Diferència entre les revisions de "Manacus manacus"
Bot: Creant artícul sobre l'au |
Bot: Llevant referències òrfenes i afegint bloc de referències |
||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
[[Archiu:Manacus manacus.jpg|miniatura|saltarín barbiblanco (''Manacus manacus'')]] | [[Archiu:Manacus manacus.jpg|miniatura|saltarín barbiblanco (''Manacus manacus'')]] | ||
El '''saltarín barbiblanco'''<ref name=sèu>{{Noms aus SEO 9 |fechaacceso =9 de maig de 2016. P. 492}}</ref> (en [[Colòmbia]]) ('''''Manacus manacus'''''), també denominat '''ballarí blanc''' (en [[Argentina]] i [[Paraguay]]), '''saltarín de barba blanca''' (en [[Perú]]), '''saltarín maraquero''' (en [[Veneçola]]) o '''matraquero blanc''', | El '''saltarín barbiblanco'''<ref name=sèu>{{Noms aus SEO 9 |fechaacceso =9 de maig de 2016. P. 492}}</ref> (en [[Colòmbia]]) ('''''Manacus manacus'''''), també denominat '''ballarí blanc''' (en [[Argentina]] i [[Paraguay]]), '''saltarín de barba blanca''' (en [[Perú]]), '''saltarín maraquero''' (en [[Veneçola]]) o '''matraquero blanc''', és una [[espècie]] d'[[Aus|au]] [[Passeriformes|paseriforme]] de la [[Família (biologia)|família]] [[Pipridae]] pertanyent al [[gènero (biologia)|gènero]] ''[[Manacus]]''. És natiu d'[[Amèrica del Sur]]. | ||
==Distribució i hàbitat== | ==Distribució i hàbitat== | ||
S'estenen per Amèrica del Sur, en poblacions [[Distribució disjunta|disjuntas]]: per la [[conca de l'Amazones]], [[Guyana]], [[Surinam]], [[Guayana francesa]], inclusivament [[Illa Trinitat|Trinitat]], i el drenage del [[riu Orinoco]] en [[Veneçola]], també l'orient de [[Colòmbia]], este d'[[Equador]], nort del [[Perú]], nort de [[Bolívia]] i nort i centre oest de [[Brasil]]; a l'oest dels [[cordillera dels Vages|Vages]], en la costa del [[Oceà Pacífic|Pacífic]] d'Equador, en el suroest de Colòmbia; per la costa i interior occidental de Veneçola en el noroest de Colòmbia; i al surest de Brasil, en les regions interiors limítrofes de l'est de [[Paraguay]] i extrem noreste d'[[Argentina]]. Està absent en un àrea al suroest de la conca de l'Amazones, a uns 2200 quilómetros de la regió del [[riu Purús]], en el suroest de l'estat d'[[Amazones (Brasil)|Amazones]].<ref name="BOW">{{Birds of the World |aneu=whbman1 |títul=White-bearded Manakin (''Manacus manacus'') |autor=El teu, L., McCabe, C. & Tori, W.|editor=Schulenberg, T.S.|any=2020 |consultat=2024-03-01 |doi=10.2173/bow.whbman1.01}}</ref> | S'estenen per Amèrica del Sur, en poblacions [[Distribució disjunta|disjuntas]]: per la [[conca de l'Amazones]], [[Guyana]], [[Surinam]], [[Guayana francesa]], inclusivament [[Illa Trinitat|Trinitat]], i el drenage del [[riu Orinoco]] en [[Veneçola]], també l'orient de [[Colòmbia]], este d'[[Equador]], nort del [[Perú]], nort de [[Bolívia]] i nort i centre oest de [[Brasil]]; a l'oest dels [[cordillera dels Vages|Vages]], en la costa del [[Oceà Pacífic|Pacífic]] d'Equador, en el suroest de Colòmbia; per la costa i interior occidental de Veneçola en el noroest de Colòmbia; i al surest de Brasil, en les regions interiors limítrofes de l'est de [[Paraguay]] i extrem noreste d'[[Argentina]]. Està absent en un àrea al suroest de la conca de l'Amazones, a uns 2200 quilómetros de la regió del [[riu Purús]], en el suroest de l'estat d'[[Amazones (Brasil)|Amazones]].<ref name="BOW">{{Birds of the World |aneu=whbman1 |títul=White-bearded Manakin (''Manacus manacus'') |autor=El teu, L., McCabe, C. & Tori, W.|editor=Schulenberg, T.S.|any=2020 |consultat=2024-03-01 |doi=10.2173/bow.whbman1.01}}</ref> | ||
