Diferència entre les revisions de "Pompeu Fabra i Poch"
m (→Infància) |
|||
| Llínea 46: | Llínea 46: | ||
== En la guerra civil == | == En la guerra civil == | ||
| − | [[Pompeu Fabra]] creuà la frontera Franco-espanyola el [[31 de giner]] de [[1939]]. | + | [[Pompeu Fabra]] creuà la frontera Franco-espanyola el [[31 de giner]] de [[1939]]. En acabant va vindre un llarc pelegrinage en estàncies en [[Paris]], [[Montpellier]], [[Perpinyà]] i, finalment, Prada de Conflent, a on va morir el [[25 de decembre]] de [[1948]], despuix d'haver segut, entre el [[14 de setembre]] de [[1945]] i el [[22 de giner]] de [[1948]], Conseller de la Generalitat Catalana en l'exili. |
Els últims anys de sa vida, a pesar de les condicions adverses, continuà treballant en una nova ''Gramàtica catalana'', publicada pòstumament en [[1956]] per [[Joan Coromines]]. | Els últims anys de sa vida, a pesar de les condicions adverses, continuà treballant en una nova ''Gramàtica catalana'', publicada pòstumament en [[1956]] per [[Joan Coromines]]. | ||
Revisió de 20:41 3 feb 2016
Pompeu Fabra i Poch (Barcelona, 20 de febrer de 1868 - Prada de Conflent, 25 de decembre de 1948), fon l'inventor de la normativa moderna de la llengua catalana.
Infància
Pompeu Fabra va nàixer en l'any 1868 en el barri de Gràcia de Barcelona, a on va passar la seua infància. Va tindre dotze germans i ell era el més chicotet de tots; pero varen morir-se deu i varen quedar ell i dos germanes. Quan tenia cinc anys va ser proclamada la República,i son pare, que era republicà, fon triat alcalde de la vila. [1]
Uns inicis polèmics
Fabra inicià estudis d’Ingenieria que, progressivament, alternà en una forta inclinació autodidàctica per la filologia. En 1891, l'editorial de "L'Avenç (1881-1893)" li publicà la gramàtica Ensayo de gramática de catalán moderno, a on, per primera vegada, es descriu la llengua catalana parlada en una transcripció fonètica. Junt en Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents, Fabra va mamprendre la segona campanya llingüístic de la revista catalana "L'Avenç"[2]. Este va ser el primer intent científic de sistematisació de la llengua catalana, un intent que provocà grans polèmiques i constituí l'esbós de la futura normativisació del català.
En 1902 guanyà per oposició la càtedra de química de l'Escola d'Ingeniers de Bilbao, ciutat a on va viure de manera continuada fins a l’any 1912.
En 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana en la comunicació Qüestions d'ortografia catalana. El seu èxit normatiu va eixir reforçat. El politic català Prat de la Riba lo cridà per dirigir la normativisació llingüística catalana. Llavors tornà a Catalunya, a on fon nomenat fundador de la Secció Filològica de l’IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. En 1912 edità una Gramática de la lengua catalana; un any despuix donava a conéixer les Normes ortogràfiques (1913), les quals, al costat de les adhesions, provocaren un corrent contrari d'opinió.
Un dels punts més polèmics de l’ortografia defesa per Fabra va ser el centralisme llingüístic que practicà ya que les seues normes estan només basades en el dialecte barceloní. El seu Diccionari Ortogràfic (1917) completava les Normes del català.
Fabra i el català com a dialecte de la Llengua Occitana
Segons l’eminent filòlec francés, Roger Barthe, pare de les Llengües d’Oc: "L'opinio, al nostre parer, més decisiva es la de Pompeu Fabra. L'ilustres restaurador del Catala s'interessava, de molt de prop, pel treball mampres per Lluis Alibert en pro de la Llengua Occitana".
En un articul publicat, en 1936, per la revista “Oc”, Pompeu Fabra, desijava "une seule langue littérarie", -una sola llengua lliteraria-, per damunt de tota la fragmentació dialectal: de la nostra terra d'Oc no catalana.
"J'ai l'espoir, ajoutait-il, que vous pourrez obtenir cela si vous établissez une ortographe adéquate, si vous faites une bonne sélection de formes et de constructions, et si les différents dialectes, sagement épures, se font des emprunts réciproques... Et vous aurez obtenu davantage: le catalan deviendra alors une variante de plus de la grande langue occitane retrouvée".
Traducció del text en Llengua Valenciana:
"Yo tinc l'esperança -afegia Pompeu Fabra- de que vosatros podreu obtindre aço si establiu, feu, una ortografia adequada, si feu una bona seleccio de formes i construccions, i si els diferents dialectes, saviament depurats, se fan prestams reciprocs... I vosatros haureu conseguit molt més encara: el Català se convertirà, ara aci, en una variant més de la gran Llengua Occitana retrobada".
Este mateix artícul fon reproduït en "El Eco de Sitges" de novembre de 1968, justament en l'any centenari del naiximent del mateix Pompeu Fabra (1868-1968).
