Diferència entre les revisions de "Catedral de Valéncia"
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | La '''catedral de Valéncia''' (Iglésia catedral basílica Metropolitana), | + | [[Image:Vista especial de la catedral de valencia.jpg|thumb|right|300px|Vista de: Cimborri, Micalet i Basílica dels Desamparats.]] |
| + | [[Image:Vista occidental de la catedral de valencia.jpg|thumb|right|300px|Vista occidental, [[Plaça de la Verge]].]] | ||
| + | La '''catedral de Valéncia''' (Iglésia catedral basílica Metropolitana), dita popularment “Seu” en valencià, és seu del [[archidiòcesis de Valéncia|arquebisbat de Valéncia]] i està dedicada per desig de [[Jaume I]] —Segon la tradició del [[sigle XIII]]—- a Santa Maria. Fon consagrada l'any [[1238]] pel primer [[bisbe]] de Valéncia posterior a la [[Reconquista]], Pere d'Albalat. Es troba sobre l'antiga [[mesquita]], que al seu torn s'havia alçat sobre l'antiga catedral visigòtica. | ||
El [[arquitectura gòtica|gòtic]] valencià o mediterràneu és l'estil constructiu predominant d'esta catedral, encara que també conté elements del [[romànic]], del gòtic francés, del [[renaiximent]], del [[barroc]] i [[neoclàssic]]. | El [[arquitectura gòtica|gòtic]] valencià o mediterràneu és l'estil constructiu predominant d'esta catedral, encara que també conté elements del [[romànic]], del gòtic francés, del [[renaiximent]], del [[barroc]] i [[neoclàssic]]. | ||
| Llínea 16: | Llínea 18: | ||
== Evolució constructiva == | == Evolució constructiva == | ||
| − | + | [[Image:Evolucio constructiva de la catedral de valencia.jpg|thumb|right|300px|Evolució constructiva.]] | |
Encara que el recorregut per l'interior de la catedral és molt ric i mos porta d'uns estils a atres quasi sense solució de continuïtat, es tracta bàsicament d'un edifici de planta gòtica de tres naus en [[creuer (arquitectura)|creuer]] cobert en [[cimbori]], [[girola]] i [[àbsit]] poligonal. | Encara que el recorregut per l'interior de la catedral és molt ric i mos porta d'uns estils a atres quasi sense solució de continuïtat, es tracta bàsicament d'un edifici de planta gòtica de tres naus en [[creuer (arquitectura)|creuer]] cobert en [[cimbori]], [[girola]] i [[àbsit]] poligonal. | ||
Revisió de 11:30 25 ago 2009
La catedral de Valéncia (Iglésia catedral basílica Metropolitana), dita popularment “Seu” en valencià, és seu del arquebisbat de Valéncia i està dedicada per desig de Jaume I —Segon la tradició del sigle XIII—- a Santa Maria. Fon consagrada l'any 1238 pel primer bisbe de Valéncia posterior a la Reconquista, Pere d'Albalat. Es troba sobre l'antiga mesquita, que al seu torn s'havia alçat sobre l'antiga catedral visigòtica.
El gòtic valencià o mediterràneu és l'estil constructiu predominant d'esta catedral, encara que també conté elements del romànic, del gòtic francés, del renaiximent, del barroc i neoclàssic.
En el seu interior es venera el Sant Càliç, datat del sigle I, i dau a la catedral pel rei Alfons el Magnànim en 1436.
Conté algunes de les primeres i millors pintures del Quattrocento de tota la Península Ibèrica, que van arribar de Roma a través d'artistes contractats per Aleixandre VI. Este últim papa valencià, quan encara era el cardenal Rodrigo de Borja, va fer la petició per a elevar la seu Valentina al ranc de Metropolitana, categoria que li fon otorgada pel papa Inocenci VIII en 1492.
Història
L'estructura principal de la catedral de Valéncia (EIlésia catedral basílica Metropolitana) es va alçar entre els siglos XIII i XV, raó per la qual és principalment d'estil gòtic. No obstant, la seua construcció es va prolongar durant sigles,[1] raó per la qual hi ha una mescla d'estils artístics -que van des de l'enjorn romànic, fins al subtil renaiximent, el barroc recarregat i el més contingut neoclàssic- que és la característica més rellevant de la catedral de Valéncia i que la convertix en una joya de l'arquitectura universal.