Esta espècie és àmpliament disseminada i a sovint comuna en les seues [[hàbitat]]s naturals: el dens [[sotobosque]] de vores de [[pluvisilva|selves i boscs humits]] tropicals i subtropicales, generalment avall dels 1000 {{esd|[[m s. n. m.]]}} d'altitut,<ref name="RR">{{cita llibre|apellidar1={{versalita|Ridgely}}|nom1={{versalita|Robert}}|apellidar2= {{versalita| Tudor}}|nom2={{versalita|Guy}}|any=2009|cita=''Manacus manacus'', p. 491, làmina 64(1)|títul=Field guide to the songbirds of South America: the passerines|idioma=en|edició=1<sup>a.</sup>|série=Mildred Wyatt-World séries in ornithology|editorial=University of Texas Press|ubicació=Austin|isbn= 978-0-292-71748-0}}</ref> fins als 1900 m en Colòmbia. | Esta espècie és àmpliament disseminada i a sovint comuna en les seues [[hàbitat]]s naturals: el dens [[sotobosque]] de vores de [[pluvisilva|selves i boscs humits]] tropicals i subtropicales, generalment avall dels 1000 {{esd|[[m s. n. m.]]}} d'altitut,<ref name="RR">{{cita llibre|apellidar1={{versalita|Ridgely}}|nom1={{versalita|Robert}}|apellidar2= {{versalita| Tudor}}|nom2={{versalita|Guy}}|any=2009|cita=''Manacus manacus'', p. 491, làmina 64(1)|títul=Field guide to the songbirds of South America: the passerines|idioma=en|edició=1<sup>a.</sup>|série=Mildred Wyatt-World séries in ornithology|editorial=University of Texas Press|ubicació=Austin|isbn= 978-0-292-71748-0}}</ref> fins als 1900 m en Colòmbia. | ||
==Descripció== | ==Descripció== | ||
De la mateixa manera que atres saltarines, el saltarín barbiblanco és un au menuda, de coa curta, per lo general medix 11 [[cm]] de llongitut i el seu pes és de 17 [[gram|g]]. El iris és pardo; el pico, en maxilar negre i mandíbula grisa azulada, grisa o parda; el tarso i dits són anaranjados o groc anaranjado; el macho adult té la corona, la part superior de les ales, esquena i coa negres, rabadilla grisa, les plomes de la gola, que els machos en exhibició expandixen com una “barba”, i el collar nucal són blancs, més grisáceo cap a avall. L'ample del collar nucal i el color del ábdomen varien geogràficament entre gris i blanc. | De la mateixa manera que atres saltarines, el saltarín barbiblanco és un au menuda, de coa curta, per lo general medix 11 [[cm]] de llongitut i el seu pes és de 17 [[gram|g]]. El iris és pardo; el pico, en maxilar negre i mandíbula grisa azulada, grisa o parda; el tarso i dits són anaranjados o groc anaranjado; el macho adult té la corona, la part superior de les ales, esquena i coa negres, rabadilla grisa, les plomes de la gola, que els machos en exhibició expandixen com una “barba”, i el collar nucal són blancs, més grisáceo cap a avall. L'ample del collar nucal i el color del ábdomen varien geogràficament entre gris i blanc. | ||
Les femelles i els jóvens macho són de color vert oliva i s'assemblen a les femelles del '''saltarín cabecidorad'''o ''[[Ceratopipra erythrocephala]]'', pero tenen pates anaranjadas. La raça endèmica de Trinitat, el ''Manacus manacus trinitatis'' és més gran que les aus del continent, i la femella té les parts inferiors de color groc. | Les femelles i els jóvens macho són de color vert oliva i s'assemblen a les femelles del '''saltarín cabecidorad'''o ''[[Ceratopipra erythrocephala]]'', pero tenen pates anaranjadas. La raça endèmica de Trinitat, el ''Manacus manacus trinitatis'' és més gran que les aus del continent, i la femella té les parts inferiors de color groc. | ||
==Comportament== | ==Comportament== | ||
Són aus inconspícuas; quan estan fòra dels seus ''leks'', usualment van sols, en arbres fructíferes, a on poden juntar-se varis individus. | Són aus inconspícuas; quan estan fòra dels seus ''leks'', usualment van sols, en arbres fructíferes, a on poden juntar-se varis individus. | ||
