Diferència entre les revisions de "Palau de la Música de Valéncia"
| (No es mostren 5 edicions intermiges d'2 usuaris) | |||
| Llínea 18: | Llínea 18: | ||
=== Els espais del Palau === | === Els espais del Palau === | ||
| − | + | ==== Sala José Iturbi ==== | |
| − | La sala principal, denominada des de [[maig]] de l'any [[1995]] José Iturbi, té 1790 localitats. És la sala més emblemàtica, l'image –junt en la frontera- més visible del Palau, a on tenen lloc els cicles simfònics. Conte ademés en un escenari de 190m2 de superfície i un fos que durant els concerts està cobert per les dos primeres files de butaques, pero que, en ocasions especials, s'ha destapat per a produccions d'òpera escenificada. Les primeres butaques es distribuïxen en forma de palmito en dos pisos front a l'orquesta i el restant en nayes a modo de graderíos, a abdós costats i darrere de l'escenari, de modo que els músics queden envolts pel públic. | + | La sala principal, denominada des de [[maig]] de l'any [[1995]] [[José Iturbi]], té 1790 localitats. És la sala més emblemàtica, l'image –junt en la frontera- més visible del Palau, a on tenen lloc els cicles simfònics. Conte ademés en un escenari de 190m2 de superfície i un fos que durant els concerts està cobert per les dos primeres files de butaques, pero que, en ocasions especials, s'ha destapat per a produccions d'òpera escenificada. Les primeres butaques es distribuïxen en forma de palmito en dos pisos front a l'orquesta i el restant en nayes a modo de graderíos, a abdós costats i darrere de l'escenari, de modo que els músics queden envolts pel públic. |
| − | + | ==== Sala Joaquín Rodrigo ==== | |
| − | La Sala Joaquín Rodrigo té capacitat per a 420 espectadors. Dispon d'un únic graderio en forma de palmito i en ella tenen lloc els concerts de cambra i els recitals lírics. Ha acollit cicles com el de Solistes Internacionals, Lied, Música Antiga i Barroca, Taller d'òpera, etc. | + | La Sala [[Joaquín Rodrigo]] té capacitat per a 420 espectadors. Dispon d'un únic graderio en forma de palmito i en ella tenen lloc els concerts de cambra i els recitals lírics. Ha acollit cicles com el de Solistes Internacionals, Lied, Música Antiga i Barroca, Taller d'òpera, etc. |
| − | + | ==== Sales Martin i Soler i Lucrecia Bori ==== | |
| − | Un dels compositors valencians, | + | Un dels compositors valencians, [[Vicent Martin i Soler]], va donar nom a la fins a llavors denominada Sala C en juny de l'any [[2001]]. Per la seua banda, la Sala D, va prendre el nom d'una veu valenciana: [[Lucrezia Bori]]. L'encarregada de descobrir la placa commemorativa, el 30 d'octubre de 2001, va ser la soprano Isabel Rei. Abdós sales poden acomodar unes 100 persones i són l'escenari ideal de conferències, llectures poètiques, cicles lliteraris, reunions, congressos i exposicions de chicotet format. |
| − | + | ==== Sala d'Exposicions ==== | |
La Sala d'Exposicions es troba situada en el mateix pla que la Sala Joaquín Rodrigo i les sales de conferències. En 340 m2, este espai multiús acull tant mostres d'artistes plàstics com a exposicions de contingut musical, complement, en molts casos, dels cicles simfònics i de cambra. | La Sala d'Exposicions es troba situada en el mateix pla que la Sala Joaquín Rodrigo i les sales de conferències. En 340 m2, este espai multiús acull tant mostres d'artistes plàstics com a exposicions de contingut musical, complement, en molts casos, dels cicles simfònics i de cambra. | ||
== Polítiques del Palau == | == Polítiques del Palau == | ||
Baix la direcció de [[Maria Irene Beneyto]], el Palau realisa campanyes per a acostar la cultura musical als més jóvens, i als ciutadans en general. Pero el Palau també ha segut motiu de polèmica: el [[22 de juliol]] de [[2005]] el Colectiu de Cantants en [[Valencià]] [[Ovidi Montllor]] es va manifestar, tancant-se dins del Palau de la Música, com a protesta que encara no hi havia actuat cap grup o artiste valencià que utilise la llengua pròpia com [[mig]] per a expressar-se. | Baix la direcció de [[Maria Irene Beneyto]], el Palau realisa campanyes per a acostar la cultura musical als més jóvens, i als ciutadans en general. Pero el Palau també ha segut motiu de polèmica: el [[22 de juliol]] de [[2005]] el Colectiu de Cantants en [[Valencià]] [[Ovidi Montllor]] es va manifestar, tancant-se dins del Palau de la Música, com a protesta que encara no hi havia actuat cap grup o artiste valencià que utilise la llengua pròpia com [[mig]] per a expressar-se. | ||
| − | + | ||
== Referències== | == Referències== | ||
* Badenes, Gonzalo (1 de junio de 1987). «La noche de aquel día. Ritmo nº 578, Junio 1987, pág 96». Ritmo. p. 96 | * Badenes, Gonzalo (1 de junio de 1987). «La noche de aquel día. Ritmo nº 578, Junio 1987, pág 96». Ritmo. p. 96 | ||
Última revisió del 18:07 7 jul 2024
El Palau de la Música de Valéncia (en castellà, Palacio de la Música de Valencia) és un edifici de la ciutat de Valéncia situat en l'antic llit del riu Túria. El Palau (com se li coneix popularment) conté unes quantes sales per a audicions musicals, congressos, exposicions, espectàculs i proyeccions de cine, entre atres activitats.
