Efecte hivernàcul

Es denomina efecte hivernàcul al fenomen pel qual determinats gasos, que són components de l'atmòsfera planetaria, retenen part de l'energia que la superfície planetaria emet per haver segut calfada per la radiació estelar. Afecta a tots els cossos planetaris rocosos dotats d'atmòsfera. Este fenomen evita que l'energia rebuda constantment torne immediatament a l'espai, produint a escala planetaria un efecte similar a l'observat en un hivernàcul. En el sistema solar, els planetes que presenten efecte hivernàcul són Venus, la Terra i Mart

D'acort en la majoria de la comunitat científica, l'efecte hivernàcul s'està veent accentuat en la Terra per l'emissió de certs gasos, com el diòxit de carbono i el metà, degut a l'activitat humana.

Balanç energètic de la Terra

Artícul principal → Equilibri tèrmic de la Terra.

Archiu:Sun climate system alternative (Spanish) 2008.svg.png

Balanç anual d'energia de la Terra desenrrollat per Trenberth, Fasullo i Kiehl de la NCAR en 2008. Està basat en senyes d'entre març del 2000 a maig del 2004 i és una actualisació del seu treball publicat en 1997. La superfície de la Terra rep del Sol 161 w/m² i de l'Efecte Hivernàcul de l'Atmòsfera 333w/m², en total 494 w/m²,com la superfície de la Terra emet un total de 493 w/m² (17+80+396), supon una absorció neta de calor de 0,9 w/m², que actualment està provocant el calfament de la Terra.

En l'atmòsfera, el manteniment de l'equilibri entre la recepció de la radiació solar i l'emissió de radiació infrarroja torna a l'espai la mateixa energia que rep del Sol. Esta acció d'equilibri es diu balanç energètic de la Terra i permet mantindre la temperatura en un estret marge que possibilita la vida ()

En un periodo suficientment llarc el sistema climàtic deu estar en equilibri, la radiació solar entrant en l'atmòsfera està compensada per la radiació ixent. Perque si la radiació entrant fora major que la radiació ixent es produiria un calfament i lo contrari produiria un refredament. Per tant, en equilibri, la quantitat de radiació solar entrant en l'atmòsfera deu ser igual a la radiació solar reflectida ixent més la radiació infrarroja tèrmica ixent. Tota alteració d'este balanç de radiació, ya siga per causes naturals o originat per l'home (antropògen), és un forçament radiatiu i supon un canvi de clima i del temps associat.

Els decorriments d'energia entrant i ixent interaccionen en el sistema climàtic ocasionant molts fenomens tant en l'atmòsfera, com en l'oceà o la terra. Així la radiació entrant solar es pot escampar en l'atmòsfera o ser reflectida pels nuvols. La superfície terrestre pot reflectir o absorbir l'energia solar que li aplega. L'energia solar d'ona curta es transforma en la Terra en calor. Eixa energia no s'esbargix, es troba com a calor sensible o calor latent, es pot almagasenar durant algun temps, transportar-se en varies formes, donant lloc a una gran varietat d'orages i a fenòmens turbulents en l'atmòsfera o en l'oceà. Finalment torna a ser emés a l'atmòsfera com a energia radiant d'ona llarga. Un procés important del balanç de calor és l'efecte albedo, pel que alguns objectes reflectixen més energia solar que atres. Els objectes de colors clars, com els nuvols o les superfícies nevades, reflectixen més energia, mentres que els objectes foscs absorbixen més energia solar que la que reflectixen. Atre eixemple d'estos processos es l'energia solar que actua en els oceans, la major part es consumix en l'evaporació de l'aigua de mar, després esta energia és lliberada en l'atmòsfera quan el vapor d'aigua es condensa en pluja.

La Terra, com tot cos calent o superior al zero absolut que és lo mateix, emet radiació tèrmica, pero al ser la seua temperatura molt menor que la solar, emet radiació infrarroja per ser un cos negre. La radiació emesa depén de la temperatura del cos. En l'estudi del NCAR han conclós una oscilació anual mija entre 15,9°C en juliol i 12,2°C en giner compensant els dos hemisferis, que es troben en estacions distintes i la part terrestre on és de dia en la que és de nit. Esta oscilació de temperatura supon una radiació mija anual emesa per la Terra de 396 W/m².

L'energia infrarroja emesa per la Terra és atrapada majoritariament en l'atmòsfera i reenviada de nou a la Terra. Este fenomen es diu Efecte Hivernàcul i garantisa les temperatures templades del planeta. Segons l'estudi anterior de la NCAR, l'Efecte Hivernàcul de l'atmòsfera fa retornar novament a la Terra 333 W/m².

Globalment la superfície de la Terra absorbix energia solar per valor de 161 W/m² i de l'Efecte Hivernàcul de l'Atmòsfera rep 333 W/m², lo que suma 494 W/m², com la superficie de la Terra emet (o dit d'atra manera, pert) un total de 493 W/m² (que es desglossen en 17 W/m² de calor sensible, 80 W/m² de calor latent de l'evaporació de l'aigua i 396 W/m² d'energia infrarroja), supon una absorció neta de calor de 0,9 W/m², que actualment està provocant el calfament de la Terra.

Efecte Hivernàcul de varis gasos de l'atmòsfera

És el procés pel qual, certs gasos de l'atmòsfera retenen gran part de la radiació infrarroja emesa per la Terra i la reemeten de nou a la superfície terrestre calfant la mateixa. Estos gasos han estat presents en l'atmòsfera en quantitats molt reduïdes durant la major part de l'història de la Terra.

Encara que l'atmòsfera seca està composta pràcticament per nitrogen (78,1%), oxigen (20,9%) i argó (0,93%), són gasos molt minoritaris en la seua composició com el diòxit de carbono (0,035%: 350 ppm), l'ozon i atres els que desenrollen esta activitat radiativa. Damunt, l'atmòsfera conté vapor d'aigua (1%: 10.000 ppm) que també és un gas radiativament actiu, sent en diferència el gas natural hivernàcul més important. El diòxit de carbono ocupa el segon lloc en importància.

Archiu:Mauna Loa Carbon Dioxide-es.svg.png

La denominada corba Keeling mostra el continu creiximent de CO₂ en l'atmòsfera des de 1958. Arreplega les medicions de Keeling en l'observatori del volcà Mauna Loa. Estes medicions foren la primera evidència significativa del ràpit aument de CO₂ en l'atmòsfera i va atraure l'atenció mundial sobre l'impacte de les emissions dels gasos hivernàculs.