=== Alimentació === | === Alimentació === | ||
| Llínea 20: | Llínea 20: | ||
El tipo d'[[artròpode]]s consumits és ben menys conegut, pero inclou [[aranya]]s, [[Coleoptera]], [[Diptera]], [[formiga]]s, [[Hemiptera]], [[avespa]]s, i [[termita]]s. S'informa que el saltarín barbiblanco seguix regularment regueros de [[formiga guerrera|formigues #legionari]]. | El tipo d'[[artròpode]]s consumits és ben menys conegut, pero inclou [[aranya]]s, [[Coleoptera]], [[Diptera]], [[formiga]]s, [[Hemiptera]], [[avespa]]s, i [[termita]]s. S'informa que el saltarín barbiblanco seguix regularment regueros de [[formiga guerrera|formigues #legionari]]. | ||
=== Reproducció === | === Reproducció === | ||
La femella construïx un niu en forma de bol poc profunt en les branques dels arbres, posa dos [[Ou (biologia)|ous]] blancs o marró motejat, i únicament la femella els incuba en durant uns 18 a 19 dies. i els pollets es mantindran en el niu 13 a 15 dies més. Els pollets són alimentats principalment de fruts regurgitados en alguns insectes. | La femella construïx un niu en forma de bol poc profunt en les branques dels arbres, posa dos [[Ou (biologia)|ous]] blancs o marró motejat, i únicament la femella els incuba en durant uns 18 a 19 dies. i els pollets es mantindran en el niu 13 a 15 dies més. Els pollets són alimentats principalment de fruts regurgitados en alguns insectes. | ||
El macho saltarín barbiblanco té una reproducció curiosa ya que realisen la parada nupcial en un [[Lek (comportament animal)|lek]] comunal. Cada macho neteja un péntol de sol dels boscs de terra descoberta, i es posa sobre un pal. L'exhibició es compon de bots ràpits entre els pals i el sol, acompanyats d'un esclafit fort en les ala, un zumbido de les ales, i una cridada que sona “chi-pu”. | El macho saltarín barbiblanco té una reproducció curiosa ya que realisen la parada nupcial en un [[Lek (comportament animal)|lek]] comunal. Cada macho neteja un péntol de sol dels boscs de terra descoberta, i es posa sobre un pal. L'exhibició es compon de bots ràpits entre els pals i el sol, acompanyats d'un esclafit fort en les ala, un zumbido de les ales, i una cridada que sona “chi-pu”. Grups de fins a 70 aus poden actuar juntes, els “leks” més grans estan en Trinitat. | ||
===Vocalisació=== | ===Vocalisació=== | ||
Aparte de l'exhibició de zumbidos i vora, el saltarín barbiblanco emet una gran varietat de cridades, incloent una trinat musical que sona «''piiurr''». | Aparte de l'exhibició de zumbidos i vora, el saltarín barbiblanco emet una gran varietat de cridades, incloent una trinat musical que sona «''piiurr''». | ||
==Sistemàtica== | ==Sistemàtica== | ||
===Descripció original=== | ===Descripció original=== | ||
L'espècie ''M. manacus'' va ser descrita per primera volta pel naturaliste [[Suècia|suec]] [[Carlos Linneo]] en 1766 baix el [[nom científic]] ''Pipra manacus''; la [[localitat tipo]] és «Surinam». | L'espècie ''M. manacus'' va ser descrita per primera volta pel naturaliste [[Suècia|suec]] [[Carlos Linneo]] en 1766 baix el [[nom científic]] ''Pipra manacus''; la [[localitat tipo]] és «Surinam». | ||
===Etimologia=== | ===Etimologia=== | ||
| Llínea 41: | Llínea 41: | ||
===Taxonomia=== | ===Taxonomia=== | ||
