Diferència entre les revisions de "Antonio Tovar"
| (No se mostren 4 edicions intermiges del mateix usuari) | |||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
{{Biografia| | {{Biografia| | ||
| nom = Antonio Tovar Llorente | | nom = Antonio Tovar Llorente | ||
| − | | image = | + | | image = [[Archiu:Antoniotovar.jpg|250px]] |
| peu = | | peu = | ||
| nacionalitat = [[Espanya|Espanyola]] | | nacionalitat = [[Espanya|Espanyola]] | ||
| Llínea 10: | Llínea 10: | ||
| lloc_mort = [[Madrit]], [[Espanya]] | | lloc_mort = [[Madrit]], [[Espanya]] | ||
}} | }} | ||
| − | '''Antonio Tovar Llorente''' ([[Valladolit]], [[17 de maig]] de [[1911]] - [[Madrit]], [[13 de decembre]] de [[1985]]) fon un historiador, filòlec, llingüiste i escritor [[Espanya|espanyol]]. | + | '''Antonio Tovar Llorente''' ([[Valladolit]], [[17 de maig]] de [[1911]] - † [[Madrit]], [[13 de decembre]] de [[1985]]) fon un historiador, filòlec, llingüiste i escritor [[Espanya|espanyol]]. |
== Biografia == | == Biografia == | ||
| − | Fill d'un notari, per destins de son pare va créixer en [[Elorrio]] ([[Viscaya]]), en [[Morella]] ([[Castelló]]) i en [[Villena]] ([[Alacant]]), a on va deprendre a parlar des de | + | Fill d'un notari, per destins de son pare va créixer en [[Elorrio]] ([[Viscaya]]), en [[Morella]] ([[Castelló]]) i en [[Villena]] ([[Alacant]]), a on va deprendre a parlar des de chicotet [[vasc]] i [[valencià]]. Estudià Dret en el Real Colege Universitari María Cristina de l'Escorial, Història en l'Universitat de Valladolit i Filologia Clàssica en les de [[Madrit]], [[París]] i [[Berlín]]. En l'any [[1933]] participà en la travessia universitària pel Mediterràneu. |
Obtingué el seu doctorat en l'any [[1941]] en l'Universitat de Madrit en la tesis ''Descripció de Grècia'' (traducció del geógraf Pausanias). Tingué com a professors, entre uns atres, a [[Cayetano de Mergelina]], [[Manuel Gómez-Moreno]], [[Ramón Menéndez Pidal]] i Eduard Schwyzer. | Obtingué el seu doctorat en l'any [[1941]] en l'Universitat de Madrit en la tesis ''Descripció de Grècia'' (traducció del geógraf Pausanias). Tingué com a professors, entre uns atres, a [[Cayetano de Mergelina]], [[Manuel Gómez-Moreno]], [[Ramón Menéndez Pidal]] i Eduard Schwyzer. | ||
| − | Durant els anys d'estudiant fon president de la Federació Universitària Escolar (FUE) de Valladolit, organisació de caràcter republicà. Pero en setembre de l'any [[1936]], despuix de començar la [[Guerra Civil espanyola|Guerra Civil]], es va adscriure a la corrent falangista influït pel seu íntim amic [[Dionisio Ridruejo]] i aplegà a ser un dels principals responsables de la propaganda del Govern de Burgos, pero la seua decepció en el règim de [[Francisco Franco]] fon ràpidament en aument. | + | Durant els anys d'estudiant fon president de la Federació Universitària Escolar (FUE) de Valladolit, organisació de caràcter republicà. Pero en [[setembre]] de l'any [[1936]], despuix de començar la [[Guerra Civil espanyola|Guerra Civil]], es va adscriure a la corrent falangista influït pel seu íntim amic [[Dionisio Ridruejo]] i aplegà a ser un dels principals responsables de la propaganda del Govern de Burgos, pero la seua decepció en el règim de [[Francisco Franco]] fon ràpidament en aument. |
=== Guerra Civil === | === Guerra Civil === | ||
