Diferència entre les revisions de "Orde de Montesa"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
(Text reemplaça - 'Orà (Algèria)' a 'Orà')
(Etiquetes: Editat des de la versió per a mòvils Editat des de la versió per a mòvils)
 
(No es mostren 2 edicions intermiges d'2 usuaris)
Llínea 50: Llínea 50:
 
Es va nomenar com a primer Mestre de la nova Orde a [[Guillerm d'Eril]], un home vell, gran expert en les arts militars. El càrrec li va durar molt poc, ya que Eril fallia setanta dies despuix d'haver segut elegit.
 
Es va nomenar com a primer Mestre de la nova Orde a [[Guillerm d'Eril]], un home vell, gran expert en les arts militars. El càrrec li va durar molt poc, ya que Eril fallia setanta dies despuix d'haver segut elegit.
  
−
El regne de Valéncia es trobava agitat pel tumult conegut com ''[[Guerra de l'Unió|de l'Unió]]'', per la qual alguns nobles valencians, recolzant-se en el poble, desijaven emancipar-se de la tutela del Regne d'Aragó i constituir-se en un regne independent. El rei d'Aragó va encarregar al Mestre de Montesa, Arnaldo de Ferriol, que controlara als sediciosos, convertint-se aixina els montesans en una basa molt important per a que el rei [[Pere IV d'Aragó]] derrotara als sublevats de Valéncia. L'Orde es va convertir en la principal força militar defensora del tro.
+
El [[regne de Valéncia]] es trobava agitat pel tumult conegut com ''[[Guerra de l'Unió|de l'Unió]]'', per la qual alguns nobles valencians, recolzant-se en el poble, desijaven emancipar-se de la tutela del Regne d'Aragó i constituir-se en un regne independent. El rei d'Aragó va encarregar al Mestre de Montesa, Arnaldo de Ferriol, que controlara als sediciosos, convertint-se aixina els montesans en una basa molt important per a que el rei [[Pere IV d'Aragó]] derrotara als sublevats de Valéncia. L'Orde es va convertir en la principal força militar defensora del tro.
  
 
== Decliu ==
 
== Decliu ==
Llínea 56: Llínea 56:
 
No obstant, els reis començaven ya a prendre part activa en l'elecció dels Mestres. El rei Ferran II d'Aragó (Ferran el [[Catolicisme|Catòlic]]) va impondre com a tal al seu nebot, [[Felip d'Aragó i Navarra]], revocant aixina l'anterior nomenament.
 
No obstant, els reis començaven ya a prendre part activa en l'elecció dels Mestres. El rei Ferran II d'Aragó (Ferran el [[Catolicisme|Catòlic]]) va impondre com a tal al seu nebot, [[Felip d'Aragó i Navarra]], revocant aixina l'anterior nomenament.
  
−
L'últim Mestre va ser [[Pedro Luis Garcerán de Borja]], marqués de Navarrés, fill del [[duc de Gandia]], germà de sant [[Francesc de Borja]], elegit als 17 anys. En l'any [[1572]], un tribunal de l'[[Inquisició]] de [[Valéncia]] va condenar a Garcerán de Borja per [[sodomia]].<ref name="Bruquetas">{{cita llibre|autor = Bruquetas de Castro, Fernando| enlaceautor = Fernando Bruquetas de Castro| enlaceautor = Fernando Bruquetas de Castro|títul = Reyes que amaron como reinas|any = 2002| editorial = La Esfera de los Libros S.L.|id = ISBN 84-9734-076-0}}</ref> Sembla ser que Pedro Luis Garcerán de Borja havia estat enamorat temps abans d'un tal Martín de Castro, un rufià dedicat a la prostitució i el proxenetisme, tant d'hòmens com de dònes, i que va ser sorprés en el llit en el comte de Ribagorça, [[Joan II de Ribagorça]]. Martín de Castro, abans de ser eixecutat en [[1574]] en la cort, va delatar a Pedro Luis Garcerán de Borja, donant escabrencs detalls i mostrant la seua falta d'escrúpuls. Garcerán de Borja, que havia segut virrei i capità general dels regnes de [[Tremecén]], [[Tunísia]], [[Orà (Argèlia)|Orà]] i [[Mazalquivir]], es va vore compromés per la crisis interna que patia l'Orde de Montesa, dividida en faccions, i per les enemistats creades en promocionar als seus favorits.  
+
L'últim Mestre va ser [[Pedro Luis Garcerán de Borja]], marqués de Navarrés, fill del [[duc de Gandia]], germà de sant [[Francesc de Borja]], elegit als 17 anys. En l'any [[1572]], un tribunal de l'[[Inquisició]] de [[Valéncia]] va condenar a Garcerán de Borja per [[sodomia]].<ref name="Bruquetas">{{cita llibre|autor = Bruquetas de Castro, Fernando| enlaceautor = Fernando Bruquetas de Castro| enlaceautor = Fernando Bruquetas de Castro|títul = Reyes que amaron como reinas|any = 2002| editorial = La Esfera de los Libros S.L.|id = ISBN 84-9734-076-0}}</ref> Sembla ser que Pedro Luis Garcerán de Borja havia estat enamorat temps abans d'un tal Martín de Castro, un rufià dedicat a la prostitució i el proxenetisme, tant d'hòmens com de dònes, i que va ser sorprés en el llit en el comte de Ribagorça, [[Joan II de Ribagorça]]. Martín de Castro, abans de ser eixecutat en [[1574]] en la cort, va delatar a Pedro Luis Garcerán de Borja, donant escabrencs detalls i mostrant la seua falta d'escrúpuls. Garcerán de Borja, que havia segut virrei i capità general dels regnes de [[Tremecén]], [[Tunísia]], [[Orà|Orà]] i [[Mazalquivir]], es va vore compromés per la crisis interna que patia l'Orde de Montesa, dividida en faccions, i per les enemistats creades en promocionar als seus favorits.  
  