Les quatre espècies d'este gènero ya varen ser tractades com [[conespecífica]]s com ''Manacus manacus'', pero les significatives diferències [[Morfologia (biologia)|morfològiques]] i les evidències [[Genètica molecular|genètiques]] justifiquen la separació. La present espècie [[Híbrit (biologia)|hibrida]] en ''[[Manacus vitellinus]]'' en Colòmbia, en el baix [[vall del riu Cauca|vall del Cauca]]. Casi totes les variacions geogràfiques són provablement [[cline|clinales]], i algunes de les subespecies descrites tal volta no siguen vàlides; seria desijable una àmplia revisió [[taxonomia|taxonómica]]. | Les quatre espècies d'este gènero ya varen ser tractades com [[conespecífica]]s com ''Manacus manacus'', pero les significatives diferències [[Morfologia (biologia)|morfològiques]] i les evidències [[Genètica molecular|genètiques]] justifiquen la separació. La present espècie [[Híbrit (biologia)|hibrida]] en ''[[Manacus vitellinus]]'' en Colòmbia, en el baix [[vall del riu Cauca|vall del Cauca]]. Casi totes les variacions geogràfiques són provablement [[cline|clinales]], i algunes de les subespecies descrites tal volta no siguen vàlides; seria desijable una àmplia revisió [[taxonomia|taxonómica]]. | ||
=== Subespecies === | === Subespecies === | ||
Segons les classificacions del [[Congrés Ornitológico Internacional]] (IOC)<ref name="iocCot">{{IOC Cotingas|fechaacceso = 9 de maig de 2016.|any=6.2., 2016.}}</ref> i [[Taxonomia de Clements|Clements Checklist/eBird]],<ref name=cle>{{Clements v2015}}</ref> es reconeixen quinze [[subespecies]], en la seua corresponent distribució geogràfica: | Segons les classificacions del [[Congrés Ornitológico Internacional]] (IOC)<ref name="iocCot">{{IOC Cotingas|fechaacceso = 9 de maig de 2016.|any=6.2., 2016.}}</ref> i [[Taxonomia de Clements|Clements Checklist/eBird]],<ref name=cle>{{Clements v2015}}</ref> es reconeixen quinze [[subespecies]], en la seua corresponent distribució geogràfica: | ||
* ''Manacus manacus abditivus'' {{versalita|[[Outram Bangs|Bangs]]}}, 1899 - nort de [[Colòmbia]] (regió de [[Santa Marta (Colòmbia)|Santa Marta]], baix [[vall del riu Cauca|vall del Cauca]], baix i mig [[vall del riu Magdalena|entanque del Magdalena]]). | * ''Manacus manacus abditivus'' {{versalita|[[Outram Bangs|Bangs]]}}, 1899 - nort de [[Colòmbia]] (regió de [[Santa Marta (Colòmbia)|Santa Marta]], baix [[vall del riu Cauca|vall del Cauca]], baix i mig [[vall del riu Magdalena|entanque del Magdalena]]). | ||
Última revisió del 06:01 8 jul 2026
El saltarín barbiblanco[1] (en Colòmbia) (Manacus manacus), també denominat ballarí blanc (en Argentina i Paraguay), saltarín de barba blanca (en Perú), saltarín maraquero (en Veneçola) o matraquero blanc, és una espècie d'au paseriforme de la família Pipridae pertanyent al gènero Manacus. És natiu d'Amèrica del Sur.
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]S'estenen per Amèrica del Sur, en poblacions disjuntas: per la conca de l'Amazones, Guyana, Surinam, Guayana francesa, inclusivament Trinitat, i el drenage del riu Orinoco en Veneçola, també l'orient de Colòmbia, este d'Equador, nort del Perú, nort de Bolívia i nort i centre oest de Brasil; a l'oest dels Vages, en la costa del Pacífic d'Equador, en el suroest de Colòmbia; per la costa i interior occidental de Veneçola en el noroest de Colòmbia; i al surest de Brasil, en les regions interiors limítrofes de l'est de Paraguay i extrem noreste d'Argentina. Està absent en un àrea al suroest de la conca de l'Amazones, a uns 2200 quilómetros de la regió del riu Purús, en el suroest de l'estat d'Amazones.[2]
Esta espècie és àmpliament disseminada i a sovint comuna en les seues hàbitats naturals: el dens sotobosque de vores de selves i boscs humits tropicals i subtropicales, generalment avall dels 1000 m s. n. m. d'altitut,[3] fins als 1900 m en Colòmbia.