Les excavacions en l'adjacent Centre Arqueològic de l'Almoina han desenterrat restes de l'antiga catedral visigoda, la qual, més tart, va passar a ser mesquita.[2] Hi ha constància documental de que fins a décades després de la conquista cristiana (1238) la mesquita-catedral va permanéixer en peu –Inclús en les sentències alcoràniques en les parets-, fins que finalment el 22 de juny de 1262 el flare Andreu d'Albalat[3] va resoldre derrocar-la i construir en el seu lloc una catedral, en correspondència en els plans de l'arquitecte Arnau Vidal.[4]
Per alçar-la es va utilisar material de les veïnes pedreres de Burjassot i Godella, pero també d'atres més alluntades com les de Benidorm i Xàbia, d'on van arribar en barco.
Evolució constructiva
Encara que el recorregut per l'interior de la catedral és molt ric i mos porta d'uns estils a atres quasi sense solució de continuïtat, es tracta bàsicament d'un edifici de planta gòtica de tres naus en creuer cobert en cimbori, girola i àbsit poligonal.
La catedral, que s'anava fent a mesura que la mesquita es derrocava, contava ya al final del sigle XIII en el deambulatori o girola en els seus huit capelles i en la porta romànica de l'Almoina, situada en el braç oriental del creuer.
Entre 1300 i 1350 es va tancar el transepte o creuer pel seu costat oest en la construcció de la porta gòtica dels apòstols. També es van construir tres trams de les tres naus -una central i dos laterals-, i es va iniciar el cimbori.
L'antiga Sala Capitular (hui Capella del Sant Càliç) (1356-1369), a on es reunien els clercs per a delliberar els asunts interns, i la torre campanar del Micalet (1381-1425) es van alçar inicialment separades de la resta de l'església, pero en 1459 els mestres Francesc Baldomar i Pere Compte van iniciar l'ampliació de les naus de la catedral en un tram més, conegut com Arcada Nova o Arcada de la Seu, i la van unir definitivament tant en la sala capitular com en el Micalet. Des d'aquell moment la catedral mesura 94 metros de llarc per 53,65 d'ample en el transepte.
Els sigles del renaiximent (XV-XVI) van influir poc en la ya consolidada arquitectura pero molt en la decoració pictòrica, com la de l'altar major, i escultòrica, com la de la capella de la Resurrecció.
De l'etapa barroca destaca que en 1703 l'alemà Konrad Rudolf va proyectar i va iniciar la porta principal de la catedral, coneguda com dels Ferros per la reixa que la rodeja. A causa de la Guerra de Successió no la va poder acabar, i van ser principalment els escultors Francisco Vergara e Ignacio Vergara els que ho van fer. Al ser la seua planta corba, el parament cóncau que en orige creava un singular i estudiat efecte de perspectiva, desvirtuat durant el sigle XX a causa del derrocament dels edificis adjacents (antic carrer de Saragossa) per a ampliar la plaça de la Reina.
Des de l'últim terç del sigle XVIII es va posar en marcha un proyecte de renovació de l'edifici, la intenció del qual era dotar-lo d'un aspecte neoclàssic homogéneu, defugint de l'estil gòtic que llavors era considerat obra de bàrbars. L'obra va començar el 1774 i va anar a càrrec de l'arquitecte Antoni Gilabert Fornés. La remodelació va afectar tant elements constructius com ornamentals: els pinàculs exteriors del temple van ser eliminats, els terrats ocultes per teulades, i l'estructura gòtica mascarada per estucs, dorats i atres elements pseudoclàssics.
El 1931 fon declarada monument històric-artístic, pero durant la Guerra Civil Espanyola fon incendiada, raó per la qual es van perdre part dels seus elements artístics. El cor, situat en la part central, fon desmontat en 1940 i traslladat al fons de l'altar major. Els òrguens, que havien patit importants danys durant el conflicte bèlic, no van ser reconstruïts.
Aixina mateix en 1970 les cridades Cases dels Canonges, construccions adossades en les capelles exteriors en el carrer del Micalet, van ser derrocades per a tornar a la catedral el seu aspecte anterior, al mateix temps que l'allaugerarien d'elements d'escàs o nul valor arquitectònic.
En 1972 es va mamprendre la tasca de repristinació de la catedral, que va significar la retirada de quasi tots els elements clàssics, per a recuperar l'aspecte gòtic original. Només va quedar com a decoració clàssica la major part de les capelles laterals i de la girola, i alguns elements puntuals, com les escultures sobre els carcanyols del cimbori.
En l'actualitat presenta, després de diverses neteges, un bon estat de conservació, especialment després de l'exposició portà a terme el 1999 en el nom la Llum de les Imàgens [2]. El temple està declarat Be d'Interés Cultural per part del Consell de la Generalitat Valenciana.