| − | La sublevació militar li sorprén en Berlín visitant un campament de les Joventuts Hitlerianes i retorna a la zona sublevada. Durant la Guerra Civil, sent Ridruejo cap nacional de Propaganda, va confiar el departament de Ràdio a Tovar i fon nomenat responsable de [[Ràdio Nacional d'Espanya]] (RNE), quan esta emetia des de [[Salamanca]] en els moments de la seua fundació ([[1938]]). També colaborà en el diari falangiste ''[[Arriba España (periòdic)|Arriba España]]'' de [[Pamplona]], dirigit per [[Fermín Yzurdiaga]]. | + | La sublevació militar li sorprén en [[Berlín]] visitant un campament de les Joventuts Hitlerianes i retorna a la zona sublevada. Durant la Guerra Civil, sent Ridruejo cap nacional de Propaganda, va confiar el departament de Ràdio a Tovar i fon nomenat responsable de [[Ràdio Nacional d'Espanya]] (RNE), quan esta emetia des de [[Salamanca]] en els moments de la seua fundació ([[1938]]). També colaborà en el diari falangiste ''[[Arriba España (periòdic)|Arriba España]]'' de [[Pamplona]], dirigit per [[Fermín Yzurdiaga]]. |
=== Posguerra === | === Posguerra === | ||
| − | Seguint la seua vinculació en Ridruejo i en l'òrbita de [[Ramón Serrano Suñer]], va ocupar entre decembre de [[1940]] i maig de [[1941]] la Subsecretaria de Prensa i Propaganda. Acompanyà a Serrano Suñer en varis viages a [[Alemània]] i [[Itàlia]], i durant algun d'estos estigué present en alguna trobada en [[Mussolini]] i en [[Hitler]]. Aixina, el 13 de setembre de 1940, Ramón Serrano Suñer, com a enviat especial de Franco, partix cap a Alemània acompanyat d'una série de persones inclinades en favor del [[nacionalsocialisme]]. En este sèquit figura [[Demetrio Carceller Segura]] junt en [[Miguel Primo de Rivera]], Dionisio Ridruejo, [[Manuel Halcón]] i [[Manuel de Mora-Figueroa]]. | + | Seguint la seua vinculació en Ridruejo i en l'òrbita de [[Ramón Serrano Suñer]], va ocupar entre [[decembre]] de [[1940]] i [[maig]] de [[1941]] la Subsecretaria de Prensa i Propaganda. Acompanyà a Serrano Suñer en varis viages a [[Alemània]] i [[Itàlia]], i durant algun d'estos estigué present en alguna trobada en [[Mussolini]] i en [[Hitler]]. Aixina, el [[13 de setembre]] de 1940, [[Ramón Serrano Suñer]], com a enviat especial de [[Franco]], partix cap a [[Alemània]] acompanyat d'una série de persones inclinades en favor del [[nacionalsocialisme]]. En este sèquit figura [[Demetrio Carceller Segura]] junt en [[Miguel Primo de Rivera]], Dionisio Ridruejo, [[Manuel Halcón]] i [[Manuel de Mora-Figueroa]]. |
=== Catedràtic i rector === | === Catedràtic i rector === | ||
| Llínea 42: | Llínea 42: | ||
Fon professor de grec en l'universitat de Buenos Aires (1948-49) i de llingüística en la de Tucumán (1958-59), institució esta última a on va estudiar les llengües indígenes del nort d'[[Argentina]] i va tractar de crear una escola que seguira la seua obra en este camp. | Fon professor de grec en l'universitat de Buenos Aires (1948-49) i de llingüística en la de Tucumán (1958-59), institució esta última a on va estudiar les llengües indígenes del nort d'[[Argentina]] i va tractar de crear una escola que seguira la seua obra en este camp. | ||
| − | En l'Universitat d'Illinois, fon nomenat primer Miller Visiting Professor of Classics (1960-1961), i despuix Professor of Classics (1963-1967). En l'any [[1965]] va guanyar la càtedra de llatí de l'Universitat de Madrit, lo que li va permetre tornar a Espanya. A poc d'aplegar, es va trobar en el tumult estudiantil que va culminar en la manifestació encapçalada per [[Enrique Tierno Galván|Tierno Galván]], [[José Luis López Aranguren|Aranguren]], [[Agustín García Calvo|García Calvo]] i [[Santiago Montero Díaz|Montero Díaz]]. Quan es va produir l'expulsió de l'Universitat d'estos (els tres primers definitivament i Montero Díaz temporalment), va dimitir en solidaritat i va tornar als [[Estats Units]], fins a [[1967]], quan fon nomenat per a ocupar la càtedra de llingüística comparada en l'Universitat de Tubinga ([[Alemània]]), en la que va impartir classes fins a la seua jubilació en [[1979]]. | + | En l'Universitat d'Illinois, fon