L'efecte hivernàcul és essencial per a la vida del planeta: sense CO₂ ni vapor d'aigua (sense l'efecte hivernàcul) la temperatura mija de la Terra seria uns 33°C menys, de l'orde de 18°C baix zero, lo que faria inviable la vida.

Actualment el CO₂ present en l'atmòsfera està creixent de manera no natural per les activitats humanes, principalment per la combustió de carbó, petròleu i gas natural que està lliberant el carbono almagasenat en estos combustibles fòssils i la deforestació de la selva pluvial que llibera el carbono almagasenat en els arbres. Per tant és precís diferenciar entre l'efecte hivernàcul natural i l'originat per les activitats dels hòmens (o antropogènic).

La població s'ha multiplicat i la tecnologia ha alcançat una enorme i sofisticada producció, d'esta forma s'està pressionant moltes parts del mig ambient sent l'Atmòsfera la zona més vulnerable de totes per la seua primea. Donat el reduït gruix atmosfèric, l'alteració d'alguns components moleculars bàsics que també es troben en chicoteta proporció supon un canvi significatiu. En concret, la variació de la concentració de CO₂, el més important dels gasos hivernàculs de l'atmòsfera. Ya s'ha explicat el paper bàsic que estos gasos tenen com a reguladors de la temperatura del Planeta.

Els gasos hivernàculs romanen actius en l'atmòsfera molt de temps, per això se'ls denomina de llarga permanència. Això significa que els gasos que s'emeten hui romandran durant moltes generacions produint l'efecte hivernàcul. Aixina del CO₂ emés a l'atmòsfera: sobre el 50% tardarà 30 anys en desapareixer, un 30% continuarà varis segles i el 20% restant durarà varis millers d'anys.

La concentració de CO₂ atmosfèric s'ha incrementat des de l'época preindustrial (any 1.750) des d'un valor de 280 ppm a 379 ppm en 2005. S'estima que 2/3 de les emissions procedien de la cremada de combustibles fòssils (petròleu, gas i carbó) mentres que 1/3 procedix del canvi en l'utilisació del terra (Inclosa la deforestació). Del total emés només el 45% continua en l'atmòsfera, sobre el 30% és absorbit pels oceans i el restant 25% passa a la biosfera terrestre. Per tant no només l'atmòsfera està aumentant la seua concentració de CO₂, també està ocorrent en els oceans i en la biosfera.

Gasos d'efecte hivernàcul

Artícul principal → Gas d'efecte hivernàcul.

Increments en l'atmòsfera dels cinc gasos responsables del 97% de l'efecte hivernàcul antropogènic entre 1976-2003.

Archiu:Radiative-forcings.es.svg.png

Forçament radiatiu entre 1750 i 2005 segons estimacions de l'IPCC.

Els denominats gasos d'efecte hivernàcul o gasos hivernàculs, responsables de l'efecte descrit, són:

• Vapor d'aigua (H₂O)
• Diòxit de carbono (CO₂)
• Metà (CH₄)
• Òxits de nitrogen (N₂O)
• Ozon (O₃)
• Clorofluorocarbons (CFC)

A pesar de que tots ells (excepte els CFC) són naturals, en quant a que ya existien en l'atmòsfera abans de l'aparició de l'home, des de la Revolució industrial i degut principalment a l'us intensiu dels combustibles fòssils en les activitats industrials i el transport, s'han produït sensibles increments en les quantitats d'òxit de nitrogen i diòxit de carbono emeses a l'atmòsfera, en l'agravant de que atres activitats humanes, com la deforestació, han llimitat la capacitat regenerativa de l'atmòsfera per a eliminar el diòxit de carbono, principal responsable de l'efecte hivernàcul.

Gasos d'Efecte Hivernàcul afectats per activitats humanes
Descripció	CO2	CH4	N2O	CFC-11	HFC-23	CF4
Concentració pre industrial	280 ppm	700 ppb	270 ppb	0	0	40 ppt
Concentració en 1998	365 ppm	1.745 ppb	314 ppb	268 ppt	14 ppt	80 ppt
Permanència en l'atmòsfera	de 5 a 200 anys	12 anys	114 anys	45 anys	260 anys	<50.000 anys
Font: ICCP, Clima 2001, La base científica, Resumen técnico del Informe del Grupo de Trabajo I, p. 38

Emissions antropogèniques de Gasos d'Efecte Hivernàcul (GEH) de llarga permanència

Les activitats humanes generen emissions de quatre GEH de llarga permanència: CO₂, metà (CH₄), òxit nitrós (N₂O) i halocarbonos (gasos que contenen flúor, clor o brom).

Cada GEH té una influència tèrmica (forçament radiatiu) distinta sobre el sistema climàtic mundial per les seues diferents propietats radiatives i temps de permanència en l'atmòsfera. Dites influències s'homogeneisen en una mètrica comú prenent com a base el forçament radiatiu per CO₂ (emissions de CO₂-equivalent). Homogeneisats tots els valors, el CO₂ és en molta diferència el gas hivernàcul antropògen de llarga permanència més important, representant en 2004 el 77% de les emissions totals de GEH antropògens. Pero el problema no és només la magnitut sino també les taxes de creiximent. Entre 1970 i 2004, les emissions anuals de CO₂ aumentaren un 80%. Ademés en els ultims anys l'increment anual s'ha disparat: recentment, entre 1995-2004, la taxa de creiximent de les emissions de CO₂-eq fon de (0,92 GtCO₂-eq anuals), més del doble que en el lapsus de temps anterior: 1970-1994 (0,43 GtCO₂-eq anuals).

Ya s'ha senyalat que la concentració de CO₂ en l'atmòsfera ha passat d'un valor de 280 ppm en l'época preindustrial a 379 ppm en 2005. El CH₄ en l'atmòsfera ha canviat dels 715 ppmm en 1750 (época preindustrial) fins 1732 ppmm en 1990, alcançant en 2005 les 1774 ppmm. La concentració mundial de N₂O en l'atmòsfera passà de 270 ppmm en 1750 a 319 ppmm en 2005. Els halocarbonos pràcticament no existien en l'época preindustrial i les concentracions actuals se deuen a l'activitat humana.

