James Monroe

James Monroe (Comtat de Westmoreland, #Virginia; 28 d'abril de 1758-Nova York, 4 de juliol de 1831) va ser el quint president dels Estats Units des de 1817 fins a 1825. Abans d'aplegar a la presidència va eixercir de soldat, advocat, delegat continental del congrés, senador, governador, secretari d'estat i secretari de defensa.

Durant la guerra d'Independència dels Estats Units, va servir en el Eixèrcit Continental. De 1780 a 1783, Monroe va estudiar dret en Thomas Jefferson i posteriorment va ser delegat tant al Congrés Continental com a la Convenció de Ratificació de #Virginia. Es va opondre a la ratificació de la Constitució dels Estats Units. En 1790, Monroe va ser elegit senador, a on es va convertir en líder del Partit Demòcrata-Republicà. Va deixar el Senat en 1794 per a servir com a embaixador del president George Washington en França, pero Washington ho va cridar de tornada en 1796. Monroe va guanyar les eleccions a governador de #Virginia en 1799 i va recolzar fermament la candidatura de Jefferson en les eleccions presidencials de 1800.

Com enviat especial del president Jefferson, Monroe va ajudar a negociar la Compra de Luisiana, per mig de la qual Estats Units casi va duplicar el seu tamany. Monroe es va distanciar del seu amic de tota la vida, James Madison, en acabant de que este rebujara el Tractat Monroe-Pinkney que Monroe havia negociat en Regne Unit. Va desafiar sense èxit a Madison per la nominació del Partit Demòcrata-Republicà en les eleccions presidencials de 1808, pero es va unir al govern de Madison com a secretari d'Estat en 1811. Durant les últimes etapes de la Guerra de 1812, Monroe va eixercitar simultàneament els càrrecs de secretari d'Estat i secretari de Guerra de Madison. El seu liderage durant la guerra ho va consolidar com el successor natural de Madison, i va derrotar fàcilment al candidat federaliste Rufus King en les eleccions presidencials de 1816.

Durant la presidència de Monroe, el Partit Federaliste es desmoronó com a força política nacional i Monroe va ser reelegit, pràcticament sense oposició, en 1820. Com a president, va firmar el Compromís de Misuri, que va admetre a Misuri com estat esclaviste i va prohibir l'esclavitut en els territoris al nort del paralel 36°30′. En política exterior, Monroe i el secretari d'Estat John Quincy Adams varen favorir una política de conciliació en el Imperi britànic i una política expansionista contra el Imperi espanyol. En el Tractat Adams-Onís de 1819 en Espanya, Estats Units es va assegurar Florida i va establir la seua frontera occidental en la Nova Espanya. En 1823, Monroe va anunciar l'oposició d'Estats Units a qualsevol intervenció europea en els països americans recentment independisats en la doctrina Monroe, que es va convertir en una fita de la política exterior nortamericana. Monroe va ser membre de la Societat Americana de Colonisació, que recolzava la colonisació d'Àfrica per esclaus lliberats, i la capital de Llibèria, Monròvia, du el seu nom en el seu honor.

Despuix del seu retir en 1825, Monroe es va vore acossat per dificultats financeres i va fallir el 4 de juliol de 1831 en la ciutat de Nova York, compartint en els presidents John Adams i Thomas Jefferson la particularitat de morir en l'aniversari de la independència d'Estats Units. Els historiadors generalment ho han classificat com un president per damunt del promig.