nomenat primer Miller Visiting Professor of Classics (1960-1961), i despuix Professor of Classics (1963-1967). En l'any [[1965]] va guanyar la càtedra de llatí de l'Universitat de Madrit, lo que li va permetre tornar a Espanya. A poc d'aplegar, es va trobar en el tumult estudiantil que va culminar en la manifestació encapçalada per [[Enrique Tierno Galván|Tierno Galván]], [[José Luis López Aranguren|Aranguren]], [[Agustín García Calvo|García Calvo]] i [[Santiago Montero Díaz|Montero Díaz]]. Quan es va produir l'expulsió de l'Universitat d'estos (els tres primers definitivament i Montero Díaz temporalment), va dimitir en solidaritat i va tornar als [[Estats Units]], fins a [[1967]], quan fon nomenat per a ocupar la càtedra de llingüística comparada en l'Universitat de Tubinga ([[Alemània]]), en la que va impartir classes fins a la seua jubilació en l'any [[1979]]. |
Dedicà els seus estudis a la filologia clàssica i a gran cantitat de llengües, entre les que destaquen el vasc (actualment s'està publicant el seu Diccionari Etimològic de la Llengua Vasca, en colaboració en [[Manuel Agud]] i [[Koldo Mitxelena]]), el protoindoeuropeu (i els idiomes d'esta família), atres llengües primitives de la península (com l'ibèric) i les llengües amerindies (en l'Universitat de Salamanca existix una càtedra de llengües amerindies que du el seu nom). Parlava una dotzena d'idiomes i coneixia atres cent cinquanta. | Dedicà els seus estudis a la filologia clàssica i a gran cantitat de llengües, entre les que destaquen el vasc (actualment s'està publicant el seu Diccionari Etimològic de la Llengua Vasca, en colaboració en [[Manuel Agud]] i [[Koldo Mitxelena]]), el protoindoeuropeu (i els idiomes d'esta família), atres llengües primitives de la península (com l'ibèric) i les llengües amerindies (en l'Universitat de Salamanca existix una càtedra de llengües amerindies que du el seu nom). Parlava una dotzena d'idiomes i coneixia atres cent cinquanta. | ||
| Llínea 78: | Llínea 78: | ||
* Ocupà el silló "J" de la Real Acadèmia (1968) i fon membre de la Real Acadèmia de la Llengua Vasca (des de 1947). | * Ocupà el silló "J" de la Real Acadèmia (1968) i fon membre de la Real Acadèmia de la Llengua Vasca (des de 1947). | ||
* Fon nomenat doctor Honoris causa per les Universitats de Munich (1953), Buenos Aires (1954), Dublín (1979) i Sevilla (1980). | * Fon nomenat doctor Honoris causa per les Universitats de Munich (1953), Buenos Aires (1954), Dublín (1979) i Sevilla (1980). | ||
| − | * En 1981 li fon concedit el premi Goethe per la seua llabor en pro de la llibertat d'investigació i de càtedra. | + | * En l'any [[1981]] li fon concedit el premi Goethe per la seua llabor en pro de la llibertat d'investigació i de càtedra. |
| − | * En 1982 fon guardonat en la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya. | + | * En l'any [[1982]] fon guardonat en la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya. |
| − | * En 1984 va rebre el Premi Castella i Lleó de les Ciències Socials i de la Comunicació en la seua primera edició. | + | * En l'any [[1984]] va rebre el Premi Castella i Lleó de les Ciències Socials i de la Comunicació en la seua primera edició. |
== Reconeiximents == | == Reconeiximents == | ||
| Llínea 93: | Llínea 93: | ||
{{Cita|La llengua no la fan ni les Acadèmies ni els governs. L'idioma és del poble.|Antonio Tovar}} | {{Cita|La llengua no la fan ni les Acadèmies ni els governs. L'idioma és del poble.|Antonio Tovar}} | ||
| + | |||
| + | == Referències == | ||
| + | * [https://elpais.com/diario/1986/07/18/opinion/522021621_850215.html De Berlín a Valladolid. Diario El Pais] | ||