Segons l'Informe Stern que estudià l'impacte del canvi climàtic i el calfament global en l'economia mundial, encarregat pel govern britànic i publicat en 2006, la distribució total mundial de les emissions de GEH per sectors és: un 24% degut a la generació d'electricitat, un 14% a l'industria, un 14% al transport, un 8% als edificis i un 5% més a activitats relacionades en l'energia. Tot això supon unes 2/3 parts del total i correspon a les emissions motivades per l'us de l'energia. Aproximadament el 1/3 restant es distribuix de la següent forma: un 18% per l'us del terra (inclou la deforestació), un 14% per l'agricultura i un 3% pels residus.

Entre 1970 i 2004, les millores tecnològiques han frenat les emissions de CO₂ per unitat d'energia subministrada. No obstant, el creiximent mundial dels ingressos (77%) i el creiximent mundial de la població (69%), han originat noves formes de consum i un increment de consumidors d'energia. Esta és la causa de l'aument de les emissions de CO₂ en el sector de l'energia.

També l'Informe Stern senyala que des de l'any 1.850, els Estats Units i Europa han generat el 70% de les emissions totals de CO₂.

Emissions de CO2 en el món procedents de combustibles fòssils (1990-2007)
Descripció	1990	1995	2000	2005	2007	% Canvi 90-07
CO2 en millons de tonellades	20.980	21.810	23.497	27.147	28.962	38,0%
Població mundial en millons	5.259	5.675	6.072	6.382	6.535	25,7%
CO2 per càpita en tonellades	3,99	3,84	3,87	4,20	4,38	9,8%
Font: Agència Internacional de l'Energia

Història del coneiximent científic de l'Efecte Hivernàcul

John Tyndall va descobrir que el CO₂, el metà i el vapor d'aigua bloquegen la radiació infrarroja(1859).

Arrhenius va calcular que duplicar el CO₂ de l'atmòsfera faria pujar la temperatura 5-6 °C (1896).

Fon al voltant de 1975-1980 quan els científics escomençaren a tindre prou evidències de l'efecte que els GEH estaven provocant en el clima. Disponien de ferramentes, coneiximents i tècniques suficients per a iniciar l'estudi en fondaria del complex sistema climàtic: satèlits per a observar la Terra, xarcies mundials de presa de temperatures, vents, precipitacions i corrents, així com ordenadors de gran potència per a desenrollar models climàtics. Llavors, els científics entreveren un possible canvi climàtic de dramàtiques conseqüències. L'opinió pública començà a coneixer el problema alertada pels grups ecologistes, els governs es plantejaren el problema i iniciaren acorts internacionals espentats pels resultats cada volta més inquetants que els científics anaven desenrollant.

En 1824 Joseph Fourier va considerar que la Terra es mantenia templada perque l'atmòsfera reté la calor com si estiguera baix un cristal. Ell fon el primer en utilisar l'analogia de l'hivernàcul. En 1859 John Tyndall va descobrir que el CO₂, el metà i el vapor d'aigua bloquegen la radiació infrarroja.

Per la seua part, Svante August Arrhenius, va publicar en 1903 Lehrbuch der Kosmischen Physik (Tratat de física del cosmos), el qual tractava per primera volta de la possibilitat de que la cremada de combustibles fòssils incrementara la temperatura mija de la Terra. Entre atres coses calculava que es necessitarien 3000 anys de combustió de combustibles per a que s'alterara el clima del planeta, tot baix la suposició de que els oceans captarien tot el CO₂ (actualment se sap que els oceans han absorbit un 48% del CO₂ antropogènic des de 1800). Arrhenius va estimar l'increment de la temperatura del planeta quan la concentració de diòxit de carbono de l'atmòsfera és el doble, eventualment calculant este valor en 1,6 Centígrats sense vapor d'aigua en l'atmòsfera i 2,1°C en vapor present. Estos resultats estan dins dels paràmetros generalment acceptats en l'actualitat. Arrhenius otorgava una valoració positiva ad est increment de temperatura perque imaginava que aumentaria la superfície cultivable i que els països més septentrionals serien més productius. En les décades següents, les teories d'Arrhenius foren poc valorades puix es pensava que el CO₂ no influia en la temperatura del planeta i l'efecte hivernàcul s'atribuia exclusivament al vapor d'aigua. No obstant, i 35 anys després de que ARRHENIUS publicara la seua teoria, Guy S. Callendar, ingenier britànic especialiste en vapor, va publicar començant en 1938, varis ensajos en els que corregia algunes estimacions realisades per Arrhenius, com la capacitat dels oceans per a absorbir CO₂. A partir d'un increment observable d'aproximadament mig Grau Fahrenheit (uns 0,275°C) entre 1880 i 1934, Callendar va estimar que l'increment promig en la temperatura era 0,005°C per any en eixa época (actualment s'estima que en la segona mitat del segle XX s'ha produït un increment de 0,013°C a l'any Plantilla:Cita Harvard). Callendar argumentava també que l'activitat humana havia incrementat el diòxit de carbono en l'atmòsfera aproximadament un 10% des de l'inici del segle. Açò va reviure la sugerència d'Arrhenius i és conegut com a “Efecte Callendar”.

Entre atres, Roger Revelle -director del Scripps Institution of Oceanography, en California- pensava que la sugerència de Callendar era implausible: qualsevol "excés" de CO₂ atmosfèric seria -en la seua opinió- absorbit per processos naturals. Açò donà orige al començament d'un debat científic. Eventualment, Charles D. Keeling, treballant baix la direcció de Revelle i en el marc de l'Any Geofísic Internacional, va realisar una serie de mesures -entre 1957 i 1959- en llocs remots i vent amunt de llocs poblats (Keeling usava senyes d'una estació en Mauna Loa i atra en l'Antàrtida) durant els dihuit mesos de l'any geofísic.

Els resultats foren clars i negatius per a la posició de Revelle, mostrant sense dubtes que no sols havia hagut un increment del diòxit de carbono atmosfèric en relació al segle XIX, sino que ademés fins i tot havia hagut un increment durant el temps de les medicions mateixes.

Un poc abans, l'Organisació Meteorològica Mundial ya havia iniciat diversos plans de seguiment, els quals tenien com a objectiu entre atrescoses, el de calcular els nivells de CO₂ en la troposfera. Eixes observacions foren facilitades pel desenroll -en els anys quaranta- de l'espectrofotometria d'infrarrojos, la qual ha permés coneixer que el CO₂ absorbix la llum de manera distinta al vapor d'aigua, incrementant notablement l'efecte hivernàcul. Tot açò fon resumit per Gilbert Plass en l'any 1955.