 
[[Felip II d'Espanya|Felipe II]], que va ser consultat per l'Inquisició sobre la conveniència del juí, va decidir amprar el procés per a donar una lliçó a la noblea levantisca, neutralisant al mateix temps l'aliança dels [[Casa de Borja|Borja]] en la família real portuguesa. Garcerán de Borja va ser condenat a 10 anys de reclusió en el convent de Montesa i una multa de 6000 ducats, a raó de 1000 ducats a l'any. No obstant, ya en l'any [[1583]], Garcerán de Borja, despuix d'unes disputes internes per la successió del Gran Mestre, va saber congraciar-se en el Rei i va negociar en Felip II l'incorporació a la corona de l'última Orde que es mantenia independent el 8 de decembre de [[1587]], gràcies a una bula del papa [[Sixt V]] expedida en [[Roma]]. Com a premi va obtindre la Comanda Major de Calatrava i en l'any [[1591]] el [[Virregnat de Catalunya]], fallint en [[1592]].<ref name="Bruquetas"/>
 
[[Felip II d'Espanya|Felipe II]], que va ser consultat per l'Inquisició sobre la conveniència del juí, va decidir amprar el procés per a donar una lliçó a la noblea levantisca, neutralisant al mateix temps l'aliança dels [[Casa de Borja|Borja]] en la família real portuguesa. Garcerán de Borja va ser condenat a 10 anys de reclusió en el convent de Montesa i una multa de 6000 ducats, a raó de 1000 ducats a l'any. No obstant, ya en l'any [[1583]], Garcerán de Borja, despuix d'unes disputes internes per la successió del Gran Mestre, va saber congraciar-se en el Rei i va negociar en Felip II l'incorporació a la corona de l'última Orde que es mantenia independent el 8 de decembre de [[1587]], gràcies a una bula del papa [[Sixt V]] expedida en [[Roma]]. Com a premi va obtindre la Comanda Major de Calatrava i en l'any [[1591]] el [[Virregnat de Catalunya]], fallint en [[1592]].<ref name="Bruquetas"/>

Última revisió del 11:16 1 set 2022

Plantilla:Ficha d'unitat militar

L'Orde de Santa Maria de Montesa i Sant Jordi d'Alfama és una orde religiosa i militar fundada pel rei Jaume II d'Aragó en el sigle XIV (1317).

En l'actualitat sobreviu com una corporació de caràcter honorífic i nobiliari.

Fundació[editar | editar còdic]

Retrat imaginari del rei Jaume II d'Aragó, de Manuel Aguirre i Monsalbe. Ca. 1851-1854. (Diputació Provincial de Saragossa).

El rei d'Aragó va cedir a l'orde el Castell de Montesa, enclavat en territori valencià, frontera en els sarraïns d'eixa zona. Va ser aprovada pel Papa Joan XXII el 10 de juny de 1317, per bula, aprovant i confirmant l'Orde de Montesa com ho havia propost el rei Jaume II d'Aragó, invertint els bens de l'orde dels Templaris extinguida per Clement V en dotar una nova orde que pretenia fundar el susdit rei. La fundació es va verificar el dumenge 22 de juliol de 1319, en la capella real del palau de Barcelona, sent el cap i sacre convent d'ella el de la vila de Montesa de Valéncia, de la qual el rei va fer donació a l'orde, i va prendre d'ella el nom.

Per divisa va prendre una creu roja sense flors, i el mant capitular blanc que va aprovar Clement VII el 5 d'agost de 1397. Pero més avant, en motiu d'haver-se incorporat a esta orde en 1399 la de Sant Jordi d'Alfama, va deixar aquella insígnia i va adoptar una creu de gules de color roig per concessió de Benet XIII, otorgada en l'any 1400 i que Martí V va confirmar posteriorment.