Descripció
[editar | editar còdic]De la mateixa manera que atres saltarines, el saltarín barbiblanco és un au menuda, de coa curta, per lo general medix 11 cm de llongitut i el seu pes és de 17 g. El iris és pardo; el pico, en maxilar negre i mandíbula grisa azulada, grisa o parda; el tarso i dits són anaranjados o groc anaranjado; el macho adult té la corona, la part superior de les ales, esquena i coa negres, rabadilla grisa, les plomes de la gola, que els machos en exhibició expandixen com una “barba”, i el collar nucal són blancs, més grisáceo cap a avall. L'ample del collar nucal i el color del ábdomen varien geogràficament entre gris i blanc.
Les femelles i els jóvens macho són de color vert oliva i s'assemblen a les femelles del saltarín cabecidorado Ceratopipra erythrocephala, pero tenen pates anaranjadas. La raça endèmica de Trinitat, el Manacus manacus trinitatis és més gran que les aus del continent, i la femella té les parts inferiors de color groc.
Comportament
[editar | editar còdic]Són aus inconspícuas; quan estan fòra dels seus leks, usualment van sols, en arbres fructíferes, a on poden juntar-se varis individus.
Alimentació
[editar | editar còdic]El saltarín barbiblanco vola en busca de frutes i insectes. La seua dieta és poc coneguda, llevat en Trinitat i en la Guayana francesa, en estes regions varen ser reportades més de cent espècies de frutes en la seua dieta, principalment Melastomataceae (47 -65 % de totes les frutes), pero també Euphorbiaceae, Moraceae, i Rubiaceae. En el surest de Brasil atres frutes en la seua dieta inclouen espècies d'Ulmaceae, Meliaceae, Burseraceae, Araliaceae, i Amaranthaceae.
El tipo d'artròpodes consumits és ben menys conegut, pero inclou aranyas, Coleoptera, Diptera, formigas, Hemiptera, avespas, i termitas. S'informa que el saltarín barbiblanco seguix regularment regueros de formigues #legionari.
Reproducció
[editar | editar còdic]La femella construïx un niu en forma de bol poc profunt en les branques dels arbres, posa dos ous blancs o marró motejat, i únicament la femella els incuba en durant uns 18 a 19 dies. i els pollets es mantindran en el niu 13 a 15 dies més. Els pollets són alimentats principalment de fruts regurgitados en alguns insectes.
El macho saltarín barbiblanco té una reproducció curiosa ya que realisen la parada nupcial en un lek comunal. Cada macho neteja un péntol de sol dels boscs de terra descoberta, i es posa sobre un pal. L'exhibició es compon de bots ràpits entre els pals i el sol, acompanyats d'un esclafit fort en les ala, un zumbido de les ales, i una cridada que sona “chi-pu”. Grups de fins a 70 aus poden actuar juntes, els “leks” més grans estan en Trinitat.
Vocalisació
[editar | editar còdic]Aparte de l'exhibició de zumbidos i vora, el saltarín barbiblanco emet una gran varietat de cridades, incloent una trinat musical que sona «piiurr».
Sistemàtica
[editar | editar còdic]Descripció original
[editar | editar còdic]L'espècie M. manacus va ser descrita per primera volta pel naturaliste suec Carlos Linneo en 1766 baix el nom científic Pipra manacus; la localitat tipo és «Surinam».
Etimologia
[editar | editar còdic]El nom genèric masculí «Manacus» i el mateix nom de l'espècie, és una latinización del nom holandés «manekken, manakin» que significa ‘menuda cosa bonica’, i el nom utilisat en Surinam per a designar les aus d'esta família.[4]
Taxonomia
[editar | editar còdic]Les quatre espècies d'este gènero ya varen ser tractades com conespecíficas com Manacus manacus, pero les significatives diferències morfològiques i les evidències genètiques justifiquen la separació. La present espècie hibrida en Manacus vitellinus en Colòmbia, en el baix vall del Cauca. Casi totes les variacions geogràfiques són provablement clinales, i algunes de les subespecies descrites tal volta no siguen vàlides; seria desijable una àmplia revisió taxonómica.