Keeling va continuar per atres quaranta anys le seues observacions; que demostraren continua i repetidament la correcció de la seua observació inicial. Keeling va establir que, sense importar on es pregueren les mesures -ya siga ciutats o camps, valls o monts- la mesura promig del CO₂ atmosfèric és la mateixa, en lleus variacions de temporada (el promig és més alt en l'hivern de l'hemisferi nort) i que l'increment promig és 1,5 parts per milló per any. Estos resultats permaneixen sense questionar per la comunitat científica fins al present.

El primer model estadístic d'evolució del clima fon desenrrollat en 1972 per Klauss Hasselmannn de l'Institut Max Planck.

Calfament global i canvi climàtic produït pels GEH (Gasos d'Efecte Hivernàcul)

Artícul principal → Calfament global.

El canvi climàtic està canviant el planeta i els humans contribuïm diariament a incrementar-ho. En els 100 anys últims la temperatura mija global del planeta ha aumentat 0,7°C, sent des de 1975 l'increment de temperatura per decada d'uns 0,15°C. En lo que resta de segle, segons l'IPCC, la temperatura mija mundial aumentarà en 2-3°C . Est aument de temperatura supondrà per al planeta el major canvi climàtic en els últims 10.000 anys i serà difícil per a les persones i els ecosistemes adaptar-se a este canvi brusc.

En els 400.000 anys anteriors, segons coneixem pels registres de gel, els canvis de temperatura es produïren principalment per canvis de l'òrbita de la Terra al voltant del Sol. En el temps actual, els canvis de temperatura són deguts als canvis en la concentració de diòxit de carbono de l'atmòsfera. En els últims 100 anys, les seues concentracions atmosfèriques han aumentat en un 30% degut a la combustió antropogènica dels combustibles fòssils. L'aument constant del CO₂ atmosfèric ha segut responsable de la major part del calfament. Este calfament no pot ser explicat per causes naturals: les medicions dels satèlits no mostren variacions d'entitat en l'energia procedent del Sol en els últims 30 anys; les tres grans erupcions volcàniques produïdes en 1963, 1982 i 1991 han generat aerosols que reflectien l'energia solar, fet que va produir curtes époques de refredament.

En la Terra a partir de l'any 1950 es dispararen les emissions degudes a la combustió de combustibles fòssils, tant les de petròleu com les de carbó i gas natural.

El calfament atmosfèric actual és inevitable, sent produït per les emissions de gasos hivernàculs pasades i actuals. 150 anys d'industrialisació i d'emissions han modificat el clima i continuarà repercutint en el mateix encara durant varis centenars d'anys, inclús en l'hipòtesis de que es reduïren les emissions de gasos d'efecte hivernàcul i s'estabilisara la seua concentració en l'atmòsfera. L'IPCC en el seu informe de 2007 manifesta:

«Hi ha un elevat nivell de coincidència i abundant evidència respecte a que en les polítiques actuals de mitigació dels efectes del canvi climàtic i en les pràctiques de desenrroll sostenible que estes comporten, les emissions mundials de GEH continuaran aumentant en els pròxims decenis»

. Una de les estimacions de futur de l'Agència Internacional de l'Energia en un informe de 2.009 passa de 4 t d'emisió de CO₂ per persona en 1990, a 4,5 t en 2.020 i a 4,9 t en 2.030. Açò significaria que el CO₂ emés i acumulat des de 1890, pasaria de 778 Gt en 1990, a 1.608 Gt en 2.020 i a 1.984 Gt en 2.030.

Les conseqüències del canvi climàtic provocat per les emissions de GEH s'estudien en models de proyeccions realisats per varis instituts meteorològics. Algunes de les conseqüències recopilades per l'IPCC són les següents:

• En els pròxims vint anys les proyeccions senyalen un calfament de 0,2°C per deceni.
• Les proyeccions mostren la contracció de la superfície de gels i de neu. En algunes proyeccions els gels de la regió àrtica pràcticament desapareixeran a finals de segle. Esta contracció del gel produirà un aument del nivell de la mar de fins a 4–6 m.
• Haurà impactes en els ecosistemes de tundra, boscs boreals i regions montanyoses per la seua sensibilitat a l'increment de temperatura; en els ecosistemes de tipo Mediterràneu per la disminució de pluges; en els boscs pluvials tropicals on es reduïxca la precipitació; en els ecosistemes costers com manglars i marenys per diversos factors.
• Disminuiran els recursos hídrics de regions seques de latituts miges i en els tròpics secs degut a les menors precipitacions de pluja i la disminució de l'evapotranspiració, i també en àrees sortides per la neu i el desgel.
• Es vorà afectada l'agricultura en latituts miges, degut a la disminució d'aigua.
• L'emissió de carbono antropògen des de 1750 està acidificant l'oceà i el seu pH ha minvat 0,1. Les proyeccions estimen una reducció del pH de l'oceà d'entre 0,14 i 0,35 en este segle. Esta acidificació progressiva dels oceans tindrà efectes negatius sobre els organismes marins que produïxen closca.

L'IPCC, entitat fundada per a evaluar els riscs dels canvis climàtics induïts pels sers humans, atribuix la major part del calfament recent a les activitats humanes. L'NAC (National Academy of Sciences: Acadèmia Nacional de Ciències) d'Estats Units també va recolzar eixa teoria. El físic atmosfèric Richard Lindzen i atres escèptics s'oponen a aspectes parcials de la teoria.

Per a John Theodore Houghton, fundador del Centre Hadley i copresident del grup d'evaluació científica de l'IPCC en els seus primers tres informes, està admés que es produirà un dany generalisat per l'aument del nivell de la mar i ones de calor, per inundacions i sequies més freqüents i intenses. El canvi climàtic antropogènic afectarà sériament a les pròximes generacions i als ecosistemes mundials. La seua incidència podria llimitar-se significativament si es mamprenguera una acció conjunta mundial de reducció d'emissions . Seria aconsellable mantindre l'increment de la temperatura global només en 2°C per damunt de la temperatura de l'época preindustrial, per ad això la concentració de CO₂ no deuria superar les 450 ppm (hui sobre 390 ppm). Açò implica que en 2050 les emissions mundials de CO₂ deuen reduir-se al 50% del nivell de 1990 (actualment estan 15% per damunt d'eixe nivell). En les dos pròximes décades també deuria interrompre's la deforestació tropical, responsable del 20% de les emissions de gasos de tipo hivernàcul.