Exterior de la catedral
La porta de l'Almoina o del Palau
Capella de Sant Jordi
Obra Nova
Porta dels apòstols
Micalet
Porta dels Ferros
Interior de la catedral
Cimbori
Capella del Sant Calze
Girola
Capella de la Resurrecció
Sacristia
Altar Major
Retaule major
Naus
Capella de San Francisco de Borja
Elements singulars de la catedral
Entre els elements singulars cal destacar, pel que fa en l'exterior del temple:
- La porta oriental, crida de l'Almoina i d'estil romànic (s. XIII)[5]
- La chicoteta capella septentrional, crida de Sant Jordi, on es va celebrar la primera misa (s. XIII)
- L'arcada nort-occidental, cridà Obra Nova i d'estil renaixentiste italià (s. XVI)
- La porta occidental, cridà dels apòstols i d'estil gòtic francés (s. XIV)
- El campanar, cridat el Micalet i d'estil gòtic valencià (s.XIV)
- La porta meridional, cridà dels Ferros i d'estil barroc italià (s. XVIII)
Pel que fa a l'interior del temple cal destacar:
- El cimbori, maravella del gòtic francés (s. XIV), tant vist des de dins com des de fora
- L'antiga sala capitular o Capella del Sant Càliç, d'estil gòtic tardà (segona mitat s. XIV)
- La girola, d'estil gòtic valencià (s.XIII), majorment recoberta de decoració neoclàssica (s. XVIII)
- L'altar major o presbiteri, decorat en pintures renaixentistes (s. XV) i afegits posteriors barrocs (s. XVII)
- La nau principal i les laterals, d'estil gòtic valencià (S. XIII-XIV)
Personages destacats
- Jaume I, rei de Valéncia, iniciador de la catedral
- Pere Balaguer, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
- Andreu Julià, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
- Vicent Ferrer, sant que va predicar en la catedral
- Alfons el Magnànim, rei de Valéncia que va portar el Sant Càliç a la catedral
- Ausias March, poeta soterrat en la catedral
- Martí Llobet, mestre pedrapiquer i escultor que va treballar en la catedral
- Francesc Baldomar, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
- Pere comte, mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
- Rodrigo de Borja, papa que va introduir el renaiximent en la catedral
- Vicent Macip, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
- Paolo de Sant Leocadio, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
- Fernando Yáñez de l'Almedina, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
- Hernando dels Plans, pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
- Juan Pérez Castiel, escultor barroc que va treballar en la catedral
Referències
- ↑ de fet en valencià es diu la frase “Això és mes llarc que l'obra de la Seu” , per a referir-se a una cosa que no s'acaba mai (Mira i Casterà, Joan Francesc, p. 28).
- ↑ (Simó, Trinidad i Sebastià, Anna, p. 214).
- ↑ Andreu d'Albalat era germà del primer bisbe de Valéncia i arquebisbe de Tarragona Pere d'Albalat, i després ell mateix fon bisbe de la diòcesis Valentina de 1276 a 1288. Esta diòcesis era anhelada tant pel primat de Toledo com per l'arquebisbe de Tarragona, qui finalment es va fer en esta gràcies al soport de Jaume I, que volia preservar els seus regnes de la ingerència castellana (Furió, Antoni, p. 62).
- ↑ Simó, Trinidad i Sebastià, Anna, p. 214. Segons una hipòtesis de treball l'antiga mesquita musulmana, es correspondria en l'actual transepte de la catedral, sent la porta dels apòstols l'entrada a la mesquita i la porta de l'Almoina el mihrab [[1]].
- ↑ Porta romànica
Bibliografia consultada
- Hernández Úbeda, Luis (coord.):Conéixer Valéncia a través de la seua arquitectura. Colege Oficial d'Arquitectes de la Comunitat Valenciana i Ajuntament de Valéncia, Valéncia, decembre de 1996.
- Mira i Casterà, Joan Francesc: Valéncia per a veïns i visitants. Edicions Bromera, Colecció Grans Obres, Alzira. Segona edició, maig del 2007, p.s 82-84.
- Sanchis Guarner, Manuel: La Ciutat de València. Ajuntament de Valéncia, Valéncia. Quinta Edició 1989.
- Simó, Trinidad i Sebastià, Anna: Gran Enciclopèdia de la Comunitat Valenciana.Editorial Prensa Ibèrica, 2005. Volum IV, p.s 214-216, veu: "catedral de Valéncia".
Veja també
Enllaços externs
- Commons|Catedral de València
- Pàgina oficial de la catedral de Santa Maria de Valéncia, La catedral del Sant Càliç
- Comunitat Valenciana. Iglésia catedral basílica metropolitana de Santa Maria. GothicMed. Un museu virtual d'arquitectura gòtica mediterrànea
- Fotografies
Plantilla:Monuments de la ciutat de Valéncia
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Santa_María_de_Valencia de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.