Enrique Tierno Galván

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Enrique Tierno Galván
El professor Enrique Tierno Galván
Enrique Tierno Galván en l'any 1978
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Juriste, escritor i polític.
Naiximent: 8 de febrer de 1918
Lloc de naiximent: Madrit, Espanya
Defunció: 19 de giner de 1986
Lloc de defunció: Madrit, Espanya

Enrique Tierno Galván (Madrit, 8 de febrer de 1918 - † 19 de giner de 1986) fon un sociòlec, juriste, escritor, ensagiste i polític espanyol.

Biografia[editar | editar còdic]

Va nàixer en Madrit el 18 de febrer de 1918. Va cursar el bachillerat en l'Institut Cervantes. Va escomençar els seus estudis universitaris en l'Universitat Central, pero varen ser interromputs per la Guerra Civil. Despuix de les seues experiències jovenils durant la Guerra Civil, en la que va militar en el bando republicà, va iniciar la seua carrera política com a figura de l'oposició al franquisme des de l'Universitat. Durant els anys cinquanta i setanta va simbolisar el descontent primer i la rebelió despuix de part de la comunitat universitària.

El professor Tierno Galván i el seu grup socialiste varen insistir ya en l'any 1964 en que la Guerra Civil era un «fet històric» en una «culpa colectiva». No podia haver, dien, «vencedors» ni «vençuts».

Estudis[editar | editar còdic]

Doctor en Dret, Doctor en Filosofia i Lletres, Catedràtic de Dret Polític des de l'any 1948 fins a l'any 1953 en l'Universitat de Múrcia, i des de 1953 fins a 1965 en l'Universitat de Salamanca, va anar en esta última a on va aglutinar un núcleu de professors i estudiants, alguns dels quals —com Raúl Morodo, Pablo Lucas o Fernando Morán— varen passar de discípuls a colaboradors polítics. Se li coneixia també com el «vell Professor», alusió carinyosa en la que ya se li havia batejat.

Trayectòria professional[editar | editar còdic]

Va ser el primer en traduir el Tractatus de Ludwig Wittgenstein i va realisar importants estudis sobre la novela picaresca, la novela històrica i la sociologia de masses. Home molt cult, va escriure unes interessants Acotaciones a la historia de la cultura occidental en la Edad Moderna (1964) i va traduir l'obra fonamental d'Edmund Burke, les Reflexions sobre la Revolució Francesa. En Salamanca va dirigir un Bolletí Informatiu del Seminari de Dret Polític que va utilisar com a plataforma d'opinió, i va crear una Associació per l'Unitat Funcional d'Europa, de curta vida i en un ideari polític que mesclava l'humanisme i l'europeisme i es dia socialiste sense pertànyer per això al PSOE. Per les seues activitats polítiques, va sofrir el rigor de les presons franquistes en l'any 1957.

El seu prestigi polític i intelectual queda consolidat en els anys setanta, despuix del seu confús ingrés i expulsió de l'Agrupació Socialista Madrilenya —que, teòricament, obedia al PSOE històric, que la seua eixecutiva estava heretada en Toulouse—. Es va deure sobretot, ademés de la seua presentació com a intelectual marxiste no «escolàstic», a la seua expulsió a perpetuïtat (junt a atres catedràtics i professors universitaris com José Luis López Aranguren i Agustín García Calvo) de les universitats espanyoles despuix de les protestes estudiantils iniciades en Madrit en l'any 1965 contra de la dictadura franquista, protestes que ell va recolzar.

En l'any 1966 es trasllada als Estats Units a on va ser professor en l'Universitat de Princeton (1966-1967), i es va convertir en el líder de la Federació Socialista en Madrit —també conegut com el «grup de Marqués de Cubas», pel seu domicili d'actuació—, en el que buscava liderar a tot el socialisme de l'interior. Despuix d'una entrevista en Rodolfo Llopis en París en 1966, en retornar a Espanya, en 1968, funda el Partido Socialiste de l'Interior (PSI), que posteriorment, en 1974, va passar a cridar-se Partit Socialiste Popular (PSP). Eixe mateix any, junt al Partit Comuniste d'Espanya (PCE), el Partit del Treball d'Espanya (PTE), el Partit Carliste (PC) i numeroses personalitats independents, formaria la Junta Democràtica d'Espanya (JDE).

Durant la Transició, que li va permetre tornar a l'Universitat espanyola en 1976, va tindre que fer front a un PSOE refundat des de l'interior per socialistes vascs, madrilenys i sevillans i liderat per Felipe González, qui li va arrebatar gran part del liderage en el camp de l'esquerra socialista. Els membres d'este partit li acusaven de confusionisme ideològic i oportunisme polític en uns moments en que les manifestacions polítiques de González i el seu grup eren extraordinàriament radicals i antimonàrquiques. La tàctica del PSOE era, ademés, oposta a l'aperturisme del PSP cap al PCE, els monàrquics o Comissions Obreres. Encara que Tierno va reafirmar en el I Congrés del PSP en l'any 1976 la llínea marxista i revolucionària de la seua formació política, no va poder competir en un PSOE recolzat, reconegut e inclús finançat per la majoria dels partits socialistes europeus, que seguien una llínea socialdemócrata.

En les primeres eleccions democràtiques de juny de 1977, va obtindre l'acta de diputat per Madrit, en les llistes de la coalició Unitat Socialista, formada entre el PSP i la Federació de Partits Socialistes, i que va obtindre sis diputats. En agost d'eixe any, intervé en resoldre el seqüestre de huit rehens per part d'un membre del GRAPO. Condenat a la marginació política pel PSOE, que va vetar la seua participació en la redacció de la Constitució, Tierno va acceptar l'integració del PSP en el PSOE en abril de 1978, i en este partit va tornar a eixir diputat en l'any 1979 i en 1982. Elegit president honorari del PSOE com un reconeiximent al seu prestigi i carisma en abril de 1978, va abandonar eixe càrrec per discrepàncies en l'eixecutiva de González en 1979, llavors embarcada en l'abandó del marxisme i la marginació definitiva del socialisme madrileny.