Per a Nicholas Stern, excap del Servici Econòmic del Govern del Regne Unit i execonomiste cap del Banc Mundial, per a no superar 450 ppm de concentració atmosfèrica de CO₂, es requerirà una reducció de les emissions mundials anuals d'unes 50 gigatonellades de CO₂ equivalent en l'actualitat a 35 gigatonellades en 2030 i a 20 gigatonellades en 2050. Per a comprendre el nivell de l'esforç que es requerix, en l'actualitat, les emissions anuals per habitant són: 12 tonellades en l'Unió Europea, 23 tonellades en els Estats Units, 6 tonellades en China i 1,7 tonellades en l'India. En el 2050 la població mundial s'estima que serà de 9.000 millons, i les emissions anuals per habitant es deurien reduir a dos tonellades de CO₂ equivalent de mija, per a que el total anual mundial siga de 20 gigatonellades. Encara que l'industrialisació dels països desenrollats des del segle XIX és la causant dels nivells actuals de GEH, són els països en desenroll els més vulnerables a les conseqüències del canvi climàtic. Els països rics deuen recolzar financerament als països en desenroll per a que eixecuten plans de creiximent econòmic en poc carbono i frenar la deforestació en el seus països. Segons els últims cálculs, el món en desenroll, per a ajustar-se al canvi climàtic necessita dels països rics anualment 100.000 millons de dólars per a l'adaptació i atres 100.000 millons per a la mitigació d'ací al 2020.

Fatih Birol, economiste cap de l'Agència Internacional d'Energia, senyala l'importància dels països emergents, puix en les polítiques actuals, les estimacions de l'Agència Internacional d'Energia proyecten un creiximent anual de la demanda d'energia primaria global de l'1,6% mundial fins a 2030, de 11.730 millons de tonellades equivalents de petròleu (Mtep) a 17.010 Mtep (un increment del 45% en tan sols 20 anys). China i Índia requeriran la mitat d'este increment, i els països no membres de l'OCDE en conjunt supondran el 87% de l'increment del CO₂, passant la seua demanda total d'energia mundial del 51% en l'actualitat a supondre el 62% del total en 2030. També per ad ell, és imprescindible una important transformació del sector energètic. Fins ara la llarga vida útil de gran part de les seues infraestructures causa una lenta sustitució dels seus equips, fet que motiva que l'us de tecnologies eficients es demore. Els sectors públic i privat deuen acceptar la necessitat d'inversions adicionals i el retir temprà d'instalacions inadequades, per a accelerar el procés i reduir les emissions, especialment en centrals d'energia i en equips. Els governs deuen dirigir esta transformació i orientar el consum per mig de mesures clares de tarificació, inclosa la tarificació per emissions de carbono. L'energia renovable desempenyarà un paper important. Es calcula que la generació global d'electricitat basada en energies renovables es duplicarà entre 2006 i 2030.

Es deu tindre en conte que existix una quantitat important de vapor d'aigua (humitat i núvols) en l'atmòsfera terrestre, i que el vapor d'aigua és un gas d'efecte hivernàcul. Si l'adició de CO₂ a l'atmòsfera aumenta lleument la temperatura, s'espera que més vapor d'aigua s'evapore des de la superfície dels oceans. El vapor d'aigua aixina lliberat a l'atmòsfera aumenta a la vegada l'efecte hivernàcul (el vapor d'aigua és un gas d'hivernàcul més eficient que el CO₂).^{cita requerida} Ad este procés se li coneix com a la retroalimentació del vapor d'aigua (water vapor feedback en anglés). És esta retroalimentació la causant de la major part del calfament que els models de l'atmòsfera prediuen que ocorrerà durant les pròximes décades. La quantitat de vapor d'aigua, aixina com la seua distribució vertical, són claus en el càlcul d'esta retroalimentació.

Archiu:Mauna Loa Carbon Dioxide-es.svg.png

Concentració del CO₂ atmosfèric medit en l'observatori de Mauna Loa: Corba de Keeling.

El paper dels núvols és també crític. Els núvols tenen efectes contradictoris en el clima; qualsevol persona coneix que la temperatura cau quan passa un núvol en un dia solejat d'estiu, que d'atra manera seria més calorós. És a dir: els núvols refreden la superfície reflectint la llum del Sol de nou a l'espai. Pero també se sap que les nits clares d'hivern tendixen a ser més fredes que les nits en el cel cobert. Açò es deu a que els núvols també tornen un poc de calor a la superfície de la Terra. Si el CO₂ canvia la quantitat i distribució dels núvols podria tindre efectes complexos i variats en el clima, ya que una major evaporació dels oceans contribuiria també a la formació d'una major quantitat de núvols.

Els increments de CO₂ mesurats des de 1958 en Mauna Loa mostren una concentració que s'incrementa a una taxa propenca de 1,5 ppm per any. De fet, resulta evident que l'increment és més ràpit de lo que seria un increment llineal. El 21 de març del 2004 s'informà de que la concentració va alcançar 376 ppm (parts per milló). Els registres del Pol Sur mostren un creiximent similar al ser el CO₂ un gas que es barreja de manera homogénea en l'atmòsfera.

Cooperació internacional sobre les emissions de GEH antropogèniques

Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic

Artícul principal → Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic.

El Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático, conocido también por Panel Intergubernamental del Cambio Climático o más resumidamente por las siglas IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change), fue establecido en el año 1988 por la Organización Meteorológica Mundial (WMO, World Meteorological Organization) y el Programa Ambiental de las Naciones Unidas (UNEP, United Nations Environment Programme). El objetivo es asesorar a los gobiernos sobre los problemas climáticos y recopilar las investigaciones científicas conocidas en unos informes periódicos de evaluación. Estos informes de evaluación constan de varios volúmenes, y proporcionan todo tipo de información científica, técnica y socio-económica sobre el cambio climático, sus causas, sus posibles efectos, y las medidas de respuesta correspondientes.

El Primer informe de evaluación del IPCC se publicó en 1990, y confirmó los elementos científicos que suscitaba preocupación acerca del cambio climático. A raíz de ello, la Asamblea General de las Naciones Unidas decidió preparar la Convención Marco sobre el Cambio Climático.Posteriormente el IPCC ha producido otros tres informes de evaluación en 1.995, 2.001 y 2.007.

El Tercer informe de evaluación de 2001 expresaba una mayor comprensión de las causas y consecuencias del calentamiento mundial. Presentaba para finales del siglo XXI un calentamiento mundial de entre 1,4 y 5,8 °C que influiría en las pautas meteorológicas, los recursos hídricos, el ciclo de las estaciones, los ecosistemas, así como episodios climáticos extremos.