L'orde va sofrir numeroses dificultats. Segons la bula de fundació, era el mestre de Calatrava a qui li corresponia la creació de la nova orde, aixina com la capacitat d'armar als cavallers[1] i fer vestir les costums als cavallers montesans. Jaume II, en antelació, havia escrit al mestre de Calatrava per a que accelerara l'acció. El mestre, a qui no li agradava obedir órdens ni del seu propi rei, el de Castella, ni tan sols va contestar a les missives. El rei es va dirigir llavors al Papa per a que donara l'orde al de Calatrava. El Pontífex va passar l'encàrrec a l'arquebisbe de Valéncia, que tampoc va rebre resposta per part del Mestre de Calatrava.

L'arquebisbe de Valéncia va enviar finalment fins a Castella a l'abat del Monasteri de Nostra Senyora de Benifassà, pertanyent a l'Orde del Císter. El Mestre de Calatrava es va negar a acodir a Valéncia, alegant que les seues obligacions custodiant la frontera li ho impedien, encara que la raó real sembla ser que era la poca disposició per part de l'Orde de Calatrava a cedir les possessions d'Aragó a una atra orde. Finalment, va cedir i va enviar a Valéncia a un procurador per a que obrara en el seu nom.

Evolució[editar | editar còdic]

Es va nomenar com a primer Mestre de la nova Orde a Guillerm d'Eril, un home vell, gran expert en les arts militars. El càrrec li va durar molt poc, ya que Eril fallia setanta dies despuix d'haver segut elegit.

El regne de Valéncia es trobava agitat pel tumult conegut com de l'Unió, per la qual alguns nobles valencians, recolzant-se en el poble, desijaven emancipar-se de la tutela del Regne d'Aragó i constituir-se en un regne independent. El rei d'Aragó va encarregar al Mestre de Montesa, Arnaldo de Ferriol, que controlara als sediciosos, convertint-se aixina els montesans en una basa molt important per a que el rei Pere IV d'Aragó derrotara als sublevats de Valéncia. L'Orde es va convertir en la principal força militar defensora del tro.

Decliu[editar | editar còdic]

Ruïnes del castell de Montesa, que va ser la sèu de l'Orde fins al sigle XVIII.

No obstant, els reis començaven ya a prendre part activa en l'elecció dels Mestres. El rei Ferran II d'Aragó (Ferran el Catòlic) va impondre com a tal al seu nebot, Felip d'Aragó i Navarra, revocant aixina l'anterior nomenament.

L'últim Mestre va ser Pedro Luis Garcerán de Borja, marqués de Navarrés, fill del duc de Gandia, germà de sant Francesc de Borja, elegit als 17 anys. En l'any 1572, un tribunal de l'Inquisició de Valéncia va condenar a Garcerán de Borja per sodomia.[2] Sembla ser que Pedro Luis Garcerán de Borja havia estat enamorat temps abans d'un tal Martín de Castro, un rufià dedicat a la prostitució i el proxenetisme, tant d'hòmens com de dònes, i que va ser sorprés en el llit en el comte de Ribagorça, Joan II de Ribagorça. Martín de Castro, abans de ser eixecutat en 1574 en la cort, va delatar a Pedro Luis Garcerán de Borja, donant escabrencs detalls i mostrant la seua falta d'escrúpuls. Garcerán de Borja, que havia segut virrei i capità general dels regnes de Tremecén, Tunísia, Orà i Mazalquivir, es va vore compromés per la crisis interna que patia l'Orde de Montesa, dividida en faccions, i per les enemistats creades en promocionar als seus favorits.

Felipe II, que va ser consultat per l'Inquisició sobre la conveniència del juí, va decidir amprar el procés per a donar una lliçó a la noblea levantisca, neutralisant al mateix temps l'aliança dels Borja en la família real portuguesa. Garcerán de Borja va ser condenat a 10 anys de reclusió en el convent de Montesa i una multa de 6000 ducats, a raó de 1000 ducats a l'any. No obstant, ya en l'any 1583, Garcerán de Borja, despuix d'unes disputes internes per la successió del Gran Mestre, va saber congraciar-se en el Rei i va negociar en Felip II l'incorporació a la corona de l'última Orde que es mantenia independent el 8 de decembre de 1587, gràcies a una bula del papa Sixt V expedida en Roma. Com a premi va obtindre la Comanda Major de Calatrava i en l'any 1591 el Virregnat de Catalunya, fallint en 1592.[2]

El convent de l'Orde es trobava en la vila de Montesa. Un terremot en l'any 1748 va fer que es desplomara la roca en la qual se situava i va matar a molts dels seus membres. L'Orde va passar a tindre el seu centre en Valéncia, en la casa del Temple.

Mestres de l'Orde[editar | editar còdic]

Vore també[editar | editar còdic]

Referències[editar | editar còdic]

  1. ↑ Josep Cerdà i Ballester, Els cavallers i religiosos de l'Orde de Montesa en temps dels Àustries (1592-1700). ISBN 978-84-00-09857-5
  2. ↑ 2,0 2,1 Bruquetas de Castro, Fernando (2002). Reyes que amaron como reinas, La Esfera de los Libros S.L.. ISBN 84-9734-076-0.

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Plantilla:Control d'autoritats

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Orde_de_Montesa&oldid=234087»