Diccionari del Català
A partir de l’any 1918, en la publicació de la Gramàtica Catalana, adoptada com a l’oficial, s'inicia una etapa que culmina en 1932 en la publicació del Diccionari general de la llengua catalana. Del mateix any és el Curs mitjà de gramàtica catalana, pensat especialment per a l'escola i reeditat, en 1968, en el títul d’Introducció a la gramàtica catalana.
La seua obra Converses filològiques (1924) sorgiren de l'anhel de Fabra de divulgar les seues reflexions llingüístiques. Es tracta d'artículs breus que plantegen dubtes idiomàtics molt freqüents.
En l'any 1932, Fabra accedí directament a la càtedra de llengua catalana de l’Universitat de Barcelona. En ell entrava oficialment la llengua catalana en una Universitat catalana per primera volta en l’història. En 1933, Fabra fon nomenat president del Patronat universitari.
El Diccionari general de la llengua catalana de 1932 fon pensat com l'esbós del futur Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d'Estudis Catalans. Els criteris que varen presidir la seua confecció poden resumir-se en:
- Adopció de formes noves o copiades d'atres llengües per tal de diferenciar-se del castellà (tz, tx, tg, tj, etc.), intenció final confessada pel propi Pompeu Fabra.
- Basar-se en el dialecte barceloní per a unificar la llengua catalana, en detriment d'atres dialectes catalans com el "lleidatà", "tarraconense" o el "tortosí", etc.
- Copiar la forma d'escriure de la llengua valenciana, que contava en un Sigle d'Or, en l'intenció de tractar d'incorporar a la llengua valenciana com a part del català. Eixemple fonetic: cat. "Furné" val. "Forner". Fabra, efectivament, copia l'escritura de la llengua valenciana.
- Exclusió d’arcaismes i dialectalismes de difícil admissió per part dels parlants.
- Previsió de les paraules que, en el temps, pergueren vigència.
- No admissió de paraules forasteres d'atres llengües que substituirien paraules pròpies del català o be que impossibilitaren crear atres noves.
- Incorporació de paraules tècniques, prèviament catalanisades, d'orige grecollatí i d'abast universal.
En la guerra civil
Pompeu Fabra creuà la frontera Franco-espanyola el 31 de giner de 1939. En acabant va vindre un llarc pelegrinage en estàncies en Paris, Montpellier, Perpinyà i, finalment, Prada de Conflent, a on va morir el 25 de decembre de 1948, despuix d'haver segut, entre el 14 de setembre de 1945 i el 22 de giner de 1948, Conseller de la Generalitat Catalana en l'exili.
Els últims anys de sa vida, a pesar de les condicions adverses, continuà treballant en una nova Gramàtica catalana, publicada pòstumament en 1956 per Joan Coromines.
Cites
Vore també
- Articul d'Emili Miedes “El Català, una variant mes de l'Occità”
- Articul de Ricart García Moya El Occitano, pesadilla de l'Institut d'Estudis Catalans
Referències
- ↑ Pompeu Fabra i la llengua catalana - Àngel Servet i Martí any 1990
- ↑ Ramon Pla i Arxé. «L'Avenç: la modernisació de la cultura catalana». www.uoc.edu. Consultat el 01-03-2008.
Enllaços externs
- Articul d'Emili Miedes “El Català, una variant mes de l'Occità”
- Articul de Ricart García Moya El Occitano, pesadilla de l'Institut d'Estudis Catalans
- Pompeu Fabra. «Sobre la reforma lingüística y ortográfica», La Vanguardia (23 III 1892; any XII, núm 3183), p. 4 (Text complet)
- Pompeu Fabra. «J. Saroïhandy. Remarques sur la conjugaison catalane. Bulletin hispanique de Bordeaux, 1905, VII, pp. 128=139», Revue Hispanique (1905) tom 13, núm. 43: 269-276 (Text complet)
- Pompeu Fabra. «Sobre diferents problemes pendents en l'actual catalá lliterari», Anuari MCMVII, pp. 352-369. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1908. (Text complet)
- Pompeu Fabra. Gramática de la lengua catalana. Barcelona: L'Avenç, 1912. (Visualisació de fragment)
- Pompeu Fabra. Gramàtica catalana. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2006 (3a reimpr. de la 7a ed. de 1933). (Text complet)
- Pompeu Fabra. Converses filològiques. Primera sèrie. Barcelona: Regina, 1924. (Visualisació de fragment)
- Pompeu Fabra. Abregé de grammaire catalane. Paris: Les Belles Lettres, 1928. (Visualisació de fragment)
- Pompeu Fabra. Grammaire catalane. Paris: Les Belles Lettres, 1946. (Visualisació de fragment)
- Pompeu Fabra. Gramàtica catalana, a càrrec de Joan Coromines. Barcelona: Teide, 1956. (Visualisació de fragment)
- Pompeu Fabra. Converses filològiques, vol. II, a càrrec de Joaquim Rafel. Barcelona: Edhasa, 1984. (Visualisació de fragment)
- Pompeu Fabra. Textos desconeguts de Pompeu Fabra, a càrrec de Josep Murgades. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2005. (Visualisació llimitada)
- Joan Solà. Pompeu Fabra. Semblança biogràfica. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2005. (Text complet)
- Pompeu Fabra per Josep Pla (un Homenot)
- “Tria de converses filològiques de Pompeu Fabra”