El cuarto, denominado Cambio climático 2.007, reúne los últimos conocimientos de una amplia comunidad científica siendo realizado por más de 500 autores principales´, 2.000 revisores expertos y examinado por delegados de más de 100 países. Se incluyen algunas de las principales conclusiones de este informe:

1.-El calentamiento del sistema climático es inequívoco, como evidencian ya los aumentos observados del promedio mundial de la temperatura del aire y del océano, el deshielo generalizado de nieves y hielos, y el aumento del promedio mundial del nivel del mar.
2.-Observaciones efectuadas en todos los continentes y en la mayoría de los océanos evidencian que numerosos sistemas naturales están siendo afectados por cambios del clima regional, particularmente por un aumento de la temperatura.
3.-Las emisiones mundiales de GEI por efecto de actividades humanas han aumentado, desde la era preindustrial, en un 70% entre 1970 y 2004.
4.-Las concentraciones atmosféricas mundiales de CO2, metano (CH4) y óxido nitroso (N2O) han aumentado notablemente por efecto de las actividades humanas desde 1750, y son actualmente muy superiores a los valores preindustriales, determinados a partir de núcleos de hielo que abarcan muchos milenios.
5.-Hay un alto nivel de coincidencia y abundante evidencia respecto a que con las políticas actuales de mitigación de los efectos del cambio climático y con las prácticas de desarrollo sostenible que aquellas conllevan, las emisiones mundiales de GEI seguirán aumentando en los próximos decenios.

IPCC: Cambio climático 2007 - Informe de síntesis

Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic

Artícul principal → Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic.

El tratado internacional Convención Marco de las Naciones Unidas sobre el Cambio Climático se firmó en 1992 y los países firmantes debían comenzar a considerar como reducir las emisiones de GEI y el calentamiento atmosférico. Los países firmantes acordaron el siguiente objetivo:

El objetivo último de la presente Convención... es lograr... la estabilización de las concentraciones de gases de efecto invernadero en la atmósfera a un nivel que impida interferencias antropógenas peligrosas en el sistema climático. Ese nivel debería lograrse en un plazo suficiente para permitir que los ecosistemas se adapten naturalmente al cambio climático, asegurar que la producción de alimentos no se vea amenazada y permitir que el desarrollo económico prosiga de manera sostenible.

Convención Marco de Naciones Unidas sobre el Cambio Climático: Artículo 2

En la Convención se solicitó a los países el establecimiento de inventarios precisos y periódicamente actualizados de las emisiones de gases de efecto invernadero. La Convención reconocía que lo elaborado solo era un documento marco, es decir, un texto que debía perfeccionarse y desarrollarse en el futuro orientando eficazmente los esfuerzos frente al calentamiento atmosférico. En este sentido la primera adición al tratado fue el Protocolo de Kyoto que se aprobó en 1997.

Protocol de Kioto

Artícul principal → Protocol de Kioto sobre el canvi climàtic.

Mayores emisores de CO2 procedente de combustibles fósiles
País	CO2 en millones de toneladas		% de cambio 90-07	CO2 per cápita en 2007
	1990	2007
Países comprometidos en Kioto (AnexoI)
Federación de Rusia	2.180	1.587	-27,2	11,2
Japón	1.065	1.236	+16,1	9,7
Alemania	950	798	-16,0	9,7
Canadá	432	573	+32,5	17,4
Reino Unido	553	523	-5,4	8,6
Francia	352	369	+4,9	5,8
Italia	398	438	+10,0	7,4
Australia	260	396	+52,5	18,8
Ucrania	688	314	-54,5	6,8
España	206	345	+67,5	7,7
Polonia	344	305	-11,4	8,0
Países sin compromiso en Kioto
China	2.244	6.071	+170,6	4,6
Estados Unidos	4.863	5.769	+18,6	19,1
India	589	1.324	+124,7	1,2
Corea del Sur	229	489	+113,1	10,1
Irán	175	466	+165,8	6,6
México	293	438	+49,5	4,1
Indonesia	140	377	169,0	1,7
Arabia Saudita	161	358	+121,7	14,8
Brasil	193	347	+79,8	1,8
Sudáfrica	255	346	+35,8	7,3
Fuente: Agencia Internacional de la Energía

El Protocolo de Kyoto de 1997 fue una extensión de la Convención. Los países industrializados se comprometieron a reducir sus emisiones de gases de efecto invernadero. El objetivo es un recorte conjunto de las emisiones de gases de efecto invernadero de al menos el 5% con respecto a los niveles de 1990 en el periodo de compromiso de 2008-2012. Las negociaciones fueron arduas y en 1997 se terminó un proceso que se había iniciado dos años y medio antes. El compromiso de reducción de emisiones lo adoptaron solo los países incluidos en el anexo I del protocolo, debiendo así mismo cada país ratificarlo para que el compriso fuese vinculante.

Las emisiones que se acordaron limitar en los siguientes Gases Invernadero: Dióxido de carbono (CO2), Metano (CH4), Óxido nitroso (N2O), Hexafluoruro de azufre (SF6), así como dos grupos de gases Hidrofluorocarbonos (HFC) y Perfluorocarbonos (PFC). Estos gases deben limitarse en los siguientes sectores: energía; procesos industriales, disolventes y otros productos; agricultura, cambio de uso de la tierra y silvicultura; y desechos.

Para que el Protocolo entrase en vigor debía ser ratificado por países incluidos en el anexo I que representaran al menos el 55% del total de emisiones de 1990 incluidas en el mencionado anexo. Con la ratificación de Rusia en 2004 se llegó al 55% y el Protocolo de Kyoto entró en vigor.

Actualmente lo han firmado 184 partes, 183 países y la Unión Europea, y todos lo han ratificado salvo dos: Estados Unidos y Kazakhstan.

Emisiones de CO2 en el mundo procedentes de combustibles fósiles (en millones toneladas)
Descripción	1990	2007	% Cambio 90-07
Total Países comprometidos en Kioto (AnexoI)	8.792	8.162	-7,2%
Total Países sin compromiso en Kioto	11.578	17.778	70,8%
Marina	357	610	71,1%
Aviación	254	412	62,3%
Total mundial	20.980	28.962	38,0%
Fuente: Agencia Internacional de la Energía

Països industrialisats: acort de llimitació d'emissiones GEH

Los países que engloban el anexo I son los países industrializados que pertenecen a la Organización de Cooperación y Desarrollo Económicos (OCDE) más algunos países con economías en transición, como la Federación de Rusia, países Bálticos y varios países de Europa central y oriental.