Alcalde de Madrit[editar | editar còdic]

En les primeres eleccions municipals de la democràcia (abril de 1979) es presenta a l'alcaldia de Madrit. Encara que el seu partit no és el més votat (va ser la UCD), una coalició en el PCE li dona l'alcaldia. La seua popularitat com a alcalde va ser enorme, sent reelegit en l'any 1983 en majoria absoluta, sent, fins hui, l'únic socialiste en conseguir-ho.

La seua llabor com a alcalde va suscitar una estranya unanimitat al seu favor, que va anar més allà de la seua filiació política i la seua fama va traspassar les fronteres del país aplegant a presidir la Federació Mundial de Ciutats Unides. Madrit va viure en eixos anys una espectacular renaixença de la seua vida cultural, artística i social, adormit durant el franquisme, que es va conéixer com a «moguda madrilenya» i que va aplegar a identificar-se en la figura mateixa del «vell Professor» i el seu particular populisme, que conectava tant en la joventut com en la tercera edat. Va morir en giner de 1986 en Madrit sent alcalde i va ser despedit pel poble de Madrit en una multitudinària manifestació de duel que va colapsar la ciutat sancera.

Constitució espanyola de 1978[editar | editar còdic]

Conegut carinyosament com El vell professor i autor de varis llibres, va ser l'encarregat de redactar el Preàmbul de la Constitució espanyola de 1978.

Obres[editar | editar còdic]

En la seua vasta bibliografia destaquen les següents obres:

  • Formas y modos de vida en torno a la Revolución de 1848 (1950).
  • Sociología y situación (1954), Editorial Aula.
  • Introducción a la sociología (1960), Editorial Tecnos.
  • Costa y el Regeneracionismo (1961), Editorial Barna.
  • Desde el espectáculo a la trivialización (1961), Taurus Ediciones, ISBN 978-84-306-1025-9.
  • Anatomía de la conspiración (1962), Taurus Ediciones, ISBN 978-84-306-9042-8.
  • Tradición y modernismo (1962), Editorial Tecnos, ISBN 978-84-309-0037-4.
  • Humanismo y sociedad (1964), Editorial Seix Barral, ISBN 978-84-322-0103-5.
  • Acotaciones a la historia de la cultura occidental en la Edad Moderna: desde el fin de la Edad Media hasta la actualidad (1964), Editorial Tecnos, ISBN 978-84-309-0300-9.
  • Diderot como pretexto (1965), Taurus Ediciones, ISBN 978-84-306-9070-1.
  • Conocimiento y Ciencias Sociales (1966), Editorial Tecnos, ISBN 978-84-309-0068-8.
  • La realidad como resultado (1966), Ediciones La Torre.
  • Baboeuf y Los Iguales. Un episodio del socialismo premarxista (1967), Editorial Tecnos, ISBN 978-84-309-0305-4.
  • Razón mecánica y razón dialéctica (1969), Editorial Tecnos.
  • La humanidad reducida (1970), Editorial Taurus.
  • Escritos (1950–1960) (1971), Editorial Tecnos.
  • Conocimiento y ciencias sociales (1973), Editorial Tecnos, ISBN 803090428X.
  • La rebelión juvenil y el problema de la universidad (1973), Seminarios y Ediciones, ISBN 84-299-0042-X.
  • Sobre la novela picaresca y otros escritos (1974), Editorial Tecnos, ISBN 84-309-0494-8.
  • Yo no soy ateo (1975), Editorial Tecnos, ISBN 84-309-0567-7.
  • Qué son las izquierdas (1976), La Gaya Ciencia, ISBN 84-7080-956-3.
  • España y el Socialismo (1976), Editorial Tucar, ISBN 84-85199-10-3.
  • Democracia, Socialismo y Libertad (1977), Ediciones Paulinas, ISBN 84-285-0638-8.
  • Idealismo y pragmatismo en el siglo XIX español (1977), Editorial Tecnos, ISBN 84-309-0688-6.
  • Galdós y el episodio nacional Montes de Oca (1979), Editorial Tecnos, ISBN 84-309-0824-2.
  • ¿Qué es ser agnóstico? (1982), Editorial Tecnos, ISBN 84-309-0921-4.
  • Cabos sueltos (1982), ISBN 84-02-08516-4.
  • Canto a la paz (1983), ISBN 8430093804.
  • La España autonómica (1985), Editorial Bruguera, ISBN 84-02-10435-5.
  • Los toros, acontecimiento nacional (1988), Editorial Turner, ISBN 84-7506-251-2.

Cites sobre la llengua valenciana[editar | editar còdic]

«Mai la llengua catalana fruí d'un prestigi lliterari tan gran com el que aplegà la llengua valenciana en el seu sigle d'Or.»
Enrique Tierno Galván (1949)
«El prestigi i l'història del valencià és motiu suficient com per a considerar-lo un idioma.»
Enrique Tierno Galván (1949)

Traducció al castellà:

«Nunca la lengua catalana gozó de un prestigio literario tan grande como el que llegó a tener la lengua valenciana en su siglo de Oro.»
Enrique Tierno Galván (1949)
«El prestigio e historia del valenciano es motivo suficiente para considerarlo un idioma.»
Enrique Tierno Galván (1949)

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons