Canvis

Orfe de pare molt pronte, la família va quedar en suma pobrea, pese a lo que va conseguir iniciar els seus estudis en el Colege ''Andresiano'' de la seua ciutat natal, encara que en mínim aprofitament al principi, per lo que els seus educadors varen aplegar a dubtar de que poguera continuar-los. No obstant, superada pronte aquella crisis escolar va cursar Dret, primer en l'[[Universitat de Valéncia]] i despuix en la de [[Madrit]] fins a la seua llicenciatura, conseguida la qual va eixercir com a advocat primerament en la seua terra i més tart en la Cort, a on va alcançar gran fama com jurisconsult.  

Orfe de pare molt pronte, la família va quedar en suma pobrea, pese a lo que va conseguir iniciar els seus estudis en el Colege ''Andresiano'' de la seua ciutat natal, encara que en mínim aprofitament al principi, per lo que els seus educadors varen aplegar a dubtar de que poguera continuar-los. No obstant, superada pronte aquella crisis escolar va cursar Dret, primer en l'[[Universitat de Valéncia]] i despuix en la de [[Madrit]] fins a la seua llicenciatura, conseguida la qual va eixercir com a advocat primerament en la seua terra i més tart en la Cort, a on va alcançar gran fama com jurisconsult.  

No obstant, la seua gran vocació era la política al servici d'uns molt sòlits ideals catòlics, que ho varen portar a afiliar-se, a penes acabats els seus estudis, en el partit [[tradicionaliste]], del que anys més tart sería el seu cap. En [[1843]] va fundar la revista ''La Restauración'', i en [[1855]] el periòdic ''El Pensamiento de Valencia''. En [[1858]] conseguia la seua primer acta de diputat per Valéncia, defenent en les Corts el poder temporal dels [[Papa|Papes]] i acreditant-se com a gran orador. De [[1862]] a [[1872]] va dirigir ''La Regeneración'', a través de les pàgines de la qual, aixina com des de la tribuna pública, va atacar al lliberalisme, la democràcia i, molt especialment, el ''krausisme'', sent memorable el discurs que el [[3 de decembre]] de [[1860]], convitat per Ortí i Lara, va pronunciar en la Societat Lliteraria-Catòlica ''La Armonía'', que va constituir un verdader crit de combat contra els enemics de l'[[Espanya]] tradicional catòlica i en el que afirmava:  

No obstant, la seua gran vocació era la política al servici d'uns molt sòlits ideals catòlics, que ho varen portar a afiliar-se, a penes acabats els seus estudis, en el partit [[tradicionaliste]], del que anys més tart sería el seu cap. En l'any [[1843]] va fundar la revista ''La Restauración'', i en [[1855]] el periòdic ''El Pensamiento de Valencia''. En l'any [[1858]] conseguia la seua primera acta de diputat per Valéncia, defenent en les Corts el poder temporal dels [[Papa|Papes]] i acreditant-se com a gran orador. De l'any [[1862]] a l'any [[1872]] va dirigir ''La Regeneración'', a través de les pàgines de la qual, aixina com des de la tribuna pública, va atacar al lliberalisme, la democràcia i, molt especialment, el ''krausisme'', sent memorable el discurs que el [[3 de decembre]] de [[1860]], convitat per Ortí i Lara, va pronunciar en la Societat Lliteraria-Catòlica ''La Armonía'', que va constituir un verdader crit de combat contra els enemics de l'[[Espanya]] tradicional catòlica i en el que afirmava:  

''La razón iluminada por la fe se llama Santo Tomás de Aquino; la razón enemiga de la fe se llama Federico Krause. También por estos años colaboró en La Esperanza y La Estrella.''

''La razón iluminada por la fe se llama Santo Tomás de Aquino; la razón enemiga de la fe se llama Federico Krause. También por estos años colaboró en La Esperanza y La Estrella.''

En l´any [[1865]] és novament elegit diputat per Valéncia i [[Pamplona]] i a l'any següent la [[Real Acadèmia de la Llengua]] (R.A.E.) ho nomenava membre de número de la Corporació, encara que no va aplegar a prendre possessió del càrrec, puix la revolució de [[setembre]] de [[1868]] el va obligar a passar a la frontera francesa, emigrant a [[París]], a on va intentar sense èxit la reconciliació del pretenent don [Carlos María de Borbón]] en [[Isabel II]]. En [[1870]] va assistir a la conferència del carlisme en Vevey (Suïssa) i en aquell mateix any el va rebre [[Pío IX]] en audiència privada. Per iniciativa seua es va fundar el Directori Central del [[Partit Carliste]] en [[París]]. De tornada a Espanya, la [[província de Guipúscoa]] el va elegir senador, càrrec en el que li va sorprendre la mort el [[8 de novembre]] de [[1872]], mentres pronunciava un discurs en el Congrés.

En l'any [[1865]] és novament elegit diputat per Valéncia i [[Pamplona]] i a l'any següent la [[Real Acadèmia de la Llengua]] (R.A.E.) ho nomenava membre de número de la Corporació, encara que no va aplegar a prendre possessió del càrrec, puix la revolució de [[setembre]] de [[1868]] el va obligar a passar a la frontera francesa, emigrant a [[París]], a on va intentar sense èxit la reconciliació del pretenent don [Carlos María de Borbón]] en [[Isabel II]]. En [[1870]] va assistir a la conferència del carlisme en Vevey (Suïssa) i en aquell mateix any el va rebre [[Pío IX]] en audiència privada. Per iniciativa seua es va fundar el Directori Central del [[Partit Carliste]] en [[París]]. De tornada a Espanya, la [[província de Guipúscoa]] el va elegir senador, càrrec en el que li va sorprendre la mort el [[8 de novembre]] de [[1872]], mentres pronunciava un discurs en el Congrés.

Molt influït en el seu pensament per [[Jaime Balmes]] i [[Donoso Cortés]] la seua obra constituïx hui un dels més sòlits pilars del [[tradicionalisme]], sent perceptible la seua presència doctrinal en vàries de les figures que li varen succeïr en les files del carlisme, com [[Enrique Gil Robles]], [[Vázquez de Mella]] i [[Víctor Pradería]].

Molt influït en el seu pensament per [[Jaime Balmes]] i [[Donoso Cortés]] la seua obra constituïx hui un dels més sòlits pilars del [[tradicionalisme]], sent perceptible la seua presència doctrinal en vàries de les figures que li varen succeïr en les files del carlisme, com [[Enrique Gil Robles]], [[Vázquez de Mella]] i [[Víctor Pradería]].