Cada país adquiriró un compromiso individual de reducción de emisiones (-x%) o se puso un límite superior (+x%) con respecto a las emisiones que tenía en 1990. Los compromisos adquiridos son los siguientes: Estados Unidos (-7%), Federación de Rusia (0%), Japón (-6%), Canadá (-6%), Australia (+8%), Ucrania (0%), Polonia (-6%), Bulgaria (-8%), Croacia (-5%), Eslovaquia (-8%), Eslovenia (-8%), Estonia (-8%), Hungría (-6%), Islandia (+10%), Letonia (-8%), Liechtenstein (-8%), Lituania (-8%), Mónaco (-8%), Noruega (+1%), Nueva Zelanda (0%), República Checa (-8%), Rumania (-8%) y Suiza ( -8%).

La Unión Europea firmó un compromiso conjunto y único en nombre de de todos sus países de reducir sus emisiones totales durante el periodo 2008-2012 en un 8% respecto de las de 1990. No obstante, la Unión Europea, internamente, ha realizado un reparto a cada país otorgando un límite distinto en función de diversas variables económicas y medioambientales según el principio de «reparto de la carga». Se acordó de la siguiente manera: Alemania (-21%), Austria (-13%), Bélgica (-7,5%), Dinamarca (-21%), Italia (-6,5%), Luxemburgo (-28%), Países Bajos (-6%), Reino Unido (-12,5%), Finlandia (0,0%), Francia (0,0%), España (+15%), Grecia (+25%), Irlanda (+13%), Portugal (+27%) y Suecia (+4%).

Solamente estos países están obligados a adoptar políticas que limiten sus emisiones de gases de efecto invernadero a lo acordado respecto a los niveles de 1990. Cada país comunica periódicamente sus inventarios nacionales de emisiones de GEI que son supervisados y examinados al objeto de cumplir de los objetivos fijados. En el cuadro adjunto se presenta la evolución de los inventarios nacionales de emisiones de GEI de los principales países emisores del Anexo I entre 1990 y 2006.

Estats Units: sense ratificar el Protocol

Estados Unidos no ha ratificado en Protocolo. Las emisiones de CO₂ de Estados Unidos en 2005 representaron el 25% de las emisiones totales en el mundo.

Països en vies de desenrroll: sense restriccions d'emissions GEH

Los países en vías de desarrollo (los que no están incluidos en el anexo I del Protocolo), entre los que se encuentran China y la India, no están sujetos a restricciones de emisiones GEI. Los motivos son dos. Por un lado las emisiones históricas que están provocando el calentamiento actual las originaron en el pasado los países desarrollados. Por otro lado si se limitaran las emisiones de los países en vías de desarrollo no se permitiría su progresión. Así se señalaba y reconocía en el inicio del Tratado de la Convención:Tomando nota de que, tanto históricamente como en la actualidad, la mayor parte de las emisiones de gases de efecto invernadero del mundo han tenido su origen en los países desarrollados, que las emisiones per cápita en los países en desarrollo son todavía relativamente reducidas y que la proporción del total de emisiones originada en esos países aumentará para permitirles satisfacer a sus necesidades sociales y de desarrollo. En virtud de ello China y la India que han ratificado el Protocolo de Kyoto no se incluyen en el anexo I y no están obligadas a reducir sus emisiones. Las emisiones de CO₂ de China y la India en 2005 suponían el 19% y el 4,1% de las emisiones totales en el mundo.

Los países no incluidos en el anexo I no deben presentar un inventario anual de emisiones de gases de efecto invernadero y tampoco se les somete a examen. En enero de 2007 eran 132 los países que habían presentado su inventario nacional inicial correspondiente al año 1994.

La Conferència del Canvi Climàtic de Copenhague en decembre de 2009

Artícul principal → Conferència sobre el Canvi Climàtic de l'ONU 2009.

Para la cumbre sobre el clima de Copenhague en diciembre de 2009, la ONU convocó a 192 países para acordar un límite a las emisiones de gases de efecto invernadero para el periodo entre 2012 y 2020. Este periodo de compromiso debía suceder al periodo 2008-2012, acordado en el protocolo de Kyoto.

Anteriormente en septiembre de 2009, casi un centenar de jefes de Estado y de Gobierno participaron en la 64ª Asamblea General de las Naciones Unidas dedicada al cambio climático que sirvió de preparación de la conferencia Copenhague. Esta 64ª Asamblea General de las Naciones Unidas sirvió para conocer la posición en la negociación de Copenhague de las países que son grandes emisores de GEI y que todavía no están comprometidos con un programa de limitación de emisiones. Estos países representan más del 50% de las emisiones totales:

• El presidente de EEUU, Barack Obama, en su discurso del 22 de septiembre de 2009 en la Cumbre sobre Cambio Climático en la ONU, señaló que la amenaza del cambio climático es seria, es urgente y está aumentando...todos los pueblos –nuestra prosperidad, nuestra salud, nuestra seguridad– están en peligro. Y se nos está acabando el tiempo para revertir esta tendencia...durante demasiados años, la humanidad se ha demorado para responder o incluso reconocer la magnitud de la amenaza del clima...los países desarrollados que han causado tanto daño en nuestro clima durante el último siglo tienen la responsabilidad de ser líderes...Pero esos países en desarrollo y de rápido crecimiento que producirán casi todo el aumento en las emisiones mundiales de carbono en las próximas décadas también deben poner de su parte... será necesario que se comprometan a medidas internas enérgicas y a cumplir con dichos compromisos, de igual manera que los países desarrollados deben cumplir.

• El presidente de China, Hu Jintao, anunció en la cumbre de la ONU sobre cambio climático, que su país intentará la reducción de emisiones de CO2 por unidad de PIB para 2020 con respecto al nivel de 2005 y el desarrollo de energía renovable y nuclear alcanzando un 15% de energía basada en combustibles no fósiles.

La conferencia se desarrolló en diciembre de 2009. Un primer borrador del acuerdo que se dio a conocer y que no se aprobó posteriormente, planteaba que las emisiones de CO2 en el año 2050 deben reducirse en todo el mundo a la mitad de los niveles existentes en 1990 y pretendía que se fijase un valor intermedio a cumplir en 2020.

