sues gents propies. E puix ana conquistant, e prenent tot ço q del dit regne de Valencia era, e aenant envers lo regne de Murcia." http://2.bp.blogspot.com/_MjC13GdF0ck/Sm-OfiD6guI/AAAAAAAAAJA/t8ajXMv3t6M/s1600-h/pag_47.jpg Pàgina del llibre De la conquesta del regne de Valéncia en el capítul 9.
- ↑ Porta romànica
Bibliografia consultada
- Hernández Úbeda, Luis (coord.):Conéixer Valéncia a través de la seua arquitectura. Colege Oficial d'Arquitectes de la Comunitat Valenciana i Ajuntament de Valéncia, Valéncia, decembre de 1996.
- Mira i Casterà, Joan Francesc: Valéncia per a veïns i visitants. Edicions Bromera, Colecció Grans Obres, Alzira. Segona edició, maig del 2007, p.s 82-84.
- Sanchis Guarner, Manuel: La Ciutat de València. Ajuntament de Valéncia, Valéncia. Quinta Edició 1989.
- Simó, Trinidad i Sebastià, Anna: Gran Enciclopèdia de la Comunitat Valenciana.Editorial Prensa Ibèrica, 2005. Volum IV, p.s 214-216, veu: "catedral de Valéncia".
Veja també
Enllaços externs
- Commons|Catedral de València
- Pàgina oficial de la catedral de Santa Maria de Valéncia, La catedral del Sant Càliç
- Comunitat Valenciana. Iglésia catedral basílica metropolitana de Santa Maria. GothicMed. Un museu virtual d'arquitectura gòtica mediterrànea
- Fotografies
Plantilla:Monuments de la ciutat de Valéncia
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Santa_María_de_Valencia de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.