Subespecies
[editar | editar còdic]Segons les classificacions del Congrés Ornitológico Internacional (IOC)[5] i Clements Checklist/eBird,[6] es reconeixen quinze subespecies, en la seua corresponent distribució geogràfica:
- Manacus manacus abditivus Bangs, 1899 - nort de Colòmbia (regió de Santa Marta, baix vall del Cauca, baix i mig entanque del Magdalena).
- Manacus manacus flaveolus Cassin, 1851 - alta vall del Magdalena (centre de Colòmbia).
- Manacus manacus bangsi Chapman, 1914 - suroest de Colòmbia (al sur des del suroest de Cauca) i extrem noroest d'Equador (nort d'Esmeraldes, Imbabura).
- Manacus manacus leucochlamys Chapman, 1914 - noroest i oest d'Equador (oest d'Esmeraldes i Pichincha al sur fins al nort de Guayas).
- Manacus manacus maximus Chapman, 1924 - suroest d'Equador (est de Guayas i extrem oest de Chimborazo al sur fins a l'oest de Loja) i extrem noroest del Perú (Tombes).
- Manacus manacus interior Chapman, 1914 - noroest i centre sur de Veneçola, Colòmbia a l'est dels Vages, este d'Equador, noreste del Perú, i noroest de Brasil (en l'alt riu Negre).
- Manacus manacus trinitatis (Hartert, 1912) - Trinitat.
- Manacus manacus umbrosus Friedmann, 1944 - àrea llimitada en el sur de Veneçola en el centre d'Amazones.
- Manacus manacus manacus (Linnaeus, 1766) - les Guayanas, sur de Veneçola (regió del riu Casiquiare, en el sur d'Amazones), i noreste de Brasil al nort del baix ric Amazones.
- Manacus manacus expectatus Gyldenstolpe, 1941 - oest de Brasil (riu Juruá), possiblement en l'adjacent noreste del Perú (est de Loreto).
- Manacus manacus subpurus Cherrie & Reichenberger, 1923 - centre sur de Brasil.
- Manacus manacus purus Bangs, 1899 - marge sur del baix Amazones en Brasil (riu Madeira provablement fins a la vora esquerra del Xingu).
- Manacus manacus longibarbatus J.T. Zimmer, 1936 - marge sur del baix Amazones en Brasil (marge dreta del Xingu cap a l'est fins a la marge dreta del Tocantins).
- Manacus manacus purissimus Todd, 1928 - est de Brasil des de la marge dreta del Tocantins a l'est fins a Maranhão.
- Manacus manacus gutturosus (Desmarest, 1806) - est i surest de Brasil (Alagoas, Baïa i Mines Gerais cap al sur fins a l'extrem surest de Mate Grosso, Santa Catarina i extrem nort de Riu Gran del Sur), surest de Paraguay i extrem noreste d'Argentina (Missions).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2004). «[https://www.ardeola.org/uploads/articles/docs/1213.pdf Noms en castellà de les aus del món recomanats per la Societat Espanyola d'Ornitologia (Novena part: Orde Passeriformes, Famílies Cotingidae a Motacillidae) ]». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrit: SEO/BirdLife) 51 (2): 491-499. ISSN 0570-7358. Consultat el 9 de maig de 2016. P. 492.
- ↑ Manacus manacus en Birds of the World.
- ↑ (2009) Field guide to the songbirds of South America: the passerines, 1a. edició (en en), Austin: University of Texas Press. ISBN 978-0-292-71748-0. «Manacus manacus, p. 491, làmina 64(1)»
- ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJobling2010">Jobling (2010). Helm Dictionary of Scientific Bird Names (en en), Londres: Bloomsbury Publishing, pp. 1–432. ISBN 9781408133262. «Manacus, p. 240»
- ↑ IOC World Bird List: Cotingas, manakins, tityras, becards
- ↑ Clements, J. F., T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, D. Roberson, T. A. Fredericks, B. L. Sullivan, i C. L. Wood. 2015. The eBird/Clements checklist of birds of the world: v2015.