Los países del G8 ya acordaron entre ellos en julio del 2009 limitar el aumento de la temperatura a 2 °C respecto a los niveles preindustriales. Sin embargo a inicitiava de los pequeños países insulares, que peligran si se produjera un aumento generalizado del nivel del mar por un deshielo masivo de los polos, un centenar de naciones en desarrollo solicitaron que el límite se estableciera en 1,5º.

En la primera semana de la cumbre se produjeron duras manifestaciones cruzadas entre los dos principales emisores mundiales de CO2, China y EE.UU. El segundo día, China dijo que los recortes de emisiones para el 2020 ofrecidos por EEUU, la UE y Japón eran insuficientes y que era fundamental tanto el objetivo de EE.UU. sobre reducción de emisiones como el apoyo fianciero de EE.UU. a las naciones en desarrollo. Todd Stern, el principal negociador estadounidense, señaló en el tercer día que China estaba aumentando sus emisiones de forma espectacular y que China no podía quedarse al margen del acuerdo y que el objetivo de EE.UU. era una reducción de 17% en 2020 respecto al nivel de 2005 (según denunciaron los chinos equivale a una reducción de un 1% sobre el nivel de 1990). Stern hizo un llamamiento a la ONU para recaudar 10 billones de dólares para financiar en el periodo 2010-2012 la adaptación a corto plazo en los países vulnerables.

El acuerdo final se gestó entre cuatro grandes países emergentes y EE.UU en una reunión convocada por el primer ministro chino Wen Jiabao en la que participaron los presidentes de India, Brasil y Sudáfrica, incorporándose después el presidente de EE.UU. La delegación india propuso un tratado no vinculante que siguiera el modelo de la Organización Mundial del Comercio donde cada país declarará sus emisiones. Después de llegar al acuerdo a puerta cerrada, Barack Obama lo comunicó a la UE, que lo aceptó. El texto tenía solo tres folios e incluía de forma orientativa la reducción de emisiones que cadas país había presentado a la cumbre. Las reducciones definitivas debían presentarse el 1 de febrero de 2010. El pacto no incluía la verificación de emisiones que rechazaba China. La verificación se limitaba a un sistema "internacional de análisis y consultas" por definir. Obama dijo que el sistema de consultas por definir "dirá mucho de lo que hace falta saber" y que "actualmente ya podemos saber mucho de lo que ocurre en un país con imágenes de satélite".

El acuerdo mantiene el objetivo de que la temperatura global no suba más de dos grados centígrados. Sobre cuando las emisiones deberán alcanzar su máximo solo se dice que "lo antes posible" y no establecen objetivos para 2050.

Este acuerdo no fue aceptado por unanimidad en la Convención pues lo rechazaron algunos países como Cuba, Bolivia y Nicaragua. Por ello los delegados del pleno de la Conferencia de la ONU sobre Cambio Climático renunciaron a votarlo y acordaron una fórmula de "tomar conocimiento" del documento.

La Conferència del Canvi Climàtic de Cancun en decembre de 2010

Artícul principal → XVI Conferencia sobre Cambio Climático.

Se consiguió un acuerdo que incluye a 193 países entre ellos Japón , EE UU y China que inicialmente tenían criterios muy diferentes. Solamente un pais, Bolivia, se ha opuesto a este acuerdo.

El pacto alcanzado aplaza para 2011 la decisión fundamental de si un nuevo acuerdo sustituirá al Protocolo de Kioto, cuya vigencia termina en 2012, reconoce los compromisos voluntarios de reducción de emisiones de GEI que los países enviaron a la ONU después de la Cumbre de Copenhague, además se ha llegado a un acuerdo para reducir la deforestación.

La prolongación de los acuerdos de limitación de emisiones de GEI después de 2012 cuando termina la vigencia del Protocolo de Kioto, quedó condicionada como pedió Japón, al avance de la negociación con EE UU y China que actualmente no están sujetos a limitaciones de emisiones. EE UU ha aceptado la forma de controlar la reducción de emisiones a China: se realizarán consultas internacionales pero no serán ni intrusivas y respetarán la soberanía nacional.

El acuerdo reconoce la gravedad del calentamiento global y pide limitar el calentamiento a dos grados centígrados mencionando que una futura negociación podría limitarlo a 1,5 grados según solicitaban los pequeños estados isleños del Pacífico.

En el Plenario de la Conferencia, Maldivas, uno de los pequeños estados isla, afirmaba que el texto aprobado era muy equilibrado e incluye todo lo que pedimos de una forma o de otra. Igualmente Leshoto, representando al grupo de los países menos desarrollados, entendía que se había hecho un buen trabajo en equilibrar el documento y creía que era una buena base para seguir trabajando. Yemen, en nombre del G-77, elogió el trabajo muy destacado de la presidencia de la conferencia, México, por su labor de puente entre países ricos y pobres y por su esfuerzo de transparencia.

Vore també

• Calfament global
• Canvi climàtic
• Dinàmica de l'atmósfera
• Energía renovable
• Història de la Terra
• Vehícul elèctric
• Zona d'habitabilitat

Bibliografia

• , Ginebra : Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic. ISBN 92-9169-322-7.
• , Cambridge i New York: Solomon, S., D. Qin, M. Manning, Z. Chen, M. Marquis, K.B. Averyt, M. Tignor y H.L. Miller editors.
• , Barcelona : Editorial Gedisa S.A.. ISBN 978-84-9784-203-7.
• , Madrit : Mcgraw-Hill/Interamericana de España S.A.. ISBN 84-7615-789-4.
• , Mèxic D.F. : Fondo de Cultura Económica. ISBN 0-19-286119-0.
• , Barcelona: Editorial Debate S.A.. ISBN 84-8306-272-0.
• , Madrit : Taurus Santillana. ISBN 978-84-306-0756-3.
• «Trenberth, Fasullo i Kiehl (2008).Earth’s global energy budget». Climate & Global Dynamics. Consultat el 5 de septiembre de 2009.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Efecte hivernàcul.
• L'efecte hivernàcul i el cicle del carbono (Web de la Convenció Marc sobre el canvi Climàtic)
• Efectes futurs de les emissions GEH (Web de la Convenció Marc sobre el canvi Climàtic)
• CONVENCIÓ MARC DE LES NACIONS UNIDES SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC
• PROTOCOL DE KYOTO SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC
• Emissions GEH de Mèxic
• Emissions GEH d'Espanya (1990-2007)
• Resum de l'Informe Stern: anàlisis econòmic sobre el canvi climàtic