És també la sèu de l'Orquesta de Valéncia i de la Banda Municipal de Valéncia.
Trayectòria[editar | editar còdic]
Des de la seua inauguració, el 25 d'abril de 1987, s'ha consolidat com un dels centres musicals més importants d'Espanya. Actualment, el Palau és seu de l'Orquesta de Valéncia.
Ademés, l'acústica del Palau, i de la seua sala José Iturbi en particular (la més important de l'auditori), ha segut elogiada per molts dels músics que han actuat en ella.
L'edifici[editar | editar còdic]
L'edifici, dissenyat per José María García de Paredes, Premi Nacional d'Arquitectura, està format per dos fronteres. Una mira al jardí del Túria i està coberta en una volta de vidre que transforma el vestíbul del Palau en un hivernàcul en tarongers. Les deu columnes exteriors recreen un doble pentagrama. La part posterior, pero actual entrada al públic, dona al passeig de l'Albereda.
Gràcies a una ampliació posterior, hi ha una tercera part subterrànea, que conta en unes quantes sales d'ensaig, vestuaris, sales de gravació, i un nou espai destinat també a exposicions.
Els espais del Palau[editar | editar còdic]
Sala José Iturbi[editar | editar còdic]
La sala principal, denominada des de maig de l'any 1995 José Iturbi, té 1790 localitats. És la sala més emblemàtica, l'image –junt en la frontera- més visible del Palau, a on tenen lloc els cicles simfònics. Conte ademés en un escenari de 190m2 de superfície i un fos que durant els concerts està cobert per les dos primeres files de butaques, pero que, en ocasions especials, s'ha destapat per a produccions d'òpera escenificada. Les primeres butaques es distribuïxen en forma de palmito en dos pisos front a l'orquesta i el restant en nayes a modo de graderíos, a abdós costats i darrere de l'escenari, de modo que els músics queden envolts pel públic.
Sala Joaquín Rodrigo[editar | editar còdic]
La Sala Joaquín Rodrigo té capacitat per a 420 espectadors. Dispon d'un únic graderio en forma de palmito i en ella tenen lloc els concerts de cambra i els recitals lírics. Ha acollit cicles com el de Solistes Internacionals, Lied, Música Antiga i Barroca, Taller d'òpera, etc.
Sales Martin i Soler i Lucrecia Bori[editar | editar còdic]
Un dels compositors valencians, Vicent Martin i Soler, va donar nom a la fins a llavors denominada Sala C en juny de l'any 2001. Per la seua banda, la Sala D, va prendre el nom d'una veu valenciana: Lucrezia Bori. L'encarregada de descobrir la placa commemorativa, el 30 d'octubre de 2001, va ser la soprano Isabel Rei. Abdós sales poden acomodar unes 100 persones i són l'escenari ideal de conferències, llectures poètiques, cicles lliteraris, reunions, congressos i exposicions de chicotet format.
Sala d'Exposicions[editar | editar còdic]
La Sala d'Exposicions es troba situada en el mateix pla que la Sala Joaquín Rodrigo i les sales de conferències. En 340 m2, este espai multiús acull tant mostres d'artistes plàstics com a exposicions de contingut musical, complement, en molts casos, dels cicles simfònics i de cambra.
Polítiques del Palau[editar | editar còdic]
Baix la direcció de Maria Irene Beneyto, el Palau realisa campanyes per a acostar la cultura musical als més jóvens, i als ciutadans en general. Pero el Palau també ha segut motiu de polèmica: el 22 de juliol de 2005 el Colectiu de Cantants en Valencià Ovidi Montllor es va manifestar, tancant-se dins del Palau de la Música, com a protesta que encara no hi havia actuat cap grup o artiste valencià que utilise la llengua pròpia com mig per a expressar-se.
Referències[editar | editar còdic]
- Badenes, Gonzalo (1 de junio de 1987). «La noche de aquel día. Ritmo nº 578, Junio 1987, pág 96». Ritmo. p. 96
- Carrillo, L. / Blanco, P.: Entrevista con Eduardo de Miguel. 14-07-06
- Carrillo, Luisa. (D.L. 2012). 25 años de música. Ayuntamiento de Valencia, Servicio de Publicaciones. ISBN 9788484843726. OCLC 828281089
- Doménech Part, José (28 de abril de 1987). «Domenech Part, J.: La noche más sonora. Levante, 28-4-1987». Levante-EMV
- Muelas, Pedro (8 de abril de 1984). «Muelas, Pedro: Cultura y Ayuntamiento firman el convenio del auditorio. Levante, 8-4-1984». Levante-EMV
- Peñafort, C. (27 de abril de 1987). «Peñafort, C.: Hoja del Lunes, 27-4-1987». La Hoja del Lunes