| + | * [https://www.elnortedecastilla.es/valladolid/201510/31/vallisoletano-negocio-hitler-20151022172200.html?ref=https%3A%2F%2Fwww.elnortedecastilla.es%2Fvalladolid%2F201510%2F31%2Fvallisoletano-negocio-hitler-20151022172200.html El vallisoletano que negoció con Hitler. El Norte de Castilla] | ||
| + | |||
| + | == Bibliografia == | ||
| + | * Rodríguez Jiménez, José Luis (2002). Los esclavos españoles de Hitler. Barcelona: Planeta | ||
| + | * Rodríguez Puértolas, Julio (2008). Historia de la literatura fascista española I. Akal | ||
== Enllaços externs == | == Enllaços externs == | ||
* [https://es.wikipedia.org/wiki/Antonio_Tovar Antonio Tovar en Wikipedia] | * [https://es.wikipedia.org/wiki/Antonio_Tovar Antonio Tovar en Wikipedia] | ||
| + | * [https://www.cervantesvirtual.com/portales/tovar/ Antonio Tovar. Instituto Cervantes] | ||
[[Categoria:Biografies]] | [[Categoria:Biografies]] | ||
Última revisió del 16:50 23 oct 2024
| Antonio Tovar Llorente | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Historiador, filòlec, llingüiste i escritor. | ||
| Naiximent: | 17 de maig de 1911 | ||
| Lloc de naiximent: | Valladolit, Castella i Lleó, Espanya | ||
| Defunció: | 13 de decembre de 1985 | ||
| Lloc de defunció: | Madrit, Espanya | ||
Antonio Tovar Llorente (Valladolit, 17 de maig de 1911 - † Madrit, 13 de decembre de 1985) fon un historiador, filòlec, llingüiste i escritor espanyol.
Biografia[editar | editar còdic]
Fill d'un notari, per destins de son pare va créixer en Elorrio (Viscaya), en Morella (Castelló) i en Villena (Alacant), a on va deprendre a parlar des de chicotet vasc i valencià. Estudià Dret en el Real Colege Universitari María Cristina de l'Escorial, Història en l'Universitat de Valladolit i Filologia Clàssica en les de Madrit, París i Berlín. En l'any 1933 participà en la travessia universitària pel Mediterràneu.
Obtingué el seu doctorat en l'any 1941 en l'Universitat de Madrit en la tesis Descripció de Grècia (traducció del geógraf Pausanias). Tingué com a professors, entre uns atres, a Cayetano de Mergelina, Manuel Gómez-Moreno, Ramón Menéndez Pidal i Eduard Schwyzer.
Durant els anys d'estudiant fon president de la Federació Universitària Escolar (FUE) de Valladolit, organisació de caràcter republicà. Pero en setembre de l'any 1936, despuix de començar la Guerra Civil, es va adscriure a la corrent falangista influït pel seu íntim amic Dionisio Ridruejo i aplegà a ser un dels principals responsables de la propaganda del Govern de Burgos, pero la seua decepció en el règim de Francisco Franco fon ràpidament en aument.
Guerra Civil[editar | editar còdic]
La sublevació militar li sorprén en Berlín visitant un campament de les Joventuts Hitlerianes i retorna a la zona sublevada. Durant la Guerra Civil, sent Ridruejo cap nacional de Propaganda, va confiar el departament de Ràdio a Tovar i fon nomenat responsable de Ràdio Nacional d'Espanya (RNE), quan esta emetia des de Salamanca en els moments de la seua fundació (1938). També colaborà en el diari falangiste Arriba España de Pamplona, dirigit per Fermín Yzurdiaga.
Posguerra[editar | editar còdic]
Seguint la seua vinculació en Ridruejo i en l'òrbita de Ramón Serrano Suñer, va ocupar entre decembre de 1940 i maig de 1941 la Subsecretaria de Prensa i Propaganda. Acompanyà a Serrano Suñer en varis viages a Alemània i Itàlia, i durant algun d'estos estigué present en alguna trobada en Mussolini i en Hitler. Aixina, el 13 de setembre de 1940, Ramón Serrano Suñer, com a enviat especial de Franco, partix cap a Alemània acompanyat d'una série de persones inclinades en favor del nacionalsocialisme. En este sèquit figura Demetrio Carceller Segura junt en Miguel Primo de Rivera, Dionisio Ridruejo, Manuel Halcón i Manuel de Mora-Figueroa.
Catedràtic i rector[editar | editar còdic]
Apartant-se de la vida política, feu oposicions (1942) i obtingué la Càtedra de Llatí en l'Universitat de Salamanca; des de llavors, es va dedicar a l'ensenyança i a l'investigació. Eixe mateix any, es va casar en Consuelo Larrucea.
Durant el ministeri de Ruiz-Giménez (1951-1956) fon nomenat rector i, com a tal, va organisar les celebracions del VII Centenari de l'Universitat de Salamanca, a les que varen assistir els rectors de les principals universitats del món i varen fer una memorable desfilada pels carrers de Salamanca, en els seus trages de gala tradicionals.
A raïl de la celebració del Centenari, conseguí en l'any 1954 que Salamanca tornara a donar títuls de doctor (la primera universitat d'Espanya en recobrar eixa possibilitat des de que en la llei Moyano, de 1857, s'havia reservat en exclusiva a l'Universitat Central de Madrit) i que foren tornats a la biblioteca de l'Universitat una gran cantitat dels fondos bibliogràfics que varen ser espoliats per les tropes franceses en retirar-se d'Espanya en 1813, recuperats despuix de la batalla de Vitòria, i varen quedar custodiats en la biblioteca del Palau Real. Creà la primera càtedra de llengua i lliteratura vasques en Espanya, per a la que va cridar a Koldo Mitxelena, entre molts atres guanys.
Permaneixqué en ella oficialment, en excedència, fins a 1963; encara que abans va eixir d'Espanya cap a l'exili per les diferències ideològiques que va tindre com a rector.
Activitat posterior[editar | editar còdic]
Fon professor de grec en l'universitat de Buenos Aires (1948-49) i de llingüística en la de Tucumán (1958-59), institució esta última a on va estudiar les llengües indígenes del nort d'Argentina i va tractar de crear una escola que seguira la seua obra en este camp.
En l'Universitat d'Illinois, fon nomenat primer Miller Visiting Professor of Classics (1960-1961), i despuix Professor of Classics (1963-1967). En l'any 1965 va guanyar la càtedra de llatí de l'Universitat de Madrit, lo que li va permetre tornar a Espanya. A poc d'aplegar, es va trobar en el tumult estudiantil que va culminar en la manifestació encapçalada per Tierno Galván, Aranguren, García Calvo i Montero Díaz. Quan es va produir l'expulsió de l'Universitat d'estos (els tres primers definitivament i Montero Díaz temporalment), va dimitir en solidaritat i va tornar als Estats Units, fins a 1967, quan fon nomenat per a ocupar la càtedra de llingüística comparada en l'Universitat de Tubinga (Alemània), en la que va impartir classes fins a la seua jubilació en l'any 1979.
Dedicà els seus estudis a la filologia clàssica i a gran cantitat de llengües, entre les que destaquen el vasc (actualment s'està publicant el seu Diccionari Etimològic de la Llengua Vasca, en colaboració en Manuel Agud i Koldo Mitxelena), el protoindoeuropeu (i els idiomes d'esta família), atres llengües primitives de la península (com l'ibèric) i les llengües amerindies (en l'Universitat de Salamanca existix una càtedra de llengües amerindies que du el seu nom). Parlava una dotzena d'idiomes i coneixia atres cent cinquanta.
Fon editor de la revista Emerita (1939-1944), Minos (1951-1968, junt en I. Peruzzi i M. S. Ruipérez) i Acta Salmanticensia (1944-1951). Feu crítica lliterària en la Gaceta Ilustrada, a on també escrivien Pedro Laín Entralgo (crítica teatral) i Julián Marías (crítica cinematogràfica).
La seua afició per la llingüística comparada i l'incontenible curiositat per les llengües, junt a l'haver vixcut en el País Vasc i en Valéncia, li va proporcionar una base sòlida que el va convertir en un referent dins de la filologia hispànica.
Obra[editar | editar còdic]
Algunes de les seues publicacions:
- En el primer giro (estudio sobre la Antigüedad), Madrid, Espasa Calpe, 1941.
- Vida de Sócrates, Madrid, Revista de Occidente, 1947 (Reedicions en 1953 i 1966).
- Estudios sobre las primitivas lenguas hispánicas, Buenos Aires, Instituto de Filología, 1949 (traducció a l'anglés, Nova York, 1961)
- La lengua vasca, San Sebastián, Biblioteca Vascongada de los Amigos del País, 1950.
- Los hechos políticos en Platón y Aristóteles, Buenos Aires, Perrot, 1954.
- Un libro sobre Platón, Madrid, Espasa Calpe, 1956 (traducció a l'anglés, Chicago, 1969).
- Bosquejo de un mapa tipológico de las lenguas de América del Sur, Bogotá, Instituto Caro y Cuervo, 1961.
- Historia de Grecia (con Martín Sánchez Ruipérez), Barcelona, Montaner y Simón, 1963 (vàries reeds.).
- Historia del antiguo Oriente, Barcelona, Montaner y Simón, 1963 (vàries reeds.).
- Universidad y educación de masas (ensayo sobre el porvenir de España), Barcelona, Ariel, 1968.
- Estudios sobre la España Antigua (con Julio Caro Baroja, Madrid : CSIC-Fundación Pastor, 1971.
- Sprachen und Inschriften. Studien zum Mykenischen, Lateinischen und Hispanokeltischen, Ámsterdam, B.R.Grüner, 1973.
- Historia de la Hispania Romana: La Península Ibérica desde 218 a. C. hasta el siglo V (en J. M. Blázquez), Madrid, Alianza, 1975.
- Iberische Landeskunde. Zweiter Teil. Die Völker und die Städte des antiken Hispanien (continuació del Iberische Landeskunde d'Adolf Schulten), 3 vols.: Bética (1974), Lusitania (1976), Tarraconense (1989, pòstuma).
- Einführung in die Sprachgeschichte der Iberischen Halbinsel: Das heutige Spanisch und seine historischen Grundlagen, Tübingen, TBL-Verlag Narr, 1977 (varias reeds.).
- Mitología e ideología sobre la lengua vasca: Historia de los estudios sobre ella, Madrid, Alianza, 1980 (reed. 2007).
- Relatos y diálogos de Los Matacos (chaco argentino occidental). Seguidos de una gramática de su lengua, Madrid, Inst. Cultura Hispánica, 1981.
- Catálogo de las lenguas de América del Sur: con clasificaciones, indicaciones tipológicas, bibliografía y mapas (en la seua dòna, Consuelo Larrucea de Tovar), Madrid, Gredos, 1984.
- Diccionario etimológico vasco (con Manuel Agud), San Sebastián, Gipuzkoako Foru Aldundia, 1991 y 1992.
Premis i guardons[editar | editar còdic]
- Ocupà el silló "J" de la Real Acadèmia (1968) i fon membre de la Real Acadèmia de la Llengua Vasca (des de 1947).
- Fon nomenat doctor Honoris causa per les Universitats de Munich (1953), Buenos Aires (1954), Dublín (1979) i Sevilla (1980).
- En l'any 1981 li fon concedit el premi Goethe per la seua llabor en pro de la llibertat d'investigació i de càtedra.
- En l'any 1982 fon guardonat en la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya.
- En l'any 1984 va rebre el Premi Castella i Lleó de les Ciències Socials i de la Comunicació en la seua primera edició.
Reconeiximents[editar | editar còdic]
- Homenage a Antonio Tovar. Oferit pels seus discípuls, colegues i amics (Madrit, Gredos, 1972).
- Navicula Tubingensis. Studia in honorem Antonii Tovar (Tubinga, G. Narr, 1984).
- I Simpòsium Antonio Tovar sobre Llengües Amerindies (Tordesillas, 2000), Valladolit, Institut d'Estudis d'Iberoamèrica i Portugal, 2003.
- Un carrer cèntric de Salamanca es denomina Rector Tovar.
- Un Institut de Valladolit té el nom d'Antonio Tovar.
Cites[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
- De Berlín a Valladolid. Diario El Pais
- El vallisoletano que negoció con Hitler. El Norte de Castilla
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Rodríguez Jiménez, José Luis (2002). Los esclavos españoles de Hitler. Barcelona: Planeta
- Rodríguez Puértolas, Julio (2008). Historia de la literatura fascista española I. Akal